LA TOSCANA: PISTOIA

Diuen que Pistoia és bonica i tranquil·la:  la tranquil·litat es veu. No hi ha cap turista. Així que crec que hem d’afegir el qualificatiu de desconeguda. Si és bonica o no. Ara ho comprovem.

Pistoia o Pistoya és, segons diuen, de les poblacions més boniques de la regió i està situada a meitat camí entre Lucca i Florència de la que només està a uns 30 quilometres. Un passeig per la ciutat que fou capital cultural en 2017, ens mostra les petjades del passat.

Iniciem el passeig en la plaça de san Francesco o plaça Mazzini com també se la coneix. Hi ens deixa el bus i iniciem el camí a peu. Presideix a plaça l’església  de San Francisco del segle XIII, construïda en estil sobri i rigorós, sobre un menut convent. Segons la tradició san Francisco d’Asis arribà a Pistoia el 1220.

Tot seguit parem davant de l’església de San Andrés Apòstol, del segle VIII i remodelada en el XII. Té una bonica façana amb la típica decoració de ratlles de marbre en colors, esta vegada verd i blanc, i arcades cegues amb fins capitells. És una decoració que ja ens resulta familiar després d’haver vist tantes esglésies i catedrals en la Toscana. En el passat el seu baptisteri era dels més importants de la zona. Observe la façana amb deteniment. Hi ha un element decoratiu un tant estrany, i és la incorporació del tres Reis Mags. Tal volta l’explicació és perquè  l’església estava en la via Franginea des de Roma cap a Roma. L’artista Pisano te molts treballs fets en esta església.

Seguim caminant. De nou em reafirme que no trobem ningú pel carrer. Després de tanta gent en Florència, Pisa o Lucca!. També és cert que no són hores…fem el passeig  després de dinar i fa calor…Anem per via del Carmine i via delle Pappecami. Parem l’atenció en una menudeta finestra en la façana d’una casa: és per on l’amo venia el gènere que produïa als camps fora de Pistoia. Passem pel jardí de la piazza del Carmine amb l’església homònima, un dels pocs exemples del barroc toscà.

A prop està l’antic hospital,  Ospedale del Ceppo, fundat al segle XIII, tingué paper fonamental en 1.349 amb l’arribada a Europa de la Pesta Negra que matà tanta gent.  En la façana  adornada de la loggia porticada està el friso horitzontal de terracota pintada obra dels escultors Benedetto Buglioni y Giovanni della Robbia, conegut com el Freggio Robbiano. És una meravella. Il·lustra les set escenes de la Misericòrdia: vestir al nuet, atendre al peregrí, assistir als mallats, visitar als presos, soterrar els morts, donar de beure a qui té set i menjar a qui té fam. Tot ho proporcionava este centre en l’Edat Mitjana i Moderna. No falta l’escut dels Medici en la façana, la destacada família florentina de banquers que aportaren governants a la ciutat de Florència des del segle XV, papes com Leon X, Clemente VII i Leon XI i altres càrrecs.  I és que en 1501quedà sota la responsabilitat d’altre hospital florentí. L’escut del la poderosa família el veiem per tot arreu en la Toscana.

No visitem l’interior, encara que si es pot fer visita guiada pels subterrani visitant  la sala d’anatomia de l’antiga Escuela Médica del Ceppo, el jardí del Ospedale; i el museu dei ferri chirurgici (dels utensilis quirúrgics). Enmig de la plaça, anomenada en la piazza Giovanni XXIII, està l’escultura anomenda la lluna en el pou, recordant el pou que hi havia en el passat.

En uns minuts estem en  la plaça de la catedral…

Impressiona. Que gran!. No hi ha cotxes transitant ni aparcats. Totes les gran places haurien de fer el mateix: prohibir aparcar i que passen vehicles. Els monuments s’engrandeixen estant  un espai tancat només per a vianants. I bocabada perquè hi són  els edificis mes importants, els religiosos i politics: la Catedral, el Baptisteri, el palau Vescovi, el palau dels Bisbes... No tan important, en un segon pla, veiem l’antiga església de Santa Maria Cavaliera i la torre medieval de Catilina al costaT del palau del govern.

Pas a pas. Parem davant de la catedral consagrada a san Zeno, bisbe a principis del segle IV, amb l’estàtua del sant acompanyada de san Jacobo, patró de la ciutat. Totes dues són de marbre i estan a la cúspide, la part alta de la façana. San Zeno fou el bisbe que aconseguí les relíquies que estaven en Santiago de Compostela, per a que la ciutat poguera honrar al seu patró. Originàriament fou un edifici romànic del segle XI que anà renovant-se segle rere segle amb la superposició d’altres estils. La façana romànica és del segle XIV, enllestida el 1505 quan Andrea dell Robbia creà la part central  de terracota decorada amb la Madona i el xiquet.

A la part Esquerra de la catedral està el Campanile iniciat el segle XIII, el campanar de 67 metres erigit sobre una torre llombarda a la que se li afegiren tres plantes. La cúspide és del segle XVI reconstruïda cada vegada que el terratrèmols castigaven la ciutat al final de l’edat mitjana. Són 200 escalons fins arribar dalt.

L’interior està dividit en tres naus subdividides per columnes, presbiteri i cripta. Hi ha frescos decorant les voltes i parets i pintures sobre fusta. De gran valor hi es conserva el gran crucifix de fusta de 1274 i un altar de plata fet pels millor orfebres que guarda les relíquies dels Sant.

Parem l’atenció en el  Baptisteri di san Giovanni in corte, de 40 metres d’altura i planta octogonal, que està dessacralitzat i actualment té finalitats culturals. Dissenyat per Andrea Pisano, l’edifici originàriament és del segle XIII, encara que el que veiem és una de les millors mostres de gòtic toscà, amb marbre blanc i verd bicromat alternat segons la tradició pisana. El portal principal està coronat per un timpan triangular complet amb una rosassa enmig.

Entrem. Dins, enmig, presideix la font baptismal octogonal decorada amb terracota destacant front a la senzillesa que l’envolta. La restauració de 1975 va traure a la llum la data de creació 1226 i el nom de l’escultor Lanfranco da Como.

A la dreta de la catedral està el palazzo del Vescovi, el palau dels bisbes el segle XI. Compta amb una loggia, o galeria exterior formada per arc sobre columnes amb sostre i oberta a un o més costats d’estil gòtic i restaurat en 1981. Era la residencia fortificada del bisbe de Pistoia que es convertí en mansió en el segle XII. Els bisbes hi visqueren durant huit segles. Amb el pas del temps, i segles els espais es quedaren menuts i amb l’arribada de temps convulsos, la Revolució francesa,  fou el mateix bisbe qui posà en venta l’edifici. A meitat del segle XIX l’edifici fou utilitzat com vivendes privades i botigues. Hui acull el museu de la catedral.

A la part Esquerra veiem el Palazzo del Podestà, o Palazzo Pretorio Cosntuit al segle XV fou la seu del tribunal de justícia. Com la  resta del conjunt arquitectònic de la plaça és d’estil gòtic però amb  una ampliació important en el segle XIX que va propiciar que perdera part de l’estil anterior. Es famós pel pati interior amb escuts d’armes des magistrats i escuts de famílies importants.

I completa la plaça  altre edifici important:  el Palazzo di Giano o del Comune, seu del govern de la ciutat des de 1294. És l’actual ajuntament. En 1348 es completà  quedant amb  les dimensions actuals i  en 1637 s’enllestí l’annex  que l’uneix amb la catedral.  L’escut d’armes dels Medici destaca en la façana.

Molt a prop, darrere del Baptisteri està la  Piazza della Sala una de les principals de Pistoia. Les primeres esglésies es construïren al voltant d’esta plaça. Enmig hi ha un pou de marbre anomenat “del Leoncino”, al voltant del qual se celebra el mercat de fruites i verdures des de fa segles.

És una zona on actualment hi ha moltes botigues històriques, i de delicadeses, pubs  i restaurants. Pistoia té més que visitar, nosaltres hem fet un tast del més important. Acabem la visita anant per un carrer cobert de cintes de colors. Pense que van bé per a donar ombra i que segurament formen part de la decoració de la festa que unes setmanes enrere, el passat 25 de juliol, Pistoia ha celebrat en honor al patró de la ciutat. És la festa de «la Giostra dell’Orso», una competició entre els quatre barris de la ciutat que té lloc en la plaça de la catedral amb característiques similars a la gran festa del Palio de Siena.

M'ha agradat Pistoia, i crec que efectivament és una ciutat desconeguda de la Toscana que val la pena visitar. De sobte veig un edifici que és una biblioteca: la biblioteca fabroniana. Per què serà que allà on vaig  trobe biblioteques? És una antiga església que no només s’ha reconvertit en una rica biblioteca històrica sinó que custodia llibres antics i únics, alguns qualificats d’estranys, un lloc d’estudi i conservació del patrimoni bibliogràfic. Si. Pistoia és una ciutat per descobrir que va bé per desconnectar de la massificació turística d’altres ciutats de la Toscana que reben milers de visitats.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA