FOTOS i MÚSICA: ANDÚJAR (Jaén)

Lloc amb història i encant, amb molt de Patrimoni religiós i civil del qual només faig un tast...   

Ruta Isabel la Catòlica -IIPART ARÉVALO en Àvila.

 On la reina Isabel va viure un temps d’infantesa i adolescència.

Hem visitat  Madrigal de la AltasTorres, on nasqué la reina Isabel la Catòlica, un lloc on, el nom del poble ja ho diu: en el passat hi havia altes torres que destacaven en la planura castellana. Doncs ara seguim la ruta Isabelina parant en Arévalo, la capital de la comarca de la Moraña, de fet amb uns 8000 habitants, és la segona població més poblada de la província, el lloc on la reina visqué de jove. I just, com Madrigal,  també té torres destacables, en este cas són dos bessones d’arquitectura mudèjar. Però anem pas a pas.

Arévalo era punt d’encreuament de camins, entre els regnes de Castilla i de Lleó. Eixe punt estratègic la convertí en especial durant la conquesta cristiana i la raó per a construir la muralla, iniciada al segle XII, amb castell defensiu, fossat i ponts llevadissos. En Arévalo no es conserva el palau on Isabel passà la infantesa i on sa mare fou tancada, però si el castell on visqueren personatges importants. Abans d'arribar, el veiem de lluny. 

Parem davant. El castell al segle XV, fou manat construir per Don Alvaro de Zuñiga y Guzman, agutzil major de Castella i Cavaller al servei dels reis Juan II, Enrique IV i Isabel, aprofitant part de la torre vigia i la muralla del segle XII per alçar la Torre de l’Homenatge. La funció defensiva estava reforçada per la ubicació entre els rius Adaja i Arevalillo. Alvaro de Zuñiga i l’esposa Leonor de Pimentel van rebre el castell de mans d’Enrique I,  però la germana Isabel, recuperaria la propietat per a la Corona.  

Després fou presó de personatges il·lustres, cementeri i en 1952 passà a dependre del ministeri d’Agricultura convertint-lo en una sitja o graner comarcal amb capacitat per a més d’un milió de quilograms de cereals. Estigué operatiu fins l’any 1977. Actualment és un castell-museu únic de referència en tota Europa per la col·lecció de grans de blat amb 521 varietats i un centenar de diversos cereals.

 

Des del castell anem al casc antic del poble a peu, és un trajecte curt. Són carrers amb historia,  on la infanta, que ni tenia en el cap ser reina, passejava. La primera parada és l’església de Santa Maria i una plaça espectacular. Durant l’Edat mitjana a Arévalo vivia una important comunitat jueva i musulmana, la més gran  del regne de Castella de les que queden molts vestigis. Els mudèjars foren els musulmans que visqueren en territoris conquistats pels cristians. Arribem a un arc obert en una torre, és de l’església de Santa Maria, està tancada i no podem entrar. És un dels edificis religiosos més representatius de l’estil mudèjar. Seguim el carrer que indica el camí a la plaça de la Villa, que està flanquejada per dos esglésies, la que acabem de passar bodejant l’abside i i la de san Martin. Totes dues ham perdut les funcions religioses.

Ens enfilem pel carrer de Santa Maria a San Miguel, l’església de san Miguel la trobarem al final del trajecte en la visita a Arévalo. Mentre anem pel carreró, ja endevinem que anem a entrar en una plaça popular preciosa, amb essència.

I així és. El que trobem impressiona. Emociona. Bocabada.  No hi ha cotxes aparcats i es veu la plaça en tota la seua grandesa. És com retrocedir en el temps. La plaça de la Villa amb les típiques porxades castellanes davant les cases d’entramat de fusta i rajola, és enorme, és espaiosa, és especial, no es uniforme, i destaquen 2 torres grans mudèjars.

Però primer, abans de parar l’atenció en les torres, observem l’església  de Santa Maria la Major que fou construïda a finals del segle XII i segons conten, les campanes tocaven  els cent tocs amb els quals anunciava el tancament de les portes de la muralla.

A la plaça també està la casa de los Sexmos, actual museu d’història, era el lloc on es reunien els procuradors de la comunitat, que arribà a acollir més de cent vil·les i aldees. Es diu que els Reis Catòlics elegiren este edifici per ratificar el Tractat de Tordesillas en el qual es repartiren les terres conquistades en el nou Mon.

No puc deixar de mirar la plaça. M’encisa. M’atrapa. Observe les columnes que suporten les balconades, algunes són de fusta altres de pedra. Diuen que hi ha 56 columnes, em fie, no les conte, però si que corrobore que  en són moltes. Em passaria hores i hores  imaginant com seria la vida en esta plaça durant l’edat mitjana.   Tanque els ulls i em puc imaginar la reina Isabel, quan l’any 1494 va veure una correguda de bous embolats, perquè eixa era una de les funcions en època medieval, la de plaça de bous,  a més de celebració de festejos, tornejos o  mercats.

L’arquitectura mudèjar és representativa en la localitat. Combinant elements islàmics amb altres castellans com el romànic o gòtic. En un extrem de la plaça, està la font gòtica del segle XV. La veig quan m’aprope al cartell informatiu que explica sobre la plaça.

Ara parem l’atenció en l’església de San Martin. La de les torres bessones. Els veïns coneixen l’església de San Martin com les torres bessones, encara que no són  iguals, l’únic que s’assemblen es que són de planta quadrada. Durant segles serviren de torres vigia. A l’interior, actualment s’hi fan exposicions d’art contemporani, gestionades per la institució Collegium. Hi acudeixen artistes de renom per la qualitat de les sobres exposades.

A la part sud de l’església s’hi conserva un pòrtic d’estil segovià. Segueisc observant les torres. La de l’esquerra és la més antiga, de principis del segle XII d’estil romànic amb arcs de mig punt i amb rajols. Fou batejada com la de “los ajedreces”, pels dotze taulers d’escacs que decoren l’últim tram. La de la dreta és de finals del mateix segle i sembla més spobra en la decoració.

Seguim caminant i passem per l’església de san Nicolas, que abans estava dedicada a Santiago i formava part del col·legi del jesuïtes fundat en 1579,  La institució Collegium, que s’encarrega d ela gestió del museu de san Martin,  s’està encarregant de convertir-la en un museu modern.

A prop està  l’edifici de “ la alhondiga” del segle XVI i reconstruïda en el segle XVIII, que era la casa publica destinada per a emmagatzemar i  la compra i venda de blat o altres grans. L’escut d’Arévalo es conserva en la façana. Actualment es la biblioteca publica.

Arévalo m’agrada, a més s’hi respira ambient tranquil. Veiem  cigonyes  fan niu a les torres, en este viatge en veiem moltes…

La següent parada del passeig és el Mirador del Adaja, des d’on hi ha boniques vistes i un antic pou per arreplegar la neu. De lluny veiem una torre d’una església: és Santo Domingo, ho sabem pel Sagrado Corazon que corona la torre, una escultura que fou  sufragada per subscripció popular en 1944.

Seguim avant, deixem a un costat el carreró de los novillos, la fàbrica de gel...cases que acusen el pas del temps, algunes que en algun temps serien importants...De lluny seguim veient el Sagrado Corazon que corona l’església de Santo Domingo. I és que és gran, mesura al voltant de tres metres. Si la veiérem de prop comprovaríem que encara que està esculpida en pedra, el cap, les mans i el cor són de bronze, Jesucrist porta túnica i mant, té els braços avançats i mans obertes mostrant les ferides de la crucifixió. Porta una corona circular amb creu. I al capdavall, arribem a l’església de Santo Domingo.

És l’església  principal d’Arévalo, que venera els restos del patró san Vitorino màrtir i la Verge de le Angusties que té la seua festa en febrer. Entrem. Existeixen  documents que la situen en 1250, d’aquella època conserva l’abiside mudèjar. Al llarg dels segles va patir transformacions i actualment podem trobar, entre altres elements, una reixa plateresca i voltes barroques. Era lloc d’oració de cristians però també de moriscos rics.

La verge de les Angusties fou rescatada després d’abandonar-la provisionalment en enderrocar-se l’església del convent reial on històricament era venerada. Conta la historia que la reina Isabel de Castella era molt devota d’esta Verge.

Estem en la  plaça del Arrabal  que era, en el passat, i és actualment, centre comercial. És la típica plaça castellana en la que trepitges pedra i a cada costat hi ha  porxades on hi ha varietat de botigues com sabateries, merceries, bancs…

A l’altre estrem de la plaça està l’arc d’Alcocer que  és l’única porta d’entrada que queda en peu de l’antiga muralla. La reina, per ser una de les veïnes més il·lustrés presideix la porta en forma d’escultura de bronze. És símbol de poder, hi està la corona, i saviesa, hi estan els llibres. La reina Isabel sempre va defendre la vinculació d’Arévalo a la corona. La nomenava amb estima “La mi villa de Arévalo”,

Durant un temps fou l’alcàsser, les juntes del “concejo” i presó, just on ara està la oficina d’informació i turisme.

En la plaça del Real, la que trobem traspassant l’arc està l’ajuntament i antigament era l’epicentre de la vida cortesana de la vil·la. Hi estava el palau del rei Juan II on la menuda Isabel visqué. Ja no en queda res. La reina viuda mare de la futura reina Isabel la catòlica, el germà Alfonso, anaren a Arévalo quan Isabel encara no tenia 5 anys. La mare d’Isabel caigué en depressió i va ser l’amiga Beatriz de Bobadilla la que es convertiria en amiga i protectora de la futura reina. Fou un canvi de vida per a la menuda Isabel. Sa mare malalta, son pare mort i el lloc de residència  no era el mateix que a Madrigal. Vivia penosament fins que la dona del germanastre es quedà prenyada, aleshores ella i el germà foren cridats a la Cort. En Arévalo quedà la reina viuda Isabel de Portugal,  acabà boja i va morir.

Acabant la vista, encara veiem la façana de l’església de san Juan Bautista també anomenada san Juan de los reyes, del segle XII i XIII, que estava adossada a la muralla, i  segons diuen, probablement seria l’església del palau reial.

També junt a la muralla estava l’església de san Miguel, construïda entre els segles XII i XVI.

Cert que al llarg del passeig hem vist moltes  petjades del passat medieval, d’un ric passat en el que vivien cinc nissagues aristocràtiques importants que invertiren construint edificis que encara estan en peu. Eren les famílies dels Tapia, els Sedeño, els Montavol, els Briceño, i els Berdugo que  procedien del nord de la península i després de a conquesta de Toledo s’assentaren en Arévalo. Però de totes les petjades, sense cap dubte, la  d’Isabel és la més important. La reina que va escollir per a morir Medina del Campo i volguè ser enterrada en Granada. Durant el camí buscant el descans etern el feretre passà per molts llocs abans d’arribar a la ciutat andalusa, en arribar a  Arevalo on li oferiren una missa  en el seu honor i tot seguit continuà el camí.

L’últim vestigi del passat que veiem és el pont sobre el riu Arevalillo, de tres arcs apuntats i del segle XIV, i l’arc de Medina que fou construït com un arc commemoratiu en 1769 amb elements mudèjars. Fou restaurat en 1981.

Per tants i tants monuments, alguns hem vist i altres no, perquè cada lloc requereix die i dies per conèixer-los bé,  Arévalo fou declarat conjunt històric monumental artístic l’any 1970.

 

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

RESSENYA LITERÀRIA: PARIS DESPERTABA TARDE

PARIS DESPERTABA TARDE

Màxim Huerta

Hui us ressenye una novel·la romàntica, però que també parla de l’amistat fidel. És de Màxim Huerta, “París depertaba tarde”, i està rigorosament documentada, ben escrita, curada fins l’última paraula. Es nota que cada frase està pensada i requetepensada i només per açò és totalment recomanable. Pense que Màxim Huerta és un escriptor en majúscules. Sap escriure i amb la seua prosa poètica, en esta ocasió arrossega al lector a conèixer la història de dues dones en Paris, la ciutat que les envolta. Fa temps, vaig començar a llegir “Adios Pequeño”de l’autor i no el vaig enllestir perquè el vaig trobar massa trist, em feia patir. No tenia el cos per a tanta pena. Aleshores ja vaig veure que escrivia amb una prosa esmerada. Després vaig llegir el llibre “Mi lugar en el mundo eres tu” de temàtica viatgera que vaig trobar bonic i curiós, que se n’ix del que és habitual. L’amor a la vida en cada país es veu perfectament reflectit amb sentències, pensaments viatgers i de vida que és un plaer llegir i rellegir. El llibre ja està ressenyar al blog.

I després de començar destacant la forma, perquè realment m’ha agradat l’estil com està escrit, continue amb el contingut, que també és important. La ciutat escenari és Paris. Huerta descriu perfectament l’ambient de Montparnasse i Montmartre, el dels anys 20 del segle passat. La ciutat acaba de passar una guerra i vol oblidar. L’art s’hi respira en cada racó i predominen les ganes de diversió. Per la novel·la passen tots els artistes rellevants, pintors, escriptors, fins i tot Coco Chanel. També hi ha brots anarquistes. La novel·la és un miratge de l’època, que és frenètica, plena de color i bullici, canviant, tot està permès, res està mal vist. És una ciutat enlluernant on es viuen el jocs olímpics, gràcies als quals s’engalana i s’embelleix encara més si cal. La bona vida de gent acomodada junt a la mala dels que no poden viure tan bé, s’ajunten formant un conjunt perfecte.

Hi ha dues veus protagonistes, són dues amigues que porten per nom Alice, les dues  són d’origen humil. I existiren realment. En la novel·la l’autor les cobreix de ficció. I és que la barreja de ficció i realitat és un joc literari emprat per la majoria dels escriptors, per despistar al lector que ha de d’intuir que és real o no.

Una de les protagonistes és Alice Humpert, que és modista, l’altra és Kiki Montparnase, la reina de les festes, que l’únic que fa és traure-li el suc a la vida i cultivar l’amistat amb l’amiga modista. Abans eren models de pintors, mendicant cada dia per posar nuetes davant l’artista  i poder guanyar-se el menjar de cada dia. Les dues tenen ferides que han de cicatritzar i ara  s’hi rebel·len contra aquella vida, en la que les maltractaven considerant-les com objectes.

Són molt amigues i molt diferents. La modista mor per amor de manera esgarrada, l’amor de la seua vida se n’ha anat a Nova York i li ha deixat de regal la botiga que serà el seu futur sustento de vida. L’enyor i dolor l’expressa amb cartes a l’amor perdut, unes cartes que escriu i no envia. És el personatge que representa el dolor. Kiki, en canvi representa l’alegria. Viu i viu sense parar, sense pensar en demà. Kiki anima i reconforta a Alice, que és responsable de dos germans menuts i viu penedida pel passat. Alice s’ha de reconstruir, ha de saber qui és i què vol. Però no tot està perdut per a Alice, la modista, que enyorant l’amor perdut coneix un polonès que li recorda que està viva.

La novel·la et transporta a Paris, molts dels carrers i restaurants que nomena encara perduren. M’ha agradat molt la part que parla de les vidrieres del la capella de San Ignacio de Loyola en Sacre Coeur. És un fet sorprenent que haja dues falleres valencianes junt al pantocràtor. M’ha fet ganes de tornar a Paris i descobrir les valencianes vestides per la modista. Realment curiós. Gràcies Màxim per contar-ho.

Quan llig m’he de creure la història, per això no llig literatura fantàstica, per això vull esmentar uns detalls que en certa mesura m’han fet perdre credibilitat: la protagonista, la modista, és “massa” perfecta pensant, actuant…i és que tot ho fa ben fet!. Els seus nuvis són tots perfectes i les amigues riques també. No penseu que en la vida real la imperfecció existeix i és el que predomina?. De nou recorde que és opinió subjectiva. Just acabe de parlar amb una amiga que parlant sobre estes apreciacions no ha vist res del que he dit.

Amb tot, recomane que es llisga la novel·la i que descobriu, si no ho heu fet encara, la prosa de Màxim Huerta tan treballada. Recomane el llibre perquè val la pena conèixer a Kiki, que em cau molt bé perquè contagia alegria: tothom hauríem de tenir una Kiki al costat. Aixi com el recomane si voleu saber com era el Paris dels artistes i bohemis que anaven a la ciutat de la llum per triomfar.

Destaque que Màxim Huerta traga a la llum les dones invisibles maltractades pels pintors. Sé que a partir d’ara contemplaré els quadres amb dones protagonistes d’altra manera, miraré les xiques i no podré evitar imaginar possibles vides viscudes que amb tota seguretat mai seran ni agradables ni felices.

 

LA TOSCANA: LUCCA

Lucca manté intacte el seu centre històric amb petjades etrusques i romanes, amb les torres i esglésies medievals...i unes  muralles que hi estan, perennes en el temps, custodiant el patrimoni.

Estem en Lucca, la ciutat coneguda com la de les cent torres i esglésies. Hem entrat per la porta de la muralla de San Pietro. Després d’uns minuts caminant cap al casc antic arribem a la Piazza Napoleone, la piazza grande,  centre del poder polític, amb un palau del segle XVI, l’actual palau ducal. La plaça fou inaugurada en 1806 per Elisa Baciocchi, princesa de Lucca i germana de l’emperador Napoleó. És un lloc generalment animat ple de paradetes de venta ambulant i cafeteries i botigues i hotels…Nosaltres trobem quietud perquè és matí encara. Des de 1998 tots els estius en juny i juliol és escenari de concerts de música,  Lucca Summer Festival, on han actuat estrelles italianes i internacionals com Bon Dylan, James Brown, Ray Charles, Elton John, Rolling Stones, Mark Knopfler…

Anem per  via Pozzotorelli i no puc evitar mirar, i endinsar-me,  pels carrers perpendiculars menys transitats, així com  girar la mirada cap amunt observant les torres vivenda. Estem prop d’una església, veiem la torre de lluny...

Efectivament, arribem a la plaça de San Miguel, presidida per l’església San Miguel in Foro. Esta situada on antigament estava el foro romà. En l'edat Mitjana era el lloc de pas dels comerciants de la seda. Hi s’hi feien negocis i els canvistes  aprofitaven les compravendes. Les cases que envolten la plaça tenen l’arc de mig punt, murs de rajola i finestres amb vidres característiques  medievals. Hi està el palazzo Pretorio de 1492 seu del Potestà i de les oficines judicials, amb la loggia que acull estàtues de personatges famosos de Lucca. Actualment, com abans, la plaça és el cor del centre històric, molts carrers desemboquen en a la plaça. Abans del segle XVIII hi havia un paviment de rajols en espiga del segle XV que fou substitut per pedra grisa. Alhora també s’afegiren pilars amb cadenes metàl·liques envoltant la plaça. Des de 1863 enmig de la plaça està l’estàtua Burlamacchi, polític de Lucca del segle XVI.

A la plaça veig una escultura un poc estranya. Moderna. Tanmateix està feta amb una tècnica antiga, la del paper maixé, en italià “ cartaixa”. En els mesos d’estiu hi ha un festival d’obres realitzades amb este material i les obres estan per les places de la ciutat. Durant la visita en veiem unes quantes més.

La construcció de l’església romànica de san Miguel in Foro  es remunta al segle VIII, amb moltes reformes posteriors. A la façana del segle XIII hi ha moltes escultures reconstruïdes al segle XIX.  Hi ha molt on mirar, tan en les quatre galeries de la part alta, com en la part de baix:  escultures, columnes, incrustacions...hi ha elements  en ferro per contrarestar el vent. A la part més alta està l’estàtua de marbre de l’arcàngel Miguel victoriós clavant la llança al  drac i a cada costat té un àngel. En un cantó està la Madonna de 1480 que s’hi col·locà per celebrar la plaga de 1476. La torre campanar està a la part del creuer dret i s’hi construí entre els segles XII i XIV.

L’interior és fosc. Té planta de creu llatina influenciada per l’estil romànic pisà. La nau s’hi recolza sobre columnes monolítiques. Entre les obres d’art destaca” La virgen con el niño” de terracota de Lucca dell Robbia i un panel amb quatre sants de Filippino Lippi.

Ens enfilem per via Poggio i arribem a la menudeta plaça Citadella on està l’estàtua del personatge universal  Puccini, nascut a Lucca en una casa molt a prop. Fou  músic compositor de finals del segle XIX i inicis del XX.

Estem fent un passeig pels carrers que envolten l’església que acabem de visitar. La història de Lucca està present en cada pas que donem. Molts rètols de les botigues s'hi mantenen des del passat i així,  per posar un exemple,  és una cafeteria i el rètol antic posa que abans era  farmàcia...també hi ha art nouveau: sobre escaparates veiem els  putti, motius ornamentals en forma de xiquets, angelets... nuets i alats. 

Hi ha altra curiositat: veiem com anelles al voltant de moltes finestres i té una explicació. Són preparatius per a celebrar la festivitat  Lumninara de la Santa Croce, el 13 de setembre. És una processó històrica amb vestimenta d’època i alguns edificis civils i religiosos s’il·luminen  amb xicotetes veles mentre que a la ciutat s’apaga tota la llum elèctrica. Deu ser emocionant presenciar esta acte. En esta festa especialment es consumeix el buccellato de Lucca, que veiem en moltes pastisseries i és el dolç típic de la ciutat.

Hi ha molt de comerç, botigues amb marques locals i altres dedicades al turisme,  especialment a la Via Fillungo que continua en via Cenami. Quan estem al final de Via Fillungo, passem per davant de l’església de san Cristoforo que és del segle X amb modificacions en segles posteriors. En 1944, en la  postguerra es convertí en memorial per als soldats caiguts. Des que he començat el passeig per Lucca estic observant hi ha molts bancs, tal volta herència de l’activitat mercantil que ja es donava en el passat. Aixi que a allò de la ciutat de les cent torres i mil esglesies jo afegiria també la dels bancs, però no els de seure, sinó com institució financera. Hi ha per  tot arreu. Antigament els bancs, els fianacers, tenien una espècie de lloc per a seure adossat a la façana, així els clients esperaven el torn fins ser atesos, nosaltres l’emprem per descansar del passeig. Quan arribem a la Piazza san Giusto trobem l’església de san Giusto i Casa Rispamio que és una caixa d’estalvis.

Tot seguit arribem a la plaça San Giovanni, amb l’església de Santos Giovanni y Reparata…que està junt a la piazza san Martino. Són uns metres per anar d’una a l’altra. Parem atenció en l’església, en el lateral i la casa actual que té al costat un gran jardí, sembla un palau…deu ser preciós. Hi també es el centre cultural El Palazzo delle Esposizioni i altra entitat finacera. Altra més.  

Al capdavall arribem al punt més important de Lucca. Tenim davant la catedral de San Martin. Em recorda la de Pisa. Els orígens es remunten al segle VI, al segle XI fou totalment recosntruida i consagrada. Les obres continuaren  fins al segle XVII. Observe l’arquitectura, observe la decoració, els relleus, el marbre decorat, els arcs...per cert, sota la porxada de la catedral s’hi posaven els canvistes per a fer els seus negocis amb els peregrins de la via Francigena, l’antic camí de Roma que passava per Lucca.

Retornem als carrers comercials.  Entre palaus i botigues passem per davant de la Torre medieval delle Ore, amb el característic rellotge que marca l’hora dels habitants de la ciutat, és una torre elegant i esvelta. Té 50 metres. La més alta de les 130 construïdes durant l’edat mitjana. Les torres denotaven poder i riquesa. Originàriament pertanyia a una família privada però fou adquirida pel consell general de Lucca en 1490 acabant amb una sèrie de disputes entre dos famílies. S’hi pot pujar el 207 escalons de fusta original perfectament conservada.

I també passem per piazza Guidiccioni, que és l’arxiu nacional. De lluny veiem altra la torre  de les poques que es mantenen en peu, Torre Guinigi, de 44’25 m d’altura, que es caracteritza pel jardí d’alzines centenàries de quasi 45 metres d’altura,  que té en la part superior. La torre va ser donada per l’última hereva de la família Guinigi a la ciutat de Lucca.

Tot seguit anem a la piazza san Frediano. Hi trobem un os i una vaca de paper maixé, formant part de l’exposició Cartaixa. Presideix la plaça una de les esglésies més antigues de la ciutat, del segle VI. És famosa pel mosaic de la façana, del segle XIII, que és una meravella poc comú en l’estil romànic. El campanar es construí entre el segle XII i XIII. Des d’esta església eix la processó de la santa Croce de la qual parlava abans, la dels ciris per la ciutat.

 

Pel lateral de l’església està el camí per pujar a les muralles. És una avinguda plena d’arbres on la gent va de passeig o a fer esport. Des de dalt veiem les muralles i de fons, part del palazzo renaixentista  i jardins Pfanner d’estil barroc, del segle XVII i XVIII, així com l’esvelta torre de San Frediano. La ciutat passà de mà a mà durant segles però intentà mantenir la independència fins la unificació definitiva al regne d’Itàlia al segle XIX. D’este sentiment d’autonomia s’entén que era fonamental la protecció amb forts murs defensius contra els possibles atacants. Les muralles que veiem s’hi construïren entre els segles XVI i XVII sobre ruïnes d’altres anteriors.

I acabem la visita de Lucca en la plaça de l’amfiteatre, construïda sobre les ruïnes de l’antic amfiteatre dels segle II,  és peculiar, el·líptica i envoltada d’edificis que a la part baixa són botigues o restaurants. M’agrada. És acollidora. Hi ha molt d’ambient.

Ens acomiadem de Lucca. Per eixir busquem la muralla i la Porta de Santa Maria…ja des del autobús...mirant part dels quatre quilometres de muralla, diem adéu a una ciutat activa, agradable i bulliciosa.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

MUSEU de CERÀMICA DE L’ALCORA (Castelló)

De L’Alcora destaca la seua artesania, única, procedent de la Real Fàbrica del Comte Aranda.

Venim de Vilafamés de passejar pel poble i gaudir del seu gran museu d’artcontemporani... Doncs ara anem a altre museu, al de la ceràmica de l’Alcora. I  anem directament, el poble no el visitem. I és millor no fer-ho després de la bellesa del poble veí de Vilafames del qual dista només uns vint minuts en cotxe. Hi hauria comparacions... així que tal volta en altra ocasió li dediquem tot el temps a la visita a l’Alcora sense tenir temptacions de comparar. Està clar que cada poble té les seues singularitats, i este, amb més de 10000 habitants també les tindrà. 

L’Alcora ha estat reconegut històricament per la ceràmica produïda per la Reial Fàbrica de Pisa (Loza) fina i porcellana i és just el que anem a veure.

És el museu al voltant de la fàbrica tan important fundada en 1722 pel IX comte de Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, després de visitar fabriques a Marsella, Nevers i Moustiers. En desaparèixer la casa dels Aranda en 1798 la fàbrica experimentà un període de declivi. En l’actualitat la indústria de ceràmica a l’Alcora competeix amb moltes de la zona. ​

L’autobús aparca davant l’antiga fàbrica...ja queda poc del que era. S’ha fet restauració de la façana.

De camí al museu no puc evitar parar en detalls que em criden l’atenció, com la façana de l’ajuntament o l’edifici del Sindicat agrícola... o l’església a de la Asuncion del segle XV-XIX. També veig ceràmica moderna en parets, m’aprope al cartell explicatiu i veig que és una obra premiada, és com un mur dins d'un mur.

Parem davant d’un cridaner panell ceràmic. Està en l’arc gòtic adossat a una antiga casona, prop de la plaça de l’església. Fou inaugurat l’any 2016 i elaborat de manera manual seguint l’estil de la Real Fàbrica del comte de Aranda del segle XVII. Representa una arrelada tradició, la del rotllo, que commemora el milacre del patró San Cristòfol, amb la romeria dels infants. 

Us conte un poc de què tracta.  Segons conta la tradició popular l’inici de la romeria data del segle XVIII, quan en una època de greu sequera que perjudicava els camps, es resava tothora el sant per a que ploguera. Calia fer més. Les autoritats decidiren que foren el xiquets menors de set anys el que anaren a l’ermita de san Cristòfol i des d’alli, més prop del cel, resaren suplicant l’aigua. Els resos dels infants van fer efecte. Va ploure i el conreu es va salvar. En agraïment una veïna donà sacs de farina amb els que s’hi feren rotllos que es distribuïren per tots els xiquets del poble. Esta festivitat declarada d’interès turístic provincial des de 2009, atrau milers de persones de tota la regió.

​El museu està ubicat en una casona construïda en 1907, primer pertanyia a Juan Gil del Castillo i després a la familia Nomdedeu fins a 1988, quan l’ajuntament la comprà per a crear hi el museu de  ceràmica. Són tres pisos en els quals hi ha al voltant de 1000 peces distribuïdes en tres exposicions: la Ceràmica de l’Alcora (de la Reial Fàbrica del Comte D’Aranda fins als nostres dies), Terrisseria Popular i Ceràmica Contemporània. La planta baixa acull exposicions temporals. L’edifici té un pati al primer pis al voltant del qual estan les sales. 

El pati està cobert d’alumini i metacrilat. Hi ha decoració en rajols de principis del segle XX.

Entrem en una sala de la primera planta on un gran panel mostra com era la fàbrica i distintes vitrines guarden les peces procedents de la Reial Fabrica. Més de dos segles i mig de producció, principalment vaixella de pisa,”loza”  fina i porcellana.

Hi veiem des des de les primeres peces amb influència de les terrisseries franceses de Moustiers, d'estil barroc als conjunts rococó. Hi ha molt, més de 300 obres de la fàbrica: centres de taula, amb ramells de flors, piràmides amb amorets, aiguamans, escrivanies,  pots de farmàcia...

La Reial fàbrica de Pisa i Porcellana fou fundada pel IX comte d’Aranda en 1727 amb el vist-i plau dels Borbons i la seua Cort. El comte va saber elegir el lloc per establir la fàbrica, sabia de la tradició alfarera que el poble ja tenia i que tenia al voltant recursos i materials que necessitaria. A més era un coneixedor  de la gastronomia francesa, la qual cosa propicià que intruduira en Espanya la vaixella, primer per abastir a l’aristocràcia francesa que havia vingut amb Felip V i desprès a partir de Carlos III a la noblesa no cortesana

Al museu també s'exposa una col·lecció de plats d'engany amb relleus de fruites policromades. Semblen reals! Era una manera de fer broma...com un joc..

M’agraden els panells ceràmics, que hi ha en diferents sales i de diferents grandàries: enormes, grans, menuts, diminuts...

Cal mirar i llegir-ho tota la informació complementària. Sempre hi ha dades interessants. Entre unes peces amb papallones delicades dibuixades veig una gran placa rodona. Representa l’al·legoria de la Pau i l’abundància. Fou un obsequi del Comte de Aranda, quan era ambaixador en Paris, als diplomàtics que prengueren part en el Tractat de Paris de 1783, el que posà fi a la Guerra de la independència de les colònies d’Amèrica del Nord.

Entrem a una sala on hi ha exposada una sèrie de peces especials, no són de luxe, com les que hem vist fins el moment. Són peces que comercialitzaven els traginers en mercats ambulants. Estan decorades senzillament amb floretes, branquetes o fruits, generalment en color blau, groc i ocre. I són especials perquè un quadre de Goya, un que es conserva al Museu del Prado de Madrid les immortalitzà. I és que la cerpamica de l’Alcora era universal. El quadre que Goya pintà en 1879 és “El Cacharrero”, d’estil rococó representant una carrossa de nobles que es paren per veure els plats i vaixelles que exposen a la venda els arriers de l’Alcora.

Hi ha un secció dedicada a làpides sepulcrals del seglel XIX...realment curiosa per la gran informació que aporten.

No ens cansem de mirar...hi ha molt...i de tot, la majoria són peces delicades...peces de luxe només destinades a un sector de la població.

Pugem una espectacular escala que es conserva del passat, feta amb ferro colat...Que bonica!

La segona planta conserva les bigues del sostre. En estes sales veiem representada la tradició terrissera popular de l’Alcora, la majoria de les peces són de la família Nomdedéu, els últims canterers de l’Alcora, què tancaren la seua terrisseria en 2002 després de 7 generacions i més de 200 anys d’ofici. 

Hi ha cànters, botiges per a l’aigua, gerres d’oli,i per a conservar aliments, llibrells, menjadorsi bevedors  per a animals, cossis per a la bugada...eines de cantereria...un antic torn  de peu...

L’última part del museu que visitem està dedicada a la ceràmica contemporània. Veig que moltes de les obres estan premiades. De sobte recorde el panel que he vist pel carrer que també era una obra premiada. I és que a l’Alcora mantenen viva la tradició ceramista i la potencien amb un concurs que començà en 1981 sent nacional i des de 1999 ja és convertí internacional. És un concurs que cada dia té més prestigi i han guanyat per artistes espanyols però també de Finlàndia, de la Xina, del Japó, d’Àustria, de l’Argentina, del Regne Unit...

Hi ha molta varietat d’obres i d’estils...unes són bocabants, altres estranyes, hi ha ben curioses i algunes que trobe realment precioses.

Ja queda clar que l’Alcora és important per la seua ceràmica però caldria afegir que també se la coneix per la seua “Rompida de la hora” una tradició del divendres sant en la qual milers de tambors sonem a l’hora, festivitat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO i Festa d'Interès Turístic Autonòmic i Bé d'Interès Cultural. 

Tal volta estaria bé tornar per Pasqua i presenciar en directe l’expressió dels sentiments per la mort de Jesús mitjançant l'estrèpit so de bombos i tambors. Estaria bé escoltar en directe com els carrers del nucli antic de l'Alcora retrunyin amb força. 

És l’excusa perfecta per fer la visita de poble completa.

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMÉS i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN