I quan t’allunyes de l’embarcador principal i de la platja famosa de Rodes és quan gaudeixes, de debò, de la bellesa de les aigües transparents d’un color verd intens i dels crits de les gavines. És naturalesa en estat pur...
CINQUÈ DIA DE CREUER: port de Vigo-Illes Cíes-Illa San Simón-Port de Vigo
Hui anem a Vigo, al port. De la ciutat de Vigo només veiem la vessant naval, la poderosa. Vigo és la ciutat pesquera gallega per antonomàsia. La indústria naval és important. Entrem pel barri de Teis a Beiramar, per un carrer llarg que va pegat al mar. Anem-hi per embarcar, com cada dia, i navegar per les Ries Baixes. Ja s’acaba el viatge, malauradament.
La navegació per la Ría de Vigo és tranquil·la. Quina sort hem tingut tots els dies amb l’oratge!. Durant el trajecte cap a les illes Cies gaudim del sol, del vent, de les xerrades assaborint un café...no parem de fer fotos...el cel està ennuvolat i preciós. Estos dies Galicia amb la perspectiva costanera han estat fabulosos. Ens queden per visitar dos illes: Santo Tomàs, una gran desconeguda amb molta història, i les illes Cíes, que és l’illa més famosa perquè pertany al parc natural de les illes Atlàntiques. De camí a Cies, de lluny veiem pobles com Domaio, Moaña o Cangas de Morrazo, on estava la conservera i la balenera dels Massó.
Tenim davant la panoràmica completa de les illes Cies, la costa nord de la ria. Estan en un punt estratègic on es mesclen les aigües de l’oceà Atlàntic i les de la ría. Les illes són tres. Però semblen dos: l’illa del nord o de Monteagudo i la del mig o del Far s’uneixen artificialment per l’arenal de Rodas i un llac que completa la imatge perfecta. L’illa del sud o de san Martiño roman allunyada de les altres per un canal. L’arxipèlag té a més altres illots.
.jpg)
No em canse de mirar-les....Tenen magnetisme. Cada instant, tan se val on pose la mirada, és propici per a la foto perfecta. La faig i després deixe lliure la ment... Temps en que no pense en res, nomes cal mirar els blaus del cel i del mar, mirar el verd de la vegetació...cal mirar les barques pescar... Però quan estem apropant-nos al moll, veig que les Cies no són tan tranquil·les com esperava. Acaba d’arribar un creuer i ha desembarcat molta gent. La majoria és turisme de platja.
1.jpg)
Des de 1980 les Cies formen part del parc nacional marítimo-terrestre da illas Atlàntiques. Estan declarades com zona d’especial protecció per a aus. I és que tenen un ecosistema marítimo-terrestre únic. Té un alt valor ambiental, amb aigües de qualitat i diversitat biològica són el millor lloc per a refugiar-se algunes espècies. Hi ha algunes que son úniques al món, altres que hi viuen majoritàriament. I suposen un punt de cria fonamental per a espècies en perill d’extinció. El parc es creà pel valor paisatgístic, fauna i flora però també per evitar el deteriorament que estava ocasionant l’allau de visitants.
Les illes són un dels gran atractius de la ría de Vigo i de Galicia en general, per la qual cosa, actualment l’entrada està controlada, cal permís i cada dia hi poden entre un nombre restringit de visitants. Tanmateix, davant la imatge que veig... ja sé que la quantitat de permisos encara és elevada. Llàstima. Perquè el paradís, que sembla ser ja de lluny, pot ser destrossat per l’allau turística. El trajecte ha durat uns 40 minuts. Arribem i desembarquem. La guia està esperant-nos.
En 2007, el periòdic The Guardian va publicar que Cies tenia la millor platja del món, es referia a la platja de Rodas. Els motius que afegia eren les aigües transparents i tranqui-les, l’arena fina i daurada en forma de mitja lluna i pel bosc de pins que la protegeixen…Només baixar del vaixell veiem la famosa platja i comprovem que el titol de'l mereix. És cert que no tenen res d’envejar a les platges del Carib, a excepció de la temperatura, clar! Quan arribem, pel mati està quasi buida...no tardarà res en omplir-se amb tota la gent que hem vist desembarcar. Es poden fer diverses rutes caminat, encara que molts dels que hi arriben, només volen prendre el sol i banyar-se...malgrat estar l’aigua gelada...
Comencem a caminar per una ruta ben condicionada, molt preparada per al turista. La guia ens conta la història del lloc. Des temps immemorials hi hagué assentaments humans i els romans quan anaren l’anomenaren l’illa dels deus. De l’època es conserva un anell d’or datat al segle II dC i utensilis de casa i de treball.
Arribem al dic que separa el llac de l’oceà. Cal parar. El lloc s’ho mereix per veure el paisatge i mirar els peixos de l’aigua turquesa tan transparent ...per escoltar el soroll de les gavines i altres aus, per comparar les aigües braves de l’oceà amb les tranquil·les del llac.... Que bonic! És una meravella contemplar el llac i l’oceà junts i separats alhora. Aci més que en cap altre lloc podem dir que les aigües estan plenes de vida.
Creuem el dic. Hem de seguir la ruta que passa pel càmping.
Diuen els estudiosos que al segle VI, ja en l’edat mitjana San Mariño estava habitada per ermitans i després la colonitzaren els monjos que fins si tot la defensaren front a atacs víkings i normands. Els convents de San Esteban i San Martin formen part de la seua història i donaren peu a peregrinatges i assentaments. Així que durant el període de control monacal la població anà mantenint-se fins que arribà el pirata angles Drake, que ocupà les illes com a base per a reparació i aprovisionament de les seues naus i centre de lluita d'anglesos contra espanyols. Drake fou un marí, que promocionat pel govern britànic, atacà en la península i en les indies occidentals i a la ria de Vigo on deixaren una desgradable petjada tintada de dolors i sang.
Mirant-ho bé, s’entén tanta gent. El lloc d’acampada és preciós. Té unes vistes privilegiades a la platja de Rodas. Però més bonic encara és el que anem a trobar-nos només uns metres més enllà, on ja no hi ha tanta gentada. És pura natura. De sobte veiem un paradís amb un encant especial. Es tracta de la platja de Nuestra Señora. Està més resguardada del vent i és idònia per al busseig o snorkel.
Per al meu parer és molt més bonica que la de Rodas. És menudeta però les aigües tenen un color verd i blau intens i cristal·lí...és captivadora.! No hi ha tanta gent...millor així i espere que continue de la mateixa manera... i que els turistes vagen a la platja de Rodas, que és la famosa. És millor que poca gent trepitge esta part més apartada, i que es conserve...espere que qui arribe a esta zona siga la gent conscienciada en tenir cura de l’illa...
Al segle XVIII l’illa estava despoblada i fou utilitzada com a presó en la guerra contra Napoleó. Però a poc a poc anaren famílies de pescadors i criadors d’ovelles i cabres. En 1840 es construïren dos fabriques per a dessalinitzar les aigües, encara que segons altres informacions els romans ja havien explotat plantes de dessalinització en este mateix lloc. En 1852 es construí el far que dona nom a l’illa central. Així que este antic refugi de pirates, ara està deshabitat. Tanmateix fins fa uns anys hi vivia un personatge.
Si, així és. German Ramón Luaces, conegut com El Chuco fou l’últim habitant de les illes. No constava oficialment però hi estava. I se sabia, les autoritats el protegien, malgrat tenir plantada marihuana amb finalitats terapèutiques perquè el càncer anava matant-lo a poc a poc i la droga era l’únic medicament que l’ajudava a passar el dolor. Va morir amb 54 anys, l’any 2018 i va ser enterrat en les illes Cies. Des de l’any 1949 no se n’havia fet cap, d'enterament. Era la seua voluntat, descansar definitivament en la que va ser sa casa. Al cementeri de les Cies descansen, ara, només sis persones i per cert, un d'ells és un cadàver sense identificar i amb una bala en el cap. Donaria per a una novel·la...
L’enterro de German va ser multitudinari i finançat per tots els amics i coneguts. N’eren molts els que l’estimaven perquè havien rebut la seua ajuda. I és que Chuco vivia sol en una modesta casa, sense llum, sense aigua...però quan alguna persona el necessitava perquè perdia l’últim vaixell o es perdia entre penya-segats....no dubtava en acollir-lo en sa casa i compartir la seua pobresa, i sempre a canvi de res. De lluny, dalt de la platja més bonica de l’illa està la que fou sa casa.
És una bonica història, la de German...com un Robinson Crusoe a la gallega... De lluny veiem altre dic. Així que seguim avançant pel camí, ara ja sense guia, al nostre aire. I es que quan més ens allunyem més placidesa s’hi respira.
En esta part només se sent la remor de la mar i el vent. També se senten les gavines. A l’illa es troba la major colònia de gavines d’Europa. Estan protegides. En primavera i a principi d’estiu es època de cria i s’ha de tenir especialment cura. No cal apropar-se molt. No assalten però es defensen si se senten atacades. En són moltes i atenció...furten menjar! Tenen molta habilitat per obrir cremalleres o desfer nusos i furtar per alimentar-se.
Al xicotet embarcador, no hi ha ningú, només la meua amiga i jo. I mentrestant les gavines ens envolten…quina meravella…Els seus crits són impressionats...i també la remor de l’aigua brava... Tot és un espectacle únic, preciós, salvatge…
Veiem un camí de terra i decidim seguir-lo, és una costera...tan se val... les vistes seran més boniques quan més alt pugem.
I ho són. Hi ha un mirador de d’on es veuen en la llunyania els dos fars de l’illa: el far da Porta i el far de les Cies. És una vista preciosa. No tenim pressa, gaudim de moments únics i irrepetibles. Esta serenitat i sensació de ser lloc allunyat de la massificació turística és el que dona encís a les illes. A esta part només arriben els qui busquen gaudir de la natura.
Tornem a l’embarcador seguint el mateix camí ...parant per veure de nou el color turquesa de les aigües, o l’illa Martiño propera...veient els cormorans al llac...les gavines en les roques...l’oceà...el llac...la platja de Rodes.
Les illes Cies son candidates a patrimoni de la Humanitat des de fa anys, des de 2013. Però és un tema que crea polèmica...hi ha qui pensa que el nomenament comportarà perdre llibertat...Ja veurem què passa...
Continuem el viatge...ara cap a altra illa...que també ens sorprèn...d’altra manera...
QUADERN DE VIATGE,
mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada