RESSENYA LITERÀRIA: LEJOS DE LUISIANA de Luz Gabás

 

LEJOS DE LUISIANA

Luz Gabás

Hui ressenye “Lejos de Luisiana” de Luz Gabás i estic segura que sense llegir el llibre, només perquè és el guanyador del premi planeta 2022 i l’autora va quedar catapultada a la fama per escriure “Palmeras en la nieve”,  hi haurà qui dirà que serà un llibre preciós. Doncs, al meu parer, dic que no. Està bé i prou. subjectivament parlant. Qui em coneix sap que quan llisg mire molt cada pàgina, frase i paraula. Com poden dir algunes persones que el llibre que hui ressenye  és magistral, captivador i monumental? No ho entenc, crec que és una gran exageració. Tal volta no és adient dir-ho perquè tindré moltes opinions en contra, però repeteisc que és la meua opinió subjectiva.

I continue opinant...Personalment dels premis “planetes” no he llegit cap que complesca les meues expectatives. Però com és una editorial amb diners i fan tant de màrqueting…com totes les llibreries fins i tot les més menudetes dels pobles més xicotets els tenen als escaparates…com totes les biblioteques els compren…com... fins i tot els trobem als supermercats... el cas és que sovint caic en la temptació de donar-los una oportunitat. Quasi sempre acabe defraudada. 

I caic en la temptació perquè no m’agrada prejutjar i si critique vull fer-ho amb coneixement de causa. De fet el planeta 2023, tal volta em faça canviar d’idea perquè l’ha guanyat Sonsoles Onega que demostra cada dia que és una comunicadora i sap transmetre. Llibres escrits per ella no n’he llegit cap. Però el guanyador planeta d’este any si que el llegiré perquè a més a més, el tema m’interessa: el de les dones gallegues que són les autèntiques heroïnes en Galicia...Ho sé perquè este estiu he fet un viatge essencialment mariner per Galicia, en creuer cada dia,  i ho he vist cada moment.

Ressenye “Lejos de Luisiana”  no perquè m’haja agradat especialment, sinó perquè en el blog viatger té cabuda tot allò que sona a viatge i este llibre és un gran viatge a l’Oest americà. Al respecte també tinc ressenyat el llibre “Pioneras”, sobre els que anaren a terres nord-americanes buscant nova vida. Tal volta us agrade. 

Comence amb una apreciació dels meus gustos lectors. Per a que m’agrade un llibre no cal que em faça pensar o que tracte temes interessats, sóc gran lectora i també m’omplin altres llibres que es paren en temes banals o que només em distrauen. Pense que hi ha temps per a tot i de vegades hi ha moments que vull llegir llibres per desconnectar de tot i tire mà dels que em permeten no pensar. Perquè el que a mi el que en realitat em fa gaudir és la bona escriptura. I llibres amb temes trivials també hi ha molt ben escrits.  

“Lejos de Luisiana” té un entorn històric molt interessant i poc conegut, però està ple d’aventures amoroses que a mi no m’han dit res i a més a més està escrit d’una manera que no m’ha agradat gens. Simplement perquè no m’han transmès emoció. Curiosament rellegint la ressenya de “Palmeras en la nieve” me n’adone que dic el mateix. Crec que saber arribar al lector és un dels aspectes principals en l’escriptura i la manera d’escriure, al meu parer, té molt a veure. En este cas he llegit les alegries i penúries dels protagonistes en la història de la conquista de l’oest sense involucrar-me, sense entrar plenament, perquè l’escriptura no m’ha deixat en cap moment per culpa  d’uns quants aspectes.

Per exemple, hi ha massa personatges, la majoria estereotipats, cert que llegia com si estiguera veient el guió de pel·lícules tipus “Bailando con Lobos” o “Lo que el viento se llevó”. I quantes explicacions i descripcions innecessàries…! Se m’ha fet llarg. No me l’he deixat perquè m’ha servit per passar moltes hores del calorós estiu en el que només abellia estar en casa amb l’aire condicionat llegint i becant. Tot alhora. Este llibre m’ha resultat perfecte. I a més volia ressenyar-lo i calia la lectura completa encara que des de l’inici ja marca la tònica general d’escriptura i podem endevinar què va a passar perquè les trames fictícies segueixen un patró típic. I a mi generalment m’agrada que em sorprenguin, que em facen riure o plorar, sentir...vull enganyar-me en les meues suposicions, preguntar-me què passarà en el capítol següent i necessitar seguir llegint amb avidesa per a saber-ho.

La història d’amor entre Suzette Girard, criolla de bona família i Ishcate, indi, fill del cap de la tribu kaskaskia és rotundament previsible, res que arribe al cor. I les altres històries d’amor complementàries tampoc aporten cap emoció: els amors prohibits, els de joventut, el de conveniència…tots estan mostrats amb poc força i emotivitat amb unes frases llargues i rebuscades. A més, no m’agraden les guerres i en este llibre en mostra moltes, uns envaint terres, altres defensant-les desesperadament, lluitant per la supervivència dels seus pobles.

Però tot no és negatiu en la novel·la. Primer, un llibre no és fàcil d’escriure i s’ha de valorar el gran treball de documentació i coordinació d’informació que ha necessitat l’autora. Reconec que totes les trames està ben enllaçades i això no és fàcil. També està bé que mostre un context històric poc llegit en novel·les  com són les quatre dècades del segle XVIII en les quals els espanyols foren amos de les llegendàries terres de Lousiana. M’agrada que es veja la diversitat d’idiomes, cultures, costums… tal volta motive a buscar més sobre la història dels migrants de quatre països i sobre els gran abusos als natius  furtant-los la terra i expulsant-los a viure fora de casa. 

Aixi que, amb tot, acabe dient a manera de resum que  no m’agrada generalitzar, tanmateix hui m’arrisque i dic que evite els llibres guanyadors del premi planeta. Perdó per ser tan dràstica i contundent. Perdó per ser sincera. Però és que encara no he llegit cap  guardonat amb el planeta que en arribar a l’última pàgina haja dit…vaja... que bonic! Me’l tornaria a llegir!. I això ho dic quan el llibre m’ompli per forma i contingut.

Sé que molta gent no pensa el mateix sobre este llibre i ho respecte. Molts lectors tenen idealitzats els premis planeta o l’autora...altres simplement els encanten els llibres quan més grossos millor, sense tenir en compte que sovint en els grans volums hi ha molts paràgrafs que estan de sobra. Entenc que cada persona tenim un gust…però em dol que es valoren i es faça excessiva publicitat d’uns llibres, que no necessàriament són els de més qualitat. Hi ha tants llibres que ningú coneix! Just els que no han estat tocats per la vareta màgica de cap grup editorial potent que es gasta molts diners escampant l’obra per tot arreu. 

Tanmateix també s'ha de ser positiu i cal dir que alguns bons llibres se salven de l'anonimat encara que no tinguen una forta publicitat per arribar als lectors, perquè disposen d'una formula aliada: la difusió de boca a orella, que per a mi té molta més validesa que la purament comercial.