Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 29 d’abril del 2024

RESSENYA LITERÀRIA de EL CASO DE ALASKA SANDERS

 


EL CASO DE ALASKA SANDERS

Joël Dicker

Joël Dicker ha escrit una trilogia: la primera novel.la va ser “La verdad sobre el caso Harry Quebert”,  la segona “El libro de los Baltimore” i la tercera esta, “El caso Alaka Sanders”, que és la que hui ressenye. Era un projecte inicial, ja pensat des de l’inici. Amb esta nova novel·la  l’autor tanca  la trilogia en la qual Marcus Goldman esta enmig de la trama. Jo ja vaig llegir “La verdad sobre el caso Harry Quebert”, i m’agradà molt.  Em falta llegir la de Baltimore i ja tinc ganes de fer-ho.

Per la qual cosa, en este llibre que hui vos mostre, Marcus Goldaman l’escriptor que investiga casos, alhora que està immers en el cas d’Alaska trau a la llum el cas de Harry recordant i tancant el capítol de l’amistat entre els dos protagonistes d’aquell magnífic primer relat, va donant pinzellades per atraure al lector cap a la lectura de la novel·la sobre Batimore, que ja té escrita però segons Goldman encara només té la intenció d’escriure. I tot perquè cronològicament és així: el cas d’Alaska està situat enmig dels dos llibres, encara que ha eixit a la llum el tercer lloc. El llibre de Harry Quebert està situat entre 2008 i 2009, el d’Alaska entre  2010 i 2012, reprenent un el cas que es remunta a onze anys abans,  i el de Baltimore passa en 2012.

No és necessari llegir la primera per entendre la segona. No. Son novel·les independents per la qual cosa, si el lector o lectora no ha llegit el llibre previs sobre el cas de harry Quebert no passa res, més bé al contrari, el que fa és motivar a llegir-lo i en el meu cas a rellegir-lo per recordar la xarxa en la que envolta la trama. Dicker és un expert enredant fets que van encaixant uns amb altres, i no només fets, també persones i escenaris...A més, el llibre salta en el temps i en els llocs i en trames… l’autor suís demostra una imaginació i capacitació organitzativa de contingut extraordinària.  Però no és complicat de llegir, perquè escriu capítols curts i molts són esclaridors. També repeteix molt els fets que afavoreixen la comprensió i que no semblen repetició perquè estan descrits des de perspectives diferents.

Joël Dicker és un autor que crea addicció, al menys a mi me la crea, comences des de la primera línia  i no pots parar. A més a més, sempre descrobreisc paratges o pobles que no coneixia. Esta vegada la trama fictícia que inventa ens duu a Amàrica, a Carolina del sud, al llac Mount Plasant i al poble de New Hampsire. Gaudeisc buscant informació i fotos dels llocs que descriu perquè m’ajuda a situar-me i alhora comprovar que el lloc que descriu existeix.

I m’agrada llegir els seus llibres com un entreteniment, per jugar durant uns dies a ser un detectiu més com si fos Serlok Holmes. Perquè si una de les coses aconsegueix el llibre és fer participar el lector en la creació d’hipòtesis de qui pot ser o no el/la/els o les culpable/s. El fet de que Marcus Goldman el protagonista escriptor, sense ser policia vaja descobrint pistes i acabe solucionant casos fa que connecte amb el lector, que tampoc és policia i llegint el llibre pot arribar a pensar que ell també ho pot fer. Marcus Goldman creu el miratge que resoldre un cas policial és fàcil...que només fa falta preguntar, captar la informació,  molta intuïció i raonament i així un ciudatà de a peu pot ser investigador, com ho és. Però és un miratge, les coses no són tan fàcil com semblen però el lector agraeix eixos moments d’especulació, d’endevinar qui serà el culpable .

De tots els llibres es trau alguna idea que fa pensar. En el cas d’Alaska, l’amistat està present, la que manté amb Harry Quebert i la que té amb el policia Gahalowood. També, en este cas m’ha fet parar-me a pensar que l’assassinada és una jove, com malauradament passa tantes vegades. Sobre la culpabilitat no dic res per no fer espòiler. Però si dic que en les novel·les de Dicker mai és el que pareix, i tot dona girs inesperats que canvia les deduccions que en una primer  pensada estaven tan clares.

Concloent, llegiu a Dicker, esta novel·la o altra, tan se val quina escolliu perquè en totes sedueix, atrapa, entreté, crea adició i la lectura és apassionant amb ritme trepidant. Llegiu a Dicker que sap molt bé contar històries creant el joc d’enredar-te.

I ara, tot seguit, vaig a buscar el llibre de la trilogia que em falta per llegir “ El libro de los Baltimore”, que, com ha anat estripant en el llibre sobre el cas d’Alaska,  parla d’una desgràcia en la seua pròpia família i una xica que no pot oblidar.

dimecres, 24 d’abril del 2024

FOTOS i MÚSICA de TRANI en LA PÚGLIA ITALIANA


 Un ciutat desconeguda en una  regió italiana allunyada del turisme, allunyada de la riquesa italiana...quasi en la punta de la bota que forma el país. Per a mi...és una ciutat i regió que cal visitar per coneixer l'essència italiana.

divendres, 19 d’abril del 2024

ERMITA DE NUESTRA SEÑORA DE LA LANZADA, RIA DE PONTEVEDRA: creuer per Rias Baixas, (Galicia)

Durant estos dies ja ens havíem acostumat al sol… i de sobte una boirina ens tapa la panoràmica i no veiem ni el que tenim davant…llàstima..no obstant això s’hi que s’hi respira el poder màgic del lloc que la tradició ha anat contant.


Estem en la ria de Pontevedra, des de Bueu, el vaixell s’enfila cap a Portonovo...i de sobte un núvol apareix en el firmament... Al final tal volta encerten les prediccions meteorològiques del mati i el canvi ha arribat. No ens podem queixar de l’oratge. Hem tingut sol durant tot el dia. Però ara...l’oratge ha canviat?  És una boira no molt densa, però per moments i fent broma, recorden el Titànic.



No sembla un canvi d’oratge important. Les aigües estan tranquil·les. La boirina perd densitat.


I quan la traspassem de nou veiem el sol i la platja de Silgar, en Sanxenxo,  que pel mati estava buida.


En el port veiem llums de festa. Tenen a veure amb el que anem a visitar.

Agafem l’autobús per fer el curt trajecte que ens porta a la Capella de Nuestra Señora de la Lanzada, que  està en el que ara és un istme però abans era una illa.  Este cap de setmana celebra la festivitat, per això hem vist abans, i veiem ara, llums decoratives als carrers. Santa Maria és l’advocada de la fertilitat. I és en uns dies, el dia 27 d’agost, festivitat de la Patrona, a la matinada a la platja junt a la Capella, estarà plena perquè s’hi  farà com tots els anys, el bany de les 9 ones que rememorà el ritus ancestral de la fertilitat. És un dels tres dies que les dones que volen tindre fills i no ho aconseguien entren  al mar i es deixen  acaronar pel les ones 9 vegades per damunt del ventre. La llegenda ho deia, que el poder de l’aigua obrava miracles. Els altres dies que apunta la llegenda són el 21 de juny, la nit de san Joan.



Fem un passeig curt fins a la Capella. Volem veure la platja de prop. Abans d’arribar-hi, parem primer davant de la platja area Gorda. De lluny quasi ni es veu la capella on anem.


A la platja hi ha uns pocs banyistes, alguns resisteixen però la majoria a poc a poc van abandonat l’arena perquè la boira cada vegada és més intensa. Llàstima perquè la panoràmica deu ser preciosa però la boira impedeix visibilitat, No obstant això, la imatge té un aire enigmàtic en consonància amb el lloc. Esta capella i esta zona està considera un poc màgica. Es conten moltes llegendes al voltant de La Lanzada, totes amb un punt de misteri.


En la zona de la Lanzada hi ha vestigis del passat. La terra era preuada per l’estany, material valorat com l’or en les civilitzacions antigues. Els arqueòlegs han trobat senyals de l’activitat minera. També hi va aparèixer la primera indústria de la saladura, d’abans de l’època romana. De la fortalesa de la Lanzada de la que hi ha constància des del segle X, hi ha ruïnes de l’antic castro del segle VIII a.C. i una necròpolis dels segles III o IV d C. També hi havia una torre medieval.


L’ermita és d’estil romànic de començament del segle XIII, de l’exterior destaca a l’oest la porta principal amb llindes i rosassa, al sud la porta semicircular i al nord i l’est destaquen les sageteres. De l’àbsida semi circular sobreïxen les quatre columnes fent de contraforts exteriors i les finestres mes recents obertes al mur. La coberta de teulada romana té tres creus de pedra de distints estils i formes. Actualment trobem andamis davant la capella. Estan fent actuacions per a frenar el deteriorament i la degradació dels murs de pedra que pateixen els efectes de la salinitat del mar, perquè debilita i erosiona. La porta està oberta i entrem.


De la mateixa manera que passa en altres castros cristianitzats, l’ermita està en lloc on possiblement s’adorà algun deu pagà, tal volta relacionat amb la fertilitat. Des del punt elevat on està la capella podríem veure unes magnifiques vistes de la llarga i coneguda platja de la Lanzada, però la boira ho impedeix veure-ho bé.


Tanmateix, sortosament, si que podem veure la platja que tenim just davall nostre: la platja de Nuestra Señora on s’hi fan, des de temps immemorials, els ritus de fecunditat més antic de Galicia, basat en els poders de l’aigua i la influència de la lluna. És un ritus important en la tradició gallega.


 

Poc se sap des de quan es remunten estos ritus en esta part de la costa de Sanxenxo, no hi ha documentació escrita, però la tradició oral s’ha encarregat de transmetre de generació en generació el que feien els avantpassats. Tal volta podria ser un antic ritus pagà transformat i adaptat a la cristianització o tal volta religiositat popular consentit per l’autoritat religiosa, el cas es que hi és i continua fent-se...


De tornada hi ha més boira encara que a l’anada. De la platja de la Lanzada no es veu quasi res, només als banyistes que queden a l’arena i que aprofiten perquè poden gaudir de més  espai que en bon oratge no tindrien. Perquè la platja de la Lanzada, que veiem ja de tornada des del autobús, és  una de les millors de l’Atlàntic, és la més plena habitualment, la més emblemàtica entre O Grove i Sanxenxo.


I així acaba el TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada



PRIMER DIA DE CREUER: -Illa SávoraLlotja de RibeiraIlla da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle InclanExposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada



QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

 

diumenge, 14 d’abril del 2024

MUSEU MASSÓ, RIA DE PONTEVEDRA: Creuer per Rias Baixas, (Galicia)

En Bueu hi ha un interessant museu que explica la conquista del mar i l’explotació dels seus recursos. Completa la visió maritima d'esta terra on el mar ha estat i és fonamental.

Estem en el tercer dia de creuer, hem visitat l’illa Ons i després de dinar anem a Bueu, una vil·la marinera amb encant de la que coneixerem el port i el museu Massó. Les aigües estan tranquil·les i el dinar està molt bo. Sense quasi adonar-nos-en arribem a Bueu i desembarquem.

Tot seguit anem al museu, no està molt allunyat del port.

Consta de dos plantes, comencem per la de dalt. És un museu on s’ajunta el patrimoni marítim i l’industrial amb la idea del col·leccionisme del passat. Està instal·lat en l’antiga fàbrica conservera Massó Hermanos SA, una de les més importants en l’àmbit conserver de Galicia. El museu no ocupava l’espai actual, però a finals de la dècada de 1990, la crisi conservera comportà el tancament i en 1993, la Xunta de Galicia comprà la col·lecció museística i una part de l’antiga fàbrica. En 2002 el museu s’obrí com institució pública.


Quan en 1994 la fàbrica i el museu fou adquirit per la Xunta de Galicia, el museu s’amplià per tal de donar al públic una visió més completa de l’activitat pesquera gallega. El museu parteix del legat de la família Massó, amb el qual s’explica l’explotació dels recursos del mar i a més es complementa amb altres objectes que ens fan entendre el gran fet que fou la conquista del mar. 

A la sala de dalt hi ha instruments de navegació, astronomia i cartografia. Una part important, unes dues-centes  peces  d’esta secció, procedeixen de la col·lecció personal d’antiguitats nàutiques d’Antonio Rama, un gran col·leccionista, a més de reporter gràfic que treballà per a la televisió gallega. Rama Laguna va fer donació a la Xunta de Galicia de molt: hi ha peces sobre el sistema de comunicació a traves de senyals acústiques, xiulets de vapor, sirenes de boira...la llista és llarga.. També aportà la tecnologia emprada durant les guerres mundials.

El pare  fundador de l’empresa Massó, Salvador Massó, arribà a Galicia procedent de la costa de Girona on tenia una conservera. Decidí canviar el Mediterrani per l’Atlàntic i en 1816 fundà un magatzem de saladura en Bueu. En 1880 es constituirien com a companyia junt a una empresa francesa. En 1883 Salvador i els fills decidiren canviar la tècniques de saladura a conserva. Al principi només es conservava la sardina, però els Massó, amb visió emprenedora, se n’adonaren que podien també conservar altres espècies.

Al museu hi ha una vitrina amb elements especials de la família, dels que es guarden amb cura. La família fou  important per a Galicia, amb molta influència i es relacionaven  amb personalitats. Els orígens del museu es remunten a principis del segle XX, a 1928 el famós inventor de la radiotransmissió Guillermo Marconi visità la fàbrica i va veure que al domicili familiar dels amos hi havia un gran assortiment d’instruments de navegació i transmissió, que a ell li interessaven tant. També hi havia documents i llibres antics, objectes curiosos, maquetes de vaixells antics…es quedà bocabadat i plantejà la idea del museu als germans Massó, Gaspar i Jose Maria. I així naixia en 1932 en la planta alta de l’antic edifici el museu que estem visitant. És un fet rellevant, que Marconi, un dels impulsors de la telegrafia i la radiotelegrafia, al que sovint se li atribueix la invenció de la radio, estigués diverses vegades en Galicia i conegués als germans Massó ja en l’any 1909. La noticia de l’arribada de Marconi a Galicia amb el seu vaixell Electra, està publicada en alguns periòdics gallecs de l’epoca.

Una escultura, un mascaró de proa representant a San Telmo, el patró dels navegants, ocupa un lloc preferent en la sala.

Hi ha maquetes d’embarcacions artesanals amb història com el Santa Maria, que arribà a Amèrica.

I llibres incunables, importants per a la història de la navegació mundial. Hi ha documents variats i alguns sobre esclavitud que bocabaden pel contingut.

Tot seguit anem a la planta baixa, és la dedicada a la conservera i també hi ha objectes de la indústria que va precedir la conserva, la saladura, en 1889. La segona generació dissenyà uns llauna d’obertura fàcil, el que demostra que no només els preocuparen del contingut, l’exterior era  important i apostaren per llaunes en color que donaven informació del que hi havia a l’interior. La societat amb els francesos, acabà en dissolució. L’empresa podia funcionar sense socis.


La fàbrica no parà de facturar ni durant les guerres. Aconseguiren molt de capital amb totes les marques de productes que envasaven, capital que invertiren en altres empreses i mampreses com la construcció de vaixells a vapor i motor d’explosió. Els Massó sempre tenien en ment mampreses.


Els Massó viatjaven per tot el món per agafar noves idees i modernitzar les instal·lacions o la producció. Sobre la dècada de 1930 l’empresa tenia al voltant de 600 dones i 100 homes. Les dones entraven d’adolescents quasi xiquetes, com es veu a les fotografies de les parets. Aprenien l’ofici de les més majors. La fàbrica anà creixent i es quedà menuda, per la qual cosa en 1937 s’inicià la construcció d una nova en Cangas do Morrazo que amb el anys, acabà tancant-se.

De tot el que em conten sobre el museu hi ha una història d’una dona que m’agrada molt. És tracta d’Ana Maria Soto Landeira, que fou una persona important en la fàbrica i en Galícia per ser la primera assistenta social que va treballar en Galícia. La família Massó la contractà  per a treballar en les seues fàbriques, atenent al personal i a les famílies. Gràcies a ella, a la fàbrica s’instal·là guarderia i la higiene millorà, també l’alimentació dels xiquets. Soto també gestionà nombroses beques d’estudi per als fills d’empleats. I estava pendent que el servei mèdic atengués les necessitats. A museu veiem un aparador de la clínica de la fàbrica. L'assistència mèdica a la mateixa fàbrica va ser una de les mesures innovadores que els propietaris de la fàbrica van introduir a principis del segle XX, inicialment amb un metge i després amb la incorporació de personal auxiliar. Com que la majoria de les empleades eren dones, moltes d'elles treballaven durant els embarassos pràcticament fins al moment del part, perquè sabien que podien rebre assistència en el moment del part al mateix lloc on estaven treballant.

Al museu hi ha una part dedicada a la indústria balenera.

En 1955 la societat Massó Hermanos junt a altres fundaren la factoria de Balea per a portar endavant la indústria balenera. Tenien la planta en Cangas de Morrazo, molt prop de la fàbrica conservera. En 1964 la firma Massó aconseguí llicencia pròpia. Anys després es fusionarien ambdues empreses. La pesca dels cetacis era d’abril a octubre.

M’ha resultat curiós veure l’arpó tan gran!

I saber sobre l’àmbar gris que es trau de l’intestí de la balena.

I adonar-me’n que de la balena, com del porc, s’aprofita tot.

Tot ha estat molt interessant però en especial ressalte la política social de l’empresa,  digna d’exemple. I pensant amb l’assistenta social i el seu paper tan important en les fàbriques ens dirigim al port a agafar el nostre vaixell.


TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-museu conservera Masso en Bueu-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada


PRIMER DIA DE CREUER: -Illa SávoraLlotja de RibeiraIlla da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle InclanExposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.


QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

 

dimarts, 9 d’abril del 2024

RESSENYA LITERÀRIA: LAS HIJAS DE LA CRIADA de Sonsoles Onega

 


LAS HIJAS DE LA CRIADA

Sonsoles Ónega

 

 

Fa uns mesos ressenyava el premi planeta 2022 “Lejos de Luisiana”  que, sincerament, no m’agradà molt. Hui parle de “Las hijas de la criada”, el controvertit Premi Planeta 2023 lapidat abans de ser llegit. Així va ser. I a mi, a diferència de l’anterior premi, si que m’ha agradat i el recomane. Com són les coses! De sobte, tothom  condemnà la novel·la quan encara ni havia eixit a la venda. Pobres filles de la criada i pobra Sonsoles!  Després ja no calia més, la bola negativa es va fer més gran, la veu dels comunicadors arriba lluny i influeix en qui no té opinió pròpia. Com s’explica? Jo mateixa conteste: pels prejudicis i per allò que se'ns dona tan bé de "parlar per parlar". Tothom ho fem. Tanmateix el que cal és valorar sense pecar de vanagloriar, sobrevalorant, ni fent cataclisme. Res, si no hi ha lectura i meditació prèvia. També hi ha moltes enveges.

