Sabies que al monestir de Poio està la patrona de la morriña?I sabies que hi pots recórrer el camí de Santiago sense eixir del claustre?
El convent de San Joan de Poio, mosteiro de San Xoán de Poio, prop de Combarro i de Pontevedra, és un dels màxims exponents de l’arquitectura de la comarca, tan per antiguitat com per l’estat de conservació i valor artístic. En realitat es tracta de dos monestirs, l’antic convent benedictí amb l’església i els dos claustres amb altres dependencies, i el modern ocupat per una comunitat de mercedaris que és actualment hostatgeria i que no visitem perquè el que ens interessa és l’antic.
L’antic monestir fou declarat monument històric artístic en 1970. La tradició diu que la primera seu fou fundada per Fructuoso de Braga, sota l’ordre benedictina en el segle VII. Tres segles després Bermudo III de León el traslladaria a l’actual emplaçament. La riquesa li arribà des del segle X per privilegis reals i nobiliaris. Hi arribà a establir-se en 1548 fins i tot, un reconegut Col·legi Major de teologia. En 1890 arribaren els mercedaris i s’hi instal·laren.
Primer entrem a una sala per veure un interessant audiovisual. En eixir passem per l’escala principal que crida l’atenció. És barroca del segle XVIII, no té arcs ni columnes de recolzament. La columna que hi ha es posterior, de 1924. Fa 20 anys vaig visitar el monestir i recorde que m’agradà, conserve algunes poques fotos. Esta vegada en faré més, per poder recordar amb més detall quan torne a casa. Perquè mirant les fotos de vegades es troben detalls que en un primer moment passen desapercebuts…ho sé perquè m’ha passat en altres llocs. Per això m’agrada la fotografia perquè m’ajuda a completar el relat escrit del que he vist.
En el convent destaquen els dos claustres. Primer veiem el claustre processional de finals del segle XVI, d’estil renaixentista amb voltes estrellades i arcs de mig punt. És el principal que dona accés a les sales del monestir. S’hi respira pau. Enmig hi ha una font barroca de la que eix aigua del monte Castrove que arriba mitjançant canonades de pedra des de dos quilometres de lluny.
Després veiem el claustre dels cruzeiros, dels tarongers o de la Portería, construït en la primera meitat del segle XVIII. Té dos plantes. Enmig hi ha un cruzeiro, però just és el que menys es mira quan hi estem.
I és que inevitablement la mirada se’ns va a les parets laterals perquè hi ha un gegantesc mosaic representant el camí de Santiago francès: des de Roncesvalles fins a Santiago. Hi estan les principals ciutats i monuments junt a personatges històrics, fauna i també signes de zodíac. És un dissenys de l’artista txec Antoine Machourek, (1913-1991), i fet en l’escola de mosaics del monestir entre 1998 i 1992. Escola que fundà Machoureck en 1960. Realment bocabada. Els mosaics cobreixen 80 metres de llarg per 2’60 d’alt ocupant uns 200m2. S’usaren unes 5000 pedres per metre quadrat, el qual significa que en foren més d’un milió en total.
En la mateixa etapa que el claustre de la Porteria es construí l’església monàstica, s’inicià a finals del segle XVI i al llarg tel temps que durà l’edificació s’acabà mesclant elements barrocs i del renaixement. Es comunica amb el claustre processional. La façana l’hem vista abans d’entrar a l’edifici, amb les torres campanar i una portada amb dos parells de columnes dòriques en el cos inferior i altres dos parells de columnes corínties en el superior. Entrem-hi.
Es veu una església solida, de nau única, té unes grosses pilastres de pedra i el sostre també ho és. El paviment, de l’any 1776, servia antigament per a donar sepultura als feligresos. Es la raó per la qual estan numerades i son quadriculades. Així que caminen sobre sepultures. També les capelles i el seus retaules.
Però el que atrau més l’atenció, és el retaule de l’altar major, que és una joia del barroc gallec de l’any 1631, amb les columnes salomòniques i imatges de la Verge de la Merced, san Andrés i san Juan Bautista.
Coneixes el concepte de “morriña”? És la tristesa dels gallecs per estar allunyats de Galicia. Doncs l’origen de la morriña, està en l’església de Poio. Hi és la tomba de Santa Trahamunda. La seua festivitat se celebra el 14 de novembre La tomba és d’estil sueva-visigòtica. Segons conta la tradició, la monja novícia Trahamunda estava en el convent de San Martin en l’illa de Tambo quan fou segrestada en un atac dels moros, tot seguit la portaren a Còrdova per unir-se a l’harem. Ella es negà a renunciar a la seua fe i a formar part del grup de dones al servei del califa i fou empresonada durant onze anys. I la soletat era dura..aixi que pensar en la seua terra l’ajudava. Tenia morriña. Diu la llegenda que el 23 de juny, vespre de san juan bautista, demanà a deu estar en san juan de Poio per a celebrar la festa. I auxi va ser. Passà el que desitjava. Uns diuen que un àngel li donà una branca de palma amb la qual viatjà a Galícia, altres que arribà muntada en barca. Una vegada en Poio plantà la palma en un hort i va creixer una palmera que va perdurar fins el segle XVI. Tahamunda té motius suficients per ser considerada la patrona de la “morriña”. A partir d’ara cada vegada que estiga fora de casa i enyore la meua terra, recordaré a Trahamunda, la santa que reposa en Poio.
A més a més, es poden visitar altres sales: les antigues dependències per on els monjos feien la seus rutina diària. En una, hi ha un museu amb pintures, escultures, mosaics i una col·lecció de llibres en miniatura. És interessant.
De tots els llibres...hi ha un especialment curiós. És el llibre més xicotet del món que conté el Pare Nostre en 7 llengües. Les seus mides són 3’5x3’5mm. Realment admirable.
I parlant de llibres…al monestir hi ha una de les millors biblioteques privades de Galicia. Segons duen els experts, és probablement la major riquesa del convent. Hi ha més de 100.00 volums i records personals del sacerdot Antonio Rey Soto que va estar vivint a convent durant molt de temps. No la visitem, però veiem una sala a traves d’un vidre.
En acabar la visita eixim a l’exterior. I bocabada l’hórreo. I mira que n’hem vist en Combarro! Però este és del segle XVIII, el més gran de Galicia, exactament el de més superfície, 123,13 m2. I especifique perquè hi ha altre que és més llarg però més estret: el de Carnota en Corcubión. Però és que este de Poio...té tres files de peus! Fa pensar en la gran riquesa de l’ordre monàstica que hi residia i que el manà construir. Si necessitaven un hórreo tan gran, és perquè tenien molt que guardar dins..
I amb Poio s’acaben les visites del QUART DIA DE CREUER: Port de CombarroCombarro- remunt del riu Lérez PontevedraPontevedra- Combarro-Monestir de Poio
QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023
