Escoltar el nom de Panticosa és pensar en esqui i fa pensar en aigües termals famoses.
Deixem Sallent i anem al balneari de Panticosa, que està a 1630 metres d’altura. La carretereta d’uns 8 quilòmetres per pujar és estreta i empinada. El paisatge que ens envolta és espectacular. El balneari de Panticosa tenia molta fama i tenia ganes de veure’l.
Però... arribats al lloc...quina decepció! No és el que esperava. El balneari funciona. Les propietats minero-medicinals de les sis fonts d’aigües nitrogenades i sulfuroses existents en el lloc, estan especialment indicades per al tractament d’afeccions renals, digestives, respiratòries, reumàtiques, nervioses i de pell. Tanmateix, edificis moderns fora de lloc han substituït els antics que li donaren prestigi. Ja no queda res del que era. Ara hi ha molt de luxe en arquitectura moderna però poca essència. Alguna casa de pedra s’ha salvat! Quasi ni faig fotos perquè no m’agrada el que veig, desentona en el paratge natural amb el riu Caldarés. Veig massa formigó, massa vidre... els edificis antics no s’han restaurat, tot s’ha enderrocat i construït de nou. Em sembla, i és opinió subjectiva, una aberració arquitectònica.
És un dels balnearis d’aigües termals més antics d’Espanya. Els romans ja gaudien de les seus aigües, hi anaven a prendre les aigües. Les excavacions de 1951 de la font de Tiberio ho corroboren unes monedes i ceràmica romana que hi trobaren. Després l’ús de les aigües decaigué durant segles. No hi ha documentació d’època medieval que els anomene. Al segle XVII ressorgeix l’interes per les aigües medicinals i a finals de segle es construeix la primera casa de banys. A final del segle XVIII ja té certa importància, i es fan càrrec diversos llogaters. A final del segle XVIII es descobreix la font Herpes i es construeix una segona casa de banys. Els primers anys del segle XIX i la guerra de la independència paralitzaren les iniciatives de millora però la cosa canvià quan en 1826 Fernando VII expropià les instal·lacions i va cedir el privilegi d’explotació a Nicolas Guallart, que construiria huit edificacions. Al llarg del segle XIX era un dels més prestigiosos d’Espanya, podia acollir mes de 1500 persones. Els edificis eren d’arquitectura de muntanya, no com els d’ara. Aquells tenien influència francesa, eren instal·lacions de luxe. Hi acudien les persones mes il·lustres, un d’ells fou Santiago Ramon y Cajal que hi anà per una afecció pulmonar mentre practicava l’afició de la fotografia. A meitat del segle XIX va patir un declivi i donant valor a la història en 1966 fou declarat Conjunt d’interès Turístic nacional mantenint-se fins l’any 2000 la fesomia original del segle XIX, tot desaparegué quan un grup empresarial comprà el balneari per a la rehabilitació i explotació de les aigües, creant Panticosa resort. Les fotos són d’internet i mostre com era antigament.
Les instal·lacions estan junt a l’ibon de Baños, un llac natural que arreplega les aigües procedents dels torrents que baixen dels cims que envolten per donar pas al naixement del riu Caldarés. Que bonic! Per esta imatge de les aigües que fan reflex dels cims de més de 3000 metres...si ha valgut la pena pujar al balneari!
Baixem a Panticosa. Poble típicament pirenaic està situat a 1184 metres d’altitud. La primera vegada que es parla de Panticosa és al segle XIII. Aleshores constava de quatre sectors de veins: quan s’ajuntaren dos, els de Santa maria i san salvador, nasqué Panticosa com es coneix actualment. Era 1426.
Té una posició privilegiada al cor del Pirineu Aragonès, gran part del seu territori està envoltat dels glaceres pirenaiques, un conjunt de 8 cims de gran interès científic, cultural i paisatgístic... així que, com Sallent, és lloc base per fer esports de muntanya. Compta amb una important estació d’esquí. El primer que veiem és el remuntadors amb seients, els telecadires.
És un poble menut, però turístic, no arriba als 800 habitants que viuen de la ramaderia i el turisme. Les construccions són en gran part modernes però encara s’hi veu alguna casa d’arquitectura tradicional del segle XIX. Quan el balneari estava en el auge, portà prosperitat i riquesa al poble. I queda poc per culpa dels incendis, en 1536 hi hagué un que cremà 88 cases, pràcticament tot el poble.
S’hi conserva l’església, que també pati molts desperfectes en l’incendi del segle XVI, i també conserva un pont medieval... seguim el passeig per veure-ho...
M’agrada un panel en el que estan representada tota l’arquitectura del poble. Ja n’he vist en altres llocs de la zona similars i em sembla una manera molt bonica de motivar la visita posant atenció a les cases, als monuments...
Seguint observant cases típiques del Pirineu, de pedra i fusta amb sostre de pissarra negra i passem per davant l’ajuntament...
L’església és d’estil gòtic tardà, i fou declarada en 2002 be d’interès cultural. S’hi va construir sobre altra més antiga dedicada a Santa Maria de finals del segle XII i principis del XIII, de la que queden algues restes. Destaca la torre rematada per un campanar d’estil francès i un capitell piramidal.
Entrem. És de planta rectangular amb tres naus separades per columnes cilíndriques amb capitells octogonals. El retaule major és del segle XVI. Altre incendi este en 1978 va destruir quasi per complet el retaule d’estil rococó del segle XVIII, així que l’actual està format per altres peces que se salvaren en el que destaquen la creu presidencial i el sagrari ambdues del segle XVI. Hi ha altres retaules interessants que destaquen. El més antic és el de l’Epifania que estava a l’ermita del Salvador. L’àbsida és poligonal i les voltes estrellades,
Al costat de l’església hi ha un parc amb la figura de l’esquiador, hi està des del 2006. Fou una donació d’una persona de panticosa. Als 11 anys se n’anà a viure a Barcelona, Va morir en 2008 i mai deixà d’anar i tornar al seu poble natal. Sovint feia donacions per ajudar a reparar l’església, quan l’ajuntament li proposà que fera alguna donació simbòlica per al poble, no ho dubtà. El resultat és l’escultura que representa la figura de l’esquiador, concretament el germà, fent honor al sector que tant ajuda al desenvolupament econòmic.
Acabem el passeig al pont medieval. El seu arc, construït originàriament a meitat del seglle XVI, sobre altre de fusta, constituïa el pas obligatori en el Camí Real que travessava la vall. Sobre el pont conten una curiositat, com té la part central molt estreta permetia al pastor comptar els caps de cada animal del ramat quan anaven i tornaven de pastar.
Al capdavall ha estat un dia bonic, amb les altes muntanyes en tot moment envoltant-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada