RESSENYA LITERÀRIA: 14 de abril de Paco Cerdá

 

14 de abril

Paco Cerdá

Hui ressenye un llibre especial,  tan pel que conta i el que significa com per la manera que està escrit. Però, estem davant d’una novel·la? No, malgrat que semble una de gènere negre o d’intriga: el que conta és real, no hi ha ficció. És un assaig o crònica periodística? Tal volta podríem qualificar el llibre així, però ens quedaríem a mitges.

Aleshores, què és “14 de abril”?

Doncs, podríem dir que el llibre són pinzellades de vides i fets en una jornada en concret. Si volem matisar més, caldria sumar tots els qualificatius i dir que és una crònica periodística històrica que basant-se, entre altres fonts, en cròniques de premsa escrites al dia següent del dia descrit o fotografies que il·lustraren la memorable jornada i que l’autor utilitza per descriure-les i alhora situar-nos en el temps imaginant com se senten o què pensen els protagonistes, ens conta el que passà un dia important per a Espanya, concretament el dia 14 d’abril de 1931 quan es proclamà la segona república.

És un llibre magistral escrit amb estil periodístic i jo afegiria que envoltat de literatura en forma de prosa poètica. Perquè a la tècnica periodística, que per ofici domina l’autor, en la qual el contingut és el que importa, s’afegeix la tècnica literària del bon escriptor, on a més del contingut es busca la forma. Per la qual cosa crea textos que no només informen de manera concisa, àgil i directa, com fan els textos de premsa, sinó que atrapen al lector com ho diu. 

És un llibre de fàcil lectura amb capítols curts, frases breus i contundents, que van relatant escenes algunes quotidianes, moltes inèdites i altres transcendentals, que ja la història s’ha encarregat de transcendir. Està escrit en un estil singular amb un narrador omnipresent que  ho sap tot, el que es veu i el que no, sap el que pensen els personatges, el que senten. Un gran encert és el fet d’escriure els textos en present que transporten al dia i al moment. I emocionen els inicis dels capítols, impactants, en els quals ens presenta gent anònima que han trobat la mort entre les manifestacions a favor i en contra del nou regim polític que ha guanyat.

Cada capítol un protagonista. El primer és Emilio, que serà l’última víctima de la monarquia. També Emilio protagonitza la història final. M’agraden els llibres que queden arrodonides, com un cercle. Amb Emilio, que ja anys enrere va patir una palissa monarquica, comença i acaba el llibre.

És un dia on passa de tot i del qual, l’autor ens va mostrant situacions i sentiments com alegries, pesars, dolors, pors, angoixes, il·lusions, esperances, ansietats, desconcerts, lleialtats...és una mirada molt humana que commou.

I destaca per mostrar-ho quasi hora a hora. Per a la separació del temps empra les franges canòniques, les que regien el ritme dels resos en la vida medieval en l’occident cristià. Te mèrit  trobar documentació de totes les hores: Prima, Vísperas, Tercia, Sexta, Nona, Maitines i Laudes.

I també és un encert escriure la història des de perspectives diferents i des d’escenaris diversos arreu d’Espanya. Per tant, no hi ha solament un personatge protagonista, hi ha molts. La majoria són anònims. Sempre he dit que la història és la suma de moltes xicotetes històries i este llibre ho demostra. Però altres no són tan desconeguts, són personatges que abans o desprès del dia en concret ja tenien un cert protagonisme o un paper rellevant en la història d’Espanya, directa o indirectament. Cerdá ens contà qui són i per entendre’ls millor a més ens explica circumstàncies que els envolten.

És un treball d’història molt rigorós. Per escriure’l i documentar-se, Paco Cerdá s’ha capbussat en arxius de tota Espanya, com diu al final del llibre especificant les nombroses fonts en les que s’ha basat. Llegint, a més de gaudir, s’aprèn història.

És un plaer llegir llibres on es nota el treball metòdic de documentació i organització. En “14 de abril” Cerdà l’ha fet necessàriament per poder fer selecció dels succeïts que li interessava plasmar. En este llibre no hi ha improvisació. Tot està pensat.

Tota aquesta mestria i demostració de domini de la narrativa, organització i estructura tan premeditada també es veu en altres obres de Cerdá que tracten la postguerra, com el “El peó” que segueix la vida d’Arturo Pomar, un xiquet prodigi jugant als escacs, i alhora també hi està en “Presentes” que compagina el trasllat ple de veneració i lloances del  fèretre de José Antonio Primo de Rivera des d’Alacant fins a l’Escorial, amb altres vides anònimes i reals de perdedors de la guerra. Cerdà sap difondre la història amagada en segon pla com poques persones ho fan, ho fa com si fos una novel·la on no hi ha res inventat.

Els tres llibres són recomanables i emocionen però dels tres “14 d’abril” m’ha arribat a l’ànima. Realment pense que és un llibre únic, no hi ha altre igual, guanyà un premi i s’ho mereix. Així que si no l’heu llegit, endavant, no us el podeu perdre. 

Espere que no tarde en arribar una nova obra de Paco Cerdá, segur que ens sorpren, segur que m'agradarà.