Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 30 de juliol de 2013

nº29- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: THE WAY ( El camí). PEL:LÍCULA



nº29-THE WAY
(El camí)
Director: Emilio Estevez

Esta és una pel•lícula de les que correspon, per llei, ser ressenyada al racó viatger. El mateix títol ja és una proba, “el camino”, que és la traducció del títol de la pel•lícula. La pel•lícula té tots els ingredients necessaris: està situada en Espanya, concretament Galicia, és una pel•lícula americana, tracta sobre un viatge..una transformació interior, mostra una visió nova del món, suposa conèixer nova gent...Són o no són ingredients suficients?

Els protagonistes principals són un pare (Martin Sheen) i un fill (el director de la pel•lícula Emilio Estevez), que són alhora pare-fill en la ficció i en la vida real. El treball del pare protagonista és senzillament magistral. El director és qui fa de fill, i fa homenatge al iaio emigrant gallec. Així que la pel•lícula és un clar homenatge familiar on a més a més s’hi pot gaudir de preciosos paisatges que quasi es poden seguir com una guia turística. També hi ha una preciosa música tot el temps, mentre dura el camí i mentre dura l’aventura.
La sinopsis és senzilla i fàcil d’explicar. Un pare va a buscar les despulles del fill, que ha mort al Pirineu fiancés quan començava a fer el camí de Santiago.

Al film, es deixa veure que pare i fill no tenien bones relacions perquè no compartien la mateixa filosofia de vida. Sovint apareixen seqüències de converses anteriors on el pare instava al fill a encarrilar la seua vida per la via d’estudiant havia encetat. El “problema” està en que arribat el moment de concloure els estudis, el fill prefereix deixar-ho tot per viatjar i  viure la vida, conèixer nova gent i nous paisatges. 
El pare se n’ha adonat tard del temps perdut entre discussions i  ara arriba a França  trasbalsat per la mort del fill. Sovint li ve al cap la conversa amb el fill quan este li diu que se’n venia a Europa i que després seguiria viatjant a Marroc i a altres llocs més. Per este motiu decideix fer el camí de Santiago i anar dipositant les cendres al llarg del trajecte per deixar que hi repose i concloure el desig del fill trepitjant este paisatge.

És una pel•lícula tendra, sensible, tal volta en tot moment predicible, però no importa. Gaudim del camí caminant amb el grup de protagonistes perquè la pel•lícula ens convida a caminar com ho fan ells, seguint el seu ritme, ens convida a fer amistats, a entrar als refugis per a dormir adonant-nos alhora de la gran varietat que hi ha. També mostra clarament la diversitat de gent que fa el camí, cadascú amb els seus particulars motius que els ha portat a mamprendre el camí.

El pare protagonista fa colla amb altres peregrins. En un principi és una relació involuntària però a poc a poc el pare ofuscat i tancat en si mateix pel dolor per haver perdut el fill i no haver pogut entendre’l realment, va compartint sentiments. El camí propicia confidències, el camí enforteix la relació i el camí crea uns vincles afectius on els protagonistes es donen mútuament suport.
M’he vist reflectida amb un de la colla de peregrins, concretament amb l’escriptor, perquè feia el que jo faig sempre quan vaig de viatge, llibreta en mà aprofitar cada moment per plasmar el que s’hi veu i el que se sent. 

En este cas l’escriptor, que és irlandès, ha perdut la inspiració i està fent el camí de Santiago per trobar-la, i la troba en entropessar amb el pare protagonista i la seua odissea, el seu motiu de caminada té prou contingut per al llibre que busca i que els editors li reclamen.

M’han agradat les converses mantingudes, que no arribaven a enlloc, sobre que és ser un bon peregrí, cadascú aportant la seua idea, la seua filosofia sobre el tema. Alhora que pensaven ells em feien pensar a mi, contrastant quina de totes les teories era similar a la meua.

El camí mostra la vessant de l’amistat i la fraternitat, l’evolució personal, el camí els canvia, fins i tot a qui no va amb la intenció de canviar.

I al final s’arriba a la destinació anhelada, donar l’abraçada a l’apòstol en la catedral. I el peregrins fan el que fem tothom quan anem a Santiago; veiem i ens sorprenguem amb l’enorme botafumeiro, si coincideix la teua visita amb una missa solemne, seguim el mateix camí que fa tothom fins arribar davant la imatge de l’apòstol, fem els mateixos rituals, els que la tradició marca per a tothom, no importa ser o no ser catòlic, no importa ser practicant o no practicant de la religió. Tothom fem el mateix, deixant-nos arrossegar, uns per la devoció, altres per la tradició, altres sense cap explicació.

En al pel•lícula, el grup de peregrins no acaben ací la peregrinació, i això ens dóna l’oportunitat de contemplar altre preciós paisatge costaner de Galicia. La colla de  peregrins acompanyen el pare  fins la costa de Muxia, hi  és on el  protagonista aboca la resta de cendres, és el punt des  d’on el fill acaba fent el viatge més llarg cap a l’eternitat.

Però el final del viatge a Santiago no significa que és el final de la pel•lícula. L’homenatge del pare no acaba visitant Galicia, l’homenatge al fill continua quan el pare se’n va a Marroc que era la següent parada que el jove tenia prevista. 

És la manera que opta el pare per a curar-se del dolor per la pèrdua. 





3 comentaris:

  1. De nou, gràcies. Ara em toca a mi: http://dolorsjimeno.blogspot.com.es/2013/07/premi-dardos.html

    ResponElimina
  2. Molt bona la pel·licula i també la meua experiència del Camí de Santiago, l'he fet dues vegades i tornaré. Tothom ha d'anar, tant fa si és per devoció, tradició o com be dius sense explicació.

    ResponElimina
  3. La veritat és que Galicia té racons preciosos per anar i tornar.I Santiago té un color especial. Una de les vegades que hi estar va ser l'any 1999, cap d'any, acabava l'any sant jacobeu i era tot un esdeveniment. A més coincidia amb el canvi de segle. L'inici d'any i de segle va ser espectacular, davant la catedral, en primera fila escoltant la bonica veu i les precioses cançons de LUZ CASAL.

    ResponElimina