 

No he volgut jutjar el llibre pensant que ha estat guardonat, sinó mirant que és un "dramón” de dones valentes que enganxa i entreté, he valorat sense importar-me l’opinió d’un jurat. Sóc conscient que els Premi Planeta, que és el cas,  tenen uns criteris per decidir qui ha de guanyar o no. Ens agraden o no, ells manen. I la meua conclusió és que tal volta en els seus criteris no es mira tant la qualitat literària com el contingut, que ha de captar quants més lectors millor. Eixa és la clau.  I ací entra  la subjectivitat. L’editorial que organitza el premi és una empresa i una empresa mai vol perdre diners. I parlant de diners, m’he posat les mans al cap quan he sabut que paguen un milió d’euros a qui guanya! I sincerament, em sembla una barbaritat i alhora una gran responsabilitat del jurat per triar el llibre mereixedor de tanta quantia monetària que en algun moment voldran veure compensada. I els organitzadors podran desmentir el que vulguen però és comprensible que "qualsevol desconegut" no puga guanyar i que “es busque” amortitzar els diners avançats en el premi. Per això, amb tots els meus respectes als que premien i els que són premiats,  no em fie dels premis, ni dels Planeta ni de cap organitzat per editorials grans.

 

També he de dir que en este cas, m’enutjava que a Sonsoles Ónega la criticaren tant i tal volta per això, després de tanta persecució, per sororitat, sentia que havia de posar-me de la seua part. Deien que si havia guanyat per ser filla de qui era i que no se’l mereixia, que no se la coneixia per escriptora, que en la tele es desenvolupava bé però ser bona escriptora era altra cosa... Es va escoltar de tot i res bo infravalorant una autora i el fruit de moltes hores d’esforç. I a mi tanta oposició em va fer l’efecte contrari, em va donar ganes de comprovar si les dolentes critiques tenien o no fonament. A més m’atreia el tema gallec i vaig decidir que eixe Premi Planeta no me l’havia de perdre. I repeteisc que no solen agradar-me el llibres que l’editorial premia però segons el tema els done oportunitat o no.

 

Davant d’un llibre valore l’esforç i el treball, valore l’organització i la capacitat per no perdre cap detall i no caure en repeticions ni incoherències. Així que mirant totes estes premisses valore positivament esta novel·la amb tantes pàgines. No obstant això, sóc molt tiquismiquis quan llig, ja ho sap qui em coneix i segueix les meues ressenyes. Alabe si m’agrada i critique si veig alguna cosa que pense podria haver estat millor. En este cas faré el mateix. I ja ho he dit, oblidant-me que és un premi literari.

 

Quan jutge un llibre ho faig atenent al contingut i a la forma, al que diu i com ho diu. Si les dos parts m’agraden el llibre és perfecte. Si ressalta una part sobre altra el llibre em pot agradar més o menys, depenent d’altres factors. Jo crec que generalment un llibre ens agrada quan aconsegueix connectar d’alguna manera amb nosaltres.  I “Las hijas de la criada” ha connectat amb mi pel contingut. La història que mostra Galícia en els primers terços dels segle XX m’ha atrapat perquè ha estat un goig llegir sobre el món mariner que conec per un viatge fet recentment. I llegint he recordat aquells dies tan agradables. Tal volta este apartat ha estat el motiu principal per voler seguir i seguir llegint. M’ha refermat la idea de quant que s’aprèn viatjant coneixent in situ el que trobes també en llibres. I és que molt del que l’autora explica per ambientar la història, ho sabia: el que explica sobre la indústria conservera  o la balenera, sobre el naufragi del Santa Isabel… Per cert sobre este naufragi ja vaig escriure ressenyat un llibre i una pel·lícula   i també escrivint sobre l’illa de Sálvora,  on va passar el malaurat accident.

 

Perquè a més, és un llibre que fa viatjar. No havia llegit res de Sonsoles i “las hijas de la criada” m’ha recordat moltes històries d’Isabel allende. Allende explica traslladant-nos a l’altra part del món i en este cas Sonsoles Ónega en trasllada a Galicia, també a Cuba i Argentina, però el pes major de la novel·la és la història gallega.

 

Com ja he dit, llegia i no volia parar. Tenia curiositat per seguir la trama ben filada i amb secrets al voltant del matrimoni protagonista. Una  trama que parteix amb el naixement, el mateix dia, de dos  xiquetes i per una venjança, canvia el rumb de les seues vides. Al llibre trobem gelosies i supersticions, maternitat i paternitat i diferents maneres de viure-la, venjances, amor i desamor, alguns enamoraments a primera vista i platònics que acaben bé o no. I casaments imposats en contra del destí així com la complexitat entre les relacions mares-pares i fills o filles on la força de la sang està molt present. Trobem empresaris i treballadors,  gent humil i  gent pudent, dos mons que viuen separats però de vegades com en una xarxa s’enreden. Tot un drama, però interessant.

 

He seguit atenta la gran mentida que viuen els i les protagonistes i m’he desesperat esperant que es descobrira. Al final es busca la veritat però serveix per a ben poc perquè arriba tard. Sabedors i sabedores del verisme callen i actuen malament, fins a l’extrem de veure cometre un pecat i un delicte. I ja no desvetlle més per a que ho descobriu vosaltres.  

 

Les dones són  les protagonistes,  lluitadores i marcades per un destí. Segons la casa on neixen la vida és una o altra: Doña Inés, la dona forta que dirigeix tot, Clara i Catalina, les xiquetes que creixen i segueixen una vida imposada. El paper de Renata, la criada, també és important: és l’única que sap tota la veritat al cent per cent. I altre aspecte a destacar és que s’hi fa un gran homenatge al treball humil de les dones treballadores de les conserveres, que tingueren un paper fonamental en la indústria gallega

 

Hi ha una part que no m’agrada: la diferència marcadament prototípica en el comportament femení segons classe social que l’autora mostra. Aixi presenta dones riques que són llestes i emprenedores, fortes i intel·ligents, lligen, tenen iniciativa i triomfen en els negocis, en canvi les pobres, les del classes baixes no, elles queden estancades. Per altra banda no hi ha diferència en quant a l’amor on totes, pobres i riques són unes desafortunades. Mendiquen l’estima.

 

I seguint amb les dones...he dit abans que les dones que mostra són intel·ligents però pensant-ho bé tal volta no ho són tant.Com és possible que no endevinaren la veritat abans? Com Doña Inés, que és llesta, no siga capaç de veure més enllà dels ulls blaus de Clara que li recorden a sa mare? Com no nuga caps? Com no malpensa que el marit haja tingut una relliscada amorosa? Si passava en aquella època en totes les famílies riques!.


Pel que respecta als principals protagonistes són uns covards: Don Gustavo, que sap la veritat al cinquanta per cent, és culpable de covardia, com el fill Jaime que ni fa ni desfà.  El metge també té el seu rol callant. Al meu parer hi ha també massa contrast entre la valentia d’unes i la covardia d’altres. 

 

I sobre la forma com està escrita la novel·la, Sonsoles no escriu malament, la narració té un fil coherent, però de vegades empra frases massa estudiades amb la bona intenció d’embellir la prosa. Al meu parer no cal rebuscar tant. De vegades més simple queda més bonic. Hi ha frases que no m’han sonat bé. Però ja és l’estil personal en el que no entre ni isc.

 

Em quede amb la idea que és una lectura amena i distrau mostrant el dur món mariner gallec. Em quede amb el desig que els crítics, els que tenen influència i la seua veu crea sentència,  abans de valorar negativament un treball, busquen altres parts destacables i bones, i que pensen en tota la feina que hi ha darrere perquè el que se li va fer a Sonsoles, enfonsa l’ànim a qualsevol, malgrat la barbaritat de diners que s’embutxaque. 

 

 

 

dijous, 4 d’abril del 2024

BRAGA (Portugal): El casc antic i el santuari del Bon Jesus

Visitem una ciutat engalanada per Setmana Santa i una preciós Santuari patrimoni de la humanitat,  i és que en Braga la religió, des de sempre, ha tingut un paper rellevant.

Fundada pels romans i centre religiós del país durant l’edat mitjana, és una ciutat que concentra molt de patrimoni interessant. Hi ha més de 40 esglésies i altres monuments destacats…i carrers estrets i avingudes amples… Era  lloc de pas del camí de Santiago. Hui en dia és la tercera ciutat en grandària darrere de Lisboa i Porto. És ciutat estudiantil, però ara els estudiants estan de vacances i no els veien enlloc. Estudiants no, però visitants, hi ha per tot arreu. Hi ha una raó especial, és Setmana Santa i la de Braga és famosa. I és que, sent diòcesi des del segle III, la religió continua tenint un paper rellevant i les festivitats se celebren amb vehemència.

Braga està totalment engalanada amb cintes, teles... flors,  llums especials... predomina el color morat. Quasi ni es pot caminar per la gentada i és la part negativa, però la positiva és que veiem obertes les capelles, els passos que representen la via sacra, la del calvari, que la resta de l’any estan tancades. En veiem moltes al llarg del passeig. I també botigues que venen motius religiosos al·lusius a la festivitat.


Optem per deixar-nos arrossegar per la gent i simplement fem un passeig des de l’Arc de Porta Nova fins a la plaça de la República. Amb tot, en el camí veiem edificis majestuosos, alguns privats i altres públics i veiem l’ambient...i el fervor...l’espiritualitat... L’Arc de Porta Nova té els orígens en una antiga porta medieval, fou reconstruït al segle XVIII en estil barroc. Destaca per l’escut d’armes de l’arquebisbe de Bragança.

Seguim caminant. Passem per la catedral de Santa Maria de Braga, però decidim no entrar, de moment. I és que la nostra visita coincideix amb dijous sant, un dels dies més solemnes de la setmana santa a Braga i  a la porta hi ha molta gent. Esperarem que acabe la missa per entrar-hi. En estos dies hi ha moltes celebracions, activitats, concerts...Tenim la sort de veure passar un dels rituals més tradicionals: el dels “farricocos”.  La seua funció és  cridar l’atenció per anunciar la processó de l’Ecce Homo, que té lloc en la matinada de dijous a divendres. Escoltar quan fan sonar una gran matraca, és un espectacle. La tradicional processó dels “farricocos” homes descalços, amb túniques fosques cenyides a la cintura, amb el cap tapat que porten torxes colgades és una reminiscència de la pràctica de la reconciliació dels penitents públics.

Després  parem en una menuda plaça, Largo do Paço, on està l’edifici del Rectorat de la Universitat. Observem la font de davant i una exposició en la que, entre altres, es parla de Garcia Lorca i Oriola. En un lateral hi ha altra capella de la via sacra i també observem amb curiositat els edificis d’enfront, alguns decadents però que guarden bellesa, per les façanes amb rajols, pels balcons...És l’ambient que es repeteix sovint en Portugal.

L’espiritualitat festiva està per tot arreu, pels cartells...per la decoració...per les capelles del passos...Hi ha una especial en la que parem més atenció: la casa i la capella dels Coimbra, que és una de les més antigues i  monument nacional des de 1910. La capella tenia la base en la residència eclesiàstica de la família Coimbra, el patriarca comprà la casa al segle XVI. La capella d’origen romànic es reconstruí uns pocs anys després.

Molt a prop està la Casa dos Cribos, o casa de les gelosies, és de fusta i l’única que queda d’este tipus i que abundaven tant al segle XVII i XVIII. Demostra la religiositat que impregnava la societat d’aleshores perquè estaven dissenyades per guardar la intimitat, sense obertures a l’exterior, per a no mostrar la vida portes endins.


Ja estem prop de  la plaça de la República. Només arribar, hi ha dos monuments que destaquen.


Un és l’església de la santa Cruz amb una impressionant façana barroca, on diuen que hi ha tres galls amagats, esculpits en pedra. No tinc paciència per mirar. La construcció s’inicià al segle XVII i s’enllestí al XVIII per la qual cosa hi ha barreja d’estils, entre manierista i barroc.


I l’altre edifici és del segle XVI, antigament l’hospital de San Marcos, construït en l’emplaçament on hi havia una ermita dedicada al sant, un convent i una hostatge. Actualment és un hotel de 4 estelles que  manté l’estructura original i alguns elements a l’interior com els sostres de voltes.


També destaquen les  lletres amb el nom de la ciutat, que tenen de fons l’hotel. No hi ha visitant de Braga que no es faça la foto amb el cartell darrere. Nosaltres ens la fem també i donem una volta...

La plaça d’origen medieval, és punt neuràlgic de Braga i està molt animada. Hi ha gran quantitat de cafès, alguns històrics, o comerços sota les porxades que l’envolten. En la gran font central sempre hi ha gent asseguda descansant o simplement mirant i deixant passar el temps. És una plaça espaiosa i molt propicia per al passeig perquè està  tancada als cotxes. Hi ha edificis interessants com el Convent de los Congregados, enfront i que ja havíem vist quan entravem en autobús a Braga,  l’església de Nuestra Señora de Lapa, que està enmig de les porxades i el banc de Portugal, el de la cúpula blanca. Per darrere de les porxades sobreïx la Torre de l’homenatge, un afegit a  la muralla defensiva.


Des de la plaça eix la gran avinguda da Liberdade, la zona comercial. Em sembla una zona elegant. Fem un curt passeig per l’avinguda i descansem fent-nos un gelat. Després retornem a la catedral. Ens adonem que no és un edifici solament, el que hi ha és un conjunt catedralici format per varies capelles adossades on hi ha personalitats i arquebisbes enterrats. La més important és la capella del reis, on a més d’un arquebisbe estan enterrats Enrique de Borgoña i l’espanyola Teresa de Leon, pares del primer rei, Alfons I de Portugal. La  xicoteta capella de Nuestra Señora de la Gloria des de l’exterior destaca pels merlets i té adossada una torre d’aspecte militar. Just enfront està la porta d’entrada de l’església de la Misericòrdia del segle XVI. Algunes fonts consultades diuen que forma part del  conjunt de la catedral i altres que és un edifici a banda. Des del carrer, pugem unes escalinates i la trobem a la dreta.

Busquem la porta principal de la catedral fundada al segle XII. És la més antiga de Portugal. Rivalitzava pel poder religiós amb la catedral de Santiago de Compostela. És un temple romànic amb façana clàssica i destaquen les dos torres campanar. En la façana podem veure l’escultura de la Verge de Braga, la patrona de la ciutat.

Entrem a la catedral pel claustre de san Amaro. Hi ha algunes ruïnes arqueològiques. No ens demanen pagar perquè és dijous sant, dia de celebració litúrgica especial. Seguim caminat sense saber molt bé si anem a trobar una entrada a la catedral,  i quan passem pel claustre principal  trobem una capella amb la sepultura d’un arquebisbe.  El claustre amb la font central que veiem és el substitut d’un anterior gòtic, que estava en estat ruïnós.


Al capdavall accedim a l’interior. Farem una mirada ràpida. Són molts anys d’història i concentra diferents elements  artístics: romànic, gòtic, manuelí i barroc.  I comprovem que, de la mateixa manera que està engalanada la ciutat també està l’interior de la catedral. Hi ha moltes cortines de color púrpura, el color del dol. Hi ha tres naus i pare l’atenció en la coberta de fusta. m’agrada veure el minuciosos treball dels artesans de la fusta. També destaquen els orgues de tubs del segle XVIII, que funcionen en ocasions especials com en estos dies de setmana santa o alguns casaments.  Em puc imaginar la solemnitat de la celebració que han fet fa només unes hores, fent sonar els orgues de manera magistral. S’hi respira espiritualitat.

La visita a Braga s’acaba. Encara fem  una última mirada rapida a la ciutat, a jardins... a carrers amb botigues populars que poc tenen a veure amb els que hem vist al carrer Liberdade... A Braga, com passa en tantes ciutats, hi ha contrastos socials.

I amb tot,  deixem la ciutat impregnats de l’ambient i l’olor de la Setmana Santa perquè cal canviar d’aires.  I que millor que pujar al cim d’una muntanya? Ens anem al Santuari del Bom Jesus,  el conjunt monumental més visitat de Braga, Patrimoni de la humanitat des de 2019. Està a cinc quilometres de Braga i és un dels principals llocs de peregrinació de Portugal, el segon després de Fàtima. El camí, sempre pujant, és un paisatge preciós envoltat d’eucaliptus. Passem per la porta del  santuari de Falperra,un edifici barroc amb una elegant escalinata barroca davant i després pel de Sameiro, que és un dels més recents i un dels punts més alts de Braga. El santuari que nosaltres volem visitar està uns pocs quilòmetres més avant. En no res arribem i dinem allí mateix,  on hi ha alguns restaurants, així que bé podem dir, que ho fem en una muntanya ”sagrada”.

 Després de dinar, per accedir al santuari travessem un gran parc, que dona a la part de darrere i des d’on tenim unes bones vistes de Braga.


I quan arribem...Que bonic! El santuari és un complex format per una gran església i l’escalinata famosa que atrau tanta gent. Tanmateix no s’ha d’oblidar que els jardins amb una cova artificial inclosa a la que no li falta detall, contribueixen a que el conjunt siga especial. Hi ha gent, però no molta, la setmana anterior segurament estaria de gom a gom per la romeria anual en honor al patró, un gran esdeveniment que es remunta al segle XVI.


L’església és neoclàssica del segle XVIII, d’inspiració italiana. L’interior és sobri i ampli.



Però el que realment bocabada és l’emblemàtica escalinata barroca. Cert que és una gran obra arquitectònica harmònica i bella. Té 17 replanells amb fonts per a purificar l’ànima, estacions del passos de Jesus en el calvari, fonts al·legòriques, capelles, estàtues...Fa un calor sufocant que no convida a fer l’esforç de baixar-la fins el primer replanell,  així que en baixem només uns quants, els suficients per adonar-se de la  magnitud del l’escalinata. En altres circumstàncies tal volta la baixaria o agafaria el  funicular del segle XIX, el primer que s’instal·là en Portugal, però realment el calor inusual per a l’època de l’any fa que el cos no desitge molta activitat, així que gaudim del jardí, que és una preciositat.

Realment és un lloc que mereix una visita i a ser possible amb més temps...Veig que hi ha hotels...No estaria gens malament passar alguna nit en este paratge...què en penseu?


QUADERN DE VIATGE, OPORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023