LA NOSTALGIA DE LA MUJER ANFIBIO
Autora : Cristina
Sánchez Andrade
LA ISLA DE LAS MENTIRAS
Directora: Paula Cons
Hui vos conte un fet que passà a una illa gallega. Es tracta de l’illa de Sálvora, una illa perduda en
l’atlàntic, que he tingut la sort de visitar i que em va encisar...hui vos conte
sobre un fet del seu passat, un fet que va passar en 1921 i va marcar la vida
dels seus habitants. Va haver un malaurat naufragi. El buc portava 266
persones, en moriren 213 i sobrevisqueren 56. Fou la major tragèdia documentada
de la navegació en Galícia. La destinació final del buc era l'Argentina.
També vaig a parar-me
en el tema de diferents versions que s'han fet de la realitat, analitzant la pel·lícula “La
isla de las mentiras” i la novel·là, “La nostalgia de la mujer anfibio. I és
que el tema de les versions crea controvèrsia. Llegint articles informatius sobre
el naufragi en diferents fonts m’ha quedat clar que sobre aquell accident hi
ha molt que no s’ha contat, molt que s’ha tergiversat i molt que s’ha
especulat.
El llibre “La nostalgia
de la mujer anfibio” es basa en els fets del naufragi dels Santa Isabel i queda evident des de l’inici que els personatges són ficció perquè, amb encert, l’autora s’inventa
tots els noms. A més, la narrativa té tocs surrealistes que envolten els fets
en una aura plena de tremendisme que allunyen la idea de veracitat. Realment és un llibre que sorprèn. L’escenari és real i les característiques que defineixen la gent que
hi viu també. M’ha agradat llegir sobre les maneres de ser, de viure, sobre el
treball de les dones... sobre l’aldea, sobre les reunions al safareig...sobre les formes
de les roques de l’illa... Eixa part real que fa imaginar com s’hi vivia en el
passat en aquell indret aïllat entre la ria d’Arusa i l’atlantic, està molt ben escrita.
La protagonista de la novel·la
és Lucha, que (fictíciament) passà com una heroïna més del naufragi però ella
no va rescatar ningú. Lucha porta una llarga melena que no es talla mai. Com
la majoria dels personatges de la novel·la, és peculiar. El dia del naufragi es
casava i acudí a la platja vestida de novia i en lloc de salvar o ajudar les persones
li passà un fet extraordinari que marcaria la
seua vida i anys després, la de
la filla i la de la néta.
La novel·la retrata diferents
èpoques i tres generacions. També mostra els canvis socials i politics que van
arribant amb els anys. Sálvora acaba sent abandonada i la majoria dels
habitants acaben en el poble d’Anguiño on la vida continua adaptant-se als nous
temps i a la modernitat que a poc a poc va entrant. Però els rancors, les gelosies...els
comportaments peculiars continuen... els secrets, la culpa col·lectiva...hi
estan com sempre. I l’autora va desgranant-ho tot emprant una prosa plena
d’imaginació.
Els personatges són memorables, atípics...enigmàtics...alguns fins i tot esperpèntics,
que creen moments estrafolaris que trauen somriures. Són personatges amb
carisma que m’han semblat eterns...cert, hi havia moments mentre llegia que he
perdut la noció de l’edat que podria tindre algun que altre personatge...però
no m’ha importat quedar-me amb el dubte de “quants anys tindrà ja?”... per
seguir el fil del relat. I és que l’autora els mostra amb una mestria que fa
imaginar-los fins i tot sensacions i olors. És realisme pur, cruel i alhora
delirant. I màgic...que en Galícia la màgia no pot faltar. Tot el conjunt
fascina i enganxa...convida a saber més i més per saber com acaba la història
de Lucha, la que arranca la nit del malaurat naufragi.
A més a més, eixe món insòlit
format per les diferents vides dels personatges, dona peu a reflexionar-hi sobre
la memòria en general, sobre els records en particular, sobre el desig femení des
de diferents perspectives i sobre la gent singular que no respon al prototip de
persona “ normal”, que no s’ajusta als canons establerts en la societat. Fa
pensar sobre la valentia de les dones en termes generals i de les gallegues en particular que suporten
un vida molt dura supeditada al mar.
La pel·lícula “La isla de las mentiras” també se centra en el que passà eixe dia i uns mesos després del rescat, para l’atenció en les heroïnes que sense pensar en la dificultat agafaren una dorna (embarcació típica) per salvar nàufrags. I també mostra les conseqüències, algunes bones, com el reconeixement oficial de l’heroïcitat, però altres dolentes perquè tot seguit una ombra de sospita pul·lulà sobre elles... i no dic més per no destapar trama ni llevar-li intriga a la pel·lícula. Només dic que en la meua estada en Sálvora, preguntant a gent que va molt per l’illa, em digueren que els descendents de les heroïnes no estan molt contents de la imatge que donen dels seus familiars en esta versió cinematogràfica que ha dirigit la gallega Paula Cons. I és que la directora es va atrevir a filmar conjetures atrevides, rumors no demostrats... i al meu parer és un risc perquè els noms i cognoms pertanyen a persones reals. Cons es defensa dient que la pel.licula és una versió fictícia, però no és suficient...els termes real o fictici quan es parla d’una persona amb noms i cognoms ha de quedar clar. Aixi i tot, puc dir que la pel·lícula m’agradà: l’ambient recreat, l’escenari real...els personatges... també he de dir que la vaig veure amb la motivació que en uns dies anava a visitar l’illa.
En resum, tan el llibre com la pel·lícula estan molt bé com punt de partida per indagar més sobre la realitat, que en este cas sempre va estar envoltada de polèmica. El que passà o no passà aquell dia de gener de 1921 ja quedà enrere. Tal volta els descendents sabran més... o tal volta prefereixen callar... El que està clar és que, com sempre passa, cadascú tindrà la pròpia versió de la realitat perquè les mirades dels fets sempre són distintes segons l’angle per on es mire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada