RESSENYA LITERÀRIA de LA ASISTENTA

 

LA ASISTENTA

Freida McFadden

Comence la ressenya de “La asistenta” fent-vos una confessió. He llegit el best seller, thriller psicològic, de l’americana Freida McFadden per curiositat. Volia saber la raó per la qual el llibre és tan popular, tan llegit, tan desitjat. A més li vaig donar una oportunitat perquè aborda el tema dels trastorns mentals, l’autora és metja especialista en el tema i vaig pensar què darrere hi hauria una base rigorosa.

Us segueisc confessant que el vaig agafar entre mans amb la idea preconcebuda que no m’havia d’agradar. De debò. Però volia crear-me opinió pròpia. Tal volta, en el fons, sentia enveja de l’autora que havia trobat la fórmula per a crear milers de lectors. Pot ser. No és fàcil aconseguir-ho i esta autora ho ha fet amb escreix. Li done l’enhorabona sincera, perquè la gent llisga tant sempre és bona noticia. Tanmateix tire en falta que els lectors siguen més crítics, que no es deixen arrossegar per modes ni publicitats, que llisguen i que sàpiguen analitzar els aspectes bons dels que no ho són.

Jo intente fer-ho sempre. “La asistenta” el vaig llegir amb ulls escrutadors, analitzant cada capítol, cada línia, cada paraula, i reconec que l’inici, el primer capítol, em va enganxar. M’agrada que empre la primera persona i  el fet que estiga escrit en present fa pensar que l’autora ho conta directament al lector. La narració crea intriga a ritme ràpid,  frenètic i trepidant, crea curiositat per saber, els capítols són breus, llenguatge senzill. Esta part és un encert. Està molt bé.

Per estos aspectes del primer capítol, per com està escrit, el valore bé. Es val de girs argumentals fent  creure coses que no són. Passen coses inesperades, encara que algunes vegades es poden intuir. També les dos pàgines introductòries creen molta expectació.

Però al segon capítol, malgrat abordar una fórmula que m’agrada molt que és la doble mirada, és a dir, un fet vist des d’altra perspectiva, començà la decepció perquè ja suposa repetició i inclou aspectes poc creïbles, que simplement busquen impactar. I del final amb un gir inesperat per tancar la història,  sincerament...no sé que pensar.

En general els personatges no m’han agradat, ni els principals ni els secundaris. M’ha desagradat que mostre la perfecció constant en els personatges principals, la manera de viure, la manera de vestir, la riquesa ostentosa...És gent que al capdavall té de tot però no té res, front als que tenen mancances i actuen com ho fan per necessitat. Tampoc m’ha agradat quan de vegades les protagonistes parlen com si foren quinze anyeres sempre valorant l’estereotip de bellesa femenina i masculina canònica. Realment este aspecte m’ha fet dubtar de l’edat de l’autora, i he arribat a pensar que era una adolescent.

És una trilogia i sincerament no sé si llegiré els altres dos llibres, «El secreto de la asistenta» i «La asistenta te vigila». Crec que amb el primer ja en tinc prou. No és un llibre en el que tot és negatiu, té, com he dit parts molt bones, però crec que li sobren tantes lloances.

Jo, a títol personal i sempre com una opinió subjectiva,  prefereisc els llibres que a més d’entretenir, com este, que ho fa i molt, et fan viure altres realitats, altres situacions, el transporten a altres mons, t’ensenyen…et fan reflexionar-hi. Just fa poc vaig escoltar un escriptor recentment guardonat amb un important premi literari, dient que els llibres han de servir per distraure. Només? Li pregunte. No opine el mateix: la literatura és més que distraure, la literatura ha de contenir màgia en les paraules, motivar a la reflexió i també segons tema pot divertir. M’agrada llegir amb contingut i no llegir pàgines que no et duen enlloc, m’agrada passar-ho be llegint però alhora que em conten coses. 

I ara ja hi ha sèrie de la trilogia...i pel·lícula. Tot tindrà un gran màrqueting, serà un èxit, com el llibre però jo no la voré, ho sé,  encara que mai es pot dir...”d’esta aigua no beure.”