ZAMORA: El castell, els seus jardins... i un poc més…

Visitem un castell defensiu envoltat d’un preciós jardí en el que hi ha una de les antigues portes de la muralla zamorana, una església romànica i un museu d’art contemporani...

En l’estiu de l’any 2021 vaig estar en Zamora un parell de dies gaudint d’uns agradables passejos diürns i nocturns, que ja vaig relatar al racó viatger en dos escrits: (I PART II PART )Zamora m’agradà i hui, quan he tornat he sentit un ambient familiar, un lloc que podia recórrer fàcilment i en el que sabia per on anar.

En aquella primera ocasió em vaig quedar amb ganes de veure sense presses les ruïnes del castell. Aleshores vaig pensar que si tornava a Zamora seria el primer que visitaria i  així he fet.   Hui visite la ciutat seguint el trajecte tot just al revés de la primera vegada; l’inicie per les muralles properes al castell i a la catedral.

Al carrer San Martin hi ha un mural fet per Carlos Adeva que explica un episodi meitat històric meitat llegenda, molt representatiu de la ciutat:” El cerco de Zamora” Entre els protagonistes està el rei SanchoII  i el Cid campeador.

Un poc més avant, ja en els jardins del castell, veiem una antiga porta d’entrada en estat de conservació perfecte, alta i estreta,  que té a veure amb esta història del rei Sancho i El Cid. Diuen que quan el rei estava en Zamora i la va cercar, les condicions per als habitants de la ciutat eren difícils. S’havia de fer alguna cosa. Així que un gallec de nom Vellido Delfos va inventar una estratagema per la qual va enganyar al rei i el va matar. El Cid va presenciar l’assassinat i el va perseguir. Era l’any 1072. És per la porta de la traïció, i des del 2010 anomenada porta de la lleialtat, per on  entrà el gallec valent a Zamora.

En els jardins del castell trobem l’església de San Isidoro, del segle XII, tambè coneguda com el Carmen del Castell, donat que es seu de la confraria des de 1688. Conten que la manà construir Donya Sancha, filla de Don Alfonso, amb motiu de la commemoració del pas per Zamora de les relíquies de san Isidoro de Sevilla en el seu trasllat a Lleó .

Tots estos jardins pels quals anem, zona on estava l’antic alcasser, estan ben arreglats des de l’any 2009 seguint el projecte de restauració del castell i dels voltants que començà  4 anys abans. Després de totes les reformes del castell, tasques de recuperació i consolidació de les estructures, l’ajuntament de Zamora va obrir al públic les seues  portes. Les obres eren necessàries perquè el deteriorament anava en augment. Els jardins del voltant l’envaïren i provocaven enderrocaments. Cap allà anem.

Es veu gran. Te forma romboïdal. És del segle XI i s’hi pot accedir a totes les parts i fins i tot als merlets.

Es diu que fou construït al segle XI, encara que hi ha dubtes sobre l’origen.  Està sobre una roca, i es construí seguint la irregularitat del terreny, en la confluència del riu Duero i Valderaduey, creant una vega agrícola que abastia els voltants amb gran varietat de productes. La roca natural  era la cantera que proporcionà la pedra necessària per a la construcció de la fortalesa.  L’extracció de la pedra originà el primer element defensiu: el fossat, que està quasi integre. També s’hi conserven els murs més importants, el pati d’armes i la torre de l’homenatge, que és la mes alta, ultim reducte defensiu de la fortalesa, que és la que més destaca.

Es diu que mai fou residència sinó fortalesa per protegir la ciutat. D’esta época inicial queden pocs vestigis.

S’accedeix a l’interior a través d’un pont que era llevadis i que acaba en una porta d’arc apuntat.

Zamora va ser pilar bàsic per als regnes cristians en el procés de la reconquesta. El castell visqué una època d’esplendor en l’edat mitjana, i va patir una gran transformació al segle XVIII per adaptar-lo als nou mètodes d’atac i defensa: l’artilleria.

 Eixim i fem una última mirada a l’exterior del castell i al jardí, tenim la torre i el cimbori de la catedral indicant-nos el camí que hem de seguir.

Abans de deixar esta part, pare l’atenció en una escultura que m’agrada, és com un fragment de cos humà. L’autor és Baltasar Lobo que era una artista de Zamora de renom nacional i internacional, un dels més notables del segle XX, que  nasquem en 1910 i morí en 1993. Anà a Paris exiliat de guerra en 1939 i s’hi quedà a viure i formar-se com artista.  Allà va morir. De la mà de Picasso, en la capital francesa, va conèixer molts personatges importants, alguns dels quals van  influir en el seu art i en la seua concepció diferent de la realitat.

Seguim caminant i en una de les antigues dependències del castell s’ubica l’espai expositiu que acull la seua obra. El museu inclou  dibuixos,  fotografies, eines de feina i moltes obres fetes en diversos materials. En el seu dia tot fou cedit a la ciutat i en este espai se li fa homenatge a la vida i obra de l’escultor.  Hem arribat a un arc i el traspassem Traspassem un arc i ens trobem en la palça de la catedral:

Hem arribat a la plaça de la catedral i veiem la façana del centre d’art que acull la deixa de l’artista. Tinc curiositat d’entrar-hi. Sé que el museu m’agradarà. M’abelleix però no ho puc fer. Hui no. Ho deixe pendent…sempre s’han de deixar pendent coses per fer en les ciutats per tindre motivació per tornar.

Majestuosa, gran i imponent en la plaça destaca la catedral del Salvador.

Enfront estan les ruïnes de l’antic convent de San Jerónimo, que fou un dels gran monuments del passat comparable en importància a la catedral. Només queden unes columnes, un claustre i una portada. De la resta...no se sap. Tal volta forma part de cases de la ciutat.

Entrem a la catedral. Fou consagrada en 1174 i és d’estil romànic encara que hi ha molts estils posteriors. La recorde perfectament de quan la vaig veure en el 2021. En esta segon mirada pose atenció especialment al cimbori que és una excepcional obra en la història de l’arquitectura occidental perquè combina en harmonia influències bizantines, islàmiques, romàniques i franceses creant un conjunt únic.

En eixir de la catedral seguim el passeig per Zamora. Des d’este punt fins l’eixida per la porta de Donya Urraca, està explicat en el blog,  però seguint el  trajecte al reves.

La següent parada és el mirador del Troncoso, amb vistes espectaculars al riu i al pont de pedra del segle XII encara que fou reformat posteriorment. Uneix el centre de la ciutat amb els barris de la part oposada del riu.

Després seguim pel carrer principal... 

...fins que arribem al cor del casc antic: la  plaça major.

Des de  la plaça fem l’últim tram del passeig a peu fins travessar l’antiga porta medieval i eixir i contemplar la muralla des de fora. I aixi acaba este passeig per Zamora…fins a altra...

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

ZAMORA II PART: seguim el passeig...

 M’agraden les ciutats xicotetes...tot està a mà...i en Zamora hi ha tant...sé que em quedaré amb ganes de tornar.

Ja hem començat a trobar-li l’encís a Zamora, hem començat fent amb vehicle una panoràmica des de l’altra vora del riu, per fer boca... i desprès un primer passeig a peu fins la plaça Major...

Des de la plaça Major ens enfilem pel carrer Ramos Carrión, volem conèixer més de Zamora i arribar a la catedral. De camí trobem molts llocs interessants, a més a més que moltes tendes. Hi ha diversa oferta comercial, hi ha molts productes típics de la  zona: embotits, vins, formatges...Passem pel teatre Ramón Carrión, que porta el nom d’un dramaturg zamorano del romanticisme, nascut en 1848.

El carrer acaba en la plaça Viriato,  on està el Parador de Zamora, és el Palau, condes de Alba y Aliste, del segle XV. 

Just enfront del Parador està una de les seus de la Diputació, la més important de la ciutat, l’edifici, l’hospital de la Encarnación, data de 1629 i fins 1973 acollia orfes. En la plaça amb plataners entrellaçats que li dona una bona ombra i un aspecte bucòlic, s’ alça des de 1903 l’escultura en bronze de Viriato, el famós guerrer lusità que guanyà moltes vegades front l’exèrcit de Roma del qual no se sap exactament on va nàixer i hi ha qui diu que va ser a Zamora o la província.

Podríem seguir per diversos carrers, tots ens portarien a algun lloc interessant. Optem per seguir per Rua de los Francos. De sobte veiem un Trampantojo, una pintura mural d’eixes que enganyen els ulls, una trampa per a la mirada... està en l' encreuament amb el carrer Moreno. És una obra d’art urbana. Quasi no es diferència que és real i que està pintat.

No deixem la Rúa de los Francos, amb botigues que guarden el sabor tradicional, arribem a l’església de Santa Maria Magdalena del segle XII, una de les importants de Zamora en la que destaca la portada. En 1910 fou declarada Monument Nacional. Només la veiem per fora. Al llarg de la història va ser ocupada pels cavallers hospitalaris, els cavallers templaris, l’ordre de san Juan fins al segle XIX i la Comunitat de les a serves de Maria fins 2005.

Enfront està el convent de monges clarisses El Tránsito. Entrem al pati, no més. Les finestres tan compactes denoten que és convent de clausura, elles ens veuen però nosaltres no a elles.

Estem passejant paral·lels al riu. A traves d’un dels carrers perpendiculars veiem el pont de pedra. Tinc temptació de  baixar ja directament, però no ho faig. Em fie de la zamorana que ens acompanya que ha triat el millor trajecte per veure el que és més important. I al Pont de pedra quan anem? li pregunte...tranquil.la...em diu, en no res arribarem a un mirador on es veu amb tota la magestuositat. 

Aixi que continuem per Rua de los Francos i tot just a l’esquerra trobem la Plaça de san Idelfonso i l’estàtua d’Herminio Ramos Perez, professor i cronista de la ciutat de Zamora que va nàixer en 1925. L’any 2009 se li va fer un homenatge, per la gran estima que Zamora li professa i col·locaren  l’escultura en una plaça important.

Presideix la plaça l’església arxiprestal de San Pedro i San Idelfonso, d’estructura romàntica, el major edifici romànic de la ciutat, però façana neoclàssica del segle XVIII. Fou iniciada al segle XI sobre altra església possiblement d’origen visigòtic. Al segle XIII fou ampliada i reformada però a partir del XV començaren a fer modificacions que li llevaren el romànic del passat. Es bé d’interès cultural. En l’actualitat predomina l’estil neoclàssic i barroc.

Entrem. És bonica. Hi està el sepulcre de San Idelfonso i el de San Atliano primer bisbe de Zamora. També veiem que estem trepitjant tombes que per a identificar-les en lloc de noms hi ha nombres.

I ressalta un retaule amb l’escultura de la Virgen del Amor Hermoso. Una verge que sovint es té en boca en una expressió popular.  La imatge crida l’atenció perquè porta unes arracades precioses. Ens conten la llegenda que davant de la imatge arribaven les joves que volien casar-se per demanar casar-se. Cada vegada que el desig es complia li regalaven arracades. En té una bona col·lecció: d’or de plata, amb pedres precioses...

Encara passa...joves que hi van per demanar nuvi i li regalen arracades que li arriben d’arreu d’Espanya i fins i tot fa poc d’Itàlia. Atenció, ens diuen que no val demanar per a un mateix, el favor ha de ser per a altra persona. Aixi que si es vol un nuvi personal, que no és el cas, s’ha de dir una cosa com: “vull que la meua germana tinga el millor cunyat”. I així queda la demanda feta.

Una vegada fora de l’església, seguint el trajecte cap a la catedral,  travessem l’arc lateral...

I arribem a la Plaça de Fray Diego de Deza i passem per l’altra part de l’església i el convent de religioses marines.

Seguim caminant i arribem a la Travessia del Troncoso amb el racó de la poesia zamorana...un raconet particular...

...que dona a un mirador amb vistes espectaculars al riu i al pont de pedra. Ara si que el veig bé. El pont de pedra és del segle XII encara que fou reformat posteriorment. Uneix el centre de la ciutat amb els barris de la part oposada del riu. Me n’adone que  el pont és com un iman que m’atrau i que cada vegada que el veig no puc deixar de fotografiar-lo. Esta vegada em pose jo davant, celebrant el meu aniversari. 

I entre carreronets amb molt d’encant, com la calle del corral de las campanas...

... en no res, ja estem en la catedral, enfront estan les ruïnes de l’antic convent de San Jeronimo, que fou un dels gran monuments del passat comparable en importància a la catedral. Només queden unes columnes, un claustre i una portada. De la resta...no se sap. Tal volta forma part de cases zamoranes. 

PROCEDÈNCIA DE LA FOTO: MªAmparo Sanz Mora

De la Catedral el que més destaca és el cimborri d’influència bizabtina revestit d’escates de pedra i la torre del Salvador de 45 metres.

Hi ha molt que veure...per fora i per dins. Entrem a la catedral, consagrada en 1174 es d’estil romànic encara que hi ha molts estils posteriors. Passem per les capelles totes amb valor artístic i parem especial atenció en el cor.

Em criden l’atenció dos imatges de la Mare de Deu, són inusuals, pense que no se'n veuen moltes amb estes caracteristiques: una és la Mare i el Jesuset que tenen els cabells rossos i  l’altra la Verge Maria que no està representada de jove sinò una persona madura.

Tot just al costat de la catedral està el castell, recentment restaurat i des d’on es veu la torre i el cimbori tan característics.

PROCEDÈNCIA DE LA FOTO: MªAmparo Sanz Mora

Acabe, mostrant-vos de Zamora el millor dels passejos, el que creuant el Pont de pedra ens du a la Ribera del Duero. De nit tot cobra una màgia especial. Anem a la platja Los Pelambres on hi ha un xiringuito. Ja havíem vist la panoràmica diürna i no volíem perdre’s l’estampa nocturna d’este perfil il·luminat de Zamora que formen les teulades de les cases, la silueta de les torres, de les esglésies, dels merlets...de la catedral...

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021

ZAMORA-I PART: inici del passeig per la ciutat

Molta gent pensa que un dia és suficient per conèixer Zamora...no és cert. 

Un dia en Zamora no és prou per conèixer-la i està equivocat qui diga el contrari. Cal més temps i sobre tot gaudir de l’amabilitat de la gent, dels carrers nocturns il·luminats o de l’ambient... millor si és amb un vinet davant.

Hui us mostre un poc del que conec, un resum dels passejos que he fet per la ciutat espanyola que, afegeisc, m’ha sorprès i m’ha agradat. He gaudit de debò en la ciutat banyada pel Duero. 

La primera visió és des les la part exterior de les muralles entrant a la ciutat. Des de la finestra del bus impressionen. No esperava veure tant de tram enmurallat. La ciutat es troba en un punt estratègic, per estar en una part elevada sobre el riu. En el passat, les muralles ajudaren en el control dels possibles invasors, en l’actualitat l’única finalitat és ser testimonis i transmissores de la història. En van haver fins a tres recintes emmurallats. Actualment queden restos de muralles i també es conserven algunes de les portes d’accés.

Seguint la primera mirada de Zamora i gaudim d’una panoràmica  vorejant el riu Duero, que és un ingredient molt important en la ciutat. Diria que és un gran protagonista que els que viuen a Zamora tenen la sort de tindre a mà. Va ser font de riquesa en el passat i pulmó verd hui en dia.

Des d’esta perspectiva s’endevina que no és una ciutat molt gran, un poc més de 60,000 habitants i això significa que no haurà perdut l’essència del passat. De lluny s’hi veuen els grans monuments que hem de visitar. Sembla una ciutat tranquil·la i s’agraeix, encara que els de Zamora es queixen de tanta calma. Diuen que en estiu encara es veu turisme però en hivern,  tanta solitud... és mortal.

Creuem un pont i en deixem a un costat altres... Observem el perfil  de la ciutat i uns molins medievals, ja en funcionament al segle X, las aceñas de Olivares, exemple d’activitat industrial del passat. En el segle XIX deixaren d’utilitzar-los. En 2008 es recuperaren per al turisme i es poden visitar. De sobte, veiem el pont de pedra que  té tanta antiguitat. Ja tornarem a veure’l amb més tranquil·litat. 

També veiem zones verdes que són un espai d’oci per als habitants de la ciutat... 

Quan estem creuant un dels ponts per entrar a la part antiga de Zamora, veiem de lluny el que per als de Zamora és la platja, la de Pelambres. Diuen els de Zamora fent broma que és la platja de Benidorm perquè hi és on s’hi van veure els primers biquinis de la ciutat, eren unes joves que acabaven d’arribar de la ciutat llevantina i volgueren implantar els aires moderns que havien viscut. També es diu que durant setmanes alguns cures repetien en els sermons dominicals el perill de caure en pecat mortal si se seguien eixes modes tan pecaminoses. 

A traves de la finestra veiem la menuda església romànica de Santiago el Viejo, fora de la muralla, no se sap quan es construí però es creu que seria a finals del segle X o principis del XI. Fou declarada Be d’interès Cultural en 1931.

I també veiem les ruïnes del castell, que estan tot just al costat de l’església de Santiago el viejo i  de la catedral.

M’ha agradat molt esta primera mirada de Zamora, però tenim ganes de trepitjar i conèixer millor el que Zamora guarda. I ho fem, baixem del bus i comencem a caminar.

Entrem al casc antic per una de les portes que es conserven, la porta de Doña Urraca, que formava part del primer recinte emmurallat del segle XI. El nom ve perquè estava adossat al palau residencial de la reina zamorana. La porta té dos façanes diferents, la més espectacular és l’externa, la que nosaltres veiem primer. L’arc d’entrada té al costat dos torres semicirculars unides per una cornisa superior. Està declarada Monument Nacional del Patrimoni espanyol. 

Es nota la diferència amb la part interna. 

Arribem a la Plaza de la Leña i ens enfilem per la Calle de la Reina. Veiem cases del passat amb blasons, que ara tenen altres ocupants, algunes són bars i han perdut el significat  antic. Però, llevat d’alguns casos,  Zamora no ha perdut l’autenticitat. Seguim caminant, seguim observant i alhora escoltant una bona guia de la ciutat que en este primer passeig per Zamora ens explica de manera amena. M’agrada quan gent local conta anècdotes, ens fa parar en detalls curiosos...i no només es limita a les que estan escrites als llibres de història.

I arribem a la plaça Major, en el cor del casc antic, una de les més importants. La guia ens fa parar l’atenció en el paviment i obedient l’observe. Hi està marcat per on anava la muralla que travessava la plaça. I és que sovint excavar per fer obres suposa trobar restes arqueològics.

Un dels monuments més importants de Zamora és l’església de San Juan Bautista, hi està. Del segle XII, és una de les esglésies romàniques més importants de Zamora en la que destaca el rosetó. En Zamora hi ha 14 esglésies romàniques i esta, destaca entre totes.

I just davant està l’estàtua de Merlú, de 1996, és  la imatge representativa de la Setmana santa zamorana. Merlú és el nom que reben les parelles de congregants de la confraria de Jesus Nazareno, que tenen per tasca reunir als altres confrares a toc de corneta i tambor per començar la processó.

A la plaça està  l’Ajuntament nou, un edifici de finals del segle XIX, que fou rehabilitat a principis del XX i actualment, des de 1950, és la seu de l’ajuntament.

I tot just enfront, imponent, amb 25 metres d’amplària, bonic i amb porxada, està l’Ajuntament vell, un dels edificis més antics de Zamora. Té el seu origen al segle XV i és d’estil plateresc, al llarg dels segles ha patit incendis i enderrocaments que han anat restaurant, modificant  i alhora afegint elements. Va ser ajuntament fins 1950 que començà a funcionar l’Ajuntament nou situat enfront. Actualment és la seu de la policia.

En la plaça i els voltants s’hi  concentra el bullici comercial, els bars...

Des de la plaça parteix el carrer Renova que destaca pel comerç i ens du a la part moderna, si seguim més endavant arribem als ben afamats  carrers de Santa Clara i San Torcuato... entre altres.

Tot just al costat esquerra de l’ajuntament vell està el carrer Balborraz que destaca per bonic i pintoresc.

Antigament hi estaven instal·lats els gremis d’artesans i comerciants. El nom és degut a una porta en la muralla que fou enderrocada en el segle XVI i que portava eixe nom. El carrer és una costera empinada que baixa fins el riu. Possiblement és el carrer més fotografiat de Zamora. Els edificis, la majoria estrets i algun que altre alt, conserven en certa mesura l’aire del segle XIX, són singulars i plens de color, com la Casa modernista Faustina Leirado, fundada en 1910 caracteritzada per la verticalitat, és alta,  i decoració minuciosa amb motius florals, vegetals i línies corbes. Malauradament les reformes urbanístiques fetes en Zamora a partir de 1960 llevaren molt d’encant al carrer.

Tenint de nou l’Ajuntament vell de referència, a la  part dreta està l’estret i sinuós  carrer anomenat de los Herreros, que destaca, entre altres coses, per la marxa nocturna de bars i tapes..

Continuarem el passeig per Zamora...encara queda molt que veure...

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021