RESSENYA LITERÀRIA: LA PROMESA DELS DIVENDRES de Rafa Lahuerta Yúfera

 

LA PROMESA DELS DIVENDRES

Rafa Lahuerta Yúfera

 

Rafa Lahuerta és un escriptor valencià que en 2014 va publicar “La balada del Bar Torino” que és la primera novel·la d’una trilogia. La segona novel·la “Noruega” publicada  en 2020  la vaig llegir molt abans que fora un fenòmen social  sense precedents en la literatura en valencià. Em vaig alegrar de l’èxit perquè això suposa que molta gent va llegir en valencià i aquest si que és, malauradament,  un fet que s’ha de celebrar. En les seues novel·les Lahuerta ens mostra la València que coneix tant, amb una mirada que tal volta és diferent a la de la majoria de la gent, perquè cadascú mira segons la seua experiència.  

En 2024 Lahuerta publicà la tercera novel·la de la trilogia, “La promesa dels divendres” i ha seguit el mateix camí de l'èxit que “Noruega”. De nou m’alegre per allò de que la gent llisga en valencià, una llengua tan bonica, tan meua... Però m’alegre més perquè l’autor ha cedit els drets d’autor a una associació benefica: l’associació Carena, que donen suport a persones afectades pel càncer.

En esta novel·la Lahuerta, com en les altres dues, ens mostra la València del passat, en este cas, l’emmarcat a finals de la dècada de 1980, quan l’autor vivia la seua adolescència. Este tipus de novel·la la qualifiquen com auto ficció: autor i narrador són el mateix i mostren fragments viscuts. 

Però jo em pregunte, es pot considerar una autobiografia? És una confessió? Ho eren les altres novel·les? Tal volta. Per algun lloc he llegit que Rafa ha escrit “ les seues tres vides de joventut: la pública, la fictícia i la secreta”.Aleshores, esta novel·la és la seua vida secreta?. Ho sembla, però potser si o potser no. 

El que és cert és que hi ha moltes reflexions, introspeccions meditades que l’autor fa com si li servira de teràpia emocional. Repeteisc, ho sembla, però només Lahuerta sap que hi ha de veritat o de fals en el que ens conta. Tal volta són veritats segons la seua mirada actual i diferent a com passà. Tal volta hi ha pinzellades tergiversades conscient o inconscientment. Tots els escriptors tenen el poder de camuflar el que són, el que viuen o el que veuen quan escriuen. Tots.

Lahuerta ens mostra un jove aspirant a escriptor, (ell) consternat per la greu malaltia paterna, angoixat per la discapacitat del germà discapacitat a més de sord i mut amb qui no pot relacionar-se com cal. Un dia el jove desassossegat coneix una xica de la que s’enamora. O simplement és desig carnal? És romanticisme? Este és el punt de partida per fer introspecció del present i del passat, per escriure pensaments parlant-nos de son pare, de sa mare, del germà amb qui no pot connectar i breuement de la germana menuda amb qui sent adolescent no és que no es puga relacionar, és que no sap.

La novel·la diu molt i alhora no diu res d’extraordinari. El lector trau les seues conclusions. No hi ha intriga de cap tipus. És la vida tal com la va viure i la va sentir en una etapa determinada. És un cant d’amor a la ciutat que estima amb bogeria, perquè ha estat qui l’ha recolzat quan necessitava ajuda. Els carrers de València foren els dipositaris de la seua ràbia i turment, de la seua tristesa i ofuscació, els únics que li donaren consol i poesia, segon diu en un moment del text.

Així que a la novel·la no hi ha temes rebuscats, però cal ressaltar que el que conta ho fa amb  mestria,  amb una narrativa captivadora i impecable. Ací es pot dir allò que alguna vegada he sentit dir d’algun altre autor que aconsegueix que semble fàcil el fet d'escriure, quan no ho és en absolut. 

Particularment m’he quedat amb ganes de saber més de sa mare i de l’avia. Pense que ambdues mereixen una novel·la amb elles de protagonistes absolutes. També m’haguera agradat saber més del germà amb mancances cognitives i sord mut però amb un món intern per descobrir. És sorprenent i tendre llegir a la novel·la quan és capaç d’anar a soles al cementeri per acomiadar-se definidament del pare. I és que, generalment no mirem als discapacitats i  tenen molt a dir.

Si em demanaren triar entre “Noruega” i “La promesa dels divendres”, tal volta optaria per esta última.  En les dues novel·les  hi ha adversitats i dosis de neurosi però en la primera, encara que fa temps que la vaig llegir,  recorde tot tintat de negre i tristesa. En canvi, en esta, veig pinzellades de tendresa, hi ha més calma, mes serenitat, i algunes frases lloant les dones. A més té altres punts positius, per exemple que mostre la lectura com un refugi que solventa situacions, que sana... i com ell, llegint i llegint s’inicia a escriure. Dona bon exemple. 

I també m’ha agradat com l’autor descobreix a poc a poc, que l’escriptura és el seu confessionari. Perquè en la novel·la, amb franquesa, es despulla contant intimitats, revisant fracassos i sembla honest i que vol  realment mostrar tothom el vertader Lahuerta. I amb tot, crec sincerament que demostra molta valentia.