LA
MIRADA DE L’IMPOSTOR
Silvestre
Vilaplana
Hui us parle d’un llibre molt atraient,
escrit en valencià i per un valencià, parle de “La mirada de l’impostor“ de Silvestre
Vilaplana, un alcoià llicenciat en literatura catalana, que compagina el treball de professor de
secundaria amb la l’escriptura de novel·la, narrativa juvenil i infantil i també
poesia. I que acumula premis...En són molts...no els enumere per a no fer aquest
escrit massa llarg. Només dic un exemple, “La mirada de l'impostor” fou obra
guanyadora del Premi Ciutat d'Elx de Narrativa 2024.
Aquesta novel·la amb tocs de
misteri, capta el lector des de la primera pàgina, tan per la forma com pel
contingut. M’agrada el que Vilaplana conta i com ho conta. He gaudit molt llegint.
També m’ha agradat que un dels
protagonistes, Adam, siga un escriptor perquè fa moltes reflexions al voltant
del procés de l’escriptura. Adam, (o Silvestre, que per al cas és el mateix), destapa
molt sobre l’ofici d’escriure, sobre la manera d’inspirar-se, sobre la creativitat...sobre
el bagatge cultural que influeix en la narració... Tot el que diu, estic
segura, moltes i molts dedicats a escriure comparteixen. I jo també.
De la trama, realment no puc,
ni dec, ni vull dir res…no obstant això, procurant no destapar el contingut ni la
intriga i per a que tingueu ganes de llegir el llibre, us contaré algunes cosetes…
De tot destaque tres aspectes:
Primer la veu narradora que
l’autor ha triat com fil conductor, que no vaig a dir qui és, solament que a mi
em resultà sorprenent, singular, poc emprada. Valore la creativitat i que els
autors s’arrisquen. Quan llegiu la novel·la entendreu què vull dir.
El segon aspecte a destacar és l’escriptura
impecable. Vilaplana empra un llenguatge acurat, polit i una riquesa de
vocabulari envejable. Està escrita en primera persona que apropa l’escriptor al
lector. Generalment els textos escrits en primera persona fan que quan llegim,
sentim pròxima la veu que ho conta, la qual cosa dona credibilitat.
M’ha agradat trobar prosa
poètica que dona bellesa i sonoritat al text. Demostra la professionalitat, el
treball i el rigor de l’autor que ha jugat amb el llenguatge buscant la paraula
i la frase adequada dins del context. La prosa poètica no és fàcil i en la
novel·la en trobem molta i ben feta. Es nota que a Silvestre li agrada la
poesia i gaudiex escrivint-la.
Hi ha prosa poètica però també
poesia pròpiament dita... de Benedetti, Paul Valery o Verdaguer, per dir algun
noms. I també referències de música, de literatura o de pintura… la qual cosa implica
molta documentació prèvia.
I el tercer aspecte sorprenent
és el final...et deixa bocabadat i per suposat, me’l calle...
Sobre el tema al voltant del
qual gira tot, només avance que és actual i dur; i que Silvestre ha sabut
mostrar sentiments amb mestria. Avance també que és un fet colpidor que passà
30 anys abans, en un escenari estiuenc de platja. En l’actualitat el malaurat
fet es recorda en la mateixa platja però en hivern, en un ambient fred,
dessolat...fosc... en consonància amb l’assumpte que tracta.
A banda es tracten altres
qüestions com les mirades diferents, segons qui o segon quan, la idealització dels temps passats,
l’acarament entre l’adolescència i l’edat adulta, la culpa, la recerca de la
veritat...els oblits per conveniència...la família, les amistats...
L’acció transcorre en dos moments
temporals: en l’actualitat i 30 anys abans. La novel·la comença quan Adam, un
escriptor en crisis literària, un dia rep un missatge per correu electrònic
d’una antiga novia de l’adolescència, Irene que conegué en 1986. Tot apunta
que ha desaparegut. Adam torna allà on va conèixer la jove, a la platja de
Dènia, i curiosament alhora que busca l’amiga, que es va fer pintora, troba la inspiració i les ganes de tornar a
escriure. Adam inicia una investigació
personal perquè se n’adona que res del que passà l’últim dia d’aquell estiu va
ser com ell creia. I el que s’assabenta i altres històries fruit de la
inspiració, ens ho conta.
I ara, la pregunta clau és si
ens podem fiar de la seua versió dels fets... Cal tenir en compte que
els escriptors poden agafar la veritat i manipular-la... És Adam un impostor? Ho
són els escriptors? No oblidem allò que diuen que els escriptors escriuen
veritats a cabassos però també tenen molta imaginació.
Publicada en la creueta VILAWEBel 15-setembe de 1925
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada