Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 16 de març de 2013

Llac PETEN- ITZA a GUATEMALA: FLORES i SANTA ELENA


Estem a Flores, el viatge avança. Dels llocs que visite en esta ocasió uns ja els conec, altres són nous per a mi, tanmateix en uns i en  altres sempre hi ha descobriments.



Després del merescut descans dinant i complint el ritual de beure una cervesa gallo, Israel, el conductor que ja coneixíem del dia anterior, va tornar a Tikal per traslladar-nos a la població propera de Flores on anàvem a passar la nit. El parc arqueològic Tikal és un  lloc, que com en altres ocasions havíem comprovat, limitaven el llum i al voltant de les 10 de la nit ja no hi havia corrent elèctrica. Eren les comprensibles normes per no interferir en la vida autòctona animal. No passava res, la llanterna era per a fer-la servir en estes situacions. Nosaltres vam anar adaptant-nos a les circumstàncies de cada paratge, de cada indret, sense problemes ni aprensions. Si tocava foscoreta i llum de llanternes, bé, si tocava conviure amb algun animalet també.

El pizote és un animal caracteristic de la zona. Hi ha molts i se'ls veu vagar lliurement.

Israel era picarol, rialler i espontani, vivia a un poble del costat de Flores. Tenia bona conversa, malgrat patir un fort constipat que l’afectava amb una gran i incomoda congestió. I amb ell i la seua nasalitzada conversa, arribàrem a Peten. 

Flores és una ciutat situada a una illa al llac Peten Itza, connectada a terra per una carretera i a l’altre costat està les ciutats bessones de Santa Elena i San Benito. Generalment tots tres llocs són anomenats Flores, encara que són tres diferents.


Flors, aigua, barques...són alguns dels ingredients que configuren este llogaret.

Flores és una localitat menuda i bonica, amb cases de colors per tot arreu, plena de tendes i restaurants turístics. Tal volta, per al meu gust, excessivament preparada per al viatger, massa menjar internacional i records-souvenirs, però és el meu subjectiu parer. 



Llocs de dormir hi havia molts...i per a menjar...i per a comprar: tot a punt per a qui passara i volguera gastar.
Per la nit es quan més s’hi veia que allò era un lloc turístic, hi havia bullici i vida als locals. Tanmateix pel matí i fora del carrer principal, els carrers estaven callats, com si estigueren abandonats. Estaven dormint encara, després de vetllar. 

Si, per a mi s'hi notava massa l’ànsia de turisme. Tanmateix és un lloc amb sensibilitat i calor caribeny que si s’escodrinya es troba. Les dos vegades que hi vaig estar van ser visites esporàdiques i tal volta la meua concepció és errònia i fàcilment discutible. Entenc que s’opine de forma diferent. 

M’agradaven les cases de fusta, d’estil colonial i colors suaus. M’agradava l’estil arquitectònic predominant mantenint poca altura en els edificis. M’agradava veure moltes flors pertot arreu. I ara, en este moment, mirant les fotos de l’àlbum em pregunte el per què de la meua obsessió per fotografiar-les, tal volta ho feia per fer honor al nom del poble.


Les cases de fusta tenien colors suaus...propi de la calidesa caribenya.

De tot, el millor és indiscutiblemenquan s’arriba a Peten, admirar el capvespre mirant el llac. Del primer viatge conserve foto, però no recorde més. Del segon tinc escrit al quadern de viatge el què vaig pensar i sentir quan el vaig veure des de la balconada que teníem a l’habitació de l’hotel. Quina meravella d’imatge, va ser un goig anar veient canviar les tonalitats grogues i rogenques de la nit i anar contemplant com la foscor guanyava la partida, com irremediablement té destinat fer cada dia. 




A poc a poc enfosquia...
La terrassa de l'hotel era el lloc idoni per contemplar la posta del sol, no calia buscar altre millor.

I en acabar d'admirar com s’amagava el sol, i seure per deixar reposar la ment i que acabara d'assimilar les precioses imatges que havíem vist, notàrem revolar uns mosquits, i va ser aleshores quan vaig rememorar l’anècdota del viatge anterior que ha sigut moltes vegades tema de conversació entre amics quan es queixen d’estos insectes tan insistents.

És un inesborrable record el que ens passà una nit, desprès de visitar les ruïnes de Tikal,  la primera estada a Guatemala. Al viatge passat este era el lloc seu per visitar les ruïnes maies, de les més importants del país, que estan de Flores solament a 45 minuts. Teníem l’hotel en este paratge, a prop de la selva de Peten, en este mateix poble, Santa Elena, a prop d’este mateix hotel i des d’este llogaret anàrem al recinte maia. 

Doncs, aquell dia després del cansament per la jornada caminant per Tikal, al voltant de deu quilòmetres, encara vam tenir ganes d’eixir de nit per conèixer un poc més l’ambient d’aquell lloc tan especial.


Estes són fotos conservades del primer viatge, este és el capvespre que vaig gaudir en aquella ocasió i també s'hi pot distingir el tram de carretera vorejant el llac . 

Recorde que per eixir de nit havíem de travessar el llac que separava l’hotel del poble. Recorde que era una nit sufocant i humida i una de les persones que m’acompanyava no va voler posar-se pantalons llargs, però per precaució contra els mosquits es va untar les cames amb el repel•lent que estàvem gastant des de feia dies. Recorde els advertiments que li férem: on vas amb les cames destapades? No tens por als mosquits que hi ha? i recorde la resposta: Tranquil•litat!...no passa res, tinc repel•lent... Com sabíem que al llac n’hi havia molts mosquits, va gastar quasi tot el pot sencer perquè no quedara cap part de la cama sense protegir. 

Ens vam oblidar per complet dels mosquits fins la tornada a l’hotel. Quasi a fosques, sense llum que il•luminara el camí, vorejant el llac caminàrem i vorejant-lo tornàrem i no notàrem cap incordi per part dels animalets. Aparentment no molestaren. I se’ns va anar completament del cap. Però una vegada arribats a l’hotel, amb llum elèctrica i recordant el pot de repel•lent gastat, miràrem les cames prèviament untades i...va ser un espectacle graciós observar-les.

No vàrem poder evitar esclatar de riure en veure-les totes plenes de mosquits enganxats formant com una capa negra. Els mosquits ho havien intentat però la capa untosa els ho havia impedit i s’havien hi quedat. Bon repel•lent, vàrem pensar entre un riure descontrolat, estos no han picat i tampoc s’han salvat.


Vaig agafar obsessió per fotografiar flors? o és que en realitat hi havien per tot arreu?


REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 1998 i 2009


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada