FOTOS i MÚSICA: FERRARA (Itàlia)

Ferrara, ciutat on s'hi troba la tomba de Lucrecia de Borgia...
una dona tan famosa que està tan arrelada a la nostra terra...

no puc deixar la ciutat sense anar a veure-la.

Música:

Eleni Karaindrou

FOTOS i MÚSICA: RIMINI ( Itàlia)

Quin passeig més agradable per la ciutat de Fellini...
monuments, cine, art...

Música:

"La Dolce vita" de Nino Rota

FOTOS i MÚSICA: PARMA i MÓDENA ( ITÀLIA)

Ciutats tranquil.les italianes, 

les menys turistiques però que val la pena visitar... 

cada lloc té el seu encant.

ROMA passeig per la ciutat-I PART

Per conéixer Roma i trobar-la encantadora, un passeig és suficient... tanmateix una vegada se n’ha fet un, se sent la necessitat de fer-ne més. El passat romà atrapa.

Castell de sant Angelo.

Després de visitar el Vaticà creuem el pont més famós i bonic de la ciutat i anem cap al castell de sant Angelo junt al riu Tiber. L’edifici romà també és bonic i espectacular, construït en forma cilíndrica, amb pedra volcànica i revestit en marbre de Carrara, va ser concebut com mausoleu de l’emperador Adriano, però pel lloc estratègic on esta situat es va convertir en edifici militar i fortalesa que servia en les lluites pel domini de la ciutat.

També va ser palau on els papes passaven llargues temporades en temps turbulents. I va servir de presó. Des de 1925 el castell de sant Angelo és un museu. No hi ha cap dependència que ressalta especialment però el que realment cobra importància és el conjunt total i la barreja d’estils que s’hi observen. També destaquen les vistes que des de la terrassa superior es poden veure de la ciutat, del riu Tiber i del Vaticà i el passetto, és a dir el corredor que connecta el castell amb l’estat independent que hi ha dins la ciutat.

Si, és un llarg pont. El  passetto connecta el castell amb la ciutat del Vaticà des de 1277, té al voltant de 800 metres de longitud.

El nom del castell ve de l’any 590 durant una epidèmia de pesta. El papa de l’època Gregorià I va veure l’arcàngel al cim del castell, espasa en mà, donant a entendre que l’epidèmia s’havia acabat. Des d’aleshores la figura de l’arcàngel san Miguel corona l’edifici. 

Però deixem sant Angelo enrere, el passeig per Roma que us mostre, que és un xicotet tast, ha de continuar. I és un tast malgrat ser la meua segona estada, i és que Roma...( com totes les ciutats) es mereix més d’una passegiatta.

El riu, el pont, el castell...

Seguim...i visitem l'esglèsia de santa Maria la Mayor construïda sobre un temple pagà. És església important, perquè és basílica i perquè està dedicada a Maria, i conserva la planta estricament basilical i l’estructura paleocristiana primitiva. L’any 1990 va ser inclosa al llistat de Patrimoni de la Humanitat de Europa per UNESCO.

Santa Maria la Mayor.

També visitem San Juan Letran, la més antiga i més important entre les quatre basíliques majors o papals de Roma amb el títol honorífic de mare i cap de totes les esglésies de la ciutat de Roma i de tota la Terra.

San Juan Letran.

Les altres tres basíliques majors, totes caracteritzades per tenir porta santa i altar papal són: la basílica de san Pedro al Vaticà i la basílica de santa maria Major, que ja hem visitat i ja us he esmentat, i la basílica de san Pablo Extramuros.

Enfront de la basílica de san Juan Letran està l’escalinata santa. Impressiona veure la devoció, encara que imagine que hi haurà de tot, gent que puja perquè s’ha de pujar, i ho dic perquè mentre hi sóc, estic escoltant comentaris al meu voltant que em fan pensar-ho. L’escalinata és de marbre i té 28 esglaons.

Santa Helena, mare de Constantino l’any 326 va manar portar-la des de Jerusalem, concretament des del palau de Poncio Pilato, perquè diuen que és  la què Jesús va pujar divendres sant al palau per ser jutjat. Es per això que se la venera i se la qualifica com el lloc més sant de Roma i del món. Els devots la pugen agenollats per pregar i fer penitència. L’amiga Rosa, que ens acompanya, ho fa també, encara que no sé si amb la devoció que toca, això si ho fa amb el convenciment que així ja te indulgència per tot en el que de dolent en el passat ha fet i amb esperança que tembé li serveisca per a indultar-la pel que en el futur farà. 

Des de 1723 esta folrada de fusta de nouera per protegir-la del desgast produït pel constat peregrinatge. Hi ha trams recoberts de vidre que protegeixen el que sembla era sang de Crist però jo no he vist, simplement perquè no l’he pujada a genollons, com la tradició i la devoció mana. L’amiga Rosa que si ho ha fet, no ho corrobora perquè l’escala estava plena de gent i segons ha contat, no li ha donat temps de mirar més enllà d’on anava posant el genoll cada vegada conforme avançava.

El palau Berberini va ser construït al segle XVII i és una de les dues seus de la Galeria nacional d’art antic, i una part de les  dependències estan ocupades per un organisme militar. Enmig de la plaça està la font Tritoni que és de Bernini. 

Molt a prop d’esta plaça està la que acull la Fontana de Trevi, que és, segons dieun,  la més gran de totes les fonts romanes, té al voltant de 40 metres frontals i és la més famosa de les fonts barroques italianes.

I... està embolicada de llegenda: si es tira la moneda, és garantitza la tornada a Roma. Jo he de dir que no ho vaig fer la primera vegada que vaig anar a Roma i he tornat...no m'ha fet falta la moneda, simplement la voluntat. Així que cadascú pense si el que es diu de l’efectivitat de la moneda és o no és cert. Jo només dic que hi ha altres versions diferents i cadascuna ofereix un privilegi: unes un nuvi, altres un casament, altres benaventurança.... S’estima que es tiren al voltant de 3000 euros al dia, i que cada vegada és més. Quina bestiesa no? Cada any es rescaten de l’aigua les monedes. Un any foren quasi 400 mil euros els rescatats, i l’any 2012, 540 mil euros, xifra històrica malgrat que hi ha sovint robatoris. Em conten que el que es trau de la font es destina a obra social... està bé, i si la informació no és correcta es deuria tenir en compte.

QUADERN DE VIATGE: ROMA estiu, any 1996.

ITÀLIA: Passeig per PARMA

I  Parma... no solament és pernil o formatge, és una ciutat molt agradable amb llocs interessants que visitar.

Parma te fama de pernil i formatge... però cal anar-hi per descobrir que hi ha molt més...

Des de Bolonya visitem PARMA que està molt a prop.  El tren de Bolonya afavoreix moltes visites per la rodalia i també a altres llocs més allunyats. Nosaltres agafem sempre el regionals veloce, que arriba a tots els llocs i és molt més barat que els frecciarossa, frecciagento o frecciabianca.

Des de l’estació al centre també és un passeig, la llàstima són les obres que cobreixen moltes façanes importants i dificulten el pas del vianant en alguns carrers. Sol passar en llocs on les condicions hivernals són dures, i plou i neva sovint, s’aprofita la bonança estiuenca per restaurar edificis i monuments.

El primer que trobem en arribar al centre històric és un enorme edifici, una fortificació imponent que actualment s’usa per a diverses finalitats culturals. Hi està el teatre Farnese, la galeria nacional, el museu arqueològic, la biblioteca palatina i el museu bodonià, és el Palazzo della Pilota amb un a zona enjardinada davant que li dóna més grandiositat encara.

La fortificació de l'entrada en savisa que serà interessant el que ens anem a trobar.

Seguim el plànol i passem per una església encaixonada, pels carrers i per les obres, no s’hi pot veure ni la façana, és l’esglèsia renaixentista de Santa Maria della Steccata.  D’estil bramantesc a l’interior guarda frescos de Parmigianino.

Santa Maria della Steccata.

Enfront està el teatre Regio, un edifici també important al món líric, manat fer  per Maria Luisa de Àustria entre 1821 i 1829. És un dels més bonics d’Italia i un dels més afamats. Té una imponent façana neoclassica que quasi no podem veure perquè el carrer està tallat al transit i quasi no podem quasi ni passar a peu. Hi es representen els millors espectacles de la regió. És lloc mitic per als artites que s’atreveixen a actuar en este teatre perquè el public de Parma té fama de ser entes i exigent. Diuen que molts artites refusen actuar hi, per por a ser escridassats si  no han estat a l’altura. 

Parma té un important conjunt arquitectònic.

De camí al Duomo anem per un carrer on no circulen cotxes, és un carrer molt comercial i envoltat de botigues de roba o de menjars, com l’afamat pernil o formatge de Parma, també hi ha cases senyorials i edificis molt ben conservats que denoten un passat important a la ciutat.

Parma m’està sorprenent a cada passada. És un lloc realment bonic i elegant, tal volta tenia una concepció errònia que era una ciutat més menuda i trobar-me amb una urbe gran m’ha agradat. 

Edificis moderns es barregen amb els antics i històrics.

La plaça del Duomo és gran i espaiosa, malauradament també té la torre coberta per andamis perquè estan restaurant-la.  Va ser construïda entre 1060 i 1073 és una de les obres romàniques italianes més atraients, El campanar d’estil gòtic va ser un afegit posterior entre 1284 i 1294. L’interior de la catedral impressiona per la quantitat de pintures que il•lustren parets i sostres, voltes i capelles, només se salven de la decoració les columnes.  Algunes obres exposades són d’artistes afamats com Correggio o Benedetto Antelami. Altra cosa que la fa peculiar és l’absència de bancs per a seure. El que hi ha són cadires plegables als laterals per fer us d’elles en les celebracions religioses.

La plaça del Duomo.

Interior del Duomo

I de la plaça ressalta també el Baptisteri, un dels edificis més importants d’Itàlia, perquè és una edificació totalment diferent de planta octogonal feta en marbre de color rosa procedent de Verona. 

El baptisteri.

Mostra pefectamnt la transició del romànic al gòtic. Va ser construït per Benedetto Antelami que començà la construcció l’any 1196. I si impressiona l’estructura exterior més ho fa l’interior. L’entrada no és barata tenint en compte l’espai tan reduït que es visita, però la decoració és realment magnifica. L’interior és d’estil gòtic i els setze nervis que s’eleven fins la part central són harmoniosos. Les pintures del segle XIII, XIV i XV que representen escenes de la vida de Jesucrist dels apostols i dels profetes són de gran bellesa. La pila baptismal del sege XII, el cicle dels mesos i els signes del zodiac esculpits per Benedetto Antelami són els elements principals, és un goig mirar tant de detall, dóna molta pau passar el temps en este recinte tancat envoltada de tant d’art.

Interior del baptisteri.

Dos palaus tanquen la plaça.

Palaus que tanquen la plaça del Duomo.

Seguint les recomanacions del plànol que ens han donat a l’oficina turística anem a l’església de san Giovanni evangelista.

Esglesia de San Giovani.

L’esglèsia és de finals del segle XV i principis del XVI, volem visitar també el monestir que hi ha al costat on hi ha una biblioteca totalment decorada amb frescos, un claustre renaixentista i darrere del monestir una antiga botiga d’espècies oberta als inicis del segle XIII, on s’hi poden veure prestatgeries plenes d’ampolles de vidre i pots, recipients diversos que guardaven els producres que venien. Però malauradament hui, és el dia que tanquen el monestir i no ho podem veure. Altra vegada serà.

Plaça de l'esglesia de san Giovani i monestir

Eixim de la part monumental i ens enfilen de nou per carrers de vianants.

La part mé moderna.

Fins arribar a la plaça Garibaldi, que és la més important de la ciutat. 

Plaça Garibaldi

Esta ciutat l’hem passejada per la part principal, és menuda i és fa aviat, tanmateix se’ns ha quedat alguns monuments per veure, com la cartoixa, que està massa allunyada. També ens ha faltat dedicar-li més temps per poder entrar a alguns monuments. 

La ciutat és menuda...passegem i també ens asseguem a alguna de les terrasses a gaudir de l'oratge i de l'ambient.

En lloc d’entrar a llocs hem optat per seure a una terrassa per veure la gent passar, hi ha molts racons agradables per poder fer-ho, nosaltres ho fem a la via Farinelli que està molt ambientada. Així, faltant coses per veure,  tenim excusa per tornar a Parma.

Parma

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, PARMA des de BOLONYA

EL VATICÀ un estat independent

El Vaticà és un estat independent dins de la ciutat de Roma, estrany no? Però així és, és el país més xicotet del món i l’únic que té per llengua oficial el llatí.

La plaça de san Pedro.

Hui parem l’atenció a la ciutat del Vaticà que acull la Santa Sede, màxima institució de l’església catòlica. El Vaticà és un estat independent dins de la ciutat de Roma, estrany no? Però així és, és el país més xicotet del món i l’únic que té per llengua oficial el llatí. A Europa hi ha sis microestats, en este bloc ja us he parlat de San Marino i este que m’ocupa hui també és un d’ells. Sincerament, em sembla una exageració que se li diga a esta ciutat de al voltant de 900 habitants, estat independent, però allà ells i les seues raons. Tot començà l’any 1929 quan es firmaren uns pactes entre la Santa Sede i el regne d’Itàlia que l’any 1870 havia conquistat els estats pontificis.

Però el que més m’interessa motrar és el conjunt arquitectònic i històric-artístic que hi ha, que va ser declarat  patrimoni de la humanitat per UNESCO l'any 1984, tot just un any després que jo hi anara per primera vegada.

Llàstima no tenir fotos de més qualitat, ni del primer ni del segon viatge! Tanmateix us mostre per escrit  el que vaig visitar, us conte el que vaig sentir en trepitjar aquell lloc tan simbòlic, us explique el que no he oblidat. 

Recorde el primer viatge al Vaticà no perquè fora viatge d’estudis i anava amb una colla divertida... ja us podeu imaginar... sinó perquè, casualitats de la vida, que sempre hi ha, vàrem conèixer a un jove sud-americà, que s’hi movia per fora i per dins del Vaticà com si fóra sa casa. Vàrem tenir una sort bàrbara. El jove en qüestió  ens va descobrir l’interior del Vaticà, ens va portar per racons amagats i insospitats, per on incomprensiblement no hi havia gent, entràrem a capelles, dependències, corredors... llocs que, quan anys després he tornat mai he pogut entrar i encara a hores d’ara em pregunte com aquell xicot s’ho va fer per accedir-hi amb tanta facilitat. 

Recorde com la meua colla estudiantil, bocabadats, li preguntàrem com podia anar per on altres no entraven. I és quan ens digué que era guia de viatge i que feia molts anys que hi anava amb grups, que tenia "influències" i que en eixe moment, que no tenia cap grup, li abellia “regalar-nos” el seu servei. I així va ser, tot un  privilegi per ser hispanoparlants com ell. Segurament endevinaria que no podia cobrar-nos ni “un duro” perquè de “duros” en portàvem pocs i se’ns notava a una hora de camí. Així i tot, això de la influencia tenia que ser cert, i a més a més vinguda d’alguna part elevada perquè les dependències vaticanes eren per a ell molt familiars.

De vegades ho recorde com un somni i pense que no va passar i és que fa molts anys! Però tot seguit em ve al cap la seua cara, la seua corpulència i el seu caminar a grans passes. Recorde com per parlar amb ell, jo, més bé menudeta, alçava el cap perquè ell era molt alt, i recorde com ens va agradar eixa visita guiada especial que fèiem seguint-lo sense perdre cap detall. El jove també ens va fer de guia per Roma, així que les tres dies del periple romà ens va acompanyar als llocs clau turisticament parlant.

Però ja deixant a banda l' anècdota de com vaig ho visitar, he de mostrar-vos les parts principals. En una visita al Vaticà, en primer lloc, s’ha de parar l’atenció a la plaça creada l’any 1657 en forma d’eclipse envoltada de columnes rematades per estàtues amb sants de l’església catòlica. Curiosament la famosa plaça de la Concòrdia de Paris es faria seguint el mateix esquema. 

La plaça és el lloc on se celebren actualment les audiències, liturgies i altres esdeveniments religiosos.

La basílica és l’edifici principal de la plaça, m’agradà la primera i també la segona vegada, i m’agradaria veure-la una tercera i una quarta... El monument s’ho val. És espectacular la imponent façana, obra de l’arquitecte Maderno inaugurada l’any 1612, de més de 110 metres d’amplària i 48 d’altura, amb columnes i pilastres que recolzen el frontó. Ressalta la balustrada amb nombroses estàtues que tenen al voltant de 6 metres d’altura. En la segona visita, l’any 1996, la façana estava restaurada i s’havien recuperat algunes tonalitats originals que pel pas del temps s’havien desvirtuat.

Es imperatiu, una vegada al lloc, entrar a la basílica de sant Pere, tan si ets o no creient. I és que de l’interior de la basílica de san Pere...què dir? No hi ha paraules per descriure el que se sent entre unes parets amb tanta història, unes parets i ornamentació en les quals es tardà 150 anys. Hi ha diversitat d’estils, degut als diversos artistes que intervingueren, els més famosos de l’època. Les obres s’enllestiren l’any 1626, consagrada solemnement sota el pontificat d’Urbano VIII. Entre 1656 i 1667 per voluntat d’Alejandro VII, Bernini construí el monumental pòrtic de columnes de la plaça, col•locant enmig l’obelisc.

L’obelisc central de la gran plaça fou portat des d’Egipte a Roma l’any 37 dC per Caligula, l’emperador per ser col•locat en el lloc on san Pere fou assassinat  quan començà la persecució dels cristians.

La basílica té cabuda per a  20000 persones. No vaig a parar-me en detalls arquitectònics ni artístics, la Piedad de Miguel Angel és imprescindible no perdre’s, només us mostre unes pinzellades per evidenciar la seua importància.  L’interior guarda tresors artístics i religiosos, tresors històrics perquè formen part de l’engranatge viscut i que han plasmat els llibres de text i formen part dels aprenentatges estudiantils.

Al Vaticà també es poden visitar els museus on s’exposen col•leccions privades dels papes que han anat augmentant amb el temps. Personalment esta part no m’agrada, em fa pensar-hi en la contradicció humana continuada que existeix a l’església, tant d’or i la gent morint-se de gana.

Encara que totes les reticències del món s’obliden front la magnificència de la capella Sixtina, manada construir pel Papa Sixto IV, raó del nom que se li posà a la capella. No té façana principal ni exteriors sumptuosos, s’entra a traves del palau apostòlic. 

I una vegada dins, front tanta bellesa pintada, no hi ha temps per a pensar en  contradiccions. Molts artistes intervingueren  pintant però “El juicio final” de Miguel Angel, és el fresco més valorat.

 Recorde en la primera estada, amb el jove guia sud-americà, poguérem veure la capella amb temps i deteniment i amb detallades explicacions del jove guia que sortosament ens brindà el seus serveis de manera desinteressada. Hi havia gent, però no tanta com en l’actualitat, on les cues per entrar-hi són llargues,i una vegada enfilats en una, s’ha de seguir amb rigor des de l’entrada fins el final perquè hi ha tanta gent que quasi no es pot ni parar per a mirar, s’ha de seguir el ritme que la fila marca.

La capella també imposa un gran respecte quan es pensa que és el lloc concret on se celebra el conclave, on es reuneixen els cardenals per elegir nou papa. Durant el conclave es col•loca una xemeneia a la teulada de la capella, en la qual el fum indica la senyal, si és blanc ( (fumata bianca), format quan es crema les paperetes de l’elecció, significa que el conclave ha acabat i ja hi ha nou papa. Si no hi   ha consens, dos terços dels vots, eix fum negre (fumata nera) format quan es crema el paper amb palla i productes químics indicant així que no hi ha elecció satisfactòria.

Tot es fa ressentir amb el pas del temps i la capella sixtina no és una excepció, el grau d’humita de fred o calor s’ha de complir a detall i els nombrosos visitants s’haurien de controlar perquè amb tanta afluència, poden fer malbé la joia pictòrica. S’està pensant la idea d’un aspirador que netege la pols de la roba dels visitants i alhora els condicione amb la temperatura que l’interior de la capella necessita. Sembla una idea extravagant però té molt de sentit, les partícules de pols volen per l’ambient i es posen en qualsevol lloc, i la temperatura corporal de cada visitant pot alterar la pigmentació de les obres pictòriques.

Són més de 500 anys des que el papa Julio II admirara primer que cap persona l’obra mestra del renaixement i hem d’aconseguir que en siguen molt més de 500 els que perduren. No sé com acabarà, s’ha de tenir en compte que també estan els interessos creats, els beneficis que comporta tan econòmics com de prestigi són enormes per a l’estat vaticà, i la capella no es pot tancar.

També hi ha al vaticà una biblioteca, una de les millors del món. Qui poguera perdre’s entre tanta saviesa!. I jardins... preciosos  envoltant.

I sobre la guàrdia suïssa... és curiós observar-los, tan impassibles a la gent, tan ben equipats... i formant part de l’exèrcit professional més xicotet de  món. Són  només un centenar de soldats, és curiós saber que són d’origen suïs des del segle XVI després d’una aliança política.  Tots, han de passar uns requisits: ser suissos  i solters, medir més d’1 metre i 74 centímetres, tenir entre 19 i 30 anys, posseir certificat d’estudis de secundaria i instrucció en les forces armades.

Des les dues vegades que he estat al Vaticà, ni una vegada, ni l'altra els he fet cap foto, em causen molt de respecte, així que us els mostre emprant fotos del google imatges.

REFLEXIONS POSTERIORS ROMA, estiu de 1983, estiu de 1996