La torre de Federico II és el símbol de San Miniato, domina fins l’extrem que en dies clars es pot veure Florència o Pistoia...val la pena l’esforç de la pujada.
Estos dies estic en Italià, concretament per la
Toscana. Pisa I part, Pisa II part, Florència I part, Florència II part, FlorènciaIII part, Florència IV part, Siena, Lucca, Pistoia, San Gimignano... Hui visitem
un dels pobles de la zona, famosa per les vinyes i pels paisatges. Parle de San
Miniato al Tesdesco, a la província de Pisa, el poble medieval d’origen etrusc
romà, tancat dins d’un recinte medieval que ressalta per la vessant artística però també econòmica i industrial: San
Miniato és famós per la trufa blanca. També és important perquè forma part de
la Via Franginea al seu pas per la Toscana, que comença en Lucca i acaba en
Siena.
Comence fent
una foto panoràmica però no es veu tota la ciutat perquè està distribuïda entre els cims de tres turos. I així, des de
només 150 metres d’altura sobre el nivell del mar domina un ampli paisatge des
de la costa fins els Apenins de la Toscana. Quan puge a la seua torre
emblemàtica me n’adonaré realment de la dispersió de les cases seguint
l’orografia del terreny.
Els primers murs amb torres defensives foren alçades al segle XII durant el temps que Itàlia fou dominada a per Federico I barba-roja. Sota el govern del seu nét Federico II es milloraren les fortificacions ampliant murs i construint edificacions defensives inclosa la Rocca i la seua torre. En l’Edat Mitja tingué popularitat convertit en un centre d’administració imperial i Federico II en el segle XIII el transformà en un centre de recaptació de tributs per a l’italià central. Entre els segles XII i XIV san Miniato fou devastada per les guerres de poder. Al segle XVIII se li atorga el títol de ciutat. Formava part del gran ducat de Toscana quan el ducat fou assimilat pel Regne d’Itàlia en 1860.
Actualment San Miniato té uns 27.000 habitants. Abans
de seguir cal fer una matisació: en tot moment em refereixo a San Miniato al
Tesdesco que no s’ha de confondre amb la basílica de San Miniato al Monte de
Florència que vaig veure de passada quan pujava a piazza Michelangelo.
També faig altra matisació, he dit al principi “
estic visitant”...però en realitat al final, de San Miniato, veig poc. Malauradament estem a més
de 40 graus, l’onada de calor no fa ganes de caminar i només busquem les ombres
i llocs frescos. Llàstima perquè sé que la localitat té molt a veure...
Només entrar hi ha uns escultura del 2012 que representa
la importància de la trufa blanca en el sector econòmic de la ciutat. Es un homenatge
a la trufa més gran del món trobada a san Miniato. Pesava 2’520kg i la trobaren
en 1954.
Afegeisc una foto de la trufa, il tartufo, que vaig veure en una tenda de la ciutat de Lucca, que em serveix per mostrar com és este apreciat fong subterrani. Té una capa exterior llisa, de color groc clar o verdós i una polpa marró clar amb vetes clares que desapareixen quan es cuina. Hi ha de distintes grandàries i fa un olor fort, com el del formatge fermentat. Cada any, en novembre se celebra l’exposició del mercat nacional de la trufa blanca i és un gran esdeveniment que atrau molta gent.
Des de l’aparcament anem a la plaça del Duomo on està la catedral i el museu diocesà. És un dels punts de partida per a anar a diferents edificis de la ciutat com el Seminari Episcopal, un gran edifici renaixentista que veiem de passada i realment dona testimoni de la grandesa de San Miniato en el passat...un edifici auster i refinat...Actualment ja no funciona com seminari.
... o l’església de la Santissima Annunziata, l’església de los Santos Miguel y Esteban, el palau Comunale que és l’ajuntament, el palau dels vicaris, l’església de san Francisco, l’església de santo Domingo... molts palaus renaixentistes construïts per riques famílies aristocràtiques...o l’església del crucifix que està a prop.
Però nosaltres no ho veiem, solament el que envolta la plaça el Duomo. El calor esgota, el calor paralitza.. el calor és sufocant. El calor minva les forces i nosaltres les reservem per pujar a la torre.
Ja estem en l’esplanada on està la torre reconstruïda. La tenim davant, és del segle XII, dalt del turó, a 192 metres. Formava part d’un conjunt defensiu.
La vista compensa l’esforç de la pujada. Hi ha una bonica vista de tota la regió del Valdarno.
Però no ens conformem i volem pujar més amunt, a la torre. Al seu castell s’allotjaren personalitats com Barba-roja o el papa Gregorio V.
A la torre estigué empresonat el canciller Pier
delle Vigne abans de suïcidar-se. Pier Dele Vigne fou el fidel secretari de Federico
anomenat per Dante en la Divina Comedia. Durant la Segona Guerra Mundial la
torre fou destruïda pels nazis per prevenir que els aliats l’empraren com torre
de bombardeig, però sortosament, fou reconstruïda
en la dècada de 1950..
Ja les vistes des de l’esplanada eren magnifiques tan de la ciutat com del que l’envolta, tanmateix les de dalt son espectaculars. La ubicació sempre ha estat un punt estratègic, prop del riu Arno a meitat camí entre Florència i Pisa, que durant segles s’han disputat San Miniato. Punt per on passaren exèrcits amics i enemics... i comerciants... i viatgers de tot tipus. També els peregrins, com ja he dit, de la via Francigena, ruta de connexió entre Roma i el nord d’Europa.
Una vegada vista la torre baixem. Costera avall…molt millor. El calor no ha minvat…
… i un bon lloc per suportar-lo és entrar a la catedral dedicada a Nuestra Señora de la Asunción y San Ginés, que fou anomenada catedral al segle XVII. Quan baixem, el primer que fem és entrar-hi. Primer mirem la façana. Fou construïda sobre una edificació religiosa romànica del segle XII probablement sobre el que quedava d’una antiga capella, però amb reformes i reconstruccions posteriors per la qual cosa veiem elements gòtics i renaixentistes.
En la façana construïda sobre rajol roig hi ha inserides 26 menudes peces de ceràmica esmaltada decorada. En la part inferior estan les tres portes del segle XVI de pedra. I en el nivell superior hi ha tres rosasses.
El campanar està a banda, se l’anomena la Torre de Matilde per la llegenda que conta que Matilde de Canossa, la filla d’un vicari, va nàixer en el palau adjacent, el palau dels vicari. Té un rellotge disposat asimètricament. És una torre que al segle XII era de vigilància al XV fou absorbida per la catedral del segle XV i convertida en campanar.
Entrem. La frescoreta de l’interior de la catedral reconforta. És un bon lloc per a descansar mentre admirem el que hi ha. Te estil neo renaixentista amb decoracions d’estil barroc. Té planta de creu llatina amb tres naus estan separades per dos sèries d’arcs de mig unt que descansen sobre columnes jòniques de fals marbre policromat i estan cobert amb enteixinat tallat i daurat del segle XVII. El púlpit és de marbre també hi ha altres obres artístiques valuoses, com retaules llenços o la pila baptismal. Entristeix pensar que fou objectiu durant la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que la Torre Federico, el Duomo fou bombardejat en 1944 i matà a 55 persones.
Tal volta en altra ocasió...Sé que a la Toscana tornaré. Se m’ha quedat molt per veure..
QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada