TARRAGONA: MONTBLANC

“Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Fem un passeig d’unes hores per Montblanc, un poble medieval situat en un punt antigament considerat estratègic entre Tarragona i Lleida. Tenia un castell en un turó, del que no queda quasi res, i les cases creixeren al seu voltant. Les cases disposades com si fossin una muralla feien de protecció. Amb els privilegis concedits per a poder organitzar fires de ramat i mercats, Montblanc es desenvolupà  i començaren a acudir a la població gent i nobles que edificaren les seues cases. S’edificaren molts edificis civils i religiosos, així com la muralla. Era finals del segle XIII i principis de XIV. Fou època bona fins el segle XVII quan començaren les guerres i les revoltes i la ciutat va perdre estatus i esplendor. Al segle XVIII començà un període de prosperitat amb les vinyes, però la fil·loxera afectà al sector vitivinícola. Després de la guerra civil Montblanc es convertí en població industrial i actualment té uns 7000 habitants.

Estem en extramurs, el poble està salvaguardat pels murs enormes. Ens apropem a les muralles. Estem a la plaça de sant Francesc, una gran esplanada punt idoni per aconseguir una bonica panoràmica d’un gran tram de la muralla. La mirada va cap a elles però també crida l’atenció en un edifici d'enfront, un cartell en llatí, que daltabaix ve a dir que al poble hi ha molt a veure:  VILA MONTIS ALBI, QUANTA FUIT, IPSA MONUMENTA DOCENT “Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Així que anem a buscar-los… I el primer monument el  trobem sense anar molt lluny, just al costat del cartell que acabem de llegir, és l’antiga església que pertanyia al convent de sant Francesc del segle XII, que antigament va ser un centre cultural molt important d’ensenyaments filosofics. L’actual església substituiria la romànica. Al segle XIX amb la desamortització l’edifici va perdre importància i acabà abandonant-se.  Fou presó, també escola, estació telegrafica...i fins i tot fàbrica de vins i aiguardents. Al segle XX,  l’any 1981, l’edifici fou adqurit per la Generalitat i en 1987 l’església i el claustre es restaurà per a convertit-ho en un centre cultural, com havia sigut l’antic convent. La capella barroca de l’església és actualment l’oficina de turisme. Donar als monuments un segon ús, és una manera de conservar-los i evitar que per abandó acaben per caure. Mirem la façana de l’església. És austera amb un campanar quadrat que no ressalta. L’edifici fa 18 metres d’alçada, quasi 12 metres d’ampla i 43 metres de llarga.  

Davant la muralla hi ha un monument dedicat a la sardana creat per l’escultor Jordi Figueras, s’inaugurà en 2018, l’any que Montblanc fou capital de la sardana i es feren moltes activitats relacionades amb el ball típic català.

Hi ha una font de 1829, la Font de Sant Francesc, amb un cos quadrat i quatre canelles d’on eix l’aigua. Damunt hi ha un obelisc sostingut per quatre boles. Quan a principi del segle XIX el poble començà a créixer es va veure la necessitat de dues fonts en els extrems de la localitat, cadascuna amb abeuradors i rentadors. i s'hi crearen. En un principi es pensà en la plaça de sant Francesc i en el Raval. Després canviaren d’opinió pensant la de sant Francesc estava massa allunyada del centre i que era millor en la plaça de sant Miguel al carrer major. I començaren les obres. Tanmateix es trobaren una realitat en la que no havien pensat, hi havia ossos humans perquè allò era un antic cementeri, així que es tornà a la idea inicial.

Des de la plaça entrem a la localitat per una de les portes… Donarem una volta pel poble i tornarem de nou a esta plaça tan espaiosa que permet veure bé la imponent muralla. Cal observar-la i apreciar la importància històrica que representa com a testimonis del passat. Si, la muralla és imponent i després d’una efectiva restauració, ens transporta al passat medieval. Envolta el casc històric. Es construí entre els anys 1366 i 1397 amb una longitud de 1700 metres, una altura mitja de 6 metres i un espessor d’1’20 metres. En l’actualitat hi ha 25 torres defensives, antigament hi havia unes 30. En 1947 fou declarada junt al casc antic, conjunt monumental i artístic.

Ja estem en intramurs. Seguim pel casc històric que està molt ben restaurat. Caminen pel carrer Major, antic carrer real, amb cases que conserven l’arquitectura medieval.

Trobem l’església de San Miguel, d’estructura gòtica i portada romànica. Davant d’esta església es on es volia posar la font de sant Francesc...

Al costat de l’esglesia està el palau fortalesa Castlà del segle XV, un edifici de propietat privada que fou la seu del “castlà" o castellano, és a dir, el representant militar del rei. És un edifici quadrat i curiosament té els cantons en angles rodons per questos defensives. Tenia un hort que arribava fins la muralla on es va obrir un portal particular. Quan al segle XX es restaurà la façana es trobaren unes finestres renaixentistes de gran valor artístic.

Anem per darrere l’església. Hi està la plaça 1 d’octubre inaugurada en 2018 i el monument a Pau Queralt, que fou rector i el primer restaurador de l’església  de sant Miguel.

I retornem al carrer Major. Hi ha comerç i una gelateria a la que volem tornar després per fer-nos un gelat. Primer volem anar a la plaça principal del casc antic. Caminant mirem a un costat i altre els carreronets perpendiculars. Montblanc és un poble amb encant.

De nou tenim altra temptació golosa, una pastisseria amb uns dolços cridaners a la vista. El dolç típic és el merlet, que és creà en una pastisseria de mitjan del segle XX, seguint una proposta de l’Ajuntament per dotar a la població d’un producte local específic. Sempre ha estat considerat un producte emblemàtic de la vila. Tanmateix uns anys més tard,  altra pastisseria de la ciutat va començar a elaborar un producte similar, els montblanquins, i avui dia tots dos es comercialitzen sota denominacions diferents.  Nosaltres caiguem en la temptació de tastar els merlets, però el que tenen són els montblanquins.  Tan se val, al capdavall, sense llevar cap  mèrit, un i altre no són més que ametla envoltada de sucre, com la garapinyada valenciana.

Arribem a la plaça Major amb típica construcció catalana. Hi està l’ajuntament. En realitat, en un primer moment poc podem apreciar-la perquè és dia de mercat i hi ha molta gent en els paradetes. Després tornem-hi per observar-la millor. Hi ha cafeteries,  terrasses i porxos. Com m’agraden les places que  conserven les porxades! És una plaça amb essència, amb a antiguitat...Si ens endinsem per carrerons amb tota seguretat trobarem més d’eixa autenticitat que no ha perdut del passat...

En una lateral estan els porxos de Cal Milet, segons alguns historiadors l’edifici fou seu de l’ajuntament, es on està el pesador de gra oficial que funcionà de 1752 a 1905. És com una pila de pedra amb capacitat justa establerta, on es posava el gra i mitjançant una trampeta es deixava caure en el sac.

Pare l’atenció en un trompe-l’oeil o artifici, un d’eixos dibuixos que semblen que siguen reals i enganyen l’ull, està pintat en una façana  i representen unes finestres i gent escodrinyat... típic de poble.

Des d’un lateral ja es veu l’església de Santa Maria que és la principal del poble, laconeguda com la caatedral de la muntanya. Està en la part alta, pujant unes escales...

Abans d'arribar, a meitat camí i amb l’església enfront, a mà dreta trobem el casal dels Josa, un edifici fet entre els segles XIV i XVIII. Actualment és seu del museu comarcal de la Conca de Barberà.

Ja tenim l’església davant, la porta està oberta i ens alegrem, però quan preguntem per poder entrar, ens diuen que no és possible perquè van a tancar. Fins la vesprada no obrin de nou. Així que ens quedem sense veure-la per dins.

La primera base romànica es construí l’any 1163 i fou en 1310 quan es decidí fer la catedral gòtica. Les obres s’allargaren i al segle XV encara no estava construïda ni la façana principal ni el campanar. Crida l’atenció el pis de la xicoteta plaça on està situada. És de pedretes de diversos colors formant figures geomètriques.

Retornem a la plaça i al carrer Major, però en lloc de seguir-lo ens enfilem pel carrer Riber i trobem uns carrerons on també es respira essència del passat... es nota en les cases, en el comerç que fa publicitat d’un comerç viu amb l’eslògan “històries d’antes”  i amb fotografies antigues. Tambè es veu en el traçat dels carrers estrets i places menudetes... fins i tot veiem vestigis jueus.

Se’ns ha fet tard, hem de tornar a la plaça sant Francesc. Sabem que se’ns ha quedat molt per veure...anar per més carrers, entrar a més llocs....però no podem quedar-nos més. Tornem pel carrer paral·lel al major, el carrer de la Fusteria que dona al Portal de Castlà. Hi veiem altra caracteristica que defineix la localitat. Montblanc és ciutat gegantera, hi està el monument als gegants.

I amb tot…acabem la visita just el en punt on l'hem començada …a les muralles, a la plaça de sant Francesc. 

De debó que m’ha agradat Montblanc. El passeig ha estat molt bé.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VAL D’ARAN

LLEIDA: ESGLÈSIA ROMÀNICA DE TAÜLL A La Vall de Boí

Del segle XII, època de major esplendor a la Vall de Boi, queda un Patrimoni de la Humanitat singular i especial, esplendorós, complet i únic, un conjunt d’esglésies romàniques que es conservaren en l’estil com es construïren per aïllament i falta de recursos.

 

Hui anem a la Vall de Boí, que no és una vall, sinó una conjunt de valls, on hi ha 16 pobles. Hi ha una raó ineludible per anar-hi, i és el seu conjunt Patrimoni de la Humanitat, un conjunt format per temples romànics dels segles XI i XII molt ben conservats. El títol es va atorgar el 30 de novembre de 2000 per originalitat i valor històric i artístic, també pel valor de saber combinar la bellesa i la utilitat donat que els alts i fortificats campanars, els serviren  per comunicar-se entre pobles. Altre motiu fou la puresa de l’estil en la majoria d’elles, degut en gran part per ser pobles aïllats i a més a més per falta de recursos i no poder substituir les seues esglésies per altres més modernes gòtiques o barroques segons anava evolucionat el temps.

 

Son huit esglésies i una ermita al llarg de 15 quilòmetres: l’església de Sant Feliu, en Barruera, la de San Juan Bautista en Boí,  l’església de Santa María i San Clemente, en Taüll, la de la Asunción de Cóll, la de Sta. Maria de Cardet, l’església de la  Natividad i l’ermita de St. Quirc de Durro, i l’església de Sta. Eulalia d’Erill la Vall. Són temples que des que són Patrimoni de la Humanitat compleixen la doble funció cultural i religiosa perquè en la majoria continuen en activitat, hi van parelles per casar-se o pares per batejar o famílies per soterrar un familiar.

 

La majoria dels pobles amb estos tresors del passat els veiem a traves de la finestra del vehicle. I és que per anar a la Vall de Boí, des de Vielha hem agafat la N-230 fins quasi arribar a El Pont de Suert. Abans, passat Les Bordes, ens desviem per L-500 per endinsar-nos en els pobles que són bressol del romànic per excel·lència, pobles que són un referent quan es tracta d’este estil del segle XII.

 

El nostre destí és Taüll, un dels llocs on el romànic està representat amb majúscules, tanmateix no és l’únic lloc  important. Des de la carretera veiem l’església de sant Feliu en un extrem del poble de Barruera. És una església d’una sola nau amb dos àbsides. El campanar està adossat al mur sud. Els dos primers pisos són romànics, però els superiors són d’un reforma posterior del segle XVI. Esta església si té nous elements per les reformes patides al llarg dels segles.

Són pobles que, en gran part, es conserven com en l’antiguitat i les esglésies també han conservat l’essència, l’estil pur, sense canvis, sens evolució a cap altre estil arquitectònic posterior i sortosament, estan quasi com quan les construïren. També passem per davant de Sant Joan de Boi, una església de planta basilical amb tres naus separades per columnes. Com en l’anterior,  el campanar està adossat al mur del sud.

Al final del trajecte en el que hem anant pujant i pujant en altitud, arribem al poble de  Taüll que està a 1.488 m, però no baixem, encara pugem més perquè aparquem a un quilòmetre més amunt, al Pla de l’Ermita que està a 1.618 m. Així el passeig el fem costera avall. En realitat Pla de l’Ermita és un municipi d’uns 80 habitants que es va crear juntament amb l’estació t’esqui de Boí Taüll. De lluny veiem el campanar de l’església de Sant Clement, que serà el final de la visita

Baixem a Taüll. El segle XII fou època d’esplendor a la Vall de Boí, gràcies a la fortuna dels senyors de Eril que començaren a construir esglésies per la zona  alçant ben alts els campanars. Alts per a que es veieren des de lluny i erigits cap al cel indicant el cel. Les esglésies utilitzaven tots els símbols per ensenyar, però també volien demostrar qui manava. Les esglésies tenien també la finalitat de consolidar el seu poder en la Vall, de la que acabaven de fer-se el amos. També amb la construcció de les esglésies donaven es gracies a Déu per les victòries aconseguides en les lluites de reconquista junt al rei d’Aragó.

 

En no res estem en la plaça del poble davant de l’església de Santa Maria. Destaca la torre del campanar, alta i esvelta de cinc pisos, això si un poc torta, Es veu la decoració llombarda en els àbsides amb arcs cecs molts simples i elegant. Les façanes oest i nord no tenen ornamentació. En totes les esglésies romàniques de Boí, com esta o la de San Clement, que després veurem, trobem els murs exteriors i interiors en pedra, sense color, però en l’antiguitat el color significava poder i riquesa, que era el que volien demostrar els senyors d’Erill i els seus descendents. Així que tot estava cobert per figures  i escenes de diferents colors i tonalitats fetes pels millors artistes. Quant més color demostrava més riquesa. Per decisió d’uns entesos en art i història, les pintures de Santa maria, com les d’altres, foren arrancades entre 1919 i 1923 i es conserven al museu nacional d’art de Catalunya. Corrien perill de ser venudes als Estats Units. De fet hi ha un fresc que des de l’any 1935 està en el museu Fogg Art de la universitat americana de Harvard.

A l’interior s’ha deixat algunes reproduccions de com eren les pintures per  a que els visitants ens fem una idea de com era. Una és el pantocràtor que capta l’atenció, amb eixa mirada que allà on estàs està mirant-te.  L’església  va patir reformes als segles passats però a finals del segle XX  es va fer una intervenció per tornar-la com era en els inicis, amb la primitiva estructura. Santa Maria té planta basilical amb tres naus separades per columnes. Té tres àbsides semicilíndrics.

En un lateral hi ha un antic retaule barroc que durant segles va ocultar les pintures murals de àbsida central.

També hi ha unes piles baptismals.

Quan eixim donem una volta per la palça i els voltants.

Un carret de gelat, amb una gran gos molt pacific, crida l’atenció és d’ una senyora fa gelat artesanal de formatge.

Anem baixant, passem per una plaça amb una font des d’on hi ha unes boniques vistes de la part baixa de Taüll i el campanar de Sant Clement.

La mirem per tots els laterals...la torre alta, el cementeri al costat...plnat basilical i campanar..alt..molt alts... 6 pisos...i decoració llombarda fina i elegant.

Entrem dins. L’entrada està subjecta a un horari, perquè hi ha una projecció. No sabem molt bé què serà. Mire l’àbsida central. Hi ha restes de la pintura que hi havia en el passat: un pantocràtor, els evangelistes i els apòstols..esl originals es conserven al museu de Catalunya. Me n’adone de les columnes que separen les naus les tres naus...

Estem expectants en silenci cara a l’altar.  Mentre espere vaig mirant... està tot fosc...

De sobte comença la projecció... es un vídeo mapping espectacular.  No podem deixar de mirar i escoltar la música que ho acompanya mentre es veu el procés de creació del mural, com van apareixent els elements i van omplint-se de color...

És realment un vídeo interessant. I didàctic... uns focus van assenyalant com era i com està en l’actualitat.

És bocabadant...

.

... tot, però més al final veient com estava pintada  al segle XII. Estic emocionada. No havia vist mai res semblant. No recorde el que hem pagat per entrar,  que ha estat més barat perquè ens hem ajuntat un grup...però ha valgut la pena... I he vist moltes projeccions sobre edificis i monuments...en Espanya i en l’estranger... però com esta...mai. Pot ser siga  única en Catalunya, Espanya i Europa i estic segura que no tardaran a imitar. En tot cas, si que és una projecció única perquè el que mostra és únic: l’interior d’esta església romànica Patrimoni de la Humanitat.

 

Necessite fer una última mirada al pantocràtor i recordar de nou les imatges de la projecció mostrant com era.

L’església està en la carretera...creuem perquè hi ha un cartell que vull veure de prop...és una impressionant creació que representa un ull, l’ull del pantocràtor que tot ho veu estigues on estigues... i la composició està feta amb ous de fusta pintats. Reconec que és altra obra d’art, com el que hem vist abans, esta es contemporània i feta per l’artista ucrainiana Oksana Mas.

 

Deixem Taüll i tornem a Vielha...sóc conscient que la Vall de Boi és molt més, que podríem entrar als poblets i veure cada església amb deteniment, podríem fer caminades pels voltants... però al capdavall tenim la retina plena d’imatges i sensacions incomparables i se’ns  ha quedat molt bon sabor de boca...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022, VALL D’ARAN i voltants

 

 

LLEIDA: PARC NACIONAL D’AIGÜESTORTES i ESTANY DE SANT MAURICI

Un paisatge idíl·lic, de postal. La mare naturalesa sap crear  paratges  d’una bellesa captivadora.

Eixim matinet des Vielha i agafant la N-230 anem a Espot creuant el  Port de Bonaigua. Passem per molts poblets de la Vall d’Aran, en alguns la carretera els travessa pel mig i en altres els deixem al costat dret i esquerre: Betren, Escunhau, Casarilh, Garos, Arties, Gessa, Unha, Salardú, Bagergue, Tredos i Baqueira.  Passem per l’estació hivernal de Baqueira-Beret, centre d’interès turístic nacional focus de famosos i personalitats. Hi ha moltes infraestructures hoteleres de luxe, i restaurants i bars i botigues...tot el que es necessita per a gaudir després d’esquiar en les pistes, això si, res barat. És el que hi ha si es vol estar colze amb colze amb la gent que eix en les revistes. La família real espanyola hi va cada Nadal, o al menys anava.... Se sap per on va o per on està, pels membres de seguretat que l’envolta. El port de Bonaigua és espectacular, una carretera serpentejant pujant i pujant, on està l’estació d’esquí Baqueira Beret. El sol, el cel, les ombres de les mateixes muntanyes...quines estampes!

Arribem a la part més alta, 2072 metres. Les vistes són magnifiques. Estem al cim dels Pirineus. Quina meravella. En hivern són les pistes per on els esquiadors fan el descens. Veiem les cadires per al trasllat dels esquiadors. En estiu s’hi poden fer rutes caminat o en bicicleta. Veiem algunes autocaravanes aparcades, amb tota segureta que estan explorant alguna senda.

I comença el descens...En tot moment revoltes i més revoltes, com un circuit de scalextric! Quin mareig!

Arribem al punt baix a 1900 metres. Mirant amunt veiem les  tanques protectores per evitar allaus de neu.

Una vegada pujat i baixat el port de Bonaigua, arribem a la població d’Espot, no per visitar-la, sinó com punt de partida per anar al Parc Nacional d’Aigüestortes, una de les joies del Pirineu català que fou creat en 1955. El parc està repartit entre quatre comarques pirenaiques: l’alta Ribagorça, els Pallars Sobirà, els Pallars Jussà, la Vall d’Aran en Lleida, agafant en la part central els termes municipals de Espot i Vall de Boi.

Gran part del territori sobrepassa els 1000 metres d’altura amb pics que superen el 3000 metres. Espot és un des punts d’entrada al parc, l’altra està en Boí.

L’accés al parc està controlat, en la mesura de lo possible, s’intenta salvaguardar la fauna i la flora, tanmateix encara està explotat pel ramat, i per les centrals hidràuliques. Amb tot, la petjada de l’home és inevitable. En Espot agafem vehicles 4x4, que fan de taxi, per pujar al parc. No som els únics. Hi ha cua. Per això es bo matinar i ser dels primers, val la pena pujar el més aviat possible i gaudir tot el temps en la natura, en l’estany o fent una caminada. Els 4x4 ens porten durant 10 minuts per una carretera tortuosa i estreta, som 8 en el vehicle. Els conductors ho tenen clar, fins que no omplin el vehicle taxi siga 4x4 o furgoneta, no eixen. Així funcionen. Tenen les seues normes.

Em toca el torn de pujar. Vaig de copilot i em permet parlar amb el conductor, un jove que el primer que diu és que ens posem les mascaretes “si us plau” . Em diu que hi ha molt de turisme, que es passa el dia pujant i baixant la carretera. Jo li dic que només pensar tot el dia amb tanta revolta ja estic marejada. El vehicle agafa velocitat. Confie, encara que no se’n trobem altre de cara...

Als 4 quilometres d’espot un control li demana papers. Em diu que estem al Prat de Pierró, el punt on s’inicia la ruta i on els vehicles privats han de deixar el cotxe. Ell, com té permís, pot pujar fins la part més alta, però els particulars han de deixar-ho a uns 5 quilòmetres, la resta del trajecte que han de fer a peu.

Seguim xerrant. Mentre els altres integrants del comboi mantenen les seus converses particulars o estan callats, ell i jo seguim també a la nostra, perquè el soroll del motors impossibilita escoltar bé als de darrere.  Jo, perquè el tinc al costat, sinò...haguera pujat el trajecte en silenci. Em diu que les normes del parc són estrictes, que tot està protegit, vegetació, animals, l’aigua...No es pot banyar ningú a l’estany. Ah! i que les deixalles que fem se les hem d’emportar darrere, que la muntanya no s’embruta. Té raó. S’ha de mirar per la conservació de la natura.  

Arribem al punt d’aparcament i ens diu l’horari fins quan estaran els vehicles per baixar gent al poble. Ho tenim clar. Per molt bonic que siga allà no ens volem quedar a passar la nit. Ni volem, ni ens deixarien. No es pot acampar lliurement però hi ha un bon assortiment de refugis de muntanya alpins per acollir al visitant  de manera controlada.   

Anem per una passarel·la de fusta que ens du a l’estany, té 80 metres i és apta per a qui va en cadira de rodes.

Hem arribat a l’estany de sant Maurici, que és el sector més alt on estan els anomenats “Encantats” esperant-nos al peu de l’estany. Els Encantats són unes muntanyes espectaculars de 2479 metres d’altura que es distingeixen de la llunyania perquè sembla una muntanya partida, dos cims bessons. Són el símbol del parc.

Conta la llegenda que les estretes agulles que s’hi veuen  sobre els Encantants eren dos caçadors que un dia no anaren a missa per anar a caçar  un cérvol. Segueix la llegenda dient que per eixa “fugina” foren maleïts i quedaren petrificats per a sempre. Quines històries! S’ha de tindre en compte que la religió sempre ha ocupat un lloc important i les contarelles orals eren la manera d’ensenyar bones conductes, i eren altres temps... deixar de complir el precepte de la missa setmanal podia portar conseqüències dràstiques. 

 Anem per on anem, els Encantats dominen el paisatge.

És una imatge de postal gràcies a la mare naturalesa amb l’ajuda dels glacials, els del Quaternari,  que en retirar-se el gel, modelaren  este paisatge agrest i alhora idíl·lic. Cada any les pluges, les neus, els allaus que s’hi produeixen van erosionant el terreny, i creen barrancs i els llits del riu van fent-se grans...la naturalesa va canviant.

Veiem altes i abruptes muntanyes, valls…aigües transparent..vegetació... és un paradís.

La zona formada per 40852 hectàrees està protegida des de 1995. És l’únic parc nacional de la Comunitat catalana. Hi ha diversitat de fauna i flora d’alta muntanya, es una paratge únic. L’estany de sant Maurici té l’origen en un llac natural però es va fer més gran i es construí una presa per garantir el subministrament  d’aigua en la zona.

En el parc es poden fer diferents rutes de senderisme per veure els més de 200 llacs que hi ha d’origen glacial. Es poden fer a peu, en bicicleta o en 4 x4, en estiu i en hivern, de totes les dificultats i fins i tot es fa per a persones amb mobilitat reduïda. Una de les caminades més fàcils és la cascada de la ratera. És la que fem nosaltres. Fem la caminada sense presses, parant sovint per veure el paisatge o descansar.

Arribem a la cascada. Quanta gent! És difícil fotografia-la sense persones. Tots volem la fotografia davant. Hi ha intrèpids i intrèpides que s’arrisquen i pugen ben amunt. És naturalesa pura. Sense additius.

Fem el camí de tornada parant molt, descansant, mirant la vegetació, respirant l’aire pur i fent fotos...Volem immortalitzar el moment i paisatge fent-nos foto i tots els llocs ens semblen els millors punts perquè en són molts els que ofereixen perspectives precioses.

Arribem al llac i li fem una última mirada als Encantats, anem per la passarel.la, agafem un taxi 4x4 i baixem a Espot. L’autobús que ens ha dut ens torna a Vielha, passant de nou pel port de Bonaigua, amb altra llum i color, i tornem apassar per tots els poblets de la Vall d’Aran. Ha estat una excursió fabulosa, que cap persona es pot perdre si es ve per la zona.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VALL d’ARAN