L’emir Abd ar-Rahman I després de fugir de Damasc perquè enderrocaren la seua família omeia, volia que Còrdova eclipsara a l’imperi bizantí i Bagdad en ciència, cultura i arts… amb la construcció de la mesquita, primer símbol visual del califat, l’emir complia part del seu desig governamental.
Patrimoni de la Humanitat des de 1984 i bé de valor universal des de 2014, la mesquita-catedral de Còrdova, el monument més antic conservat de Al Andalus, fascina i captiva. És magnètica. Ho sé perquè ja l’he vista abans i sé l’efecte que causa, fins i tot dies després: no pots oblidar-la. Realment m’abelleix de nou tornar a sentir eixa fascinació que desperta.
Després d’haver donat la volta mirant la façana i la porta de les palmes, la porta de San Sebastian i la porta del sabat, entrem per la porta del perdó, per la que entraven els fidels que no podien pagar el delme i el bisbe els dispensava.
Accedim al Patio de los naranjos que està ple d’arbres: hi ha 98 tarongers, plantats al segle XVII, en filera representant la continuació de les columnes de la sala d’oració de l’interior. Era l’antic pati d’ablucions musulmà, així que també hi ha fonts necessàries per a la purificació abans de resar i així estar en puresa absoluta. Hi ha molta gent fent cua per comprar l’entrada i fa massa calor per esperar a la fila o fent una passejada tranquil·la. Només busquem les ombres i lloc on seure mentre esperem que ens toque el torn d'entrar. Hi ha bona organització però hi ha tanta gent!
Al pati, també està la Torre del campanar que amb els 54
metres domina el paisatge de la ciutat i que conserva a l’interior l’antic
minaret de l’època d’Abderraman II integrat junt a les campanes posteriors de
l’època cristiana. I m’han dit que hi ha 203 escalons per arribar dalt. Tinc
temptacions de deixar la cua i pujar...però no puc, no hi ha temps...és que
pujar escales...m’agrada perquè les altures sempre
ofereixen bones vistes.
Entrem. Per fi! Està semi obscur. De nou, com la primera vegada, la mesquita em bocabada.
El primer que veiem és la sala de l’oració formada per 11 naus longitudinals i 12 transversals formades per un espectacular bosc de 856 columnes. Arribà a haver-ne 1003. Tot dins de la mesquita-catedral és admirable però destacaria tres parts i este bosc de columnes és la primera d’elles. Els arcs sorprenen perquè a més a més...hi ha tants... són de rajola i pedra i estan recolzats sobre 856 pilars de granit, jaspi i marbre procedents de les ruïnes romanes i visigòtiques.
Les columnes estan unides per 365 arcs dobles de ferradura i amb tanta simetria, tanta quantitat i tanta senzillesa...Assenyalen l’infinit, on està el Deu dels creients. Em quede encisada mirant els arcs de ferradura...dobles...simples... en roig i blanc... senyal d’identitat dels omeyes, els arcs que es creuen entre ells i formen parets calades i ricament decorades....Ho observe tot i m'agrada.
Els traga llums estratègicament col·locats i les vidrieres, deixen passar llums que fan efecte hipnotitzant.
Una vegada en l’interior, tan se val la religió que professes, pots ser musulmà, cristià, jueu o ateu, es mira la singularitat i la bellesa, la perfecció, que crea eixe ambient espiritual o màgic... cadascú que el qualifique com vulga. És emotiu, el lloc desprèn energia positiva i és digne d’admiració incondicional. Des del segle VIII fins el XIX quan es feren les ultimes reformes l’edifici ha mantés l’essència, es va crear i va evolucionar sense prejudicis. Tot un exemple.
No puc deixar d’observar els elements musulmans i cristians que conviuen durant segles. La barreja és assombrosament harmònica. La mesquita és exemple de convivència i respecte, de barreja que conviu en harmonia sense buscar cap protagonisme. S’hi respira aire conciliador. Realment ho pense. I crea una pau, que pocs llocs aconsegueixen. Malgrat la gran quantitat de gent que hi som, mentre observe els detalls de cada part, em cree com una bambolla particular i la gent no em molesta. Seria millor visitar-la a soles. Clar es! Però ja sé que això és privilegi de la reialesa, mandataris o altres personalitats... He llegit en algun lloc que des de l’any 2010 es fan visites nocturnes en grups reduïts i amb llums que focalitzen els punts important i rellevants. Deu ser bonic. M’ho apunte per a altra vegada.
Abd ar-Rahman començà la construcció al segle VIII sobre una antiga església visigòtica consagrada a Sant Vicent màrtir, que segons s’especula s’havia construït sobre altra anterior paleo cristiana. Tot es va destruir per fer la mesquita. La construcció va durar més de 200 anys i s’enllestí l’any 987 amb successives ampliacions posteriors. Era molt gran, podia acollir fins a 30000 fidels. Es va convertir en la segona mesquita en importància comprable a la de la Meca i l’expressió màxima d’art islàmic en Espanya.
Era el lloc idoni per tirar endavant l’ideari polític i religiós. M’imagine les cerimònies en les que els sobirans participaven per exaltar el poder diví del califa i el seu paper fonamental com guia espiritual...imagine cerimònies com les dels juraments del prínceps i de nous califes... imagine els precs a Alà....
Altra part destacable és el peculiar mihrab, un nínxol d’oració amb forma
de petxina construït al segle X. És sumptuós, especialment per la puresa del
marbre pels mosaics bizantins d’or i bronze, és més gran que la resta que he
vist en altres mesquites arreu del mon.
La curiositat és que generalment tots el mihrabs miren cap a la Meca i este està orientat al sud com el de la mesquita de Damasc. Els cubs d’or foren importats per escultors bizantins.
Altra singularitat és que està construit en una menuda habitació, no com en la resta de les mesquites que estan oberts en el mur. Així, des de la menuda habitació les paraules de l’iman quedaven amplificades.
Els cristians reconquistaren Còrdova l’any 1236 i tot seguir la mesquita es convertí en església cristiana sense demolir la construcció original.
Amb el pas del temps es feren més reformes, la més important fou la construcció en 1523 de la catedral renaixentista inserida al cor de la mesquita. Carlos V aprovà el projecte sense el consentiment de l’ajuntament de Còrdova. És la tercera part destacable i en la que deixem d’estar en la penombra per trobar la nau amb claredat. La catedral porta per nom Asunción de Nuestra Señora.
És de
planta de creu llatina voltes gòtiques cúpula renaixentista i capelles i
decoració plateresca. Hi ha molta llum i sostres alts…Tot el conjunt aconsegueix la
sensació que pretén: que mirem cap al cel.
Hi ha diverses capelles laterals al voltant. Moltes capelles funeràries s’hi construiren patrocinades de manera privada. Des del segle XIX, s’han fet restauracions i reformes necessàries per al manteniment i adequació.
Valore als cristians del passat que no enderrocaren l’edifici musulmà. Hagueren pogut pensar en altre espai... però qui sap si la mesquita haguera pogut suportar el pas del temps sense usar?. Així que sacralitzant-la li van donar altra vida i la bellesa artística es va mantenir, al menys en part. Els cristians van saber veure la bellesa, l’arquitectura, el seu valor indiscutible com font de coneixement per a les generacions futures. Feren molt bé no enderrocant els elements que no corresponien a la seua fe.
Mereixen tot el nostre respecte, perquè la tònica general era enderrocar totes les petjades del passat per crear tot de nou. En el cas de les esglésies el que es feia era arrasar amb tot el que recordava la fe anterior per a que els fidels se centraren en el cristianisme. En part hi ha una raó, la mesquita no podia ser enderrocada de la nit al mati perquè també va haver un període de convivència amb els musulmans que fou llarg.
Així que m’agrada veure creus junt a arcs musulmans, així és i així continuarà. Encara que, clar és, els elements àrabs que trobem no estan sacralitzats. Tots els dies fan celebració religiosa cristiana i el diumenge en l’altar major.
Acabem el recorregut mirant unes vitrines on es conserven restes de l’edifici i en altra vitrina de paret es mostren les firmes de tots els artistes que participaren en la construcció del monument.
En resum, la
mesquita-catedral de Còrdova mereix les millors valoracions per ajuntar
cultura, història, art i molt més...Hi
ha qui no li agrada la barreja d’estils...de religions... a mi si. Jo sóc de
les que general...barrege menjars per
gaudir de nous sabors...barrege olors que en creen diferents i únics...i
m’agrada la barreja cultural que contribueix a sumar saviesa i enfortir la tolerància...Per això
m’agrada tant la mesquita-catedral de Còrdova, per eixa barreja encisadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada