MOSCOU: PASSEIG PER LA CIUTAT

Al Kremlin respirava hermetisme...tal volta ho vaig pensar per influència de pel•lícules sobre la KGB...o tal volta perquè en realitat l'ambient encara amagava molt. Quan jo hi vaig estar feia només 4 anys que l’agència d’intel•ligència de la policia secreta havia estat dissolta. 

La plaça Roja va ser el primer impacte visual de la ciutat de Moscou. De nit o de dia és digna d’admiració. Quan em pregunten què és el que més m’ha agradat de tot el que fins ara he pogut visitar, sempre dic que si parlem de places, la Roja de Moscou és per a mi la plaça més bonica del món... per amplitud, per arquitectura, per colorit...per tot.

Fa molt de temps d'aquell viatge però la recorde perfectament. En un lateral estava el mur del Kremlin.

El Kremilin des de la Plaça Roja

Del Kremlin cridaven l’atenció les seues precioses cúpules ortodoxes revestides en or, que coronaven els edificis ricament adornats amb pintures a l’interior. Una vegada dins del recinte tot era intrigant, recorde haver pensat que aquelles parets amagaven secrets mai confessats, que era un lloc hermètic des d’on es va dirigir el món... i és que és inevitable, el meu cap està sempre a punt per imaginar.

Plaça de les catedrals a l'interior del Kremlin

Al kremlin visitàrem la plaça de les catedrals, ressaltant el campanar d’Ivan el Gran.

Hi està la campana i el canó,  la campana de la tsarina i el canó del tsar que està considerat el més gran de món. Ni una ni l’altre van complir la finalitat per a la qual foren construïts.

La campana de la tsarina i el canó del tsar.

Per anar al convent de Novodevichiy eixírem als afores de la capital. El convent representa l’única mostra de l’arquitectura dels segles XVI-XVII. La construcció més imponent és la catedral amb 5 cúpules i d’estil barroc moscovita. 

Convent de Novodevichiy

El convent té el sobrenom, “de las doncellas” i és que als segles XVI-XVII va servir d’asil o "presó" per a moltes dones de la família real que prengueren els hàbits. El convent sempre ha estat sota patrocini dels sobirans russos per la qual cosa les monges del convent que procedien de la noblesa no necessitaven treballar. 

El convent té el sobrenom, “de las doncellas”

Al segle XVI el jardí del convent va ser habilitat com cementeri de nobles. Segles més tard enterrarien herois de guerra i al segle passat escriptors i historiadors.

Capella i cementeri  de nobles, artistes, politics i famosos.

Després de la revolució de 1917, el convent es va convertir en museu. Fins l’any 1994 no es va restablir el culte i l’any següent, el que jo hi vaig estar, fou l’any què s’hi començaren a celebrar misses i cerimònies religioses de nou.

Convent de Novodevichiy

I del centre de Moscou, recorde el carrer comercial Arbat, ple de pintors fent retrats i caricatures. Després vaig saber que este carrer constitueix un dels símbols de la ciutat com ho és la Plaça Roja o el Kremlin. És un dels més antics de la ciutat i el seu nom procedeix d’una paraula àrab que significa suburbi, possiblement aportada per negociants àrabs del segle XV. Inicialment el carrer fou habitat per mercaders però a finals del segle XVIII la noblesa començà a instal•lar-hi la seua residencia i al segle XIX era lloc de prestigi i moda. Hui en dia és lloc que concentra turistes. 

Carrer Arbat

Amb l’agencia NITA, que era la central que acollia totes les agencies de viatge estrangeres, férem un controlat recorregut en autobús per mostrar-nos la ciutat i els seus principals monuments, tanmateix el millor era deambular lliurement impregnant-nos de l’ambient. I nosaltres, sempre demanant permís a la guia Nadia ho férem, i així ens alliberàvem de la pressió dels horaris i li donàvem a cada lloc el temps que elegíem i no el que ens imposaven. 

Deambulant, sense rumb trobàrem altres aspectes no turistics de la ciutat

Quan pense en Moscou els carrers i els monuments seguint itinerari dirigit són el que menys  recorde, tanmateix si que hi altres aspectes i anècdotes que fan que visques més la ciutat i la descobrisques d’altra manera.

Moscou és molt gran,
d'una ciutat tan enigmàtica calia no perdre detall de res:
carrers, avingudes, edificis històrics...i principalment la gent passar.

Un anecdota fou quan anàrem al teatre Bolsoi, però no solament a veure l’edifici, no. Varem assistir a la representació del ballet “ El lago de los cisnes” de Tchaikovski i sincerament dic que vaig quedar bocabadada del que estava veient... però no pel fantàstic espectacle que esperava impacient, més bé al contrari. 

Pel lloc on estàvem i pel renom del teatre jo esperava perfecció de moviments, elegància, sintonia entre els ballarins... i em vaig haver de conformar en un espectacle succedani. Ballarins amb malles i ballarines amb tutús de segona, (tercera o quarta fila) feien cabrioles sense compàs a l’escenari. 

En un principi em vaig quedar atònita observant i vaig callar cada vegada que me n’adonava quan una cama anava per un costat i l’altra per altre...pensava que era la meua ignorància i tal volta una possible falta de sensibilitat respecte al ballet. Però conforme anava avançant la funció les errades seguien. Al final em vaig decidir a comentar amb la persona que tenia al costat, si ella veia la imperfecció de moviments com jo. Sortosament la resposta em va consolar sabent que no era jo l’única persona que me n’adonava.

A les portes del teatre Bolsoi...on esperàvem gaudir d'un espectacle sense precedents.

Tot tenia una explicació. Vàrem saber que les grans companyies del Bolsoi, en estiu van a actuar a Europa i el teatre l’ocupen les companyies de menys categoria. Eixa era la raó. La companyia que estava actuant no era precisament de les millors de Moscou ni de Rússia, les bones estaven arreu del món actuant.

També es difícil oblidar l’estraperlo constant quan ens volien vendre tothora productes anomenats de luxe com el caviar.

Havíem d'anar en tot moment vigilant perquè els forasters érem una oportunitat per traure benefici. Els mateixos bancs en enganyaven donant-nos uns bitllets de data antiga que després no acceptaven. Era l’any 1995, només uns pocs després de la caiguda del regim a l’any 1991. El capitalisme lluitava per entrar. La gent no sabia com actuar.

Mercats de fruites fresques al carrer, cotxes antics circulant i cues llargues davant comerços, tot ens traslladava a pensar en l’Espanya nostra de dècades enrere.  Sobre comerços recorde una peculiaritat que ens portà a “voler i no poder comprar”. S’havia de demanar el producte i pagar abans i et lliuraven un tiquet per a que et donaren la mercaderia. Però hi havia un problema i es que no entenien el nostre xampurrejat angles perquè només parlaven en rus. I no tenien paciència per voler entendre el llenguatge dels gestos.

Per això sempre dic que en Rússia, tenint totes les menjades pagades i un grapat de rublos a la butxaca vaig patir fam. Si volíem menjar fóra, no sabíem com demanar. La llet estava racionada i en alguns hotels (bons hotels) el menjar no era molt de fiar. I és que un dia vaig veure com un cambrer preparava un plat amb les sobres que el meu grup s’havia deixat. 

L'hotel Cosmos

Al costat de l’hotel estava el recinte creat per a l'exposició universal feta l’any 1891, era un bon lloc per passejar. Totes les exposicions són portes obertes al món, esta també ho era, també ho va ser al seu moment. 

Vistes del que quedava del recinte de l'Exposició universal des de lluny

Passejant entre la gent que hi anava per passar un temps de diversió

El que quedava ara era un simptoma de l’obertura que començava després de tants anys de tancament a l’exterior. De tot recorde que hi havia un gran monument dedicat als descobriments de l’espai i una gran font anomenada l’amistat entre els pobles.

Alguns dels edificis d'altres països que hi quedaren després de la celebració de l'Expsició Universal

REFLEXIONS POSTERIORS sobre RÚSSIA 1995