COGOLLUDO (GUADALAJARA)

Sabeu quin lema turístic tenen al poble? “Tu pueblo será bonito pero el nuestro es Cogolludo”. Original no?

Estem per la província de Guadalajara, anem pels pobles que configuren l’Espanya buida. En la ruta pels pobles negres hi ha molts. De camí a Valverde de los Arroyos n’hem vist alguns. Després de visitar Tamajón, parem en Cogolludo, dos pobles que se solen visitar quan es fa la ruta dels pobles negres. Ni Tamajón ni Cogolludo tenen arquitectura negra, tenen altres motius per ser visitats. Cogolludo, malgrat no arribar a 600 habitants, és una de les poblacions més monumentals de la província. 

Anem a visitar-lo. 

Primer, ens dirigim  a la plaça major i de camí passem per un parc, una font, unes escoles i un restaurant.

I en no res ja hi som. És la gran plaça. El rei Alfons VI cap a l’any 1100 concedí a Cogolludo el títol el vila. El diploma acreditatiu és la primera menció històrica del poble, que tingué de primers senyors als bisbes de Toledo, després fou propietat de l’ordre de Calatrava fins 1377, quan passà a mans de la família Mendoza. En 1435 passà a ser domini reial i en 1438 els Reis Catòlics concediren a Luis de la Cerda y Mendoza  el títol de duc de Medinacelli. Iniciant així el govern de la família fins l’extinció dels senyorius al segle XIX.

La plaça major imponent i  espaiosa és la típica castellana amb els porxos i columnes en les cases del segle XIX. Note un ambient més fresc que en altres pobles. Estem a més de 800 metres d’altitud. La plaça rep l’aire de la serra. També note més claredat, tal volta pel contrast amb l’arquitectura negra que he vist al llarg del matí.

El palau dels Medinacelli del segle XV destaca envoltat de les cases sota porxades. Atrau la mirada. És impressionant. Sembla que estic en Itàlia! Cert. La façana encoixinada em recorda alguns palaus vistos en la Toscana no fa molt. I buscant informació sobre el palau he llegit que està considerat el primer palau renaixentista d’Europa construït fora d’Itàlia i fet a l’estil florentí. La cort dels Mendoza-Medinacelli, dels qui diré algunes notes després,  volien fer-se de notar i ho aconseguiren. Era pretenciós: Cogolludo com si fos Florència. La intenció era crear un centre ideològic de l’humanisme platònic que aleshores triomfava en Europa. Juana la loca i Felipe el hermoso passaren una nit al palau i Felipe quedà bocabadat.

Pare l’atenció en la portada plateresca i en l’escut ducal de la façana que apareix sovint com element decoratiu. El palau té dos pisos. No podem entrar a veure el pati ni la xemeneia mudèjar que queden com vestigis del passat. L’oficina d’informació i turisme organitza visites, però no ens va bé l’horari quan les fa.

A més del palau hi és l’ajuntament en un edifici del segle XVIII.

Enmig la plaça hi ha una gran font de 4 eixides. Està en el lloc perfecte per ser fotografiada amb el palau darrere

Des de la plaça eixen carrers i fem una passejada…

De lluny veiem el campanar de l’església de Santa Maria i cap allà anem…

Tirem per un carrer…sense saber per on anem…després per altre…és bo de tant en tant perdre’s, deambular sense rumb...

Caminen costera amunt i arribem a la Plazuela, uns metres més enllà veiem altra edificació religiosa.

És l’església renaixentista de san Pedro apòstol, construïda a mitjans del segle XVI sobre una església romànica anterior. Està tancada.

Davant té una font i una columna  amb una inscripció: és el rotllo atorgat pel rei Alfons VI cap a l’any 1100 quan concedí a Cogolludo el títol el vila, del qual he parlat abans. El monument fou reconstruït en l’any 2009.

L’església de Santa Maria està molt a prop, des d’un punt en concret s’hi veiem els dos campanars.

Cal pujar molt més. Deixem enrere l’església de san Pedro i seguim cap amunt…

I pujar escales…L’església de Santa Maria és construí en varies etapes entre 1545 i 1609.

Estem en la part més alta a uns 890 metres sobre el nivell del mar. Li donem la volta a l’església. És gran.

En la façana que trobem només pujar les escales, entre dos contraforts, destaca l’arquitectura renaixentista. La portada principal del temple, entre dos columnes dòriques,  està precedida per l’atri amb escalinata i reixat anterior amb huit pilastres de pedra rematades per les típiques boles renaixentistes. Dalt la portada està la imatge de Santa Maria amb el xiquet. Dins hi ha un llenç del pintor tenebriste José Ribera, conegut com El Españoleto. El quadre representa a crist en la creu i se'l coneix com el “capon de palacio" perquè fou el regal dels ducs en substitució de l’habitual capon que solien donar en nadal. L’obra es va fer famosa en la dècada dels vuitanta del segle passat perquè en 1986 uns delinquents dirigits per un expert la robaren. La trobaren huit mesos  despres en una furgoneta. La policia sabia qui era el culpable.  Fou una devolució pactada pel govern, la devolució a canvi de la rebaixa de la pena. M’haguera agradat poder veure l’obra.

En la façana situada a l’oest està el conjunt renaixentista més complet. Està rematada amb un frontó triangular.

La torre del campanar crida l’atenció. Està adossada a un lateral i dividida en quatre cossos que van fent-se e mes xicotets segons s’ascendeix. A la part superior estan les campanes, tres actualment. Acaba amb un capitell de fusta cobert de pissarra i plom. I tot coronat per una creu sobre una bola amb penell.

Al mateix costat de l’església està el que queda del castell. Fou construït al segle XI sobre altra construcció musulmana anterior. En el segle XII Alfonso VIII l’entregà a l’ordre de Calatava que construí una muralla i va condicionar el castell. En el segle XIV fou de nou restaurat però al segle XIX de nou fou destruït. Actualment queda poc en peu. Realment.

Com estem en la part més elevada del poble, les vistes són espectaculars de l avall de Henares. I en primer pla  l’església de san Pedro, la que hem vist abans.

Ja toca baixar…em pare mirant racons o rètols del carrers tan il·lustratius... que boniques les caixetes o les teules  on posen plantes…

Quan viatge sóc curiosa, ho admet  i en este viatge m’he ajuntat amb gent que encara ho és més. A l’amiga Marisa li agrada visitar, allà on va, els cementeris. Perquè no? En el nostre deambular ja per la part baixa del poble, just, al final d’un carrer, el trobem. Entrem. Em resulta peculiar perquè no hi ha nínxols: els enterraments són en terra i a més són familiars. M’ha recordat el cementeri del meu poble quan jo era menudeta en el que encara quedaven persones soterrades en terra.

En la plaça major hem començat el passeig i és on l’acabem.

Fem una última mirada al poble i a 500m  veiem  l’ermita de la Soledad del segle XVI i d’arquitectura renaixentista. Cogolludo en té 4 més, d'ermites. Realment podem dir que Cogolludo és un poble molt monumental que bé mereix una visita, però aconselle que es concerten prèviament amb l’oficina d’informació i turisme per poder veure l’interior dels edificis.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024