L’HAREM DEL TIBIDABO
Andreu Martin
He gaudit molt llegint “L’harem del Tibidabo”, tal volta més per la
forma com està escrit que pel contingut. La preferència és simplement perquè el contingut són temes
foscos i dramàtics, que al capdavall no deixen bon sabor de boca, però l’estil
és magistral, emprant un to humorístic
que comporta que el lector s’empasse d’una realitat que generalment passa desapercebuda.
La novel·la tracta fonamentalment dels enrenous de
Mili, l’amo d’un bordell que va heretar de sa mare. La mare va desapareixer deu anys
enrere, quan Mili encara no tenia vint anys i estava complint condemna per
drogues. L’harem va ser la seua salvació. En la presó va aprendre la lliçó que
ja no volia tornar hi mai més. I Mili és una bona persona, a la seua manera, té
carisma, és fràgil, alhora fort, molt intel·ligent i és sensible. És
inevitable agafar-li estima des de la primera línia. És guanya al lector només
comença a explicar la seua història perquè demostra bons sentiments.
Un dia apareix el cadàver d’Emilia Santamarta, la seua
mare, i Mili vol descobrir realment si el va abandonar o volia tornar amb ell, vol saber si era dona dolenta o no, i especialment si va
estar involucrada en uns assassinats del passat a mans d’una secta satànica,
com totes les proves apunten. Tota la trama gira al voltant d’estos dubtes.
Al club està acompanyat de Sancha que és com una
mare per a ell. Tambè hi són les “treballadores col·laboradores del club” que
no són prostitutes, segon Mili, hi estan perquè volen i gaudeixen fent el que
fan. Mili no vol cares llargues ni resignades, vol veure vocació, no vol que
consideren el seu treball ni humiliant ni degradant. El club té les normes
pròpies. Es ven sexe però amb bona harmonia entre venedors o compradors. Tots
formen com una família de les que cada integrant trau la cara per l’altre.
Sempre tots a una. Com els mosqueters. Els problemes d’un són els problemes de
tots. Cadascú dels personatges tenen la seua peculiar vida i secrets.
Cert que no és un amo usual, és un estrafolari personatge
de pensament i de vestimenta, mai definit entre dona o home. Segons on va, es
disfressa d’una cosa o altra. També el club que regenta ho és, diguem-ne que
més que rar, és diferent a la resta de prostíbuls. El club està situat a
l’avinguda del Tibidabo entre mansions modernistes a prop d’on circula el vell Tramvia
blau i és de luxe per a clients exclusius. La zona està ben descrita. Llegir esta
part m’ha fet curiositat per saber més del Tibidabo i la zona barcelonina que
descriu i m’ha fet ganes d’anar a la capital catalana i trepitjar pels carrers
que mostra. I és que llegir sempre em fa ganes de viatjar, em transporta a llocs
diversos siga propers o allunyats.
La fama del prostíbul li ve de temps enrere, en època
franquista tenia ja bona reputació i fama. Rebia la millor clientela. I des d’aleshores,
qui entra mai queda impassible, ni per decoració del lloc amb molt de daurat i
sofisticació, ni per tracte exclusiu de les treballadores. I a banda i fora de
la vista dels clients, tot el club és una caixa de sorpreses començant pel lloc
on viu Mili que és un bunker totalment protegit contra les possibles agressions
externes, ple d’amagatalls i trampes. Mili viu tancat al bunker particular però
durant la investigació sobre sa mare es veu obligat a eixir, abandonar de tant
en tant el seu castell i anar a les "clavegueres", en sentit figuratiu.
I mentre s’esclareix el cas, apareixen nous
personatges involucrats en sadomasoquisme, sectes i rituals de vudú. Hi és l’Amanda,
altra ama d’un bordell amb uns especialització concreta, uns somalis i també
altres africans, tots ells envolten la trama amb negocis bruts i torbis.
Malgrat estat banyada de tocs d’ironia i humors no deixa
de ser una novel·la dura i violenta. Tot
el que conta és colpidor i a mesura que llegim ens fa pensar i replantejar-nos
moltes coses:.el tràfic de dones, les venjances del grups ètnics africans, les
màfies africanes, la corrupció policial, les sectes satàniques, el
sadomasoquisme, les desaparicions de joves, el paper del mitjans de comunicació
fent més desgracia la desgràcia...
Està escrita amb molt de ritme, que va augmentant
cada pàgina, i en primera persona que
per a mi es un punt a favor. El que diu
m’ho crec, i mira que conta realitats crues i violentes...i de vegades explica
situacions exagerades en extrem que fins i tot semblen protagonitzades per Super
herois...són situacions tan enrevessades que al capdavall confonen, però amb el toc d’humor irònic i la primera
persona en boca de Mili, que em cau tan bé, tot és possible...és la força del
llenguatge saber fer-ho creïble fins i tot
les situacions més entranyes.
De tot, destaque l’humor i la mestria com utilitza
el llenguatge. No coneixia l’escriptor Andreu Martin, que està
especialitzat en novel·la negra i que ha escrit més d’un centenar de novel·les.
Uff més de cent!!!. Em pose les mans al cap!!! Que prolífic!!!! Això és molt... i si totes tenen la mateixa qualitat
que este llibre! Només puc dir, que molt
bé per l’Andreu. Ara ja tinc clar que si vull novel·la negra he de buscar a la
seua bibliografia, que serà una bona elecció, que no em defraudarà perquè m’agrada
la seua manera d’escriure i el llenguatge fàcil que empra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada