RESSENYA LITERÀRIA de LA PENÍNSULA DE LAS CASA VACIAS de David Uclés

 

LA PENÍNSULA DE LAS CASA VACIAS

David Uclés

 

“La península de las casas vacías” és una novel·la fascinant pel que conta i com ho conta, és original per com està enfocada, amb parts combinant elements realistes amb elements fantàstics, creant una atmosfera màgica i surrealista. Dic que és original però fent honor a la veritat s’ha d’especificar que recorda molt a algunes  novel·les llatinoamericanes. Hi ha algunes famoses però em ve al cap una no tan coneguda, “El senyor presidente” on Miguel Angel Asturias fa una critica contundent a la dictadura i l’opressió. També m’ha recordat una mítica pel·lícula espanyola “Amancede que no es poco” o la d’estil similar  “El milagro de P tinto”.

David Uclés és l’autor d’esta meravella literària, tan documentada amb memòria històrica i memòria de vides humanes on impera la tragèdia, així com també hi ha documentació sobre tradicions i costums que són les que en moltes ocasions dirigeixen la manera de fer i actuar en la vida diària del pobles menuts. Diu l’autor, al final, que tot el que explica ho sap perquè el seu iaio li ho contà i que començà a parar l’orella quan tenia 19 anys. Ha estat 15 anys recopilant, organitzant, imaginant, redactant...I sincerament he de dir que es nota el treball. Al final ha eixit un bon llibre que està molt ben escrit.

Este compendi de prosa pura junt a prosa poètica, esta realitat barrejada amb ficció, és la prova que estem davant d’un magnífic escriptor que bocabada amb l’atreviment i el risc d’escriure mesclant tragèdia i dolor amb equilibri perfecte, amb tendresa i ironia envoltant-ho de bellesa literària que emociona, amb metàfores i simbolismes que de vegades trauen més d’un somriure. La ironia alleugera el pes de la tragèdia. Un atreviment que eix benparat perquè ha sabut mostrar de manera magistral una època i com a poc a poc queda desmembrada.

Impacta pensar que una etapa tan cruel es tracte amb el realisme màgic, perquè en la guerra va haver de tot excepte màgia. Però és just el que realment destaca de la novel·la, el saber cohesionar el realisme màgic amb la crueltat de l’època en la que hi ha personatges reals, encara que tocats de surrealisme. I el que conten també ho és. En esta novel·la, els lectors hem d’estar oberts a la interpretació, hem de deixar-nos fascinar per la lectura parant-nos a pensar en el significat, perquè amaga moltes veritats, les camufla per a que el lector les interprete a la seua manera.

Hi ha dos grans protagonistes, per una banda és Iberia, Espanya i Portugal, tot en una i per altra banda estan la família Ardolento: el pare Odisto, la dona Maria, que tenen molts fills i de tots especialment Jose i Pablo, són els que ens van descrivint el desenvolupament bèl·lic perquè cadascú lluita en un bàndol diferent. Odisto és  un camperol que sense saber-ho inicia el gran viatge de la seua vida obligat per les circumstàncies. Per la qual cosa, podem dir que és un llibre de viatges perquè mostra molts punts de la geografia espanyola, especialment mentre descriu el seu viatge i també el dels fills anant amunt i avall seguint el curs de la guerra civil espanyola.

Odisto em cau bé, de vegades he pensat que era l’únic amb trellat de la història. L’únic que veu que la guerra és un sense sentit per tots els costats. La família i en general, tothom al poble, viuen entre supersticions, entre pors i tradicions arrelades, entre pors,  històries i llegendes que van passant de generacions a generacions i de vegades ni se sap el fonament.  Tothom viu  entre misèria i opressió, apressats front la tragèdia. L’autor empra com fil conductor per contar la guerra civil el poble de Jaen, al que li posa el nom de  Jádula, i després sabem que és Quesada, el poble del iaio de l’autor.  Així que el poble i els seus habitants són personatges que junt a altres que van apareixent van configurant la història....hi ha ficticis i també històrics, com Lorca, Alberti, Unamuno, Mercé Rodoreda... Hemingway, Picasso...i cadascú fa el seu rol en la novel·la, i tenen la seua importància, apareixen desapareixen i la novel·la continua, seguint relatant sobre el poble, sobre els Ardolento o sobre el conflicte bèl·lic...

I quanta veritat! Pense, a mi m’ha passat, que la novel·la motiva a saber més. L’autor mostra fets i personatges, i el lector curiós pot buscar informació complementària per comprovar realment com va ser allò que explica. L’autor fa viure el que conta per la manera com escriu. Uclés és enginyós, creatiu, realment el llibre emociona. L’humor rebaixa la tensió de les situacions descrites.

M’ha enganxat l’estil que va sorprenent a cada pàgina. Bocabada des de l’inici. La lectura atrapa, i és fàcil malgrat la grossària del llibre perquè són capítols breus i a més, hi ha diversitat en el contingut. És  interessant veure com l’autor dialoga amb el lector, és com un amic que va contant... que fa comentaris, interpel·la, aconsella fins i tot en moments concrets del relat, aconsella escoltar una música determinada. 

I cada capítol motiva a saber que depara el següent, pensant a veure què passarà...I és que fins i tot traspassant el temps, l’autor es cita amb Franco en el Alcazar i té amb ell una conversa en la que li demana explicacions. En altre moment crea encarregats de protegir els llibres del futur que parlaran de la guerra que estan vivint, com els d’Almudena Grandes, Ian Gibson o Carmen Laforet. També té una trobada amb Picasso en Gernika. Són alguns exemples de les moltes genialitats que en el llibre s’hi poden trobar.

Escoltant comentaris sobre l’obra he trobat que a la majoria de lectors agrada molt, tanmateix hi ha alguns historiadors que estan en contra perquè diuen que pretén mostrar la guerra sense explicar clarament la cruesa bèl·lica. Diuen que és tergiversar la veritat. No són partidaris de les metàfores. Jo pense que tal volta no les entenen i no són capaços de veure la boniquesa literària que Uclés empra per fer-se ressò d’una època. Jo pense que l’autor amb este llibre explicant tant vides importants com anònimes, facilita el camí per a la comprensió, especialment de la gent més jove que li pot costar imaginar la veritat com va ser. Gent jove com ell que la guerra la tenen molt allunyada. També hi ha qui diu que de vegades l’autor opina i és una errada perquè sembla que adoctrina. Pot ser, tanmateix el que jo veig és que de vegades l’autor, com un personatge més, intervé i parla, però també és cert que en cap moment escatima paraules explicant de manera clara o camuflada amb simbolisme o metàfora, les nombroses barbaritats comeses per tots els bàndols. Perquè en una guerra tothom fa i desfà.

En definitiva, no puc més que dir que David Ucles, que a més d‘escriptor, és pintor, músic i traductor, és a dir, un artista... un creador... que si tot ho fa tan bé com este cant antibel·licista, ple d’ocurrències, que alhora és memòria històrica necessària per prendre consciència del dolor entre 1936 i 1975, podem dir que estem davant d’un nom que no deixarem d’escoltar en un futur immediat. Encara que serà complicat fer una obra que supere este tractat sobre la guerra civil espanyola, confie que la seua creativitat ho aconseguirà.