Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLOGARET AMB ENCANT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLOGARET AMB ENCANT. Mostrar tots els missatges

dimarts, 1 de setembre del 2026

ALCALÁ DEL JUCAR (ALBACETE)

Poble pintoresc amb un castell, una gran església i carrerronets plens de cases blanques excavades en la roca i penjades al vessant de la muntanya.

Hui visite el poble d’Alcalà del Xúquer, la joia rural d’Albacete, que pertany a Castella la Manxa. El poble està situat a la gorga del riu que passa pel  poble fent un traç sinuós que condiciona la disposició de les cases aprofitant el meandre.


Vaig amb els companys de la universitat NAU GRAN campus Ontinyent, celebrem el final de curs en este poblet de la Manchuela, un poblet encisador i preciós, amb cases pintades de calç i flors i testos amb plantes que creen un ambient acollidor. De fet està catalogat com un dels més bonics d’Espanya, com bé diu el cartell situat uns metres abans d’entrar a la localitat, encara en la carretera d’accés, en un mirador punt estratègic on es veu una de les boniques panoràmiques junt al cartell del nom del poble.


Des del mirador es veuen clarament com els carrers, que s’endevina són estrets, s’enfilen cap al castell, és el que veiem de lluny. En entrar al poble trobem un conjunt arquitectònic natural i únic. És un poble que viu del turisme i intenta mantenir-lo. En 1982 va ser declarat conjunt Històric artístic. També està declarat com bé d’interès cultural. A més en l'any1986 se li concedí el tercer premi, després de la Torre Eiffel de Paris i la gran mesquita d’Istanbul, a la millor il·luminació nocturna artística. Que us sembla? bocabadant no? I en 1998 va rebre per part de la junta de Comunitat de Castella la Manxa el premi de turisme per la tasca de promoció i desenvolupament. Quant de reconeixement no?

La roca que envolta el poble és calcaria nivell 3 segons la classificació d’escalabilitat, és tracta d'una pedra toba que es desfà amb facilitat i alhora presenta bona estabilitat. Encara en la carretera, i a punt d’entrar al poble traspassem una gran roca i realment resulta bocabadant. Sembla que estem entrant a Petra en Jordània. I ja sé que es una comparació exagerada, ho sé, però és el que m’ha vingut al cap.


Per a visitar el poble fem el recorregut des de la part alta a la part baixa, des del castell fins al riu. Caminar costera avall és millor tenint en compte les altes temperatures que estem patint en estos dies de juny del 2026. Per la qual cosa l’autobús, circumval·lant i per una carretera estreta i sinuosa, ens porta a la part alta del poble parant-nos en un punt des d’on trobem altra perspectiva del conjunt del poble diferent a la que hem vist abans i també veiem alguna de les cinc pedanies d’Alcala. 

Baixem de l’autobús i hem de seguir a peu, malgrat la calor i el sol enlluernador que hi ha. Tanmateix val la pena la caminada per poder observar el poble des de dalt. Pare l’atenció en les cases cova. Com he dit, la ductilitat de la pedra calcaria és la raó per la qual trobem tantes coves guanyades a la muntanya, perquè els habitats amb el pic i la pala, des de sempre, han anat foradant la muntanya ampliant el que al principi eren unes simples quadres d’animals, magatzems o garatges. I primer ho feien emprant el pic i la pala i després  martells elèctrics. Abans no hi havia cap normativa al respecte i des del 2010 es va prohibir fer noves coves sense els permisos corresponents que s’han tornat més estrictes. Tanmateix hi ha qui no compleix la norma i va foradant la roca. Les autoritats tanquen els ulls a estes accions prohibides i el veïnat també calla veient que les persomes que tenen l'obligació d'imposar-se no ho fan. Hem vist algunes coves quan entràvem per la carretera però des de la part alta del poble la imatge és clarificadora. Veiem com les cases estan dins de la roca i també veiem com el poble s’ha format seguint el curs del riu. És adaptació a l’orografia, és la demostració que la natura mana.


Des de la part alta i camí del castell per la carretera que envolta el poble, anem veient el conjunt de la població amb els monuments destacats que són el castell i l’església.

Arribem al castell. La fortalesa que com la majoria, està situada en la part més alta per dificultar l’accés als enemics. En este cas és menuda i d’origen arab i fou construïda entre els segles XI i XIII. El que veiem és el torreó de l’homenatge i dues menudes torres molt posteriors.


Davant de la botiga, molt a prop de la porta d’entrada al castell, ens sorprenen veure uns fòssils, i és que la zona destaca pel seu origen geològic marí amb abundants ammonites i bivals marins en la pedra calcaria.


Abans d’accedir al castell gaudim de les vistes: l’església, que veurem després i la peculiar plaça de bous el·líptica, que s’empra per a alguna correguda però especialment per a activitats festives i culturals. És de finals del segle XIX, i està considerada una de les més antigues d’Espanya. Es construí sobre la vessant de la muntanya, com la majoria de les cases, i fou necessari anivellar el terreny. Conten que la situació i la peculiar forma era per evitar que els espectacles que s’hi feren pogueren veure’s des de l’exterior, obligant així a tothom a pagar l'entrada.


Entrem al castell, al pati d’armes, totalment reconstruït.  

I tot seguit entrem a la torre de l’homenatge que és pentagonal, on hi ha exposicions i una maqueta, a més, es pot veure un vídeo promocional i  explicatiu sobre el poble.

Per una escala de caragol pugem a la terrassa de la torre rematada amb merlets. Des del castell les vistes al riu i al poble milloren, per guanyar altura.


Abans d’eixir del castell, baixem al que serien les masmorres on ens espera un "presoner" entre reixes.

Alcalà és un poble que té coves per tot arreu. Ho estem veient. El castell també en té. Entrem. Com la majoria de les del poble són fruit de l’esforç del treball manual, aprofitant forats de la roca calcària blaneta i fàcil de treballar. Quasi totes les coves tenen la façana d’obra i pedra i a l’interior hi ha una  temperatura mitja de 18 graus. No està malament per a un dia tan calorós com el de hui.


Antigament les cases cova tenien una dependència on es guisava, es menjava i es dormia compartint la vivenda animals i persones, però a poc a poc i degut a la facilitat d’excavar, anaven ampliat la vivenda per guanyar en comoditat.


Tot seguit anem a altra casa cova: La cova del Diable. De camí observem el blanc predominant en les façanes de les cases.

 La cova del Diable fou construïda en 1905 per una família benestant en la que, afegint i afegint, fins i tot feren un colomer.


Trobe  molt interessant el túnel excavat. Quanta feina! Actualment pertany a un personatge singular, oriünd d’Almansa, Juan Jose Martinez de malnom Diable, sembla Dalí amb el seu gran bigot. Un poc també, em recorda a Jaime de Mora i Aragó perquè me l’ imagine com ell, excèntric. El Diable en la dècada de 1908 arribà a Alcalà i veient la cova li va veure possibilitats d’explotació turística i és el que va fer. Les parets estan plenes amb les seues fotografies sempre acompanyat de personatges famosos o d’actualitat, que atrets per la fama de el Diable han anat a visitar-lo a la cova. Hi ha molta publicitat darrere i entrevistes en la tele.

No caben més objectes en la cova! Hi ha de tot, algunes curiositats però res en especial que destaque. Al final del recorregut hi ha un gran bar restaurant i sala de ball. Tot està ben pensat amb visió turística. En el preu de l’entrada inclou una beguda.

En eixir al carrer, per altra part diferent a per on hem entrat, tenim enfront el que durant un temps era un museu del cine i que ara ja està tancat.

Després anem a les coves de Masago, l’única cova conservada tallada a mà, i mentre caminem, sota un sol de justicia, observem de nou els carrers estrets i pintats de blanc.


Les coves són d’origen almohade i travessen la muntanya d’extrem a extrem, tenen una profunditat de 350 metres amb un desnivell de 28 metres. Seguint els túnels, de nou admirem la gran feina feta. Es nota que l'obra ha estat dirigida per alguna persona experta. I pensar que anem per davall de la muntanya! La llum blava en el tunel és perfecta. Si hi ha alguna persona claustrofòbica la llum li dona sensació de tranquil.litat. M'agrada. Les coves estan decorades simulant les cases originals i en esta s’hi veu una arquitectura més elaborada amb arcs de mig punt perfectes tallats a la roca que li donen una certa elegància a l’estància. Hi ha unes parts d’exposicions, museístiques, la casa típica, bodega de l’edat mitjana... un bar i restaurant. És molt gran. Gaudim de les vistes al riu i prenem un refresc, que també està inclou en el preu de l’entrada.


Després de refrescar-nos amb una beguda, eixim al carrer, cap a la part baixa d'Alcalá. Després de la fresqueta de l’interior notem molt més la calor.

Tenim l’església al costat i entrem. És l’església de san Andrés que fou construïda al segle XV i ampliada al segle XVIII. La torre té 70 metres. L’edifici crida l’atenció per ser allargat i poc ample i és que no podia ser d’altra manera perquè té la muntanya a un costat i el barranc a l’altre. Té planta de creu llatina amb una nau solament i dos voltes neoclàssiques i gòtic tardà. El creuer té una cúpula i les petxines estan decorades amb pintures de segle XVIII. El cimbori és de 1960. Durant la guerra destruïren l’interior per la qual cosa el que veiem es majoritàriament restaurat o  nou. Només hi ha dues imatges que són antigues, una d’elles, la Mare de déu dels Desemparats, de la que ens conta la guia,  que era propietat de la seua família, que pogué amagar-la durant la guerra.  

En eixir trobem l’ajuntament i una costera que ens du al riu i al pont romà, que travessem. Antigament era pas obligat del camí reial de Castella a Llevant i tingué molta importància als segles XIV i XV convertint-se en port sec o diana.

Un pont romà que de romà no té res. Amb el seus quatre ulls junt al castell forma la imatge icona del poble. Fou construït el 1771 i sempre ha tingut fama de massís, així i tot ha estat restaurat després de diverses inundacions.

Molt a prop hi ha una menudeta platgeta fluvial “la playeta”, on esta permès el bany.

La panoràmica que trobem en esta part del riu és preciosa, quasi millor que la del principi. M’ha agradat Alcalá i la guia entusiasta que amb passió ens ha contat sobre el seu poble. Es nota que se l’estima. Ens ha contat història i també anècdotes personals que ajuden a entendre els habitants del present i del passat.

Tal volta torne a Alcalà. M’he quedat amb les ganes de veure’l il·luminat per la nit i també estaria bé, presenciar la festa de les carretilles per sant Llorenç. Es tracta del descens nacional de carretilles que és una de les competicions més singulars i divertides de la localitat. Es fan carreres per carrers super empinats i ben allunyats de ser rectes. Les carretilles estan decorades de manera creativa. Hi ha dos modalitats: la de velocitat i la d’exhibició de disfresses. Segons ho conta la guia, sembla una festa realment divertida.

QUADERN DE VIATGE, ALCALA DEL JUCAR, NAU GRAN, JUNY 2026


dimarts, 26 de maig del 2026

CASTELLÓ: CULLA-II PART, LES MINES DEL MAESTRAT

Un pla diferent divertit, singular, didàctic...és una experiència subterrània única.

I quines excursions més interessants organitzen a la Nau Gran de la universitat de València Ontinyent! Després d’haver gaudit passejant per la població de Culla i admirar la vella carrasca mil·lenària, anem a visitar les úniques mines que es poden entrar de la Comunitat Valenciana. Són de ferro i estan situades entre la Torre d'en Besora i Culla. Van funcionar principalment entre les dècades de 1940 i 1960 i des de l'any 2011, estan obertes al públic, però no per traure profit dels minerals sinó turísticament. Ara som curiosos viatgers i turistes els que entrem i no miners. La rehabilitació de les dues mines s'hi va realitzar amb fons públics. 

Arribem al punt inicial, en la Torre d'en Besora. Fem una primera ullada al lloc mentres escoltem la guia. Hem de seguir les seues indicacions i el primer que fem és posar-nos un casc per protegir-nos. I cert que fa falta.

Tot seguit pugem al trenet que hem vist només entrar aparcat en la cotxera que connecta les dues mines, i ens du a la primera, Victoria, que pertany al terme municipal de Culla. La mina Victoria disposa d'una extensa xarxa de túnels d'on s'extreia gran part del mineral ric en ferro i ocre. De les sis mines que formen tot l’entramat miner només hi ha obertes dues, esta i Esperanza que veurem després. El recorregut, fa el trajecte exterior tot vorejant el paratge natural de La Fontanella.

Arribem a les portes de la mina i entrem.Una vegada dins, la visita comença amb un vídeo on es veuen i s’escolten testimonis d'antics miners que descriuen en primera persona com era la seua vida i el seu treball a l'interior de les mines i quins artefactes feien servir. De fet, algunes d'estes  eines originals estan exposades i les veiem al llarg del recorregut. L'extracció es feia de manera purament manual i artesanal. Els miners utilitzaven pics, martells pneumàtics rudimentaris i explosius per a arrancar el mineral de ferro de les parets. Les condicions eren extremes. Els miners treballaven a les fosques, amb llums de carbur, com el que veiem penjat en un moment del trajecte, i sense ventilació mecànica més enllà dels pous naturals dissenyats expressament per a la circulació de l'aire i l'accés de materials. I a més del treball d’extracció del mineral havien d’apuntalar murs...Si ja és dur traure el mineral també ho és haver de vetllar per la seguretat apuntalant murs. Hi ha molts fets pedra sobre pedra, en alguns hi ha fustes que en notar el moviment previ de terra a un enderrocament, cruixia i avisava al miner del perill imminent.

El vídeo, al llarg de la visita, es complementa amb una molt bona explicació de la guia que conta amb passió i saviesa el  funcionament, les tècniques d'extracció i les dures condicions de treball d'aquella època. Caminem posant atenció on col·loquem els peus i el cap. El casc fa la seua funció en més d'una ocasió. Avancem per diverses galeries on trobem elements explicatius i  hologrames que faciliten la comprensió de la seua història. Al principi anem per camí més ben condicionat, quan més endinsem el terreny no és tan ferm.

A més, la part històrica de la visita, es veu enriquida en poder contemplar també les formacions naturals pròpies de l'interior de la muntanya, com les estalactites, els pous d'aigua i l'aparició de les arrels de les plantes que es troben a la superfície.

Eisc emocionada de la mina per tot el que ens han contat i  per ser conscient clarament de la dura vida del treball miner.

Agafem el trenet i tornem al punt inicial, d’on hem eixit perquè és on està la mina Esperanza al terme de Torre d’En Besora.

A la porta de la mina hi ha un polvorí on es guardava la pólvora. Era més segur guardar este material tan perillós fora de la mina que no dins.

La mina Esperanza és una cova natural, no s’ha fet a base de pic i pala i pólvora i és més espaiosa. I pense el mateix que he pensat visitant l’altra: que dur seria treballar en la mina...! Després de tindre fragmentat el material, este s'introduïa manualment en vagonetes que circulaven per vies estretes de ferro. Les  vagonetes eren arrossegades pels propis miners o per animals fins a l'exterior de la mina.

Sovint veiem als murs de la roca vetes de colors diferents que són els diferents minerals que s’extreien. També veiem molsa amb un intens color verd. La bellesa de la naturalesa està patent.


Hi ha un pou d’extracció per fer cates. M’assome per veure la profunditat...Mare meua! I pensar que era el miner el que el feia a base de pic i pala...i m’imagine el miner dins...quina claustrofòbia!. Molt dur! La primera feina era fer una investigació geològica. Tot seguit s’hi construïa una torre anomenada castellet sobre el terreny i s'instal·len sistemes d'izatge per transportar el personal i treure la roca. Al fons del pou, es perforaven forats i s'omplien amb explosius. Per evitar esfonssaments, les parets acabades d'excavar es consolidaven immediatament amb pedra.


El material extret s'emmagatzemava a l'exterior i posteriorment es transportava fins als Alts Forns de Sagunt per a la seua fosa i transformació en acer.

Eixim. Ha passat una hora i mitja des que hem començat la visita. Realment és molt completa. Jo particularment m’he quedat contenta per tot el que he aprés sobre el món miner. els meus companys també. Ens acomiadem mirant el paratge natural de la Fontanella, estem a uns 800 metres d'altitud i hi ha  unes magnífiques vistes panoràmiques de la comarca de l’Alt Maestrat. I a més a més, hem tingut molta sort en l’oratge, ni fred ni calor, i uns núvols al cel molt suggerents, dels que fan volar la imaginació pensant quines formes tenen.  Sense dubte ha estat una experiència singular i divertida. Tota una aventura molt recomanable, que a més a més també es pot gaudir en familia.


QUADERN DE VIATGE, VIATGE CULLA, MAIG 2026

 

 

 

CASTELLÓ: CULLA-I PART, EL POBLE I LA CARRASCA

 Anar a Culla és fer un viatge en el temps, a l’època medieval...cert...el poble sembla haver-se congelat des d’aleshores.


Hui, part de l’alumnat de la Nau Gran Ontinyent, universitat de València, fem una visita a la població castellonenca de Culla, ubicada  en plena serra de Seguras, a més de 1.000 metres d'altura sobre el nivell del mar. És un viatge que ens transllada  en el temps, a l'època medieval pels seus carrers i cases de pedra plenes d'encant. De fet està dins la xarxa de pobles més bonics d'Espanya, amb els veïns Vilafamés, Morella i Peníscola.


En els carrers també s’hi respira misteri donat que la història de Culla està profundament lligada a les ordres militars que van controlar l'imponent Castell de Culla, marcant la seva època de major esplendor: Primer els Templers al segle XIII, en 1312, que prengueren el control de Culla després de ser conquerida als musulmans. Convertiren el castell en un important bastió estratègic. Després l’Ordre de Montesa  en 1317 al segle XIV, després de la dissolució dels templers, quan el Papa i el rei Jaume II van crear esta  nova ordre valenciana per heretar tots els béns templers.

És una joia d’interior, això si, plena de costeres. L’autobús ens deixa a la part baixa i trobem la primera. Però no passa res. Val la pena l’esforç.  

Salvada la costera més pronunciada parem en un punt important: El Portal de la Font, una de les portes d’accés al recinte emmurallat, de fet a la part esquerra s'hi observa l'inici de la muralla. El recinte emmurallat comptava amb tres portes d’entrada: la desapareguda El Portellás, la Porta Nova i esta que tenim davant. L'arc de pedra va ser objecte d'una recuperació integral i restauració l’any 2020 per garantir la seva conservació. S’hi van emprar en part pedres originals per a la restauració. Hi podem apreciar tallat el que sembla una pica baptismal. 


Estava defensada per una alta torre, situada a la seua dreta, ara convertida en vivenda.

Travessem el Portal i accedim al nucli antic, declarat Bé d'Interès Cultural el 2004. Cert que et transporta al passat medieval...

I una vegada al nucli antic, entrem a la presó, que va ser un antic graner del Comanador de l'Ordre de Montesa durant els segles XIII i XIV, abans de convertir-se en presó durant les Guerres Carlistes al segle XIX. Un vídeo explica la història del poble i de la presó.


Al fosc i tenebrós interior de les diverses dependencies, hi ha cadenes i grillons amb què es lligaven als presoners. Veig marques a les parets que els desesperats presoners realitzaven amb el que podien, tal volta amb les ungles. Hi ha algunes creus segurament fetes encomanant-se a Déu. La meua ment imagina els empresonats melenuts i barbuts, bruts...no puc evitar-ho...pobres! No eren delinqüents sinó soldats. Mirant el sostre es veu per on tiraven el gra quan era graner. La funció com magatzem de gra no era efectiva perquè hi ha massa humitat i el gra es floria.


En una de les dependències hi ha una taula protegida amb vidre que conté documentació important. I és que fa uns quaranta anys a Culla es trobà un important arxiu històric en el que era l’antic ajuntament i actual oficina d’informació i turisme, que demostrava que Culla no era un poble qualsevol, que tenia molta història interessant que calia difondre. Des d’aleshores els esforços s’ajuntaren per recuperar els vestigis del passat i convertir Culla en un poble turístic i evitar així que es convertira en un poble abandonat. Gràcies a l’arxiu se sap, entre altres coses, sobre la Setena de Culla, que  va nàixer l'any 1345 quan el mestre de l’Ordre de Montesa va atorgar a les set poblacions que formaven la Tinença de Culla ( Atzeneta, Benafigós, Benassal, Culla, Torre d'en Besora, Vilar de Canes i Vistabella)  una carta de cessió dels drets d'herbatges pertanyents a dita orde, a canvi del pagament anual de 1.600 sous reials de València. Esta comunitat tenia aleshores una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders en la Tinença de Culla. La documentació conservada està en tres llibres anomenats "Els Capítols dels Herbatges de la Tinença de Culla" que són còpies manuscrites del segle XVI.

El Mirador del Terrat és el sostre de la presó, des d’on es tirava el gra a l’interior. És una plaça envoltada de bonics edificis, des d’on es veu una fabulosa  panoràmica de les rodalies de Culla. Hui el dia és clar, i fins i tot es veu el mar.


Pujant pel carrer Abadia trobem l'Església Parroquial El Salvador, construïda a principis del segle XVIII sobre les restes d'un temple medieval.

Entrem. El temple fou consagrat el 1712. L'altar de l'Església Parroquial del Salvador destaca pel seu valuós patrimoni històric i artístic, centrat en la figura del patró. Hi està la talla de Sant Salvador del segle XV, una escultura gòtica de pedra policromada que representa El Salvador. Es creu que originalment formava part de l'antiga façana medieval i va ser restaurada després de patir danys durant la Guerra Civil. Històricament, el temple albergava un important retaule petri medieval que va ser reconstruït i estudiat per la Fundació La Llum de les Imatges. Podem veure fragments de l’antic.


En un lateral observem un retaule Renaixentista del segle  XVI. L'escena central plasma la Sagrada Família al costat de Sant Joan i a un Àngel. I la Mare de Déu està donant el pit, la qual cosa fa que el retaule siga singular perquè la majoria de les imatges de la Mare de Déu  mostrant el pit foren censurades. També veiem una antiga pica baptismal gòtica.

A l'esglèsia s’hi guarden també els pendons, que són estendards de gran altura que acompanyen les imatges dels sants durant les processons tradicionals. Destaquen especialment a la famosa Rogativa a Sant Joan de Penyagolosa, un pelegrinatge medieval declarat Bé d'Interès Cultural. En acabar la romeria, els pelegrins tornen a la localitat, on la processó dels pendons i el reliquiari els reben al nucli històric per acompanyar-los fins a l'interior de l'església


Al costat de l’església està la casa abadia també restaurada i enfront  estan Els perxes del segle XVII, que era l’antiga llotja de Mustassaf, l’inspector de mercats, jutge de pes mesures i comerç. Durant un temps hi estigué l’ajuntament.

Al poble hi ha pocs carrers però tots tenen encant. Just davant de l'edifici religiós del que acabem d’eixir, hi ha un dels elements més icònics que veure Culla, el Pelleric o picota. Esta columna de pedra s'utilitzava per castigar els malfactors que cometien delictes lleus com el furt, lligant-los pel coll amb una argolla de ferro, i així humiliar-los i exposar-los davant de tots els veïns. El més habitual era col·locar sobre el condemnat, o al seu costat, un escrit que indicava el delicte que havia comès.

El carrer Pla, era el més important a l’època medieval i actualment és el més representatiu de la vila. Hui no podem passar perquè hi ha una camioneta enmig degut a unes obres de restauració. El veurem més endavant quan anem per l’altre costat. La guia d’informació i turisme que ens acompanya i explica cada detall, ens diu que el poble va rebre uns subvenció per a restauració i just s’acaba el termini en uns dies, és la raó per la qual trobem obrers treballant i andamis o camionetes per tot arreu.


Així que seguim pel carrer Pelleric fins a la Porta Nova, que era la que mantenien oberta per a que tothom seguira el camí cap al mercat que s’hi feia a la plaça, parant abans als porxos a pagar. És l'única porta d'accés al recinte emmurallat que es conserva, de les tres que hi havia, va ser reconstruïda al segle XIV. La seva amplada és com la d'un camí de ferradura, això vol dir l'espai que ocupa un cavall amb la seva sària. Va ser reconstruïda l'any 1610, com diu una inscripció a l’arc.

Des de la placeta es veu el llenç de muralla que actualment són les parets de cases que han obert finestres a l’exterior. I és que les vistes des d’esta part són fabuloses. Una de les cases construïdes emprant la paret de la muralla és l’antic hospital, que tot seguit anem a visitar. L’arc que es veu al fons no és vestigi del passat, és construcció nova, imitant els antics,  per a no desentonar amb l’entorn.

Retornem al carrer del Pelleric per buscar la plaça de l’hospital i entrar a l’antic edifici de  l'Antic Hospital del segle XVII que va ser utilitzat com a allotjament i hospital per a persones pobres, especialment ajudaven dones necessitades a poder casar-se o ingressar a un convent. L'Antic Hospital, com el castell que veurem més avant,  formava part del patrimoni que tan els templers com l’ordre de Montesa van gestionar a la localitat.


Després d'una gran reforma l'any 1993, és utilitzat com a sala d'exposicions entre les quals destaca una permanent que mostra una antiga Aula Escolar amb els pupitres i els materials de l'època. Hi podem trobar moltes curiositats com una gran foto d’un  grup d’alumnes, xiquetes de la dècada de 1940, llibres, fotos a les parets...hi ha un diploma del temps de la República...un mapa d’Espanya anterior a 1898 on estan incloses les possessions d’ultramar abans de perdre-les, i on fins i tot trobe el nom del meu poble... També estan les fotos dels Reis  Alfonso XIII i Victoria Eugenia.

Eixim i en no res estem al punt més alt de Culla, al mirador del Singlet, als peus de castell, que ofereix una altra panoràmica del poble de Culla. Veiem el Penyagolosa.

El castell, situat al punt més alt, estan restaurant una part i no podem apropar-se per veure les poques restes que s'hi conserven. Declarat Bé d'Interès Cultural,  el seu origen és de l'època musulmana. El castell controlava gran part de la comarca de l'Alt Maestrat fins que va passar a mans cristianes amb la reconquesta i va ser fortificat per l'Ordre del Temple que el va comprar. Durant les guerres carlines va ser destruït quedant només uns pocs vestigis de la Torre de Frare Pere i alguns basaments. Les guerres carlistes també destruïren el poble.

Seguim avant, no sempre per on volem per culpa de les obres. Passem per l’Era de la Tahona, un antic molí fariner accionat per animals com correspon a l'arquitectura tradicional i agrícola de l'Alt Maestrat


I un poc més avant trobem l’inici o el final, segons es mire, del Carrer Pla, on estava l’antiga i desapareguda porta El Portellas. És el carrer que hem vist en eixir de l’esglèsia i pel qual no hem pogut passar per culpa de les obres.

Arribem al mirador de San Roc, amb vistes, de les ermites i pobles propers.


Anem per la Ronda de San Roc, coneguda com Baix lo mur, hi està l’antiga muralla i els torreons, la muralla aprofitada per a fer cases particulars i els torreons com balconades. Moltes cases del poble s’edificaren amb pedres del destruït castell, així que l’essència històrica permaneix. 

I així acabem el passeig per Culla, que m’ha encisat, recomane totalment la visita, millor guiada perquè el poble té molta història interessant. I m’ha agradat perquè no és un poble museu, es veu vida a les cases amb la roba estesa, encara que hem vist poca gent local pel carrer... Trobe valuós l'esforç de les autoritats corresponents per mantenir el poble viu, intentant que la gent no se’n vaja a un poble o ciutat més gran. Per aixìo és tan beneficiós que la gent el visite, el conega...

El poble és bonic, i ell soles bé val la visita,  tanmateix una vegada al lloc, la visita es pot complementar anant a altres llocs. Un d’ells és apropar-se a veure una vella Carrasca. I mare meua quina carrasca més gran! Té  20 metres d'alçada i 35 metres de diàmetre de les branques. No hi ha manera de fer una foto i que isca sencera! I que vella! Té orígens que alguns remunten al segle XVI o fins i tot més enrere. De debò que val la pena veure-la,  malgrat la carretereta estreta i infernal que hi ha fins arribar. La carrasca es troba a la Masia Clapés, a 4 km del poble. Nosaltres hem trobat el cotxe de correus que venia de cara i ens hem vist i ens hem desitjat per poder passar els dos vehicles. Quin perill! Quin mal tràngol! La carrasca és majestuosa, és una  joia botànica que fou declarada arbre monumental de la Comunitat Valenciana.  Les fotos no mostren com és d'imponent,  la seua grandària... Pense que és visita obligada.

L’altra visita que es pot fer prop de la població de Culla, i que és totalment recomanable, és el  Parc Miner del Maestrat que està a 3 km. de la població de la Torre d’En Besora i a 8 km. de la població de Culla. Una visita única i singular que mostre a banda.

QUADERN DE VIATGE, VIATGE CULLA, MAIG 2026