DÉNIA ( ALACANT) II PART: ELS MUSEUS

Dénia es més que platges. Pocs turistes d’arena i sol entren als seus museus, que expliquen la importància de la ciutat en el passat. I si no se sap el passat no es pot entendre el que és en l’actualitat.

Després de mostrar-vos la ciutat amb el seu castell, us mostre els quatre museus, que a més a més són gratuïts perquè estan gestionats per l’ajuntament.

MUSEU D’ARQUEOLOGIA

Primer entrem al museu d’arqueologia situat en la Casa de la Marquesa de Valero de Palma al carrer Cavallers. Abans el museu estava al castell. Fa poc, en octubre del 2024, s’obri està nova ubicació adaptada als nous temps amb l’ús de noves tecnologies que complementen l’exposició. Hi trobem altra manera de contar la història.

El museu és un recorregut per la història de la ciutat, sempre vinculada al port i la relació entre cultures, a través de les peces trobades en excavacions, dels ibers, els orígens, fins al barroc. El museu es divideix en quatre àrees que corresponen a diferents èpoques de desenvolupament: Dénia ibera, la romana, la islàmica i la medieval i moderna fins al segle XVIII. Els panels informatius fan un resum de la història, és interessant llegir-los.

En l'edifici, a banda de la part del museu, hi ha una xemeneia original, així com alguns mobles i ceràmica. També fotos familiars. 

MUSEU D’ETNOLOGIA

En eixir, entrem al museu etnològic dedicat al segle XIX, que està tot just al costat, al mateix carrer Cavallers. Fou inaugurat en 1991. El museu està en un edifici del segle XIX prototip de famílies burgeses enriquides amb el conreu, elaboració i comercialització del raïm de la pansa.

En la planta baixa hi ha una exposició: "Els efimera” formada per cromos i etiquetes, alguns  relacionats amb la pansa, creats sense intenció de perviure en el temps. Tanmateix, hi són, a més a més aportant informació sobre l’època quan foren creades.

A l’edifici s’han conservat elements ornamentals originals. En la primera planta estan les habitacions de la casa, el paviments ceràmics m’agraden, són de Manises i es feren al voltant de 1900. Hi podem veure indumentària, joies, instruments de treball i enes de la vida quotidiana en la segona meitat del segle XIX. També fotos antigues que mostrem com era i que hi havia en la ciutat d’aleshores.

En la segona planta se centra en el procés de la pansa. Amb eines i objectes relacionats amb la tasca. Hi s’explica clarament amb retalls de premsa i anuncis de quina manera Dénia va ressorgir i tornà a viure una etapa d’esplendor com la de l’època musulmana.  El conreu i comercialització de la pansa seria el motor econòmic per al desenvolupament turístic i també cultural donat que la burgesia gaudia dels avanços del moment. El port jugà un paper important donat que eixia del mar capa  Anglaterra, el nord d’Europa o Amèrica.

MUSEU DEL JOGUET

El museu del Joguet situat al centre històric de Denia, en l'edifici de l'antiga estació de tren de la línia Dénia-Carcaixent, mostra la indústria joguinera de Dénia des de 1904 fin a 1960.

En la planta baixa trobem el Centre d'Art L'Estació, espai que alberga exposicions temporals. En una de les sales hi ha una exposició de pintura. A l’entrada veiem una locomotora, com símbol del que l’edifici era temps enrere. La Vieta va ser la línia de ferrocarril  de via estreta que  unia les localitats de Carcaixent i Dénia. Va funcionar des de l’any 1864 fins a 1974. La línia tenia, sobretot, una funció comercial, ja que permetia l’exportació de cítrics (especialment, taronges) als ports de Dénia i Gandia.

En altra sala hi ha la col·lecció de l’associació d’amics del joguet de Dènia. Esta associació és la que impulsà la fundació del museu l’any 1999 i col·laborà amb l’ajuntament donant peces representatives de diferents èpoques. És un tast del que anem a veure, no és el museu pròpiament dit. Cal pujar a la primera planta on està l’exposició permanent.

