Un passeig pel CASC HISTÓRIC DE CALATAYUD a la província de SARAGOSSA- II PART.

Veig abandonament...solars buits i bruts...façanes a punt de caure...s’està perdent una part important testimoni del passat...Em dol.

Hui visitem  Calatayud. El primer que veiem només deixar el bus, és una gran font en la plaça de santa Teresa: la font de les huit canelles del segle XVI. Es sòbria i té dos cossos. En el cos superior hi ha un blasó de Calatayud fet amb alabastre representant un genet portant la bandera. En el seu origen, la font, tenia dues canelles en un lateral reservades al botxí de la ciutat i persones considerades infames. Esta part desaparegué en fer obres en la carretera i el frontal quedà modificat lleugerament, a més fou desmuntada per traslladada al lloc actual.

Tot seguit entrem al casc històric per la porta de Terrer abans anomenada porta del Matador. És una construcció del segle XVI que té dos torrasses semicilíndriques construïdes amb rajola i rematades en teuladetes còniques d’agulla. Un arc rebaixat uneix en dos torreons sobre el que descansava l’àngel de la ciutat, desaparegut en la segona meitat del segle passat i que al seu lloc, actualment s’obri un balcó. L’ajuntament, actual propietari, recuperà la figura de l’àngel representant-lo sobre vidre, obra de Mariano Rubio. A cada costat del balcó hi ha uns blasons amb les armes de la ciutat de Calatayud i altre dels Àustries. Actualment la Porta és la seu del centre d’estudis bibilitants de Calatayud. Bibilis era l’antiga ciutat propera a Calatayud que originàriament era celtibera. Fou una ciutat molt important de la qual els habitants han adoptat el gentilici: biblitians.

 

Veig en el mapa que si anàrem pel carrer Buñuelo o carrer Santa Maria arribaríem al barri jueu però no anem, el nostre passeig per Calatayud és breu i controlat pel temps. I sincerament em quede amb les ganes...perquè antigament era un call amb molt de poder...però em resigne.  Ja sé que hi ha certs tipus de viatge, els organitzats en grups tancats,  en els quals molts no es pot veure...Però realment em sap greu perdre’m esta part de la ciutat perquè m’agrada anar pels carrers més estrets i entramats que guarden més autenticitat. Hauré de tornar i visitar la ciutat al meu aire.

Passem per la col·legiata de Santa Maria que mostre en capitol a banda. Al seu costat, està el palau de los Pujadas de Vezlope, que és una representació d’arquitectura civil d’estil aragonès dels segles XVI i XVII amb façana de rajola de tres altures i galeria d’arqueries correguda, sota aler de gran vol. En l’actualitat és seu de l’oficina delegada del govern d’Aragó.

Arribem a la plaça de Espanya que és d’origen medieval porticada a l’estil aragonès. Hi era el mercat musulmà, i continuà sent mercat fins a la segona meitat del segle X, concretament 1976. Una escultura representa la dona venedora en els mercats.

 

Hi també s’hi celebraven les corregudes de bous, mítings, actes multitudinaris, balls... La majoria de les cases són del segle XVII i XVIII i les columnes procedeixen de les ruïnes de l’antiga ciutat i Bibilis que ja he anomenat en l’apartat de la porta de Terrer.

S’hi diferència d’altres places perquè les façanes són irregulars, i així i tot formen un conjunt harmònic. Les cases tenen balcó corregut i sembla que és un únic balcó el que li dona la volta a la plaça. Me n’adone que algunes cases estan inclinades i és que el subsòl de Calatayud i també de la plaça està format per materials molt permeables i les edificacions perden consistència. A més a més, està prop el riu Jalón que va penetrant per la permeabilitat del terreny. En les actuals construccions ja es té en compte i s’empren materials adequats però les antigues van cedint i tal volta acabaran en terra. Ja se’n veu alguna que ha caigut i és un solar.

Me n’adone que en algunes façanes hi ha unes menudetes finestres obertes cara a la plaça. I és que antigament es podia vendre la casa i els antics amos podien seguir gaudint de la balconada i així poder veure les celebracions festives o altres actes. En eixos casos el nous amos s’obrien les finestres menudetes per poder gaudir també del que s’hi feia en la plaça.

L’edifici més important es la Llotja, que fins fa uns anys era l’ajuntament. És un edifici renaixentista del segle XVI, la part de baix i del segle XVIII la segona planta. I tot va ser reformat al segle XIX.

He llegit per algun lloc que en un cantó de la plaça hi ha un carreró singular:  la calle de la flecha o de las flechas, no ho sé cert. I és que segons conten, el menudet i quasi ocult carreró abastia de contraban els comerços de la plaça. Pregunte en informació i turisme i m’indiquen el lloc exacte, “al lado del supermercado Al Campo”, em diu el xic amablement,  “però no se ve nada, está cerrado”, afegeix. Efectivament. Veig com una reixa tancada, tanmateix el meu cap es posa en funcionament i puc imaginar el que els historiadors han contat: que era un carrer molt estret i on feia mal olor, un carreró on antigament s’hi feien tractes clandestins...i on la xicalla sense dubte s’amagava per jugar …perquè era un carrer diferent, quasi amagat…Llàstima que en la ciutat no traguen partit d’un racó que convida a mostrar històries curioses del passat...

En no res estem davant del mesó de la Dolores. Diuen que és l’edifici civil més antic que es conserva en Calatayud. Originàriament era un palau renaixentista de finals del segle XV o principis del XVI, pertanyia al marques de Ayerbe i fou la Posada de San Anton fins 1963. Actualment és propietat de l’ajuntament i començà la rehabilitació en 1997. L’edifici estava molt deteriorat, quasi en ruïna total, després de les obres és un hotel de tres estrelles i museu dedicat a la llegenda de  La Dolores. El mite de la Dolores cada vegada es més gran en Calatayud. La llegenda es va fer popular a través d’un cobla, d’una opera i un pasdoble que tothom té en ment i no pot deixar de cantar quan es parla de la ciutat: “si vas a Calatayud..” també s’han fet obres de teatre i una novel·la.

Al costat hi ha un mural que crida l’atenció. La Dolores és la protagonista. Però qui era la Dolores? Hi ha versió real i versió fictícia. Comence per la real que diu que Maria de los Dolores Peinador Narvión nasqué en Calatayud el 13 de maig de 1819 de família acomodada. En morir la mare li deixà una quantiosa suma que el pare es negà a donar-li. Traïda pel pare es casà amb un ex tinent de Granada. Portava una vida acomodada però els recursos econòmics anaren acabant-se mentre litigava per aconseguir l’herència. Diuen que les necessitats econòmiques començaren a allunyar a Dolores de marit i que buscava companyia per altres llocs. Com la gent començà  a xafardejar del comportament i la parella se n’anà a Madrid on vivien llogats. Quan el marit va morir acabà de criada per als marquesos de Altamira. I en 1894 va morir amb 75 anys. Està soterrada en la Almudena.

La llegenda és diferent, parla de les aventures d’una jove guapa i bondadosa que servia al mesó de Calatayud. Té de pretendents un barber, Melchor, també un ric mercader, Patricio, aixi com un sergent anomenat Rojas. Lazaro un seminarista també s’enamorà d’ella. La història acaba amb la mort de Melchor a mans de Lazaro. Un escriptor català escoltà una cançoneta sobre la Dolores i escrigué el romanç, després vingué l’obra de teatre...i no parà... així començà la fama.

La Dolores real i la llegenda són diferents però sempre és protagonista i ja considerada patrimoni d’Aragó. El mural simula la façana de l’edifici que hi havia antigament i des de diversos balcons se saluden  la Dolores, Pascual Marquina, el compositor musical, el baró de Warsage que per cert fou  gran defensor del pont de pedra de Saragossa en la guerra de la independència i l’historiador  Vicente de la Fuente. el mural està bé... però els voltants...ufff

Seguim passejant… a la plaça Bardaji veig un edifici amb finestres mirador “modernes” i mirant-lo pense quant que s’haurà perdut de patrimoni. Casualment buscant informació de Calatayud m’apareix una imatge del mateix edifici però l’original, el d’abans que es va construir al finals del segle XIX o principis  de XX. No es va fer restauració, el que es veu és una imitació.   

En la plaça Joaquin Costa, està l’ajuntament que fou construït originàriament com seu del banc d’Espanya entre 1930 i 1932, després es dedicà a custodiar l’arxiu municipal que encara s’hi troba.

Calatayud té un  conjunt fortificat islàmic, del que hi ha documentació que es remunta a l’any 862d.c, i per tant és el més antic conservat d’època medieval en Espanya, està format per cinc castells units per llarg llenços de muralles amb torreons però en este tast de Calatayud no els veiem. Només imagine  que un d’ells, està al cim d’un turó que hi ha a l’eixida de la ciutat, després de traspassar la porta de Saragossa, abans anomenada de Somaja o Somalias, construïda en 1818 i que no té res especial però si li dona encant a la plaça on està la basílica col·legiata del Sant Sepulcre.

Acabem el passeig en este punt. Acabem de visitar el Santo Sepulcro. Tambè hem visitat abans l’església San Juan el Real  i al principi del passeig la col·legiata de Santa Maria . De les tres en parle en altre post. 

 Amb tot, em dol dir que em quede un poc decebuda del que veig o millor dit, del que no puc veure. I és que a més d’haver moltes vivendes enderrocades que ara són solars abandonats que serveixen per aparcar cotxes, donant la idea d’abandonament i deterioro, sembla una ciutat fantasma perquè  acaben de passar les festes patronals i està quasi tot tancat, fins i tot bars. Espere tornar a Calatayud i canviar la imatge de la ciutat.

 

QUADERN DE  VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÈS; estiu 2025