FRANÇA : PARIS exprés

Com desaprofitar l’ocasió de tornar a veure els grans monuments de Paris? Doncs...anem-nos-en. 

Paris no entrava en els nostres plans, però va haver sort...i quin goig tornar a Paris i veure estos monuments de nou! 

Pot passar, i de fet passa, que quan es viatja a un país molt allunyat s’ha de fer escala d’unes hores als aeroports mentre s’espera la connexió amb altres vols. De vegades són un parell d’hores però també està el cas que en són moltes més les que s'han d'esperar. Aleshores, si es possible, s’ha d’aprofitar el temps. Hi va uns exemples.

Anàvem a fer una ruta per la Bretanya i Normandia. El punt d'eixida era davant d'un hotel de Paris, a prop de la ciutat Universitaria i no eixíem fins les 4 de la vesprada. A les 9 del matí ja estàvem a l’aeroport Charles De Gaulle. Sabent que eren moltes hores les que podíem aprofitar per la capital de França des de casa teníem estudiades les línies de metro que podíem emprar per visitar “un poc” la ciutat. Tenia moltes ganes de tornar-hi, ja feia molts anys des d’aquell viatge d’estudiant.

Desitjava trepitjar Paris i una vegada deixades les maletes custodiades, la primera parada va ser al museu Le Louvre, volia admirar de prop la piràmide de vidre que no coneixia perquè al viatge passat encara no hi era. A partir d'eixe moment ja no va haver treva, ens dedicàrem a caminar i més caminar per impregnar-nos al màxim de la ciutat. 

El museu de Louvre vigila la piràmide...o és a l'inrevès?
Tal volta és la piramide la guardiana dels tresors que el museu amaga.

Recorde la noticia de quan construïren la piràmide fa anys, concretament l’any 1989. Des d’aleshores volia veure-la, tocar-la...I en eixe moment la tenia davant. Hi estava, enorme, més de vint metres d’alçada i feta de vidre i alumini, tot rombes i triangles...preciosa...encara que sense temps d’entrar-hi perquè la cua d'espera era llarga. 

Tots els angles...totes les perspectives em semblaven fabuloses.

Tanmateix el desig de veure-la, encara que fóra la part externa, estava complit. 

Vidre i ferro perfectament dissenyat. Una obra perfecta...com les antigues piràmides de l'antiguitat.

De la primera visita a Paris recorde les distintes sales del museu i algunes de les meravelles pictòriques custodiades. Amb més temps no haguera dubtat en tornar a admirar l’art que s'hi guarda però si el que volíem era veure un poquet més de la ciutat, eixe no era el moment.Ens havíem de conformar mirant la part externa.

El sol donava brillo especial al vidre.

La piràmide la fotografiàrem i la passejàrem per tots els costats, no ens cansàrem de donar-li voltes però arribà un moment que, mirant el rellotge i amb plànol en mà, havíem de seguir ruta. 

S'hi estava molt bé a prop de la font, refrescava l'ambient.

Eixirem per la porta del Carrusel, situada en un extrem de l’esplanada.

La porta del Carrusel

Anàrem pel jardí de les Tulleries cap a la plaça de la Concòrdia on està l’obelisc. A meitat del camí veiérem una font i unes gandules per prendre el sol, la gent gaudia de l’esplendorós dia radiant que havia eixit. Massa, per al meu gust, tant de calor esgotava.

Jardí de les Tulleries

I és que particularment el calor inesperat no em va agradar i el passeig no va resultar excessivament agradable. A més a més,  per autoexigència voluntària en cap moment va ser pausat, i és que teníem clara la meta on volíem arribar.

Al final del jardí de les Tulleries estava la plaça de la Concòrdia. I al fons s’hi divisava l’Arc de Triomf, però no ens hi dirigírem perquè mirant a la part esquerra veiérem que la Torre Eiffel no estava lluny. I eixe era el nostre objectiu. 

Plaça de la Concordia

Així que cap a la Torre Eiffel ens n’anàrem amb bona predisposició de caminada, vorejant el Sena i admirant tots els ponts que hi havia fins arribar. Paràvem i fèiem fotos de tant en tant, i tot seguit continuarem el camí marcat perquè la torre Eiffel estava “a un pas”. En tot moment la teníem davant, era com un far que ens guiava el camí per on anar.

Planol del sena i els ponts

S'hi pot fer passejos per riu...

Partint del pont de la Concòrdia amb l’edifici de l’Assemblea Nacional a prop, passàrem pel pont d’Alexandre III que s’identifica pels cavalls alats daurats a la part superior i també per estar Le petit i Le gran Palais al fons.

Edifici de l' Asamblea Nacional

En este pont paràrem més temps malgrat que l’ànsia per arribar a la Torre era gran i és que cada vegada estava més a prop...Esta escala en Paris estava resultant satisfactòria però alhora estressant.

Vorejar el riu és un passeig recomanable

Després passàrem pel pont dels Invàlids, pel pont d’Alma, tristament conegut perquè al túnel va morir la princesa Diana d'Anglaterra, també passàrem pel pont d’Léna i el de Bir Hakeim.

L'embarcador dels bateaux mouches està prop del pont d'Alma.

I la Torre, l'afamada Torre Eiffel, més propera.

Encara no estem a la Torre Eiffel, però falta poc.

Havíem caminat prou més d’una hora a bon pas i al final...hi estava magnifica i grandiosa, realment espectacular. 

Mirem cap amunt les entranyes.

Este monument, com la piràmide, la fotografiàrem per tots els costats, per davant, per darrere, un costat, l’altre...les entranyes...De nou no teníem temps per hi pujar, la fila de l’ascensor era llarga...hauríem d’esperar hores i hores...

De prop...

I just hores no era el que teníem. Però si ens quedàrem gaudint de la Torre a la gespa de davant intentant agafar la millor instantània, la millor perspectiva. Volíem que quedara constància que havíem hi estat, i és que esta visita a Paris era com un somni fet realitat, per desitjat i per inesperat.

No podíem parar de mirar-la i fotografiar-la.

De la vegada passada no conserve fotos de qualitat i tenia ganes de fer-ne, així que sense contemplacions no vaig parar de fer clic a la càmera. Tothom feia el mateix. Molta gent reposava a la gespa i aleshores vaig pensar que bonic seria estar-hi a la nit, mirant de prop la torre il•luminada. Algun dia ho faré. Paris és una ciutat acollidora i preciosa, i a més a més una ciutat on em funciona perfectament el sentit de l’orientació, que generalment em falla.

Espectacular!

Estàvem gaudint de debó de la Torre Eiffel...però malauradament no podíem quedar-nos més. Miràrem el rellotge i obrírem el plànol de la ciutat, i si anàrem a Notre Dame? ens preguntàrem. Només havíem de reprendre el camí fins El Louvre i seguir uns ponts més endavant. Això no era res per a nosaltres, ens agrada caminar...i sense dubte, hi havia transport públic per anar-hi però ni s’ho plantejàrem. 

Vorejant el riu Sena...

I val la pena la caminada perquè trobàrem altres perspectives d’edificis importants i ponts interessants. Així que caminàrem de nou seguint el Sena cap al pont de la Concòrdia i després paràrem al pont Royal i al pont des Arts, que està ple de cadenats enganxats al pont, símbol “d’amor etern”. Els enamorats hi van per deixar constància del seu amor i del seu desig de continuïtat. I queda realment original veure que no queda quasi espai de tants que n’hi ha, i a més des lluny brillen en donar-li el sol. Nosaltres com no portàvem l’enamorat al costat, seguírem el trajecte que ens deia el plànol fins a Notre Dame.

Pont Royal

Pont des Arts

Que bonic és el Sena!. Hi havia paradetes de llibres antics i moltes làmines de Paris. Esta part mostrava l’ambient bohemi que caracteritza la ciutat.

Un dels aspectes que més m'agrada de Paris...són les paradetes de llibreters, d'artistes pintant...és l'ambient bohemi que no solament s'hi respira en barris determinats.

I de sobte davant noste el Pont Nou, que contràriament al que diu el seu nom, és el més antic de Paris i naix entre les dos vores de l’ille de la cité, al cor de Paris. Al fons ja hi era el nostre següent objectiu: la catedral de Notre Dame. Acceleràrem el pas, creuàrem el pont i ja hi estàvem. 

Ja teniem Notre Dame més a prop.

El primer que veiérem era l’enorme cua per entrar-hi que de nou ens deia que en altra ocasió seria. La catedral també l’havia vista en la visita anterior a Paris i encara que no estava de sobra tornar-la a veure, estava clar que en esta visita expres no era el millor moment. 

Les llargues cues per entrar a la catedral...amb un calor sufocant.

Ho teníem clar. Esta escala en Paris era per admirar per fora els monuments i les façanes. Cert és també, que una vegada al punt final previst l'esgotament s'havia fet de notar. Davant de la catedral ens adonàrem de tot el que havíem caminat. 

Detalls de la façana de Notre Dame.

Dinàrem, ens refrescàrem i descansàrem, encara que malament per la quantitat de gent que ens envoltava que no deixava ombra lliure. I ens anàrem a agafar el metro que ens duria a l’hotel on teníem les maletes, i un xicotet grup de gent, esperant-nos.

Havíem vist molt de Paris però ens quedàrem amb les ganes de més. Personalment volia anar a Sacre Coeur i alhora donar una passejada per Montmartre.

Sortosament de nou, a la tornada de la ruta per la Bretanya francesa, vàrem tenir temps lliure d'anar-hi i vaig poder complir el desig.

A l'esquerra, l'interior del metro.
A la dreta Sacre Coeur, on no vam poder anar en esta ocasió...però si en altra...

CONTINUARÀ...

 REFLEXIONS POSTERIORS, PARIS, estiu 2012