Pugem hi. Al Museu del Joguet s'hi mostren joguets fabricats a Dénia des de principis del S. XX fins a la dècada dels 60, l'ampla varietat dels quals  ens revela la importància de la indústria joguinera a partir de l'any 1904. A principi del segle XX, la primera indústria joguinera a Dénia està dedicada exclusivament a joguets de llanda litografiada amb maquinària i models importats d'Alemanya. Deu anys després, als anys vint, es crea una fàbrica de joguet de fusta, tornejat, envernissat, decorats amb aplics metàl·lics i amb aprimorats acabats.

El joguet dels anys cinquanta i seixanta és, per excel·lència, el de fusta. Tot i l'encara sanejada producció de tricicles, bicicletes o patinets amb orígens en les primeres dècades del segle, i a pesar de la luxosa producció de cotxes de pedals, avions i tartanes de metall, és la fusta i els colors que l'acompanyen, l'empremta més emblemàtica que durant aquestos anys aconsegueixen memorables quotes de popularitat.

Hi veiem cuines, jocs de birles, anelles... Ressalta la producció de l'època que creà des de flotes de cotxes i avions de pedals i altres enginys amb rodes, fins a carros, camions, trens, que reprodueixen els grans transports per terra, també per mar. Al museu hi ha molts vaixells grans i menudets...m’agrada i representen la localitat. M’encanta el conjunt de joguets de la platja, que tenen de fons una fotografia.

MUSEU DEL MAR

I parlant de mar i platja...queda per veure el Museu del mar, situat en l’esplanada Cervantes, al port. Hi és des de 2019. A Dénia, amb tanta tradició pesquera amb un port estratègic i història de batalles i naufragis, no podia faltar.

L’edifici era l’antiga llotja on es venia i subhastava el peix que capturaven cada matí les barques de la població i que va tancar el 1997. L'edifici va quedar en desús a causa del seu mal estat, fins que el 2019 va tornar a obrir, mostrant una cara renovada després de llargues obres per restaurar-lo i modernitzar la seua imatge.

Hi ha més de 400 peces arqueològiques i etnològiques relacionades amb el mar, datades des del segle VI aC fins a principi del segle XX. Hi ha fragments de ceràmica, fotografies... àmfores, botiges, càntirs, gerros o sondes o dos escultures franceses enfonsades a Dénia. Hi ha moltes curiositats com una càmera de fotos, accessoris i materials de fotografia de finals del segle  XIX. A més a més, hi ha expositors i una pantalla audiovisual que complementen sobre diferents temes referents al mar i l’ofici.

La majoria de les peces provenen de donacions realitzades al llarg de les últimes dècades, les quals o bé es mantenien en magatzems esperant a veure la llum o formaven part de les exposicions d'altres museus de la ciutat.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, GENER 2025

DÉNIA (ALACANT) I PART: el castell i la ciutat

Dénia té més que platja, hui la descobrim passejant pels diferents barris i carrers i imaginant els habitants de cada època, perquè d’ibers, de romans, de musulmans i dels cristians... hi ha moltes petjades.

Hui visitem Denia, la ciutat costera valenciana que tant de turisme atrau. Vaig amb el grup d’alumnes de la universitat d’Ontinyent NAU GRAN. Molts de nosaltres ja coneguem la ciutat que actualment té al voltant de 47.000 habitants i en estiu arriba a uns 200.000. Molts ja ens hem banyat a la platja, hem visitat el castell o simplement hem gaudit de la gastronomia en algun dels seus bons restaurants, que tal volta tindran  com a plat estrella la gamba roja.  

Hui anem a fer tot això i més. Tot excepte menjar-nos la cotitzada  gamba de Denia, que costa un ull de la cara, i tampoc ens banyarem, perquè estem en gener i l’aigua està massa gelada.

I és que Denia es més que una platja. Pocs visitants, turistes d’arena i sol, han entrat als seus museus que expliquen la importància de la ciutat en el passat. I si no se sap el passat no es pot entendre el que és en l’actualitat. Nosaltres hui ho fem, entrem als  quatre museus que hi ha i descobrim la història de Denia, museus que mereixen un escrit a banda, en una segona part. També descobrim Denia passejant pels diferents barris i carrers i imaginant els habitants de cada època. Perquè és el resultat de diverses cultures: ibers, romans, musulmans i cristians. Tots deixaren petjada. La deessa romana de la naturalesa i la cacera, Diana, deixà el nom a la ciutat. Dénia ve de Diana. Actualment escoltem també sovint Diania que és el nom que ajunta un conjunt de comarques que tenen les mateixes característiques de vegetació de clima...les comarques del sud de València i el nord d’Alacant. La vall d’Albaida en forma part. M'agrada elnom Diania.

El primer que veiem en entrar a Dénia és un llenç de les muralles que anaren desapareixent, com en tots els llocs,  amb la remodelació de d’urbanisme que era més obert. A la ciutat s’hi conserven uns pocs llenços.

Des de la Ronda de les Muralles i sota la muntanya on està el castell, hi ha un túnel. Què serà?

El traspassem. És un refugi antiaeri que es creà entre 1937 i 1938 per protegir la població dels bombardejos de l’aviació. Acabada la guerra s'hi va mantenir obert per unir les dues parts de la ciutat. Hi trobem cartells informatius interessants. Es rehabilità en 2011, el túnel i els accessos, així com les places del centre històric properes.

Places com la del Consell, que es la que trobem només eixir. En un edifici veig un cartell que cataloga Dénia com “Ciutat creativa de la gastronomia”. No sabia que Dénia ostentava este títol atorgat per UNESCO, ara sé que és la raó per la qual s’esmera en mantenir l’essència de la seua matèria prima, la gamba roja, per a que el seu sabor quede intacte.

L’altra plaça del casc històric que es remodelà en 2011 fou la de la Constitució. Hi està  l’església de l’Assumpció d’estil barroc valencià del segle XVIII.

I l’ajuntament d’estil neoclàssic.

Faig una ullada als carrers que envolten la plaça que encara conserven un interessant conjunt de cases construïdes a la darreria del segle XVIII i durant el s XIX, relacionades amb la riquesa i la burgesia que es creà al voltant del fenòmen de la pansa. El comerç de la pansa fou molt important. Tot té una explicació. En la guerra de successió la ciutat es mostrà partidària dels austries i en guanyar els contraris, els borbons, repercutí en un crisis que tardaria en recuperar-se, sortosament el cultiu de la pansa va treure Dènia de la crisis pel  comerç que generà riquesa. Moltes famílies enriquides per la pansa s’establiren en estos carrers. El fenòmen de la pansa s’entén perfectament visitant els museus, com els del carrer cavallers, instal·lats en cases burgeses, un al costat de l’altre, que ja mostraré en altre escrit.

Tot seguit anem al castell seguint per uns carrers menuts i estrets. Passem per davant del convent i església de les Agustinas Recoletas. Són monges de clausura i el convent no és visita, però s'hi pot entrar a l'església en honor a la Mare de Déu de Loreto. Quan es va construir el convent, al segle XVII, Dénia era marquesat, de manera que a la seua inauguració van assistir el Rei Felip III i nombroses personalitats de la noblesa i el clergat.

Ja tenim el castell enfront. Estem al barri Les Roques, construït als segles XIX i XX i formava part del recinte emmurallat del castell, on estava la medina musulmana. És arquitectura popular mediterrània amb cases de poca altura i carrers estrers i empinats. És el barri on tots els veins es coneixen i segurament, a les vesprades i nits, eixen a la  fresca a fer la xerradeta.

El castell és el principal monument de Dénia, és parada obligatòria. És propietat municipal des de 1952. Ha estat rehabilitat i actualment és visitable. Dins trobem zones verdes, llocs per seure i descansar, però especialment el més destacable són les vistes de la ciutat de les platges o del paratge natural el Montgó. Fou construït pels musulmans al segle  X i XI sobre anteriors edificacions. Veiem la Torre Roja i l’entrada, el Portal de la vila.

De totes les cultures que passaren per Dénia cal destacar l’època musulmana, quan la ciutat es convertí en una gran capital. Era el segle XI i arribà a tenir 30.000 habitants, que n’eren molts, tants com la ciutat de Toledo. Hi ha una raó que causà l’esplendor:  el port i els viatges a la Meca, els que cada musulmà havia de fer una vegada en la vida, eixien del port de Dénia. Vaixell carregats de fidels complidors de la religió, travessaven el Mediterrani, arribaven a Algèria,  tot seguit per la costa es dirigien cap a l’Orient i en Palestina continuaven el pelegrinatge cap al punt final. Era tota una aventura, amb riscos i que costava molts diners. Conseqüentment convertir-se en el port preferit pels musulmans suposà molta activitat comercial al voltant del port.

Quan al segle XIII  Dénia fou conquistada pels cristians tot canvià, els musulmans foren expulsats i ja no hi havia viatges a la Meca, així que el port i tota l’activitat derivada començà a decaure.

Entrem a la torre vigia del Consell. Malauradament al castell queda poc del que hi havia originàriament. L’arribada dels cristians, la despoblació posterior o les lluites pel poder afectaren molt al castell

A l’interior  destaca la sala gótica on hi ha una xicoteta exposició.

Tot seguit per les escales de caragol pugem a la part alta. Com ja he dit, un atractiu del castell són les vistes de Dénia que estem veient,  i que conforme pugem seran millors.

De l’època romana, queden vestigis en la part oriental del Castell. A l’època musulmana el castell es dividia en dos recintes concèntrics: El recinte inferior s'anomenava Al-bacar i s'usava com a zona de pastura i resguard del bestiar. Al recinte superior, hi havia l'Alcassaba o palau àrab. A la part exterior del castell se situava la medina. L'any 1304, epoca cristiana,  Jaume II va obligar els habitants de Dénia a traslladar-se al recinte emmurallat, constituint-se la Vila Vella, que perdurarà com a nucli urbà fins a la Guerra de Successió al segle  XVIII.

A la part alta, a l'actual Esplanada del Governador, es construí, entre els ss. XVI i XVII, la residència temporal del V Marquès de Dénia, també Duc de Lerma i vàlid del rei Felip III. Actualment, on es va ubicar posteriorment el Palau, observem les restes del Palau Vell del segle XIV i restes de l'escalinata “ l'imperial” caracteritzada per la forma de T invertida.

El castell deixà de tenir funcionalitat defensiu-militar al S. XIX, quan passà a mans privades, dedicant-se al cultiu de la pansa. Són els abancalaments a l'àrea de la Vila Vella que veiem. Posteriorment tornà  a ser d'ús públic.

En acabar de fer la visita al castell, cal baixar, tornem al centre de Dénia pels carrers que hem pujat. Encara que només eixir del castell he vist que hi ha unes escales que porten directament a l’ajuntament, nosaltres anem pels carrers que tenen més encant.

Una vegada baix tornem de nou  al centre històric i comercial que és on s’hi concentra la major part de botigues i serveis.  Fem un passeig pel carrer  Marqués de Campo un dels més importants i que dona directament al port.

Fem una agradable passeig pel port, on està el museu del mar que mostraré en la segona part de l’escrit. És molt interessant.

Per acabar la visita de Dénia fem un passeig pel barri Baix la Mar. És el dels pescadors- que conserva l’essència marinera. El barri no té edificis monumentals destacant-hi només l'edifici de les antigues drassanes de finals del segle xvi i primers del xvii, de gran sobrietat i amb interessants arcs de pedra tosca. Actualment l’edifici és un hostatge per a turistes.  

El barri Baix la Mar és molt interessant com a conjunt arquitectònic, ja que conserva trets típics dels barris mariners de la Mediterrània, amb les casetes menudes i de colors.

La millor manera de donar per finalitzada la visita és prenent alguna cosa o simplement descansat en un lloc agradable. Perquè no anar als “Magazinos”? Us conte… és un espai amb història. En el passat hi estaven les cavallerisses reials de Felip III,  encarregades al duc de Lerma al segle XVII. Al segle XVIII era on s’emmagatzemaven les panses i mercaderies. Al segle XX hi era la fàbrica de joguets de José Monllor que tenia llicencia Walt Disney. I fins a meitats de la  dècada de 1970 era un carrer gremial amb tallers d’artesans. Des de 2019 és un mercat gastronòmic i en estiu està de gom a gom.

