FLORENCIA IV PART(Itàlia): ESGLÈSIA DE SANTA CROCE

Santa Croce és un temple gòtic conegut com el Panteó de Florència. Custodia al voltant de 300 tombes entre els segle XIV i XIX, i a més, trobem a l’interior frescos de Donatello, Brinelleschi o Giotto de gran valor artístic i enorme bellesa.

Algú em va dir que si tinguera que triar, entre les esglésies de Florència. quina visitar que elegira Santa Croce, que valia la pena. He seguit el consell i no m’ha defraudat. Florència fou la ciutat més important d’Europa entre 1300 i 1500, lloc del naixement dels moviments renaixentista i neoclàssic, lloc on estaven, entre altres,  la família Medici, Michelangelo, Donatello, Botticelli, Leonardo, Américo Vespucio, Maquiavelo, Rossini o Dante Allighieri, promotors de cultura, d’art, creadors de bellesa literària, arquitectònica, escultòrica o pictòrica. La majoria d’estos  grans estan enterrats en Santa Croce i no és tot, molts artistes de renom van pintar frescos a les parets de les capelles.  Despres d'haver visitat Florencia (I part, II part, III part), no me’n puc anar de Florència sense visitar les  tombes i admirar les pintures. 

La basílica començà a fer-se en 1294 seguint els plànols d’Arnolfo di Cambio, situant-la sobre una capella anterior del segle XI que estava dedicada a commemorar la mort de san Francisco de Asis. Fins el moment l’església important dels dominics era Santa Maria Novella,  que una vegada enllestida la de Santa Croce passà a segon lloc Curiosament els restos de l’antiga església capella,  es descobriren relativament fa poc en 1966, després d’unes inundacions que devastaren la ciutat i una part del paviment de l’actual basílica s’enfonsà. Sobre la gran inundació parlaré més endavant. Des de la fundació de la basílica s’han fet remodelacions fins l’aspecte actual.

La façana quedà per enllestir durant més de quatre segles des de la consagració del temple mostrant una superfície de pedra calcària. Quan en el segle XIX es convertí en panteó, sent papa Pio IX, la decoració de la façana s’enllestí, quedant tota revestida de marbre verd i blanc. Ho feren coincidir amb la commemoració del sisè centenari del natalici de Dante Alighieri, al creador de la llengua italiana, i li posaren un monument en la plaça. 1865. Esta estàtua és l’homenatge de Florència a falta de la tomba, que està en Ravena.  

Entrem. És immensa! Es l’església franciscana més gran del món. Té 115 metres de longitud i 38 metres d’amplària. En Florència la supera la catedral. La nau central es comunica amb les naus centrals a través d’uns arcs gòtics apuntats. Fou símbol prestigiós de la ciutat, lloc de trobada dels mes gran artistes, literats, politics o religiosos, lloc freqüentat per les famílies influents, el convent donà hostatge a personatges celebres, també fou lloc de descans de papes. Té una arquitectura gòtica imponent amb les bigues a la vista, el sostre es de fusta i no de pedra,  que  significa sobrietat perquè el focus principal és l’altar i els frescos de les capelles del costat. També destaquen les vidrieres i les escultures…la basílica és  art i mes art representat des del segle XIII. I pensar que a inicis del segle XIX els frescos es cobriren de cal! Des de 1852 començaren a traure’ls de nou encara que alguns estaven fets malbé. En les parets laterals s’hi veuen alguns restos de les pintures.

Parem davant l’altar major. Un guia coneixedor de l’art i la història ens explica tot. Realment val la pena visitar esta basílica de manera guiada, ben guiada,  perquè et fan mirar detalls que d’altra manera passarien desapercebuts. Ens conta sobre si el crucifix de l’altar que és del segle XIV, que si les vidrieres són també del mateix segle, sobre altre crucifix en la capella lateral que mostra una expressió humanitzada,  sobre el treball de Giotto i els   seus deixebles, sobre el significat dels frescos...

Santa Croce fou subvencionada per la república florentina  i famílies adinerades que aportaren diners per a la decoració i obtingueren el control d l’església a canvi de poder ser soterrades a l’església. Capilles hi ha moltes, en total setze. El guia ens conta detalladament sobre les precioses capelles del costat de l’altar: Capilles Bardi i Peruzzi o Baroncelli. Hi ha escenes bíbliques, imatges que expliquen histories de San Francisco de Asis o de san Juan evangelista… Giotto va estar durant anys treballant en elles.

El guia ens transmet el que sap i estima. Es nota que és un apassionat de l’art i de la història de Florència i que esta església, particularment li encisa.

Abans de parar l’atenció en els tombes i les lapides commemoratives passem per la sagristia. Hi ha un gran crucifix rescatat de la gran inundació de 1966, que abans he nomenat. És ací on el guia ens explica sobre la tragèdia natural. Va ser el 4 de novembre de 1966 i el riu Arno es desbordà. En alguns llocs arribà a sis metres d’altura. He vist fotos i posen els pèls de punta. La pitjor inundació des la Toscana des de 1557. En Florencia només, ja matà 101 persones i va fer malbé obres d’art, documentació i llibres valuosos. Amb esforç a poc a poc moltes obres foren recuperades i restaurades. En la sagristia de Santa Croce es conserva el crucifix de Cimbaue de 1265, construït sobre una complexa disposició de taulons de fusta, es una de les primeres obres d’art italianes que trenca amb l’estil bizantí medieval tardà i aporta iconografia humanista. Malauradament està deteriorat, part de la pinturà desaparegué i la fusta tenia esquerdes,  malgrat la rigorosa restauració durant més de deu anys. L’efecte de l’aigua va ser notable.

Tot seguit entrem a la capella dels Medici. És rectangular i coberta per voltes. Construïda entre 1435 i 1445 quan Cosme I encarregà a Vasari una renovació de la basílica. De la capella dedicada a la família més influent de Florència es conserva la Verge en Majestat feta en terracota vidriada en 1495 per Andrea dell Robbia i un compartiment lateral on fou enterrat Galileo Galilei quan va morir en 1642. Hi està el seu bust. Ell restos no es traslladaren al sepulcre monumental de l’església fins 1737.

A la capella també hi ha quadres de gran valor artístic col·locats posteriorment..

Tot seguit ja passem als laterals de la basílica on estan les tombes, les escultures i plaques commemoratives...obres  importants com l’anunciacion de Donatello...En resum un gran museu homenatge a la cultura.

De nou el guia ens mostra detalls artístics rellevants en les expressions de les cares, en els plecs de la roba...ens fa gaudir de debò del que estem veient, ens transmet la saviesa i la emoció que sent.

Parem més detingudament en les tombes dels més famosos: La de Galileo...

...la de Miguel Angel...

...la de Maquiavelo..

També per la de Dante, però Dante no té tomba, té un cenotafi, és a  dir un monument funerari buit.

La tomba està en Rávena, de fet jo hi vaig estar fa anys i la vaig visitar. I tal volta es pregunteu, perquè no està Dante en Florència? Doncs perquè fou desterrat per assumptes politics, s’hi traslladà a  Ravena on va morir i allà s’hi quedà. Ravena no cedeix les restes a Florència. Diuen que com no el volien en vida, no tenen dret a reclamar el cos mort.  I així estan, des de fa segles, les dos ciutats lluitant per tindre al literat…

Eixim a l’exterior i entrem a la capella Pazzi de la que es diu fou dissenyada per Bruneleschi per a la familia Pazzi, que intentà derrocar als Medici en un colp d’estat. Es un edifici harmoniós, no està decorat amb frescos sinó amb cercles de terracota vidriats creats per Luca della Robbia i els deixebles.

I aixi acaba la visita. Passant pel claustre eixim de la basílica.

Acabem el dia i la visita a Florència pujant a Piazzale Michelangelo on gaudim d’una panoràmica inigualable.

Enmig de la plaça hi ha una replica del David de Miguel Angel en bronze.

Florència m’ha emocionat. Mirant estes precioses vistes em ve al cap allò del síndrome de Stendhal,  el que va sentir el novel·lista francès en 1817 al visitar la basílica de a Santa Croce i deixà escrit en una de les seus obres literàries. Va sentir vertigen, confusió fins i tot al·lucinacions, tot degut a la contemplació de tant d’art i tanta bellesa...per tanta emoció. Desprès d’estudiar centenars de cassos de turistes  que van sentir el mateix després de visitar la ciutat de Florència, la psiquiatra italiana Graziella Magherini en 1979 ho va descriure com  un síndrome.  Li posà el nom de Stendhal en honor al primer que va patir els símptomes.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA