RESSENYA de cine: LA INVASIÓ DELS BÀRBARS

 

LA INVASIÓ DELS BÀRBARS

Director: Vicent Monsonis

 “La invasió dels bàrbars” està rodada integrament en valencià i mostra la nostra història, la nostra cultura i el nostre patrimoni. Són dos motus suficients per a que la pel.lícula m’agrade. Però a més a més tracta un tema necessari de difondre com és la memòria històrica. I ho fa contant la realitat de la postguerra  des del punt de vista del perdedor de la guerra civil. Altre aspecte destacable és que té el valor de fer reflexió sobre el silenci històric, sobre la justícia i l’obligació de recordar així com també ajuda a valorar la democràcia actual.

Parlar de memòria històrica és qüestió d’humanitat. La política s’ha de quedar a banda. La llei per a les víctimes i familiars de la guerra civil i del franquisme que aspira a aprofundir en els principis i valors democràtics es creà el 10 de novembre del 2017 per a reparar dolor de molta gent, de tota aquella que no sabia on havien anat a parar les despulles dels familiars víctimes de la dictadura. Qui no està amb mi està contra mi i no cap entre nosaltres. Eixa era la premissa del govern que guanyà la guerra. Ha de ser molt dur saber que els teus familiars foren afusellats i que el botxí ho va fer  en la mateixa fossa que segurament els feren cavar. Deu ser dur no poder enterrar el familiar  dignament. És qüestió d’empatia, i no de partits politics.

Diuen els contraris a la llei de la memòria històrica que ja tot allò és passat, que els morts ja estan enterrats i que ningú impedeix que hi vagen a posar-los flors. Un dels personatges de la pel·lícula diu estes paraules posant veu a molta gent amb el mateix pensament: és l’alcalde d’un poble que posa entrebancs a que la llei es duga a terme. Quina poca sensibilitat!. I torne a parlar que la política no té res a veure. S’ha d’opinar des del punt de vista personal i no des del polític. No és una resposta sensible, no és una resposta amb empatia. El partit pot manar però la persona pot diferenciar què està bé i què està malament. De fet en la pel·lícula es veu que no tots els del bàndol guanyador estan plenament d’acord en les pràctiques militars ordenades des de dalt, encara que no poden fer res.

Actualment estem vivint moments complicats social i políticament per la qual cosa cal mostrar que dura va ser la guerra i més si cal la postguerra, que alguns pares nostres van viure en primera persona. I en este apartat em pare. L’altre dia entrevistaven uns joves que deien que volien que tornara Franco perquè ara vivien una dictadura. Que sabran ells amb daltabaix divuit anyets! Però fan por perquè viuen enganyats. La sang els bull i  s’alteren fàcilment, sense atendre a raons. Veuen la dictadura de Franco lliure d’ombres, de foscor, la veuen blanca, i així no va ser. Hi ha gent experta en vendre una falsa idea de la realitat. El feixisme tapa actualment la seua vertadera cara i captiva i atrapa fàcilment les ments fàcilment modelables. Per sort esta pel·lícula desmunta les mentides perquè conta la veritat del règim sobre la fam, la por, la repressió, la prohibició de parlar en valencià en públic, les pallisses o els robatoris de patrimoni privat i públic per enriquir-se… i sobre els afusellats enterrats en fosses. Hi ha alguns joves radicals, tal volta pocs però fan molt de soroll, que són ignorants perquè els llibres d’història ometien estos fets perquè el franquisme volia silenciar esta part negra.

La pel·lícula està basada en una obra teatral del dramaturg Chema Cardeña que el director de cine Vicent Monsonis va veure en 2020 i va considerar que era un tema important. I tant que ho és! Tot el que es conta no és ficció,  mostra fets històrics. Els iaios del director li contaren la versió de la realitat que ell no sabia perquè l’escola callà o tergiversà.

La pel.licula està estrucurada en dos línies  temporals, l’any 1939, només acabada la guerra i el temps actual. En la part del passat la protagonista és Esperança una restauradora d’art que custodia les obres del museu del Prado que foren portades a València per a que les bombes no les feren malbé i un cap militar que vol apropiar-se d’un quadre per caprici d’un superior, miliar com ell. Per altra banda, en la part actual, Aurora la néta d’Esperança, busca les despulles de la iaia en una de les foses comunes del franquisme.

És una pel·lícula independent de pressupost limitat així que per a la distribució en sales comercials valencianes i d’arreu d’Espanya es va llençar una campanya de micro mecenatge per Verkami per a recaptar fons. I m’alegrà molt comprovar el dia que vaig anar al cine, un dijous a les 6 de la vesprada, que la sala estava més plena que buida i també m’alegrà saber que degut a l'èxit de públic continuaria una setmana més en cartellera. Sé que té èxit perquè és un tema actual i pendent. Quan falta  poc per acabar 2025, i fa cinquanta anys de la mort del dictador,  encara hi ha milers de víctimes de guerra civil que continuen en fosses comunes.

Confie en el poder del cine per remoure consciències i esta pel·lícula pot influenciar els joves que em referia abans, els ignorants enganyats per falses idees. “La invasió dels bàrbars” és una pel·lícula dura i alhora emotiva, realment colpidora en algunes escenes, que cal veure, perquè mostra la realitat que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar, perquè cal tancar ferides del passat per a conviure en el present i en el futur.

Endavant Monsonis en la teua tasca compromesa amb la cultura i la llengua pròpies, amb la teua lluita per la creació d’un cinematografia que siga expressió de la identitat valenciana. “La invasió del bàrbars” s’estrenà el 31 d’octubre en la versió original en valencià per a l’àmbit de parla valenciano-catalana i sales de V.O. estatals i el 20 de novembre, 50 aniversari de la mort de Franco,  en la versió doblada al castellà per a la resta de sales. Si no l’heu vista, a què espereu?. No dubteu, aneu a veure-la, perquè mai s’ha de tancar els ulls a la realitat.