Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 20 de juliol de 2013

ÀUSTRIA: Llac JAGERSEE i Llac TAPPENKARSEE


M’agrada veure este país des de les altures i haver aconseguit un dia més el repte de la caminada. Esforç i satisfacció s’ajunten en este passeig per les muntanyes d’Àustria.

No cal paraules...les imatges parlen...

Estem en Àustria i la finalitat del viatge és caminar, caminar pels Alps. Cada dia és un repte i cada dia ens superem, de la qual cosa ens vanagloriem.

Hui fem ruta des del llac Jagersee al llac Tappenkarsee. Este últim està a la part alta d’una cataracta i cap allà que hem anat sense saber molt bé que és el que ens esperava. Cada dia hi ha una sorpresa diferent, un entrebanc que s’ha de passar si es vol avançar així que amb l’ànim de “ja veurem hui que toca fer” iniciem el trajecte.

...aigües transparents...gelades...

El llac Jagersse és preciós, les muntanyes l’abriguen, l’envolten...Mirem tot el llac per fer-nos idea de la caminada i per on hem d’anar i ho mirem amb detall. Ens situem davant d’unes barques i enfront, allunyada i al fons està el nostre objectiu. Cap allà és on anem, sembla llarg, sembla impossible, sembla una odissea travessar tot aquell espai.


La caminada ens fa admirar encara més. si cal, el paisatge.


Primer hem caminat vora el llac al voltant d’una hora, de manera còmoda perquè no hi havia quasi desnivell, només 200 metres, però quan estem a 1341 metres, comença la dificultat i ja no és tan fàcil caminar, hi ha pendent de 600 metres.

Hi ha trams fàcils...


I caminant caminant arribem fins els 1748 metres d’altitud i s’hi nota. Des de dalt veiem el primer llac, sembla impossible haver pujat tant!

I altres no tant...les imatges mostren d'on venim.

Després de fer la llarga caminada hem arribat seguint un senderol de pedres costerut i de tant en tant s’han de creuar riuets d’aigua, sortosament amb no molt de cabdal. Els travessem sortejant l’aigua saltant com granotes de pedra en pedra. Al final no ens hem remullat.

Passem una cataracta.

Només trobem un entrebanc inesperat. En un moment donat hem hagut de travessar la cataracta abans d’arribar. És cert. Ha plogut tant durant tants dies seguits que per un dels llocs on obligatòriament hem de passar hi ha una cataracta per on baixa l’aigua de la part alta de la muntanya, que és on anem.

Les cadenes i algun que altre braç amic ajuden a passar entre aigua i pedres.

El moment requereix destresa i també ajuda dels companys de grup que voluntàriament ofereixen una mà on poder-nos recolzar. I així anem passant un a un, uns ajudant a passar i la resta esperant a l’altra banda amb un “ai” per si hi ha alguna caiguda, però alhora preparats càmera de fotos a punt per pillar el moment crucial. 

Tothom espera per veure qui és el primer en relliscar i donar-se una remullada...

Però tot passa entre risses. Sembla una situació perillosa però no ho es, és cert que s’hi pot relliscar, que ens podiem mullar, que podiem haver tingut una torcedura de peu per ser terreny pedregós..però tambè és cert que hi ha unes cadenes tambè per poder agafar-nos i ajudar-nos mentre es travessa la cataracta. 

Jo ja he passat l'obstacle...sortosament sense remullar-me.

Al final cap de nosaltres s’ha mullat fins els genolls com auguraven els experts per a que posarem atenció quan passarem...

La pujada ha costat molt. Hem sudat de valent. La vestimenta que portem, com si forem cebes i poder anar llevant-nos capes, és la més encertada per a este tipus de caminades.  


Al final...la recompensa...un paisatge sense precedents


I una vegada dalt cal admirar el que ens envolta, respirar l’aire pur de la muntanya, agrair el privilegi de poder gaudir de tanta meravella i felicitat. Perquè estar en un punt tan alt envoltant de tant de verd és com estar al cel. Descansem un poc però encara queda altra caminada per tal d’arribar al refugi on dinem i on parem més temps.

Hem de retornar pel mateix camí i no és plat de bon gust, s'ha  de fer frenant els peus.
La baixada tampoc ha estat plat de bon gust perquè s’havia d’anar frenant. Però, i estes paraules són certes, tot ha valgut la pena: l’esforç, el passar pels rius i per la cataracta, l’ascensió, la baixada...tot ha valgut la pena per admirar el paisatge des de la part de dalt de la cascada. El paisatge és espectacular. El llac...els cims envoltant-nos i sortosament sense núvols amb boira. Naturalesa plena i sense tapar i és que de vegades l’oratge gasta una mala passada i amaga la bellesa, i este no ha estat el cas.


Dos fotos juntes...impressionant, encara que no estiguen perfectamnet quadrades.

M’agrada veure este país des de les altures, m’agrada haver eixit triomfant del repte de la caminada. Esforç i satisfacció s’ajunten en este passeig per les muntanyes d’Àustria.

QUADERN DE VIATGE, ÀUSTRIA, estiu 2005


2 comentaris:

  1. Hola Mariló, et vull felicitar pel bloc, i et comunico que t’he nominat pel premi Versatile Blogger, felicitats!!!
    http://altresindrets.com/2013/07/20/premi-versatile-blogger-per-altres-indrets/

    ResponElimina
  2. Ei!!!Gràcies, mil gràcies, un premi sempre anima. He fet una ullada al teu bloc i també m'agrada. Hi ha tantes històries...cadascú té un punt de vista i això és l'al.licient de voler llegir més i més...

    ResponElimina