TORO ( ZAMORA)

Toro va ser protagonista d’esdeveniments de la història d’Espanya... però igualment importants són els vins,  un  pòrtic custodiat a la col·legiata i la gran quantitat d’art mudèjar que conserva.

Toro és la ciutat més important de Zamora, de la que la separen 32 quilometres. Fou declarada Conjunt Històric artístic per la riquesa monumental i estem parlant d’una població que no arriba a 9000 habitants. I el vi? Que dir del vi, és el producte estrella que atrau tant de turisme com els monuments, i ja és dir. Des que va aconseguir la denominació d’origen per als seus vins, quasi té tants visitants com Zamora.

Nosaltres comencem per este apartat i anem a visitar una bodega que alhora acull el museu del vi. Anem a les bodegues Pagos del Rey a 6 quilòmetres de Toro, que forma part del grup Felix Solis. Originàriament el nom era Vinya Bajoz i quan l’adquirí el grup Felix Solis, sens deixar d’estar en mans de la família, canvià de nom. Es va construir sobre una antiga cooperativa de vi.

Duen endavant un projecte que va sorgir amb l’objectiu d’estar present en les denominacions d’origen de més renom d’Espanya, amb vins singulars. La companyia compta amb les  denominacions d’origen Ribera del Duero, Rioja, Rueda i Toro. Ajuntant modernitat i tradició totes les bodegues del grup Solis, empren l’última tecnologia en vinificació. Félix Solís Fernández va ser un gran emprenedor que en 1952 inicià el negoci i amb 18 anys ja tenia 20 treballadors. Hui en dia el grup Félix Solís Avantis està present en mig món.

En Pagos del Rey, a més a més des de 2014, hi ha un museu que mostra de patrimoni industrial. És el primer museu de vi de la regió dedicat a la difusió de la cultura, història i tradició del vi. Hi ha un pla estudiat de programacions didàctiques i culturals enfocades a adults i a escolars. Va ser premi museu europeu 2016.

Per al museu s’han reconstruït o restaurat algunes instal·lacions de l’antiga bodega. Hi ha molt que veure en diverses parts: una exterior, una planta baixa i una  primera planta. Comencem la visita per l’exterior on hi ha objectes grans com premses, objectes de llaurar, vehicles per al transport amb un carro i un camió de repartiment... hi ha una part didàctica on es veuen les diferents variants de la vinya...i molt més.

A la planta baixa, ja en l’interior de l’edifici, hi ha objectes, panels informatius i pantalles digitals, hi ha vídeos explicatius sobre el vi, l’evolució i les festes i un sobre la història familiar del creador de la bodega. També veiem l’espai on estan els tonells i un racó on hi ha permanentment un personatge-ninot que simula ser un treballador preparant la fusta que necessiten per a fer tonells.

I és que està de moda el conegut com enoturisme i en Toro més que altres llocs. De fet una de les festes principals de Toro, com bé explica un dels vídeos del museu, és la de la verema que se celebra en octubre, festa declarada d’interès turístic regional en 2003, en la que es veu una desfilada de carros a veure quin de tots està més engalanat.

Una vegada vist el museu i hem fet una cata de vins…anem a Toro, una ciutat que prosperà per la posició privilegiada fronterera i per la producció vinícola. I comencem la visita davant de l’Alcasser, a la part alta, com correspon a les edificacions militars i defensives. L’edifici data del segle X i  ha patit reconstruccions posteriors. És important perquè hi habitaren durant períodes els Reis Catòlics. El pare d’Isabel era de la ciutat. Toro va ser protagonista en molts esdeveniments històrics d’Espanya.

Davant de la fortificació, hi ha un bou de pedra, el verraco, que és símbol de Toro, diuen que el nom de la localitat ve per esta estàtua. Els verracos tenen origen en el final de l’edat de Bronze i principi del Ferro. Els creadors foren els vetons, un poble preromà de cultura celta assentat entre els rius Duero i Tajo. L’escultura que hi ha a Toro té unes dimensions de 250 x 95 x 66 cm i és de granit procedent de la zona d’Avila.

L’Alcàsser domina la vall del Duero, hi s’inicia, o s’acaba, segons com es mire, un passeig, el Paseo del Espolon inaugurat l’any 2008. A Toro se l’anomena el balcó del Duero. Des del mirador podem veure la Vega de Toro, el riu i el pont romànic del segle XII, segurament construït sobre un romà anterior. Per això se’l mal anomena el pont, romà. Té 22 arcs i travessa el cabdal de manera paral·lela al riu, tal volta perquè el curs del riu no és el mateix ara que abans.

Seguim el passeig i arribem a la col·legiata de Santa Maria la Mayor. És una meravella d’arquitectura romànica que data del segle XII. Diuen que fou edificada sobre un temple preromànic. Destaca el cimborri que sembla el de la catedral de Zamora, però amb elements mudèjars que es el que predomina en la localitat.

 L’església compta amb obres d’art, com el quadre la Virgen de las Moscas, que és anònim flamenc de gran qualitat. També hi ha un calvari de marfil del segle XVII. Em crida l’atenció una imatge de la Verge embarassada, no se’n veuen moltes.

Però el que realment destaca de la col·legiata és la portada de la Majestad restaurada a finals de la dècada de 1980.

La portada ha quedat protegida amb la construcció d’un atri cobert. Així es pot conservar la policromia. L’espai és com un menudet museu. Hi ha uns banquets de seients i una projecció audiovisual va explicant la portada part a part, és un goig anar entenent el significat de cada detall i veure tanta perfecció artística.

Els nostres ulls van de la pantalla a la portada, escoltant sense perdre detall. Quede bocabadada.

Que bonica! Abans d’eixir,  no podem deixar de fer-li una ultima ullada.

En eixir anem directes a la plaça Major, que no està lluny. 

La plaça Major és ampla i està envoltada d’edificis particulars i públics.  

Hi ha molts bars, mesons, tasques... i tendes. És nota que és punt neuràlgic de la localitat.

Hi està l’edifici de l’Ajuntament d’estil classicista. Va ser construït al segle XVIII sobre altre edifici anterior que feia d’ajuntament del segle XVI i que en 1761 va patir un incendi. Té dos plantes i  una porxada de cinc arcs.

També hi és l’església del Santo Sepulcro. Declarada Monument històric, és d’estil romanic-múdejar. Va ser construïda al segle XIII obra de l’ordre de los Caballeros del Santo Sepulcro i passà a dependre de l’ordre San Juan de Jerusalen Caballeros de Malta. Del mudèjar conserva la torre. 

M’agraden els edificis centenaris que hi ha a la plaça, sota porxades. És arquitectura tradicional. Em recorden les cases medievals de la Bretanya francesa, de ciutat com Rennes.

Al final del carrer Major, que és només per a vianants, està la Torre del rellotge, barroca del segle XVIII, un dels monuments més coneguts, situat sobre la Porta del Mercat, vestigi de l’antiga muralla. Diuen que per a l’argamassa emprada per a construir-la es va gastar vi en lloc d’aigua perquè, de vi,  en teníem més. Si la llegenda és certa o no, és el que es conta. En tot cas ve a recolzar la importància del vi en Toro des de l’antiguitat.

Traspassem la porta de la Torre però optem per no seguir més. Sabem que enfilant-nos per carrers, trobaríem més cases antigues, algun que altre palau i convents o esglésies, especialment d’art d’art mudèjar però no ho fem. En Toro estem massa poc temps i preferim seure i descansar en la Plaça Major que anar amb presses.

Crec que la foto de museu del vi amb la foto de la col·legiata en grans dimensions al fons de la sala, resumeix els dos punts d’atracció que té el turisme d’un dia en Toro, el que he fet jo tenint la seu a Zamora: veure una bodega i anar a la col·legiata, és el que tothom fa si es disposa de poc temps.

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021

 

ARRIBES DEL DUERO: ZAMORA

Un passeig fluvial d’allò més interessant...i sorprenent. 

Els arribes del Duero són una successió de gorges que el riu talla sobre la roca granítica, hui els visite. És un Parc Natural, on hi ha una especial protecció d’aus, que pertany a Salamanca i Zamora, i limita amb Portugal. És just des de l’estació biològica internacional Duero-Douro en la frontera de Zamora amb la població de Mirada do Douro en Portugal, on iniciem el trajecte. 

Anem a pujar en un creuer ambiental, una nau-aula on duen endavant diversos projectes ambientals de cooperació Hispano-portuguesa. Va nàixer en 1994 i es va constituir formalment en 2002. A més a més del buc que parteix de Miranda do Douro, també hi ha altre vaixell que eix del llac de Sanabria. Són models de sostenibilitat. El projecte ha estat guardonat en diverses ocasions, tan en Espanya com en Portugal.

Mentre un autobús ens porta al lloc, imagine el que anem a veure, una gran depressió geogràfica mil·lenària del riu, imagine la tranquil·litat al vaixell. No és el primer creuer fluvial que faig, n’he fet alguns per Europa i m’alegra, per fi, fer este per un riu d’Espanya. Ja tenia ganes i encara no havia tingut l’oportunitat. Estic contenta, este mini creuer pel Duero és un dels al·licients en este viatge per Zamora.

De camí comencem a veure els Arribes quan creuem pel salto de Villacampo, una central hidroelèctrica inaugurada en 1949, ja comencem a entendre les particularitats d’estos Arribes del Duero.

Des de Zamora es tarda daltabaix una hora. Arribem a l’embarcador. Hi ha més grups de gent esperant el torn per al creuer. Nosaltres tenim la reserva feta i només cal confirmar que hi som. 

Mentre esperem veiem el que hi ha en la zona de recepció al visitant i  es nota que hi s’estudia la fauna i la flora del riu. Veiem una àrea de reproducció de llúdrigues, hi juguen a eixir i amagar-se. Saben que tots els visitants del Parc les estan mirant.

Pugem al vaixell.

El buc té una part coberta panoràmica total de vidre transparent i diuen que climatitzada i insonoritzada, amb capacitat per a 120 persones. També hi ha dos terrasses on cabem totes les 120 persones una vegada eixim a l’exterior.

El lloc s’ho val per la verticalitat dels penya-segats, per la fauna i la flora que hi s'estudia. Els seus projectes d’investigació i conservació d’hàbitats i espècies es financen a traves del tiquet eco turístic a bord dels seus bucs hidrogràfics. 

No s’ha d’oblidar que és un vaixell didàctic i s’ha de seguir l’ordre establert i les normes. Una de les normes principals és silenci per complir amb el respecte amb el medi ambient. Primer, en el trajecte d’anada, escoltem l’explicació de l'experta mirant a traves de les gran finestres que cobreixen eixa part del buc. Una jove, que ens diu que és filla d’espanyola i portuguès, explica en les dos llengües sobre la fauna i la flora, la geologia i sobre curiositats que ens envolten. Mentre explica trau plàncton de l’aigua i l’analitza amb un microscopi i el que es veu ho veiem tots a traves d’una gran pantalla. És un buc laboratori, i a més a més hi ha càmera infrarojos, micròfon per a la fauna...el buc disposa d’estabilitzador anti mareig que garanteixen una navegació suau. La jove que ens ho explica, amb la seua veu dolça i melodiosa, convida a escoltar-la i no perdre’s res del que conta. Molt interessant. Quasi sense adonar-nos-en, mirant d’un costat a l’altre a traves dels vidres els punts que descriu i mirant en la pantalla el plàncton,  hem arribat fins la Vall de l’àguila.

Quan el vaixell dona la volta i ja estem tornat, podem eixir a les terrasses a contemplar i gaudir del paisatge. Hi ha punts que l’altura de les roques és superior a 200 metres i la profunditat és de 50 metres. I quina aigua més verda!  Espectacular.

Entre els habitants del parc, a més a més de les llúdrigues que hem vist a l’entrada...a les roques veiem nius d’àguiles, de cigonyes...hi ha ratpenats ...veiem voltors sobrevolant la nau...

I que bé s’està cara al sol gaudint de la brisa i de la companyia...

I amb tot, hem arribat al final del trajecte. Ha esta tot un plaer encara que m’ha sabut a poc. Si algun dia torne agafaria un creuer de més durada o el pack doble...En este cas, quan més, millor.

Quan ja baixem de buc, ens acomiaden amb degustació de vins d’Oporto. Un bon final, no? en cada situació s'ha de traure temps per a tot, didàctica i diversió.

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 20021