Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 17 d’octubre de 2021

XÀTIVA (València) MUSEU ARQUEOLÒGIC MUNICIPAL DEL ALMODÍ

 Per tal de fer un passeig per la història de Xàtiva… entrem al seu museu de l’Almodí.


Xàtiva, la capital de la comarca de la Costera és, dels llocs que m’envolten, un dels meus preferits. Ja he mostrat alguns passejos mostrant com és de bonica la ciutat,  també he mostrat el Castell

Hui us convide a conèixer un dels seus museus. No és la primera vegada que el visite, però hui ho faig posant mes atenció i fent moltes fotos que il·lustren les meravelles sobre la història de Xàtiva. A més a més el museu està diferent a com el vaig veure fa uns anys. Hi ha més vestigis històrics i la part pictòrica i escultòrica ja no està perquè fou traslladat l’any 2014 la Casa de l’Ensenyança, que s’ha convertit en el museu de Belles Arts. Hi també aniré i us el mostraré en altre escrit a banda.


En estos moments em centre en el museu de l’Almodi. Primer pare l’atenció en l’edifici que ocupa una antiga llotja de blat que s’acaba de construir l’any 1548, com diu en un dels escuts que es conserven en la façana.


Veiem dos portes per entrar, una que dona al pati renaixentista amb columnes jòniques, que deixem per al final...


...i la porta principal, per on entrem. És una façana gòtica original on hi ha escuts reials de la corona d’Aragó.


En l’actualitat es visiten tres plantes. Només creuar la porta estem a la planta baixa i el primer que veiem és la peça més valuosa del museu: la pica islàmica del segle XI  esculpida en les quatre cares, possiblement procedent d’algun palau o casa d’un personatge poderós de Xàtiva.


Uns panels amplien els detalls dels relleus que la decoren que fan referència a la vida de palau pròpia dels regnes Taifes. És una obra excepcional de l’art musulmà feta amb marbre rosa de la serra del Buixcarró. Els relleus són preciosos i mostren escenes realistes. És veu un personatge tocant el llaüt, altre bevent, altres lluitant, una nodrissa nueta...i moltes escenes més. Hi ha influència romana i oriental. Diuen els estudiosos que fins al segle XVIII la pica s’utilitzà com abeurador per als animals. És una peça reclamada per a moltes exposicions d’Espanya i Europa.


A més a més de la pica, de l’època àrab també estan els Arcs dels banys públics intramurs que són els únics que es conserven de la ciutat. Són tres arcs de ferradura recolzats per columnes i pilastres de pedra sorrenca.


I és que, sense dubte, l’etapa musulmana és la que es veu mes representada al museu. Perquè Xàtiva va ser una època d’esplendor en el qual, entre altres fets, es crearen sèquies que reguen les hortes de la ciutat, el poeta xativí Ibn hazam va escriure un tractat d’amor “El collar de a Paloma” i també va nàixer i créixer la industria paperera considerada la primera en Espanya.


Tanmateix, al museu també hi ha representació d’altres èpoques anteriors i posteriors. Hi trobem informació i peces de paleolític trobades a la Cova Negra xativina en excavacions dutes a terme en la primera meitat del segle XX. Són vestigis importants que mostren com eren i com vivien els nostres avantpassats.


Hi ha vestigis ibèrics com el Cap ibèric desl segle IV aC, amb influència grega i vestigis de l’època visigoda com l’altar del bisbe...

I també hi ha vestigis romans. Veiem una col·lecció d’inscripcions de l’època. Xàtiva estava junt a la via augusta era municipi important que encunyava moneda i destacà amb el teixit de lli.


Però és en la segona planta on, entre altres objectes i informació, podem gaudir d’una important troballa romana que es va fer relativament fa poc de temps: Villa Cornelius. Veiem fotos dels treballs d’excavació...


...i molts panels informatius, molt interessants per saber més sobre esta Casa romana.


Vila Cornelius, la major vila rustica romana de tota la Comunitat Valenciana, estava enclavada al terme municipal de Enova. Segon la llei del Patrimoni, quan es fa un descobriment, és el museu més proper l’encarregat de custodiar-ho, per això està a l’Almodí. La troballa va ser en 2003 quan casualment s’estaven fent els treballs previs per a la construcció de l’AVE Madrid- Valencia. Sortosament una plataforma ciudatana es va mobilitzar per a descobrir realment el valor d’aquella troballa, perquè segins la companyia ferroviària, allò era res sense importància.


Però no era així. Vila Cornelius era un jaciment arqueòlogic valuós. El propietari era Publius Cornelius Lunianus, un noble patrici romà, que vivia a la casa amb la família i tota la gent al seu servei, criats i esclaus. S’han trobat noms dels que hi vivien. La vila, amb mes de 3.000 m2  entre part rustica, part urbana i zona boscosa on anirien de cacera es  construí a finals del segle I dC i fou abandonada a finals del segle V dC.


Com la vila s’abandonà alguns sostres van caure i alhora van protegir els paviments de mosaics que podem veure al museu. També s’hi trobaren unes termes, una inscripció votiva en marbre del Buixcarró dedicada al propietari …una inscripció sepulcral, paviments de marbre, basses per al treball de lli i espart, un temple dedicat a Hèrcules,  monedes, restes de vidre, ceràmica…i molt més. Val la pena anar-hi per observar cada peça i objecte.


Pense en tot el que no s’ha tret i que a hores d’ara està soterrat. Tot quedà cobert de terra, de nou, l’any 2006 quan donaren per enllestides les primeres tasques d’excavació. Al menys està salvaguardat i les vies de tren AVE no passen directament per damunt. El tren va actualment per uns ponts que la companyia ferroviària es va veure obligada a crear, modificant el trajecte inicial.  

Tan de bo algun dia es tornara a obrir el jaciment, segur que s’hi  trobaria molt més. Segur que davall de les herbes, hi ha restes de termes, ceràmica, tal volta joies...marbres de les parets, més fragments de mosaics...m’ha recordat una vila romana que vaig veure en Sicilia: Vila Casale. 

A més a més d’esta vila, a la segona planta també veiem un poc sobre la família Borja, sobre els barris i monuments de Xàtiva. Hi ha panels informatius i audiovisuals molt didàctics i una gran maqueta de Xàtiva.




A la tercera planta hi ha una magnifica exposició de ceràmica de tots els periodes. Una meravella! Hi ha restos ibèrics, romans, musulmans…època dels  furs o murals del tipus industrial de finals del XIX i XX.

Baixem de nou i li fem una ultima ullada a la pica àrab. Escodrinyem el que es veu per una porta de vidre tancada, és el pati. Em diuen que actualment l’accés per entrar-hi és per la porta lateral exterior. Cap allà vaig.


I quan entre al pati, quede bocabada, no només per la bellesa del lloc, sinó per la tranquil·litat, per l’ambient històric que desprèn cada peça, cada columna jònica...


És una meravella.


Al final del recorregut, ens hem quedat sense veure els arcs del palau de Pinohermoso que pertanyien a una mansió rica islàmica de l’època almohade. Ens diuen que estan guardats i no estan accessibles al públic. Quina llàstima!. La primera vegada que vaig vindre si que els vaig veure. Sol passar, el patrimoni augmenta i cal reorganitzar tot el que hi ha perquè l’edifici es queda xicotet i algunes de les restes no caben i s’han de guardar.  No m’estranyaria res que en un futur el museu es tornara a desglossar, com va fer fa uns anys deixant la part pictòrica i escultòrica en la Casa de l’Ensenyança i tal volta acabe deixant en altre lloc la part de la ceràmica. El temps ho dirà.

QUADERN DE VIATGE, XÀTIVA, maig 2021

dimecres, 6 d’octubre de 2021

LEÓN: CASTRILLO DE LOS POLVAZARES I LA MARAGATERIA

 El lloc més apropiat per entendre la cultura maragata.

 


Tenim l’hotel en Lleó, ciutat de la que ja us he mostrat la I PART, la II PART i recomane. Des de Lleó fem visites pels voltants.

Comencem per Castrillo de Polvazares, exemple d’arquitectura maragata, un poble que va ser important pels rics habitants que hi vivien. Deixem el vehicle aparcat en un lloc preparat per als viatgers i turistes i entrem al poble per un pont, millor dit, pel llit del riu Jerga, que va sota el pont generalment amb poc cabdal i en estiu està sec.



I fem un passeig assossegat. No hi ha ningú pel carrer, no passa ni un gat. Curiosament el primer que trobem és l'alberg municipal per a peregrins. L'alberg estarà buit, ja és hora d'estar caminat.

Però qui eren els maragatos? Hi ha molts mites al voltant de la cultura maragata i la seua procedència, alguns no són certs, altres no se sap. Les teories més recents apunten que el terme Maragato es va emprar a partir del segle XV, abans la comarca se la coneixia com La Somoza, per la qual cosa tot el que parla d’abans no val. I probablement la paraula Maragato ve de la paraula llatina mericator que significa mercader. Eren els maragatos de la Somoza, però van adquirir tanta fama que al final donaren el nom a tota la comarca. 

Es feren famosos. Al refranyer popular ha quedat l'expresió "Arrieros somos y en el camino nos encontraremos" que tothom coneix el significat.



 El que si és cert és que era gent treballadora, noble, lleial i valenta que preferien viure aïllats de la resta per conservar intactes els seus costums, la gastronomia, la música, les vestimentes,  les tradicions pròpies i els ritus peculiars. També preferien casar-se entre ells.


En una zona amb poques condicions per a l’agricultura, foren emprenedors i constants viatgers comerciants que anaven principalment a Castella i Galicia transportant mercaderies com peix o carbó i venent productes artesanals de la zona lleonesa d’on procedien com eren els seus embotits. Viatjaven amb els seus carros arrossegats per cavalls o mules. Empraven per anar d’un lloc a altre les antigues vies romanes.



Cobraven tarifes altes però se’ls pagava el que demanaven perquè eren totalment de fiar.

Amb l’arribada del ferrocarril al segle XIX, el seu treball comercial va perdre importància, perquè el transport en tren facilitava les coses al comerç i es van veure obligats a establir-se i no anar d’ambulants.



Anem passejant tranquil·lament...continua sense aparèixer cap persona local, pense que tal volta ens estan mirant d’amagat a traves d’alguna finestra, encara que estaran acostumats a rebre allaus de gent de pas com nosaltres que a penes passa temps al poble perquè només venim  a donar una volta. Hi ha cotxes que són de la gent del poble. Però estan aparcats davant de les cases. Per una banda em molesten per a enquadrar la foto, però per altra m’alegra veure’ls perquè significa que el poble no és museu a l’aire lliure simplement, que entre els carrers hi ha vida. Si, així és. Castrillo de Polvazares té uns 200 habitants però en estiu o cap de setmana en són més perquè hi arriben els descendents dels antics habitants o nous residents que han comprat i restaurat les vivendes que tenen com una segona vivenda. L’hivern deu ser molt dur en este poble.



La gent aprecia l’arquitectura i la tradició antiga dels habitants i la valora. Ja ho feia en 1914 l’escriptora santanderina, tres vegades candidata al premi Nobel de literatura  en tres ocasions 1926, 1927 i 1928, Conxa Espina escrivint una novel·la: “La esfinge maragata” que va ser premi Fastenrath de la Real Academia de la llengua en 1914. En la novel.la rebateja Castrillo de Polvazares amb el nom de Valdecruces i mostra la vida i costums maragates. Al poble hi ha una placa commemorativa a Conxa Espina col.locada en una plaça que té el seu nom. Així li fan homenatge. tot just al costat està l'esglesia, un dels pocs monuments que hi ha al poble.



Diuen que Castrillo de Polvazares és un dels pobles mes bonics de la comarca lleonesa de la maragateria i encara que no puc comparar, només amb el poc que veig ja dic que este és bonic. En 1980 fou declarat conjunt històric-artistic perquè compleix perfectament la missió d’aconseguir que el visitant faça mirada al passat.



El poble original fou arrasat per una riada al segle XV però fou reconstruït en el lloc que hui visitem. Al segle XVIII i XIX el poble va viure moments prosperes, només cal fer una ullada als escuts de les famílies maragates més riques. És un exemple de com antigament eren els pobles de la zona amb carrers empedrats i casones construïdes amb  la tradicional arquitectura maragata emprant mamposteria i pedra unida amb argamassa.


Com els habitants antics es dedicaven a traginar, la majoria de les cases  tenen una ampla entrada i unes grans portalades d’accés a l’interior, moltes en arc de mig punt, per poder entrar amb els carros. La casa típica dels traginers ve del segle XVIII i tenia un gran pati central empedrat i al voltant estaven totes les dependencies. Quan més gran era la casa volia dir que més ric era qui l’habitava. Són edificis de pedra i argila roja, la majoria de les portes i finestres són de color blaves, verdes i blanques... I quants secrets guarden!



Estem passejant pel carrer principal, l’eix del poble, és la calle Real i l’empedrat és de l’època. I imagine...i pense... Quants carros i animals acompanyant als seus amos hauran fet este camí amunt i avall! Encara es poden veure les petjades dels carros. I també davant de la majoria de les cases es conserven els pilons de pedra que malgrat semblar que són per a seure a la porta de casa tenien la funció ben diferent de fer d’escaló per a que el traginer poguera pujar fàcilment damunt la mula.




Castrillo de Polvazares va ser  independent fins l’any 1975, any que es va adherir a Astorga. Trepitjar alguns dels seus carrers i escodrinyar més enllà de les portes que he trobat entreobertes, m'ha fet pensar en la quantitat de pobles abandonats que hi ha en Espanya, pobles oblidats on les cases van caient. Per sort no passà en Castrillo de losPolvazares i en alguns altres on està renaixent una estima pel món rural. Després de  l'annexió a Astorga, amb l’arribada del turisme, començaren a restaurar cases i posar establiments per acollir al viatger i al peregrí que fa el camí francès, i especialment restaurants que ofereixen menjars típics de la zona com el “cocido maragato”, que en hivern, per ser menjar calent i amb calories, deu anar molt bé.



Tot seguit anem a Astorga, a només 5 quilometres.

QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021

dilluns, 4 d’octubre de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: LA CARA NORTE DEL CORAZÓN de Dolores Redondo

 

LA CARA NORTE DEL CORAZÓN

Dolores Redondo

Hui ressenye un llibre de Dolores Redondo. M’agradà molt la trilogia ambientada en Elizondo i la Vall de Baztan i no he dubtat en llegir de nou a la persona capaç de descriure amb tanta nitidesa i emotivitat al voltant d’uns paisatges un tant tenebrosos. I és que quan estan pel mig les llegendes o les bruixes tot queda fosc, com els boscos d’aquella terra sempre humida i de vegades oculta entre boires, boscos sempre inquietants perquè hi ha desconegudes ombres que vigilen per tot arreu.

En esta ocasió l’autora reprèn a la inspectora Amaia Salazar que està a Nova Orleans, en una època anterior a la de la trilogia. I m’agrada este plantejament, el de situar l’acció delictiva fora de la Vall Navarra perquè pense que seria poc creïble que tornaren a passar crims al mateix entorn.

Dolores Redondo ha encertat traslladant a la jove subinspectora de la Policia Foral  Amaia Salazar als Estats Units. És l’any 2005 quan Amaia encara té vint-i-cinc anys i assisteix a un curs d’intercanvi de l’europol en l’acadèmia del FBI. El ponent de la classe és Aloisius Dupree, el cap de la unitat d’investigació. Este personatge apareix sovint en la trilogia per mig de converses telefòniques, i en este llibre, ens assabentem qui és i quina relació té amb Amaia.

Una de les probes del curs consisteix en estudiar un cas real, el d’un minuciós assassí en sèrie que ataca a famílies amb un nombre d’integrants en concret i quan els mata fa una posada en escena que sempre es repeteix. A l’assassí se’l coneix  amb el malnom de “El compositor” i sempre actua després de catàstrofes i desastres naturals. He llegit que el cas de  “El compositor” és real, encara que l’autora ha variat característiques.

L’expert Dupree  només veure Amaia  sap que és la millor del grup d’assistents al curs. I endevina que, com ell, és una observadora del comportament i capta gestos i detalls que a altres els passen desapercebuts. També tots dos comparteixen la lluita contra els seus propis dimonis. Amb tot, com Amaia és la més eficient, Dupree la col·loca en el grup especial que està investigant el cas de “El compositor” i tots es traslladen  a la ciutat de Nova Orleans, tot just quan està a punt d’entrar el destructor huracà Katrina. La pretensió és la d’avançar-se a la matança familiar.  

A la trama d’Orleans s’ajunta altra. El segon cas ens du per un ambient diferent al de la ciutat. També hi ha aigua però és la dels pantans. Les descripcions aconsegueixen que el lector veja la imatge, com en un documental.

L’huracà Katrina, el abans i els després, queda perfectament plasmat: la desolació, les pèrdues, la impotència...les morts...l’aigua inundant-ho tot... En el llibre l’aigua és important, com en la trilogia, ací en forma destructora a Elizondo amb la pluja sempre present. En la novel.la ens podem imaginar tot el desastre i el caos. En alguna ocasió m’ha recordat “ El ensayo sbre la ceguera” un  fabulós llibre de Saramago.  Amb la visió en primera persona Dolores Redondo fa denuncia social mostrant la falta d’ajuda després de la catàstrofe. Es nota molta tasca de documentació per descriure la situació de la ciutat i d’algunes persones atrapades. L’explicació sobre el Katrina és completa, minuciosa, de vegades fins i tot massa pense que sobra alguna part que haguera alleujat  la novel·la.

Amaia no pot escapar del seu passat, de les seues pors i rancors i quan rep la notícia que el pare ha mort, no pot evitar anar recordant la seua infantesa quan tenia 12 anys. Amaia és una xiqueta especial, un raig la va tocar. Els que ja hem llegit la trilogia sabem la majoria del que conta  tanmateix, no importa tornar a llegir-ho, continua atrapant la seua historia,  tot el patiment a mans de la mare i el recolzament de la tia Engrasi que és qui li dona l’estima i on se sent arropada. La tia Engrasi és una dona amb caràcter i valenta i alhora sensible i protectora. La infantesa és una època transcendental que la marca com a persona i configura la seua manera de ser i actuar. En este llibre a Amaia se la coneix millor, aprofundeix en com és i per què. I si peca de supèrbia ho entenen i li ho perdonem. És una supervivent.

Entre el que conta de Nova Orleans i Elizondo hi ha una punt en comú: són les llegendes i mites presents en tots els llocs, al país basc és en forma de bruixeria i personatge citològics i en la ciutat americana presents en la santeria, zombis i el vudu com a creences del lloc. Siga on siga, sers reals i esperits o sers conviuen.

I com m’agrada situar-me, mentre llegia, he buscat imatges de Nova Orleans i del Mississippi i el pantà. He vist el barri francès i alguns altres carrers que nomena a la novel·la i així visualitzar el que llegia amb més fidelitat... Ja veieu..llegint també es pot viatjar.

Resumint dic que és un llibre entretingut i ben escrit, m’ha fet viatjar amb la imaginació, m’ha endinsat en la resolució de casos policials i m’ha mostrat què es un huracà i les conseqüències. El recomane. Malgrat que fa referències a la trilogia, es pot llegir de manera independent, no cal haver llegit els llibres anteriors.  Aixi que, com m’agrada com escriu Dolores Redondo i generalment m’agrada el que conta, seguiré llegint-la.