On n va nàixer la reina Isabel de Castella.
Hui comence a mostrar-vos una ruta sobre Isabel la Catòlica, la bàsica i essencial, la dels tres punts clau. I és que Isabel, la reina, deixà petjades arreu d’Espanya i es podria parlar sobre molts llocs com Olmedo, Segovia, Avila, Tordesillas, Toro...fins i tot de Granada, on està soterrada. La meua intenció és mostrar-vos un tast i comence pel poble on va nàixer, altre dia mostraré el poble en el qual va viure i per acabar, la III part, serà el lloc on va morir. Així, separat, pas a pas, gaudireu més de cada indret.
Madrigal de la Altas Torres, a la província d’Àvila, i un dels pobles més significatius de la comarca de La Moraña, és un lloc ben situat i important entre Medina del campo i Arevalo, les dues localitats amb castell i d’uns 4000 habitants.
I no només és el lloc on va nàixer el dia 22 d’abril de 1451 la reina Isabel, que no és poc, també presumeix d’un conjunt històric protegit per una gran muralla i torres amb merlets. Fou declarada conjunt històric en 1963 i malgrat ser majoritàriament ruïnes conten, pedra a pedra, part de la història d’Espanya.
Ja quan entrem comencem a veure un poc del que queda en peu de les muralles protectores i les torres defensives. Són del segle XIII i arquitectura mudèjar. En el seu dia foren les segons muralles més importants de la província després de les de la capital Àvila. No estan completes, donat que arribà a haver més de seixanta torreons i actualment en queden vint-i-tres. Les portes d’entrada són quatre, que porten el nom dels municipis als que s’arribava des d’elles: Peñaranda (sud), Arévalo (est), Cantalapiedra (oest) i Medina (norte). La més monumental és la de Cantalapiedra, que veiem de passada. La de Peñaranda no existeix però si es manté les torres que flanquejaven l’accés.
Entrem al poble pel que queda de la porta de Peñaranda.
Les ruïnes parlen i també fan pensar en el pas del temps...tot té un inici i esplendor i tot acaba. Principi i fi. La vida és així. Res és etern i el patrimoni històric, artístic i arquitectònic també segueix la norma. Madrigal m’està fent pensar en com seria el poble amb tota la muralla i les torres reconstruïdes. No se...Ara veiem essència. Les pedres que veiem són les mateixes que s’empraren segles enrere i això és valuós també.
Tot just enfront està el convent que volem visitar: el real Monestir de Nuestra Señora de Gracia, antic Palau del rei Juan II, declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) el 21 de setembre de 1942.
La filla del rei Juan II i Isabel de Avis, va nàixer en este antic palau. Ja 4 anys abans Isabel de Portugal s’havia casat en Madrigal, fou un regal de noces i es va convertir en el seu refugi. Es casà amb 15 anys, s’entén que fins 4 anys després no tinguera cap fill o filla, el marit li doblava l’edat. Però al capdavall arribà la xiqueta. Fou un part difícil. Quan nasqué Isabel, ningú sospitava que arribaria a ser la reina de Castella i a més un dels personatges més influents en la història d’Espanya.
Al segle XVI, el nét de la reina, fill de la filla Juana i Felipe el Hermoso, Carlos I d’Espanya i emperador del Sacro Imperio Romànic germànic seria qui manà convertir el palau en un convent agustí per a dones il·lustres de la reialesa i noblesa castellana. Actualment, les monges de clausura, continuadores d’aquella primera congregació. Quan era menuda pensava que les monges de clausura mai eixien del convent ni deixaven entrar ningú. Que es dedicaven a resar i a les seues coses com tindre cura de l’hort per a viure o dolços que sempre s’han mostrat molt expertes. Ja fa anys que me n’he adonat que estava equivocada i que les monges de clausura viuen molt connectades al món. En este convent són les guardianes de l’antic palau, són les responsables de tindre cura de dependències amb tanta història. España concentra una 3ª part de la vida contemplativa del món. És el país amb més monestirs i convents.
Estes monges a més de resar i dedicar-se a la vida contemplativa, organitzen una ruta turística pels racons més importants del palau explicant sala a sala el que hi ha. La monja Jenny és qui ens fa l’explicació advertint-nos que no es pot fer fotos en els interiors. Li fem cas. Accedim al pati envoltat de les sales que visitem. Era una de les residències d’estiu preferides del rei, fins i tot d’abans de casar-se amb la mare d’Isabel. De fet les dependències s’utilitzaven per a rebre mandataris i gent important i també per celebrar Corts en quatre ocasions en el segle XV. L’última seria al poc de convertir-se Isabel en reina.
Anem seguint la monja i escoltant atentament les explicacions. Em criden l’atenció els objectes que les monges aportaven quan entraven al convent com uns recipients per a guardar les medecines o uns plats. Era l’aixovar, que solia ser ric i valuós perquè les monges eren de famílies nobles i importants. També m’agrada molt la sala d’ambaixadors que era on el rei rebia visites i on posteriorment seria el refectori, on les monges menjaven. Hi ha taules originals de l’època on cabien més de cent monges. És curiós l’antic púlpit des d’on una d’elles llegia mentre les altres menjaven, un element que les noves generacions ni han conegut ni saben per a que s’utilitzava però que diu molt sobre la manera de viure al passat. Al llarg de la visita veiem orfebreria religiosa i quadres religiosos i especialment destaquen els sostres mudèjars de fusta. Una meravella.
Pugem dalt, on estan el que eren les dependències privades reals que hem observat des del pati de baix. En les escales, de nou veiem un sostre mudèjar, este, la monja, si que ens deixa fer fotografia. I a ella també. No li importa que la fotografiem.
Quanta pau s’hi respira!
La part més important i la que més curiositat comporta és l’habitació real, on suposadament Isabel de Avis, va donar a llum a la infanta Isabel. És una habitació no molt gran i la part on donà a llum és més menuda encara. Quan la reina paria tenia observadors, segons conta la història...n'eren molts els que havien de cerificar el part...Sincerament, no sé com s'ho feien per entrar tots a la cambra...En esta part, en general no hi ha excessiva decoració. No es poden fer fotos i és una llàstima. Tanmateix jo en faig una però des de fora, sense incomplir cap norma. Així recordaré millor esta part tant important en l’antic palau.
Altra part important de la visita és el panteó on es troben enterrats, Isabel de Barceló, la iaia materna d’Isabel, la infanta Catalina, filla de Juan II i la seua primera esposa, una filla del rei catòlic, Maria de Aragón, que fou abadesa del convent, així com la infanta Juana, filla del emperador Carlos. A la mateixa dependència hi ha un orgue antic que encara el toquen algunes monges. Jenny ens fa una xicoteta demostració. Estem just al costat de l’església, en la part des d’on les monges escolten missa amagades darrere una reixa. La porta principal de l’església la veurem després, està en el lateral de l’edifici, per on entren els feligresos del poble cada dia.
Quan eixim del convent veiem la façana del Real Hospital de la Purisima Concepcion, està tot just enfront. Fou manat construir en 1443 per Donya Maria de Aragon, primera esposa del rei Juan II, per acollir a persones malaltes i pobres. L’edifici ha tingut molts usos: biblioteca, lloc d’exposicions i activitats culturals. Actualment és l’oficina d’informació i turisme.
Enfront hi ha un jardí que dona a un lateral del l’antic palau i actual convent. Hi està la porta de l’església on fan missa diària publica, la que escolten les monges des de la capella enreixada on està els famosos enterrats.
El poble li fa homenatge a la Isabel amb una estàtua, on se la veu majestuosa. Isabel fou una gran dona i reina, esposa i mare, una gran persona que va prendre decisions transcendentals per a la història.
Madrigal de la Altas Torres és un poble tranquil i silenciós. Hi ha poc turisme, i el que hi ha no està massificat. En el parc uns homes juguen a la petanca, altres miren els visitants. Estan enorgullits de ser el poble de naixença d’una dona tan rellevant que hi visqué els seus primers tres anys de vida i on anà sovint durant la infantesa i després de ser proclamada reina.
Em quedaria més temps en Madrigal. M’agradaria seure al costat d’un vellet que he vist al parc i preguntar-li sobre què pensa sobre la reina i sobre els que venim a visitar el palau i convent. M’agradaria però no pot ser. He vingut amb un grup i no ens donen ni temps per passejar pel poble i em fa pesar perquè sé que em queda molt per veure. Tinc un plànol de Madrigal i sé que està tot molt prop. Voldria anar a l’església de san Nicolas de Bari, important per arquitectura, art i història, donat que és on es casaren els pares d’Isabel i on es conserva la pila baptismal on va ser batejada la reina o m la gran església de santa Maria del Castillo de gran valor artístic i arquitectònic o l’antiga sinagoga... o les cases solariegues i palauets que denoten períodes de prosperitat fins i tot després del regnat d’Isabel la Catòlica. Algunes de les esglésies les veiem de lluny perquè son edificis grans i amb torres elevades. I encara que de lluny no és suficient, és cert que sempre s’ha de deixar alguna cosa per veure.
Eixint de Madrigal veiem com hi ha cases construïdes que formen part de la muralla, tal volta és la raó per la qual el rei Fernando IV en 1302 no acatà l’ordre presa en les Corts per les quals s’havien d’enderrocar per emancipar-se d’Arévalo sense permís.
També veiem les ruïnes d’un monestir del segle XIV i XV, el convent Agustí d’extramurs, un que fou molt important i que tenia un claustre que per dimensions, era conegut com El Escorial de Castella. Hi va morir en 1591, Fray Luis de Leon, a les 9 dies d’instar-s’hi. Un passeig fins les ruïnes també haguera estat molt bé. La veritat és que em quede amb ganes de quedar-m'hi més temps, per intramurs i extramurs, per impregnar-me de l’escenari històric i de l’ambient que transporta al passat tan fàcilment.
L’última imatge que veig de Madrigal és la porta d’Arevalo, imponent i amb un bonic jardí davant i el cartell que dona la benvinguda o l’acomiadament, com és el meu cas, al viatger. És el punt des d’on dic adéu Madrigal, adéu el bressol de la reina Isabel. I dic fins altra, perquè tal volta torne algun dia per passejar tranquil·lament i no amb les presses d’esta vegada.
QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada