VALÈNCIA: ESGLÈSIA DELS SANTS JOANS

 Fa molts anys era un lloc fosc, ennegrit per culpa d’uns incendis, però hui no dic el mateix: he trobat una església blanca i lluminosa, preciosa i enlluernant, que val molt la pena veure.  

Hui visite una de les esglésies més antigues de València, església dels Sants Joans  popularment coneguda com Sant Joan del Mercat, Situada al cor de la ciutat, just enfront de la Llotja de la seda i al costat del Mercat central. Acaben de restaurar-la per l’interior i per l’exterior. És un dels conjunts barrocs més importants d’Espanya, que ha recuperat frescos, estucs i escultures, tot desaparegut durant quasi un segle i a més a més s’hi pot gaudir d’un espectacle immersiu innovador. 

Donem una volta per la plaça i per l’exterior de l’edifici mirant les façanes, les gàrgoles i els finestrals ogivals. En aquells anys es faria una nova portada barroca, situada  a la plaça del mercat i enfront de  La llotja, que fou concebuda com un gran retaule de pedra profusament decorat sobre una terrassa. I observem de lluny el penell de metall i el pardalot de Sant Joan de la Torre, l'àguila de sant Joan que porta un  tinter i una ploma a la boca que representa el que emprà l'evangelista per escriure l'Apocalipsi. Popularment, rep el nom de Pardalot de Sant Joan. Segons la tradició, les famílies pobres portaven els xiquets al mercat i allà els deien que miraren cap al penell, perquè el pardal de sant Joan havia de començar a volar; aprofitant la distracció i enmig del tràfec del mercat, la família fugia amb l'esperança que algun mercader l'adoptara i li donara un futur..

Encara falta enllestir el treball de les covetes de sant Joan, unes botiguetes menudes i mig colgades, on antigament treballaven manyans, sabaters, llanterners i venedors de quincalla, per la qual cosa els andamis i tanques no em permeten fer les fotos de l’exterior que voldria i les agafe d’internet

FOTOS PROCEDÈNCIA: https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Joan_del_Mercat

 L’església, declarada Monument Històric Artístic Nacional en la dècada de 1940, fins fa poc no lluïa. Recorde haver entrat fa molts anys i veure un lloc fosc tot ennegrit. Tot el valor artístic no destacava perquè no s’hi veia. Hui no dic el mateix: he trobat una església blanca i lluminosa, preciosa, enlluernant.  I tot gràcies a la rehabilitació finançada per la Fundació Hortensia Herrero. L’actuació ha suposat una inversió de quasi deu milions d’euros i uns cinc anys de treballs. L'església ha estat restaurada íntegrament, tant arquitectònicament com pictòricament. L'objectiu de la restauració, especialment, era restituir la imatge de les pintures d'Antonio Palomino, destruïda per un incendi durant la Guerra Civil que la deixà negra.

I és que l’església de Sant Joan dels Joans està marcada pels incendis. L’església es construí en 1240 sobre una mesquita, com passà en tantes i tantes altres esglésies però uns incendis la destruïren. Tot seguit, durant el segle XIV en estil gòtic, es reedificà. Del gòtic podem veure l’estil de construcció en una sola nau amb capelles laterals entre contraforts, també queda una gran rosassa cegada.  Alhora són gòtics dos arcs ogivals en la façana nord i una finestra redona en el cos inferior de la torre campanar.

En 1592, de nou s’incendia  i es reformà completament durant el segle XVII i XVIII, per la qual cosa quedà actualment majoritàriament una església barroca. Fou aleshores quan es construí la capella de la comunió decorada per Vicent Guilló i es pintà la cúpula amb frescos de Josep Vergara entre 1782 i 1786. També s’alçà l'actual torre campanar, de planta quadrada i tres cossos, els inferiors senzills, i el de dalt ben abarrocat.

Cert que mire on mire bocabada. I escolte l’audioguia que explica la història tan interessant...Mare meua quants incendis!...després del segle XVI encara hi hagué més incendis...ja en el segle XX també.

A l'interior, d'una pletòrica i fantasiosa decoració barroca, destaquen les grans estàtues en estuc blanc de Jacopo Bertesi, que representen Jacob i les dotze tribus d'Israel.

I també cal parar l’atenció  en tota l’ornamentació de la nau central incloent-hi la decoració pictòrica de 10 de les 12 capelles laterals.

Però si hi ha un punt que no podem deixar de mirar és el sostre i l'immens fresc de 1.200 metres quadrats que pintà, de 1697 a 1701, Antonio Palomino per tota la volta, des del presbiteri fins als peus de l'església, centrat en l'Apocalipsi, quan substitueix Vicent Guilló, del qual sols queden les llunetes de la nau.

També cal observar amb deteniment l’abscís, que unes vegades està blanc però en altres moments hi ha una imatge projectada. I és que les pintures de l’abscís que desaparegueren en l’incendi de 1917, però gracies a la tecnologia ara podem veure com eren. Pel que fa a l’altar que hi ha baix, també va patir incendi durant la guerra civil i el retaule original fou destruït. El que veiem de fusta policromada i daurada amb la imatge de la Inmaculada.

L’església meravella, i si no és prou , el remat final bocabadant és gaudir de l’espectacle afegit per atraure el visitant i alhora mostrar la història de manera visual, es tracta de “Barroc Immersive”, que transforma el temple. S’inicia al·ludint als incendis i després conta els inicis gòtics i el pas al barroc. Els efectes de llum realcen les pintures, les escultures...els estucs, els daurats...

Es un  audiovisual fantàstic que empra la tècnica de videomapatge  i dura uns 15 minuts en els quals podem veure com la volta i les parets es transformen la volta i les parets en un espai narratiu de llum i so  que ens conta la història del temple, des dels incendis que l’han marcat fins a la plenitud del barroc valencià, acompanyat d’una música històrica  i composicions contemporànies creades expressament per a l’experiència.

Gaudir de l’experiència immersiva de l’església suposa un viatge emocionant en el temps,  és una meravella que amb color, llum i música permet contemplar el patrimoni perdut perquè va mostrant fragments de la història.

Valore el treball que s’ha fet, l’efectiu i el previ que ha suposat dècades d’investigació, combinant tècniques tradicionals amb mètodes punters com la bio neteja amb bacteris, el làser i suports de fibra de carboni.

Valore el treball que s’ha fet en els estucs daurats, en les lúnules i en els frescos de la volta emprant com a suport material fotogràfic per apropar-se fidelment a la realitat, En la part que no quedava res de pintura,  s’ha pogut reproduir digitalment  transferint imatges impreses que es conservaven...

En fi, valore que l’església haja  convertit la nau en un espai barroc ple de  bellesa.

De nou li done l’enhorabona a la fundació Hortensia Herrero perquè ha tornat a recuperar un patrimoni arquitectònic i artístic per a la ciutat. Ho va fer  recuperant la denominada Capella Sixtina de València, ubicada en laIglesia de San Nicolás. També finançà la restauració del Museu de la Seda i va restaurar el Palau de Valeriola, que ha convertit en un centre cultural  que acull la seua pròpia col·lecció artística. Ja tinc ganes de tornar a l’església de los Santos Juanes per veire la recuperació de les covetes, així  com saber quins nous projectes té la fundació.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, MAIG 2026

VALÈNCIA: MONESTIR de SANT MIQUEL DELS REIS

El monestir de sant Miquel dels Reis sembla l’Escorial!!! Ambdós feren de panteó real, monestir jerònim, col·legi i església i a més són ostentosos, entre altres coses,  per grans.

Organitzat per NAU GRAN Ontinyent, hui visitem de la ciutat de València tres edificis sobre els quals s’ha fet una gran tasca de restauració. S’ha de valorar perquè ha permès rescatar el passat i conseqüentment significa donar-li vida futura atorgant-li  altres funcionalitats diferents a les que van ser concebuts. M’agrada que es restaure el patrimoni històric i artístic. Sempre és una bona noticia que es facen inversions amb esta finalitat, perquè així recuperem els murs dels edificis que han vist tantes coses i eixos murs sempre parlen i ens ho poden contar. Hui visitem el monestir de sant Miquel dels Reis, el palau dels Valeriola i l’edifici del museu de la seda en l’antiga seu del gremi dels velluters, on ja vaig estar fa uns anys. 

Primer anem al monestir de Sant Miquel del Reis, un enorme edifici renaixentista que sembla l’Escorial. Cert. Està situat entre hortes en l’antic camí reial. Des del monestir, sense les edificacions actuals, ja s’hi veien antigament les Torres de Serrans, la porta d’entrada a València. Així que els visitants del passat que anaven cap a València, era el primer que trobaven, com un avanç del que anaven a trobar en la ciutat. Amb tota seguretat que el resultaria bocabadant. Li faig foto, encara que és a contrallum, perquè vull constatar que encara bocabada en l’actualitat. El mur exterior fou construït posteriorment. Actualment hi ha un projecte per a  recuperar l’entorn original i que siga només hortes, com en el passat.

De l’exterior destaca la grandària del conjunt de l’edifici i la decoració de la portada de l’església, un retaule-façana de les primeres en València, amb dos torres bessones quadrades i dos columnes salomòniques barroques. Hi estan representats els personatges més significatius per al monestir San Miguel, San Jerònim, Santa Paula..i  en la part superior, estan els tres Reis Mags, Baltasar en el centre.

Entrem. Un cartell mostra un plànol amb tot el que hi ha a l’edifici i els serveis que ofereix actualment.

Veiem unes maquetes que expliquen l’evolució arquitectònica de l’edifici des dels inicis. Amb el segles s’anà ampliant.

Patrocinat pels  duc de Calabria, Fernando d’Aragó en el segle XVI el monestir fou creat sobre un antic monestir del cister, el de Sant Bernat de Rascanya, el qual quedà suprimit el 1544 per decret del papa Pau III. Aleshores canvià el nom del monestir al de Sant Miquel dels Reis i també l’orde religiós. Els nous inquilins serien a partir de 1546, l’orde dels Jerònims.

I és que el duc de Calabria volia complir la  voluntat testamentària de la seua  esposa Germana de Foix, que demanà hi ser enterrada. Per la qual cosa el duc creà un lloc panteó familiar i monestir, també escola d’art i teologia al voltant de la biblioteca. L’encarregat del projecte fou l’arquitecte del rei, Alonso de Covarrubias.

Les obres començaren  amb la construcció del  claustre sud envoltat de galeries. És el primer que veiem només traspassar el cancell. Al voltant del claustre se situaven les dependències on es desenvolupava la vida dels monjos. En la planta baixa eren les sales comunitàries, com la sala capitular i la llibreria, la capella dels reis i l’aula per a llegir. El claustre sud és una de les obres més rellevants de l’arquitectura valenciana del renaixement. Són dos galeries superposades per set arcs per cada costat, l’inferior d’ordre dòric i la superior d’ordre jònic. Està coronat per una balustrada.

Tot seguit entrem a l’església. Actualment està dessacralitzada i serveix per a realitzar actes culturals. En 1550, el duc fundador va morir i les obres es paralitzaren durant vint anys. Quan reiniciaren les obres els criteris arquitectònics havien canviat. Les obres s’allargaren durant tot el segle i es prolongaren al llarg del XVII, fins i tot el XVIII. Per exemple, les obres sobre l’antic temple de l’ordre del cister començaren en 1623. L’església és gran, de creu llatina amb capelles laterals entre els contraforts. Amb cúpula i cor. Es troba coberta amb volta de canó i hi observe un gran rellotge. Així els monjos, que entre resos podien perdre la noció del temps, sabien en quina hora estaven.

El retaule de l’altar major, les grades i la balustrada és del segle XVIII, tot decorat amb la tècnica d’incrustar marbres de diferents colors. Es nota la riquesa de l'ordre religiosa. Sota l’altar està el panteó amb les despulles dels ducs de Calabria.

En el XVIII es feren obres a la cripta de l'església, condicionat el lloc on suposadament reposen els ducs. Primer s’enterraren les de Germana de Foix, que morí en 1536 i, com he dit abans, deixà estipulat en el testament el seu desig que les seues despulles reposaren al monestir.  Quan va morir el marit, el fundador duc de Calabria en 1550, l’enterraren junt a ella. Només baixar al panteó veiem uns mausoleus laterals que ens fan pensar que hi són els ducs, però realment és només decoració. 

Durant la restauració, emprant tècniques de georadar descobriren que les despulles no eren als mausoleus sinò en terra, en un lateral, just el punt que queda il·luminat per un raig de sol el dia de sant Miquel. El raig entra per una finestreta menuda del panteó, que rep alhora la llum directa d’una finestra que hi ha en l’escala d'enfront.

A la planta primera accedim per l’escala imperial, coberta per unes voltes amb cassetons. Mentre pugem observem part del paviment original del principis del segle XV.

Hi eren les menudes dependències individuals on cada monjo feia la seua vida.  Les dels novicis estaven a la segona planta. En cada porta figuren lletres i inicials per identificar-les. Hi està també l’espai Carmen calvo.

Hi també trobem el despatx de Nicolau Primitiu (1877-1971), que fou un empresari amb inquietuds culturals i gran bibliòfil que va fer donació de la seua biblioteca particular formada per més de 40.000 exemplars. La donació fou el nucli principal de l'actual Biblioteca Valenciana, capçalera dels sistema bibliotecari en la Comunitat Valenciana. És la raó per la qual la Biblioteca porta el nom del personatge valencià que va recopilar totes les obres al llarg dels anys, adquirint-les en diferents  països.

En 1763 es projectà la construcció del claustre nord que va suposar la desaparició de gran part del claustre de l’antic monestir de Sant Bernat de Rascanya. Les obres es paralitzaren i va quedar inacabat. Entre 1811 i 1814, amb les guerres Napoleòniques, es van fer malbé moltes parts de l’edifici i el monestir quedà deshabitat. Quan tornaren els frares, de tot,  només usaren el que quedava en peu, i alguna part l’enderrocaren. Els monjos s’hi quedaren fins a l’any 1835, any que l’Estat espanyol els va expropiar per la llei de la Desamortització de Mendizabal que afectà els béns eclesiàstics.

En 1856, l’edifici  fou utilitzat com asil i en 1879 es transformà en la presó de la ciutat de València. A partir de 1939 hi es tancaren els opositors del franquisme. Este ús va suposar modificacions en l’arquitectura per adequar l’espai a les necessitat noves de màxima seguretat, com el mur exterior. Junt al que eren les cel·les dels presoners entre 1996 i 1997 es feren excavacions arqueològiques i es trobaren restos de l’antic monestir sobre el que havien construït el monjos jerònims.

En 1962 l’edifici fou adquirit per l’ajuntament i la diputació de València. Les funcions de presó s’hi van mantenir fins a 1966. Posteriorment va servir per a diverses utilitats, una d’elles la d’escola pública en la dècada de 1970 i 1980. Després d’una rehabilitació iniciada en 1997 es recuperaren elements històrics i s’habilitaren espais per a ús de la biblioteca, dipòsit de material bibliogràfic, sales de consulta i exposicions. Es va convertir en la seu de la Biblioteca Valenciana depenent de la Generalitat. La inauguració fou el 23 d’abril de 1999. 

Acabem el recorregut entrant a la sala capitular, el lloc on es reunien els monjos per a llegir les sagrades escriptures i a resoldre assumpte interns.  Actualment és lloc d’exposicions temporals.

Deixe el monestir amb un sentiment agre-dolç. Trobar un edifici del passat que ha estat restaurat és sempre una bona noticia, el patiment viscut entre els murs durant l'ultima ètapa no ho és tant. Però veient la part positiva, m’alegra que actualment el que va ser presó repressora, estiga dedicat a difondre i salvaguardar la cultura valenciana, que és just el que el franquisme volia eradicar.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, desembre de 2023

FOTOS i MÚSICA: ANTIC MAGATZEM DE DENTS DEL RATOLINET PÉREZ a VALÈNCIA

 

Un lloc màgic on s'hi respira il.lusió i innocència...

EL BARRI DE LA VILA D’ONTINYENT(València), II PART: Entre carreronets i atzucacs

 Passegem pels orígens de la ciutat mentre anem descobrint racons i atzucacs i alhora imaginat el passat...

Hui ens hem proposat conèixer esta part d’Ontinyent, la dels orígens. Hem començat per un mirador des d’on es veu una bonica vista.

I després, ja dins del barri, hem visitat el Palaude la Vila.  Una vegada fora iniciem el nostre recorregut a les portes del palau, a la plaça de sant Roc on antigament se celebrava el mercat medieval. La meua amiga Amparo, que ens guia en esta visita, es coneix molt be no només el palau, sinó tots els carrers pels que anem a passejar. Sap molt i ens va contant anècdotes i diverses històries sobre el passat històric  on jugava i on anava a comprat quan era menuda. Malauradament ja no hi queda cap botiga i la majoria del veïnat que ella coneixia ja no hi és. Moltes cases estan buides, algunes estan restaurades i altres ho necessiten.

Ens enfilem pel carrer sant Pere, des d’on eixen perpendiculars diversos carrers pels que dubte si passaria un cotxe i atzucacs o sense cap, més estrets encara, com el carreró de la paella…No és el primer que veurem en el nostre recorregut per la Vila.

No hi ha carrers amples i la majoria són laberíntics. A un lateral deixem el carrer Cordellat, que fa referència al gremi que treballava el drap de llana filada a casa, que formava regruixos a manera de cordons i servia per fer peces de vestit. Més tard el travessarem. En realitat el barri es concentra en uns pocs carrers entrellaçats. Tots tenen encant. Hi ha cases rehabilitades i moltes pintades amb colors cridaners donen vida al barri, que per altra banda ha estat despoblant-se paulatinament des de fa un temps.

Arribem  a la plaça de sant Pere on hi ha un parc que dona al riu i es veu el pont de Santa Maria, no podem entrar i gaudir de les vistes perquè actualment està tancat. Enmig de la plaça està l’escultura de sant Pere de Verona, copatró de La Vila proclamat l’any 1660, durant la pesta. Al seu cap té un Ganivet clavat, segons la història perquè va morir recitant el credo i ratificant-lo amb la seua propia sang.

La continuació del carrer sant Pere és el carrer de la Trinitat, el carrer major, on continuem veient algunes cases que denoten riquesa en el passat. 

I no deixem de mirar els carrerons entramats.

Moltes cases tenen plantes a les portes. Un solar d’una de les cases es  s’ha convertit en un jardí ple  de verd i flors. Dona una sensació molt agradable. Demostra que el barri té vida i contrasta amb la sensació de solitud que s’hi respira.

Seguim l’itinerari que l’amiga ha proposat i des del carrer de la Trinidad veiem el singular i antic carrer del Callaris, el significat del nom ja ho diu, cami estret entre dues parets. Conserva l’empedrat escalonat, era on s’hi concentrava la població jueva, que sempre ho feia al costat de les muralles. Esta part és més ampla i fins i tot hi ha aparcament, és perquè han enderrocat cases i ha donat pas a placetes.

I seguim caminat avançant i retrocedint…és el que cal fer per descobrir raconets especials. M’alegra adonar-me d’un detall, tot està molt net, no hi ha brutícia arraconada ni cap paper per terra. L’última vegada que vaig vindre per estos carrers fa molts anys, el barri tenia altre aspecte, més degradat i abandonat, també brut. Ara trobem cases a punt de caure però no tantes com anys enrere.

Pugem per una costera de pedra i arribem a la placeta del Pinyó. Des d’on es veu el carrer major. En el nostre recorregut estem veient poca gent, alguna dona agranat el carrer i altra mirant per la finestra per distreure’s.

Seguim caminant. Ens anem  la Plaça de la Vila, i travessem el carrer Cordellat, que quan anàvem per sant Pere hem deixat a la dreta. En realitat estem donant voltes al voltant d’una area molt menuda.

En la plaça la Vila està l’església de Santa Maria, que algun dia visitaré amb deteniment, construïda entre els segles XIV i XVI, sobre el primer temple cristià que alhora es construí sobre la mesquita islàmica. I destaca el seu campanar, considerat el més alt de la Comunitat Valenciana. Li donem la volta per observar-la per totes les parts.

I tot just al costat veiem la plaça del fossaret, que ara és un parc molt agradable i que en temps antics seria un cementeri. Des del parc hi ha una vista molt completa del monestir de monges. En la plaça s’hi troba la seu de l’associació de la Puríssima. Observem el carreró que va directe al palau de la Vila.

Molt a prop de la plaça la Vila està el carrer Mirador on es conserva una font antiga, malauradament ha perdut el sostre.

I baixem a la Plaça Major pel Cantalar de la bola.

Estem a la plaça major, al peu d’on estaven les antigues muralles. Des del segle XVI  era el centre neuràlgic de totes les activitats públiques. La gent més important hi vivia, en grans cases i palaus. Hi està  l’ajuntament vell que data d’eixe mateix segle. I tot just enfront, el nou ajuntament, en una de els gran cases senyorials restaurades. Des d’esta plaça podem veure una bonica perspectiva del campanar de Santa maria.

Des de la plaça baixem al pont vell, és la següent parada.

Passem pel museu fester i racons que guarden l’essència dels orígens.

Arribem al riu on està el pont vell començat a construir en 1500. És un lloc emblemàtic. Era l’únic accés d’entrada i eixida de la vila. Consta de dos arcs de mig punt recolzats per tres contraforts, la superfície externa es de sillars de pedra picada i la barana fou construïda amb restos de diversos portals murals enderrocats a finals del segle XVIII.

Més enllà del pont i del riu està el camí dels Carros construït en 1520. També al segle XVI es construí el Tirador on es deixaven assecar els teixits de llana. I a principi dels segle XVII fou quan es transformaren les coves de la ribera del riu on vivia la gent amb menys recursos, l’actual Cantereria.

Ens acomiadem del barri de la Vila contemplant les velles façanes de les cases de la cantereria. Mirant amb atenció veiem un antic safareig. Però el que realment és agradable és escoltar la remor de l’aigua  fent un passeig agradable pel riu.

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT abril 2021