Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 17 de gener de 2022

PONFERRADA ( LEÓN)

El nom de la ciutat ve per un pont que es reforçà amb ferro, un pont construït per als peregrins que anaven cap a Santiago.


Ponferrada és la capital de El Bierzo, encara que Villafranca li dispute el títol pel Patrimoni històric que conserva. Però la realitat és que Ponferrada és més gran, amb més de 65000 habitants i en l’aspecte econòmic guanya. Abans d’arribar-hi veiem de lluny la Torre de la Rosaleda iniciada l’any 2006 i enllestida en 2009, és el grata-cels de Ponferrada, i de la Comunitat, amb 107 metres i 30 plantes. No sé...no m'agrada...


Però una vegada ja en Ponferrada el més important de la ciutat i cert que crida l’atenció només arribar, és sense dubte el seu imponent castell templari. Gran. Bocabada. És que és realment enorme! No m’esperava tanta majestuositat.

 Però comence per l’inici. Hi ha indicis que en Ponferrada hi hagué assentaments en el Neolític, l’Edat del ferro i l’època romana però la veritable història de Ponferrada, segons documentació que es conserva, comença al segle XI quan el bisbe d’Astorga  amb col·laboració amb el rei Alfonso VI manà construir un pont de ferro sobre el riu Sil, era l’any 1082. El pont tenia per finalitat facilitar el pas dels peregrins en el seu camí cap a Santiago de Compostela. Així que de les paraules pont i ferro deriva el nom de Ponferrada. Al poc es va construir una església al final del pont, l’església de san Pedro i es crearia un nucli de població al seu voltant.

 I els anys passaren i es crearen més nuclis que es feren grans. En 1178 Ponferrada passa a dependre de l’ordre del Temple i per donació dels reis de Lleó, els monjos templaris es troben una xicoteta fortalesa que amplien i milloren per defendre el camí. Acabarien les reformes en 1282. La població seguia creixent i s’emmurallà per més seguretat.

No em canse de veure el castell! Quina fortalesa! I a més a més fascina pensar en el poder dels templaris que, ja se sap, estaven encarregats de la protecció. L’ordre del Temple es creà en 1119 en Jerusalem per defendre els sants llocs i lluitar contra els infidels, els fundadors foren cavallers francesos. I foren tan importants i tingueren tanta fama que nobles i reis els cedien possessions a canvi de seguretat.



Per lluites de poder, al segle XIV l’ordre del temple es desfà i a partir d’eixe moment agafarien el control de Ponferrada les famílies riques i nobles que van fer que  la ciutat anara prosperant i creixent fora i dins del recinte emmurallat amb el treball de comerciants o artesans. Famílies com els Castro i els Osorio foren les que dirigiren la ciutat i la van fer créixer entre els segles XVI i XVIII.

Entre 1822 i 1833 Villafranca del Bierzo va ser la capital de la província. Però més tard, Ponferrada va créixer en habitants perquè es va convertir en un punt fort econòmic gràcies al ferro i al carbó i així dels quasi 3000 habitants de 1900 creixent i creixent, arribà a convertir-se en ciutat, títol que li atorgà Alfonso XIII.

El mirem per totes els costats …amb les torres, el fosso...és fàcil imaginar la vida dels senyors, comtes i reis que hi van viure segle rere segle. Al llarg dels anys segons necessitats se li feren moltes ampliacions fins donar-li l’aspecte actual. Tot el conjunt es veu imponent, murs ben grossos, protecció total.



No entrem, ens conformen amb la vista des de fora. A l’interior hi ha exposicions i uns pocs vestigis del l’antic castell. Ho deixem per a altra ocasió. També deixem per a altra visita a la ciutat el museu de l’energia que mostra com es generava energia tèrmica via el carbó  o el museu del ferrocarril que complementa el museu de l’energia. Des del castell es veu l’església de san Andrés d’origen medieval encara que el temple és barrc del finals del segle XVII.



Preferim fer un breu passeig pel casc antic.



Deixem enrere el castell. Passem pel museu de la radio fundat per Luis Del Olmo, nascut a Ponferrada. 


 El que volem és anar a la plaça de la Virgen de la Encina on està l’església. Diuen que és una de les zones de més ambient.


Entrem a l’església. Construïda entre el segle XVI i XVII, d’estil renaixentista i elements barrocs, l’edifici  no és molt gran. Destaca la torre  iniciada en 1614 de 50 metres i la portada principal que simula un retaule barroc. Hi està la patrona del Bierzo i símbol de Ponferrada, com el castell. La Virgen de la Encina se la coneix com  com la Morenica per l’aspecte fosc. És una de les poques Verges negres que hi ha.  

Diuen que foren els templaris qui sobre l’any 1200, trobaren la Verge de la Encina en un forat d’una alzina quan buscaven fusta per a construir el castell. Quina sorpresa veure una imatge bizantina amagada en el tronc! Sobre com va arribar-hi, hi ha moltes llegendes, diuen que la va portar de Terra Santa, sant Toribi, bisbe d’Astorga i l’amagà  per evitar que caiguera en mans musulmanes. Ningú va saber res d’ella fins que la trobaren els monjos templaris. La Verge va adoptar el nom de l’arbre on va estar tan de temps. Una escultura d'un templari i una alzina, a la plaça, davant l’església recrea la llegenda. 



Després seguim per la Calle del Reloj que comença en esta plaça. Hi està el museu del Bierzo centrat en la cultura i la història de Ponferrada, situat en una casa senyorial del segle XVI. La torre del rellotge, sobre una de les portes, és l’única part de la muralla que és conserva. És l’Arco de  las Eras. La Torre construïda al segle XVI tenia inicialment dos cossos, al segle XVII s’incorporà  un nou cos, i és on es troba la campana però ...no ho veiem. La torre està tapada, l’estan restaurant. Llàstima. 



Creuant la Torre del rellotge està la plaça de l’ajuntament. L’edifici del consistori fou construït entre 1692 i 1705, és una estructura central amb dos torres laterals que acaben amb uns agulla, que recorda edificacions austríaques.



En un dels costats de la laça està “ el barquillero”,  una escultura feta amb bronze l’any 2001. És Pepe Cortés, un personatge molt estimat a la Comarca. Era gallec i va arribar a Ponferrada l’any 1940, primer treballant en gelateries i després va muntar el seu propi negoci de “barquillos”, (tipus neules en forma de canut). Anava de poble en poble per festes i berbenes per això era tan conegut i estimat.



Abans de deixar Ponferrada, encara donem una volta més  buscant una vinateria així que entre unes coses i altres veiem altres carrers... i és que els vins de el Bierzo tenen molt bona fama! Estan molt bons. Done fe. 

 QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021

 

dimecres, 12 de gener de 2022

ITÀLIA: POLIGNANO A MARE (PUGLIA)

 Polignano a mare és un lloc de Puglia, turístic per excel·lència. El fet que estiga a prop de Bari, a només 30 quilòmetres, el fa accessible per als valencians, hi ha vol directe.

Polignano a Mare és un lloc agradable i menut, doncs no arriba a 20.000 habitants. És bonic per la situació sobre uns penya segats i  guarda història, de fet s’hi troba al llarg de l’antiga via Trajana que connectava Roma amb Brindisi. Té un casc històric peculiar per entramat dels carrers, des d’on podem contemplar unes fabuloses vistes al mar i una de les platges més conegudes d’Itàlia.

I també parlar de Polignano és parlar de Domenico Modugno, cantautor i actor que hi va nàixer i qui li ha donat fama. De fet en el primer carrer que veiem, via Roma, està en llumenetes que van de part a part del carrer, la lletra de la famosa cançó «Nel blu dipinto di blu«, més coneguda com "Volare". Diuen que Modugno es va inspirar en Polignano per escriure-la i per la cançó va guanyar en 1958 un premi Grammy.

Però anem pas a pas. És lloc turístic, ara en octubre poc, però en estiu més...De fet Puglia s’està donant a conèixer gràcies a llogarets com este, perfectament preparats per rebre gent, hi ha botigues, també parades de menjar a l’aire lliure, i gelateries... típic del Sud d’Itàlia.

Comencem la visita passejant pel cor de la ciutat, un cor blanc, pel color de les cases. Abans travessem l’arc Marchesale, o Porta Gran, la principal porta d’entrada a la part antiga i en el passat l’única. Es va crear en 1530 quan es realitzaven treballs de reestructuració de les muralles. Hi havia un pont llevadís. A l’interior hi ha un mural de la crucifixió de Crist anònim del segle XVI.

Entre edificis que semblem palaus, passem per l’església del purgatori on hi ha dos calaveres i diversos ossos a la porta principal. Construïda al segle XVIII en estil barroc, a la façana hi ha un missatge que ve a dir allò que tots sabem: que el temps és or, i com li fem cas anem a pas lleuger i ni li faig foto de prop, només del campanar.

Arribem a la plaça de Vittorio Emanuele II, una de les més importants de Polignano.


Hi trobem el palau del rellotge, un edifici medieval amb el rellotge com element principal. Antigament hi havia un solar, el que hi ha és del segle XIX. Algú ens conta que a dia de hui la propietària encara li dona corda com en el passat. A la part superior del rellotge hi ha una imatge de San Vito, el patró de Polignano.


A la mateixa plaça també està l’església de Santa Maria Assunta in Cielo, ex catedral que té els origens al segle XIII, encara que fou construïda sobre els restes d’altre temple pagà més antic. No entrem, l’estan restaurant.

El casc històric és un entramat de carrers i places plens de botigues d’artesans, de bars, de restaurants... hi flors decorant per tot arreu... hi ha imatges religioses a les façanes...i també xicotes esglésies com la de santo Stefano. Es nota la petjada del passat, una barreja de cultures: romans, bizantins normands, àrabs espanyols...i això és el que li dona l’encís, malgrat el que diguin veus contraries.


Ens endinsem per un dels carrerons, hi ha botigues de records i altres amb productes de més qualitat, no parem ni en unes ni altres, anem buscant un primer balcó panoràmic. En aquesta part del litoral, la mar ha excavat nombroses grutes i coves de gran bellesa.


Seguim caminant parant l’atenció en detalls, en botigues que exposen art...

Cert que Polignano és un lloc pintoresc i poètic, de fet trobem poesia a les parets en escales, portes... Amb més temps en buscaria més... De nou pense que em quedaria més temps a Polignano. En algun lloc he llegit que l’autor és Guido Lupori un artista nascut a Bari però que li agrada este llogaret per expressar el seu art. Les firma com Guido il Flaneur, lo de Flaneur és perquè  el poeta Baudelaire utilitzava el terme per a referir-se a tots aquells que passejant pels carrers s’emocionaven amb el que veien.

Arribem a altre balcó. Les vistes són fabuloses. De lluny veiem un dels vaixells creuers que porten turistes. També de lluny veiem a Domenico Modugno, d’esquena i braços enlaire. Cantant segurament el seu Volare


Seguim per altres carreronets, la veritat és que arriba un moment que no se sap si anem pel carrer adequat. Els carrers són com laberints. Sovint em pregunte...però per ací no he passat ja?


Trobem altre mirador més, tots són bonics, cadascú ens dona una perspectiva diferent. Des d’este punt veiem la famosa platja sota el pont borbònic. L’altura és de vertigen. Hi ha 27 metres. I pensar que en estos penya-segats de Polignano cada estiu té lloc un campionat de salts d’altura: el Red Bull Cliff Diving. Els participants salten i fan acrobàcies de 5 modalitats, tot un espectacle. Només pensar-ho em pose les mans al cap. Jo seria incapaç. Atrau a molta gent i deu ser impressionant veure-ho en directe. Ho he vist en documental i m’he bocabadat i a cada salt el cor el tenia en un ai.


Polignano és fotogènic. Des dels miradors en els que hem parat es veuen cases  blanques que donen més llum si cal a la població, cases que s’agarren a les roques i que es pengen mirant les aigües cristal·lines del mar. Des d’eixos balcons al mar, es veuen de lluny, grutes i coves marines, un bon lloc per anar amb vaixell i si és en estiu remullar-se. Segur que l’oferta d’excursions per anar-hi és gran. Hi ha una gruta, d'entre totes, que no cal vaixell, s’accedeix a través d’una escalinata, és la Grotta Palazzese, dins d’una roca junt al mar. Hi ha un hotel i un restaurant de luxe. Diuen que és un del 25 restaurants més bonics del món. I quines vistes tindran! I eixes vistes es paguen a preu d’or. Clar! Tal volta, pense,  només prenent l’aperitiu, el preu no és tan desorbitant. El marc és incomparable.

A Domenico Modugno l’hem vist de lluny quan hem anat als miradors i al final de la vesprada, decidim anar a veure’l de més prop, em refereisc, clar és, a l’ estàtua que està a la placeta del passeig marítim. Hem de passar el gran pont i després seguir un poc més enllà...és el que ens diuen quan preguntem a gent local. Creuant el pont, les vistes de la platja són precioses i també dels restaurants i llocs que tenen terrasses amb vistes privilegiades junt a les roques mirant el mar.


I quan arribem, malauradament el passeig està d’obres. No podem ni veure Domenico ni accedir a l’escalinata Volare i al mirador al Bastion de Santo Stefano. Estan remodelant la zona creant un espai nou confortable i enjardinat. Això és el que sembla en els panels que hi ha tapant l’obra i impedint el pas.


No obstant la dificultat ens colem per on no devem i arribem a veure a Domenico un poc i de cara. Lo suficient per immortalitzar-lo en un foto. Llàstima no poder veure l’estàtua de bronze de prop. Altre motiu més per tornar a Polignano a Mare. Quan estiga enllestit el passeig estarà genial.  


Encara ens queda una cosa que volem fer, baixar a la platgeta Monachile o Cala Ponte, sota el pont de Lama Monachile, el Ponte Borbonico construït, com bé diu el nom, en l’era borbònica, en 1830. Té 15 metres d’alt. volem fer-ho i ho fem. Però no per les escales. Sense saber com, clarament per equivocació, accedim per un lloc inusual, ho dic perquè  anem trepitjant pedres costera avall i algunes rellisquen. No m’imagine grups de turistes caminant per este lloc. El camí  dona tot just al peu dels arcs del pont borbònic i ja estem a la platja.


De sobte, veiem tot just enfront l’antic pont romà de la via Trajana. Ha estat  inesperat això de trobar el vestigi de l’antiguitat i dona alegria perquè pensava que no quedava res en peu del pont. I seguint en la part històrica, Com una curiositat us conte que en l’antiguitat esta platja era utilitzada com port on arribaven les naus d’Orient.


La platja és famosa per estar entre dos grans parets de pedra de roca, sobre les que estan les cases del casc antic. I per tindre un preciós color blau cristal·lí. I quina meravella de color i de lloc…i com no hi ha gent la veiem perfectament. La platja no és de sorra, sinó de còdols grans i blancs.  Hem tingut molta sort de poder gaudir d’esta platja sense gent, només hi ha uns pocs que s’apropen a l’aigua i fan fotos. És inevitable fer-ne perquè el lloc és únic. Tot el poble ho és i hem pogut passejar sense quasi gent. En estiu ens diuen, és sufocant per la massificació i la platja està de gom a gom. 


Quan se’n tornem, esta vegada busquem les escales, veiem el pont quasi al complet.


Al capdavall tornem al punt inicial, a la plaça Giusepe Garibaldi i al carrer on està la cançó Volare en llumenetes, via Roma. Segur que a la nit serà un espectacle visual bonic. Nosaltres no arribem a veure-ho. Polignano de nit també pot ser suggerent, quan  la lluna ocupa el cel i els fanals il·luminen els racons. En realitat tots els llocs són diferents de nit i de dia. Hauríem de conèixer-los per apreciar-los al complet. Passa un poc com les persones. No? 


Acabem la jornada a Polignano menjant-nos un gelato.


QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A LA PUGLIA i BASILICATA

divendres, 7 de gener de 2022

LEÓN: VILLAFRANCA DEL BIERZO

La xicoteta Compostela


Travessant el pont medieval sobre el riu Burbia entrem a la xicoteta Compostela, que és com s’anomena Villafranca del Bierzo, pas dels peregrins de camí a Santiago. En 1965 el poble, que no arriba a 3000 habitants, obtingué la qualificació de Conjunt Historicoartístic i  hui en dia és bé d’interès cultural. 


Malgrat ser Ponferrada la capital de la comarca de El Bierzo, es diu que
 Villafranca és la capital històrica per l’important patrimoni que conserva. Per conèixer el poble, com qualsevol altre lloc, cal trepitjar, assaborir l’ambient entre els carrers i la gent…és el que generalment faig, però en este poble no com voldria… és el que de vegades passa si vas amb un grup que marca horari, massa temps en alguns llocs i pocs en altres…gaudeisc però em falta temps, ens quedem a mitges…

Iniciem la visita en l’espaiosa plaça major, que trobem molt plena. Hi està l’ajuntament. L’envolten molts hostatges i bars amb terrasses a l’exterior, en un dels restaurants dinem, tenim reserva sinó no podria ser. És l’hora punta de dinar i es nota. Al primer colp d’ull s'hi veu que la plaça  de Villafranca és, i haurà sigut sempre, l’eix de la vida social i cultural. Està envoltada de casones amb porxades. 


A la plaça també està el teatre Villafranquino, del que diuen és un dels més bonics d’Espanya. Naix a meitat del segle XIX, quan el teatre romàntic estava en auge. És el més antic que es conserva en la província de Lleó i dels pocs històrics del segle XIX que hi ha en Espanya. Té dos plantes. El 26 de gener de  1843 es va crear la Societat del teatre de Villafranca i segurament fou just eixa la data en que s’inaugurà i farien representació per primera vegada. A inicis del segle XX se li va fer una rehabilitació. 


Encara que la finalitat era ser teatre al llarg del temps mai s’ha deixat d’ultiltzar per a altres usos, hi s’han fet actes literaris, musicals, politics o socials. Dos del més importants són el festival de Cinefranca i el festival de curtmetratges. Té una aforo de 234 persones. 



Deixem la plaça, volem anar a la col·legiata. De camí passem per davant de l’església de san Nicolas, al costat dels jardins de La Alameda. Parem. Mereix la pena observar-la amb deteniment encara que siga per fora perquè està tancada i no podem accedir a l’interior. Dins l’església està el Santíssim Crist de l’Esperança, patró de Villafranca.

L’edifici fou declarat Bé d’interès Cultural l’any 1992. El seu origen fou un convent del segle XVII.  La construcció començà en 1620 encara que els últims elements s’afegiren al segle XVIII. El finançament va ser a càrrec de Gabriel de Robles que deixà l’edifici a la companyia de Jesús. Després de l’expulsió dels jesuïtes en 1767, va seguir sent col·legi fins l’any 1983.


Actualment  hi està el museu etnogràfic i de ciències naturals amb peces recopilades pels jesuïtes en Orient. També serveix com alberge per a peregrins de Camí a Santiago. 



Però on ja tenim ganes d’arribar és a la col·legiata de Santa Maria de Cluny. 


Declarada Bé d’interès cultural està construïda amb diferents estils arquitectònics: el gòtic tardà, renaixentista i barroc. 



Fou construïda en el segle XVI sobre l’antic monestir que donà origen al poble. Així és. En el passat, al segle XII, arribaren uns monjos benedictins de l’ordre francesa del cluny a este emplaçament entre muntanyes, crearen monestir i a partir d’ells, al voltant es va establir Villafranca. Ells foren els responsables. A partir del monestir que tenia per tasca tindre cura de les tradicions i dels peregrins, començaren a arribar més i més peregrins i per necessitat, començaren a crear noves hostatgeries, convents, esglésies i monestirs. 



De l’interior destaca el neoclàssic retaule major, la capella del rosari, la capella de la santíssima Trinidad amb un preciós retaule del segle XVI, d’estil purista, dels  més importants de El Bierzo, i el cor barroc rococó del segle XVIII. A mi em crida especialment l’atenció el sostre i la cúpula de pissarra. Eixa característica la fa diferent a la resta dels edificis religiosos que he vist fins el moment. 



En una visita a Villafranca és imprescindible passar per la Calle Ribadeo o Calle del agua, via principal del Camí de Santiago, que comença just a la Col·legiata. Note molta tranquil·litat, hi ha poca gent, els turistes estan reposant el dinar i tenim el carrer per a nosaltres a soles. El silenci contrasta amb el bullici de la plaça.  Bocabada veure la gran quantitat d’edificis històrics amb blasons que hi ha, però malauradament moles cases, palaus o convents estan en males condicions, com abandonades. Alguns edificis fins i tit estan a punt de caure. És una llàstima, pense que s’hauria d’evitar que el deteriorament vaja a més. Els edificis formen part del Patrimoni arquitectònic barroc civil i religiós, i es la història del poble i la zona i al capdavall és el que busca algun sector turístic.  Antigament, una vegada consolidada la ruta Xacobea, era el carrer amb més activitat comercial i artesanal del poble.



Ara la majoria dels edificis semblen estar buits i sobre els que continuen habitats... em pregunte qui viurà i com es conservaran les vivendes per dins, si quedarà alguna cosa, a més dels blasons de la façana, que demostre que estes cases pertanyien a famílies nobles o sense títol però amb riquesa. Mentre cavil·le veig una casa de façana groga que és un taller d’un artista. És casa cantonera. A la paret del carrer perpendicular hi ha una mostra del seu art.  És una possible  resposta al meu dubte. Qui sap? em fa pensar que al carrer viuran nostàlgics, artistes, bohemis...entre els desecendents dels antics residents...no ho sé i no tinc a mà cap persona que sapia la resposta. 



Seguim avançant mirant façanes d’esglésies, de casones importants... em dol veure-ho tot  tan abandonat.



Al carrer està la casa natal del poeta local Enrique Gil i Carrasco en condicions pessimes. 



Dona pesar veure tanta deixadesa. És la casa d’un poeta!. Eixa casa és simbol de cultura! I caurà. Tan de bo m’equivocara en esta predicció. Entenc que la rehabilitació d’estes cases pot ser cara. Tal volta el consistori deuria prendre més part en algun dels edificis i evitar l’enderroc total. Tal volta ja ho està fent. No ho sé. Imagine que no serà tasca fàcil quan ho ha tant i a més a més la majoria és privat. Però m’agradaria llegir en un futur proper que el carrer del agua de Villafranca s’està rehabilitant i està ressorgint l’esplendor del passat. 



Alguns, pocs, palaus ja estan restaurats i llueixen amb esplendor recordant la història. El palau de Torquemada, construït en 1641 és una mostra única del barroc lleonès. És lloc d’exposicions. Al costat està la casa morisca del segle XV. 



També veiem del segle XVII, el Palau dels Marquesos de Villafranca amb escuts nobiliaris en la seua façana verda...



I ja fora del Carrer de l'aigua...anomenat així perquè està en la part baixa i és per on corre l’aigua de la pluja quan plou, en la visita a Villafranca cal visitar l’esglesia-convent de San Francisco, a la part més alta...un dels més antics del poble. 



I especialment, s’ha de veure l’església romànica de Santiago del segle XII. Al lateral està la porta del Perdó on segons conta la tradició els peregrins poden obtindre la indulgencia plenària i els malalts o qui ha patit accident durant la peregrinació poden guanyar el jubileu de la mateixa manera que si hagueren arribat a Santiago. Només està oberta en any xacobeu. 


I com no? Cal veure el castell-palau dels marquesos de Villafranca del Bierzo...malgrat siga només per fora. No es pot visitar perquè és de propietat particular. 



La visita d’este poble m’ha sabut a poc. Pense que Villafranca de Bierzo es mereix més temps del que li he dedicat. Deixe el poble amb sabor agredolç perquè m’haguera agradat quedar-m'hi un poc més pels seus carrers,  mirar amb més deteniment els blasons de les cases o l’arquitectura romàntica que conserva i que transmet tanta història... i per què no? també  estar un rato en una de les terrasses de la plaça de l’ajuntament veient passar la gent o xerrant amb alguns dels peregrins que estan descansant del seu trajecte. 

Un viatge és la suma de tot.

 QUADERN DE VIATGE, LEON i provincia, estiu 2021