RESSENYA LITERÀRIA de MIREIA

 

MIREIA

Purificació Mascarell

M’he llegit el premi Lletraferit 2022 “Mireia” de Purificación Mascarell i m’ha agradat. Està ben filat, ben narrat i el trobe interessant. A més, és de lectura  àgil i és un llibre breu. M’agraden les novel·les que no tenen pàgines i pagines que sobren. Malauradament hi ha molts llibres que inclouen informació que ni va ni bé per al que es vol contar i al capdavall converteix un llibre en avorrit o pesat. No és el cas. En “Mireia” hi ha la informació justa sobre el que cal especificar i la trama concreta sense perdre’s per altres branques que molesten en el fil de la lectura.

“Mireia” parla de psicologia, parla d’enamorament i parla de vida intima. Partint del present explica dos èpoques: el passat i l’actualitat. Ambdues tenen un aura similar, diguem-ne gòtica, que les envolta de la mateixa manera, emprant el terme gòtic per allò de cases grans i solitàries, misteris, personatges que pateixen...cementeris...mort...escenaris tenebrosos...De la mateixa manera que l’ambient “gòtic” està present en les dues èpoques que mostra, també totes les dones protagonistes que parlen o de les quals es parla tenen les mateixes característiques. En el present està  principalment Mireia, que és qui aporta el títol al llibre, que no és una dona dòcil, ni tampoc les del passat ho foren. Hi ha una constant rebel·lió i desig d’individualitat.

M’agrada que estiga escrit en primera persona, en este cas per Neus, la jove artista que té el gust particular de visitar cementeris i dibuixar el que hi troba. Neus és  amiga des de sempre de Mireia, que és estudiant de psicologia. Neus diu que prefereix  representar als morts que als vius perquè a estos últims, per a pintar-los i que el quadre quede bé, ha de furtar-los un poc d’ànima. I ella no vol furtar res. Així que no sol fer retrats, però sempre hi ha excepcions, i un dia se li presenta una ocasió que no rebutja. El retrat és per a Llorenç, un enigmàtic personatge que  la convenç pagant-li molt bé l’encàrrec. Llorenç també acaba seduint a Mireia. O és Mireia qui sedueix a Llorenç? És que Mireia és un personatge amb molta personalitat i caràcter,  que sedueix tothom. Sempre se n’ix amb la seua. Té un carisma que subjuga la voluntat de l’amiga en tot moment i en general també arrossega cap on vol a qui l’envolta. Llorenç viu en una casa en el camp i cap allà va Neus sovint per fer el retrat. I Mireia també hi va però a trobar-se amb l’amant. I no conte més sobre la trauma...prefereisc que ho llegiu vosaltres...

Només dic que hi ha misteri, erotisme, feminisme i molts esments històrics, musicals i literaris. I també hi ha molts apunts sobre art, no només perquè Neus siga pintora sinó perquè fa referència a nombrosos quadres del segle XIX. La pintura de Lilith de l’artista  John Collier està molt present, no només en  la portada, sinó pel símbol que representa: la de la dona predecessora d’Eva, lliure i desobedient amb bellesa maligna, que fou expulsada del paradís. Mireia és un poc, o molt, com Lilith perquè reivindica la seua manera de ser i a més és inconformista i juganera i es permet jugar amb els sentiments d’altres. La seua gran amiga Neus, li segueix el joc i és que està totalment enamorada d’ella.

Sempre és un goig agafar un llibre i que m’aprope al que conec. És el que passa amb esta novel·la. Neus i l’amiga Mireia viuen a Xàtiva, el teló de fons en la trama. I com el que vol l’autora, xativina també, és mostrar una Xàtiva “fosca”, passeja els personatges per la Cova Negra, les arcadetes d’Alboi, l’ermita de san Feliu o els jardins solitaris modernistes de El Palasiet o El jardi del bes.

M’agrada quan un autor o autora escriu sobre la seua terra. Purificació ha escollit l’escenari primer perquè és una manera de fer-li homenatge a la seua ciutat i segon perquè és el lloc de naixença de Lluis Simarro, un dels personatges principals en el contingut de la trama. Un personatge que per a mi ha estat tot un descobriment. Havia sentit el seu nom però poc en sabia més. I Simarro fou  pioner de la psicologia científica espanyola.

L’autora ha contat en alguna ocasió que veure la tomba dels pares de Simarro fou el desencadenant de la novel·la. Els pares de Simarro moriren de manera tràgica, aleshores Purificación començà a indagar i trobà una història ben interessant. Simarro, el fill supervivent de la tragèdia, i gran desconegut per als xativins es mereixia formar part d’una novel·la. Es quedà orfe i va créixer entre institucions educatives. Però era molt intel·ligent i arriba a ser el primer catedràtic de Psicologia Experimental de la universitat espanyola. Fou amic de Sorolla, d’Unamuno i del Nobel Ramón y Cajal. Estigué en París durant cinc anys com deixeble de Jean Martin Charcot, director del polèmic hospital de La Salpètrière. I just este hospital neurològic, el més gran d’Europa, i la barbàrie que hi passava, va captar l’atenció de l’autora i volgué incloure-ho en la novel·la.

Hi eren tractades d’histèria moltes dones simplement per no seguir els cànons masclistes de l’època. Particularment m’ha captivat descobrir este món amb dones tan maltractades en el passat tancades en un psiquiàtric injustament. Eren dones considerades boges, histèriques… però ho eren realment? O eren simplement dones sotmeses en nom de la ciència que acabaren malaltes de debò?  Pense que eren dones a les que els homes tenien por, por a la seua llibertat, a la seua fortalesa, a la seua decisió.

La manera com està escrit el relat aconsegueix intrigar: el que passa, com passà, a qui passa i on passa.  L’autora demostra què sap escriure, sap dosificar la informació amb mestria  i aconsegueix teixir una xarxa entre el passat i el present, donant-li sentit al contingut total. La xarxa és la tesi que el personatge actual de Mireia està escrivint sobre Simarro, el personatge xativí de finals del segle XIX. 

Així que de la mà de Purificacion Mascarell coneixem  Mireia i Neus,  sabem sobre les dones del passat tancades al psiquiàtric i sense judicis s’analitzen comportaments. Mai està de sobra escriure sobre dones perquè han estat segles i segles silenciades. És una manera de donar-los un altaveu i que d’un vegada parlen. Així la balança en la que estan dones i homes anirà compensant-se.