 

 Continuarà... mostrant els quatre museus de la ciutat.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, GENER 2025

VILAFAMÉS (Castelló)

Història i natura, art… un lloc amb encant i màgia catalogat com un dels pobles més bonics d’Espanya des de 2015.

Vaig amb el grup de la universitat la NAU GRAN Ontinyent. Este mes visitem Vilafamés, poble castellonenc declarat  Bé d’Interès Cultural en 2005.  És un poble tranquil. També turístic. Una cosa no li lleva l’altra. El poble és bonic per mèrits propis, però té un al·licient que li dona punts per a convertir-lo en visita imprescindible. Té un museu d’art contemporani considerat dels millors de la comunitat Valenciana per la gran quantitat d’afamats autors que hi tenen obra exposada. Sobre el museu ja us parlaré en altre capítol a banda, perquè s’ho val. Hem de tenir en compte que estem parlant d’un poble  menut que té uns 2000 habitants. I que molts artistes, pintors o escultors tenen hi casa, que han restaurat de les antigues medievals, contribuint així  a la conservació del patrimoni.  

El poble té dos parts, la part baixa amb un traçat lineal i adaptat a la topografia i la part alta ple de carrers estrets  que fan zigzag. La part més alta de totes, és la medieval amb el castell i un barri singular. No cal dir que al poble hi ha moltes costeres. En alguns punts les escales salven la costera empinada. Quan hem entrat he vist un safareix, del segle XX, he parat l’atenció per gran, però ho he vist de passada perquè anàvem en el autobús encara.

Una vegada baixem de l’autobús, caminem pel carrer La Font i passem per davant d’una. És curiós però la tendència és anar mirant amunt cap amunt, cap a eixa part alta on està la església i el castell coronant el poble.  Vilafamés m’agrada només iniciar el passeig. Mateo el guia, ens conta que l’origen musulmà ja queda plasmat en el nom. Era Beniffamez. D’aquella època queden alguns vestigis, com la cimentació del castell, el traçat urbà que envolta el castell, algunes torres i llenços de muralla. Tot ho anirem veient.

Seguint el mateix carrer, de sobte, hi ha una roca bocabadant, de pedra arenisca roja de rodeno. És la Roca Grossa, un punt on tothom para. És una formació geològica situada en terreny inclinat als peus de l’església parroquial. Sembla que va a caure, però no. Hi està des de fa  milions d’anys. La gent del poble no té por que caiga, saben que aguanta gràcies al propi pes. Uns rajolets en un lateral detallen les característiques, el pes, la grandària...

Veiem moltes construccions sobre roques per eixa adaptació al terreny de la qual en parlava que li dona singularitat a la població. Algunes cases tenen les façanes blanques i la pedra natural, per davall està coberta per la calç. També hi ha construccions en les quals es barreja el blanc i la pedra. Però el que més destaca és la uniformitat rogenca. I també predomina el color verd. Hi ha tantes plantes, tanta vegetació!. La combinació verd i roig en tota la població li dona encís al conjunt.

Caminem espai, sempre pujant i quan agafem altura les vistes a la part baixa del poble són una bonica estampa, la zona que va anar creixent a partir de la dominació cristiana.

Seguim carrer amunt sense deixar de mirar els carrers que deixem a un costat i altre… Vilafamés té molt per a veure, a més de la bellesa natural i el conjunt urbanístic. L’església la tenim molt a prop, però no anem directes...

Passem per l’ajuntament situat en una antiga casona renaixentista, exemple d’arquitectura civil.

És un goig passejar per este poble. Gaudim de debò mirant-ho tot. Passem per l’edifici dels Quatre Cantons on està on està l’oficina d’informació i turisme, per cases palau que s’han transformat en cases rural o hotels…per restos de portals o muralles...

Parem davant de l’església parroquial, Iglesia de la Asunción, construïda amb l’ampliació cristiana. Quan jaume I conquistà estes terres, paassà a mans de l’ordre de Montesa.la construcció sS’inicià en 1594 la portada està datada en 1601..¡ Al segle XVIII es reformà i s’amplià.

Entrem, tenim sort de trobar-la oberta. Sorprèn per gran. Té una sola nau de quatre trams més presbiteri, creuer i capelles entre contraforts. Veig pilastres corínties, arcs de mig punt amb aplics daurats, volta decorada amb elements barrocs i alguns elements gòtics. I en les capelles sòcols de ceràmica valenciana del segle XVIII. En la sagristia està el museu de la parròquia amb peces d’orfebreria, pintura i indumentària litúrgica.

El retaule major és del principi del segle XVII. Una de les pintures és una fotografia, substituint la que desaparegué en guerra.

Encara cal caminar salvant costeres…el castell està més amunt… en una talaia està la Torreta,  una torre vigia de l’època medieval. Veig roba estesa, em fa pensar en que és un poble viu, sempre obrint la porta al que hi vol anar.  Rep turisme d’un dia, o de dos...i fins i tot alguns, captivats per la bellesa del lloc, decideixen tenir-hi la segona vivenda. Vilafamés està

Ja hi som a la part més alta…en El portalet, un antic portal d’entrada del que s’hi conserva un lateral i l’inici de la muralla. La construcció de les muralles data del segle XIV. Ara veiem grans llenços que s’hi conserven. A més d’esta porta estava El Portal, el Portell, el Portal d’Onda. En este punt, El Portalet donava accés al recinte primitiu on està el castell, l’antiga vil·la i l’església de la Sang.

Abans d’accedir al recinte del castell, als seus peus, hi ha una part molt interessant que cal veure, com la plaça Sang on està l’església de la Sang, d’origen medieval i reformada en estil barroc al segle XVII. Està tancada. També hi ha altra curiositat. Mateo, el guia, ens indica on hi ha un pelleric, com un forat en la roca,  on nugaven els delinqüents, o lladres menors en l’edat mitjana per a exposar-los i els servira d’escarment.

Abans del castell, des de la plaça també cal anar al nucli més antic con vivia la gent: el Quartijo. Quin goig passejar pels seus carrets tan  estrets i amb tanta vegetació. Actualment hi ha moltes vivendes restaurades, algunes són cases rurals, altres són segones vivendes. Moltes  són d’artistes que ha trobat al poble un lloc idoni per passar dies tranquils de vacances.

Li hem donat la volta al Quartijo i eixim de nou a la plaça per pujar ja, ara si, al castell que  data del segle XIV i es construí sobre la roca, com la majoria de les cases del poble,

El castell conserva pràcticament tota l’estructura original, així com restos de l’època romana, musulmana i cristiana. Ja en mans cristianes En 1371 quan Vilafames passà a l’ordre de Montesa, el Maestre obligà a reforçar i reparar fortificacions i el castell es  transformà en un gran castell palau.

Al llarg dels segles va patir reformes i una notable, fou la constricció de la torre circular central,  per a evitar els atacs carlistes. El castell conserva muralles quasi completes i dependencies del palau. Enfront la torre hi ha un espai rectangular com un pati, on hi ha bacons militars que sobreeixien de la muralla en sentit horitzontal amb la funció de defensa. Esta part fou reformada a segle XIX i s’afegiren espitlleres, les obertures estretes i allargades per a veure l’exterior i llençar projectils sense perill de rebre’n des de fora. Al pati també hi ha un aljub per emmagatzemar aigua vestigi de l’època musulmana. Ah...i al fons a la llunyania, al peu de Les Useres,  veiem el Penyagolosa! Que bonic està magestuós...imponent...com sempre...

En acabar de veure el castell ens queda anar al palau del Batlle, on està el museu. I de camí, pensant en les guerres i lluites que protagonitzaria el castell, no puc evitar parar en racons que tenen una bellesa harmoniosa que transmeten pau.

I respirant la tranquil·litat que hi ha a Vilafamés, arribem al museu…

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMES i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN