Realment Sigüenza és preciosa... sembla que estem en l’edat mitjana. Encisa per l’empedrat, per la uniformitat del color dels edificis i per la imponent catedral que custodia el donzell tan afamat.
Ja hem vist un poc de Sigüenza fent un passeig agradable. Estem davant de la catedral que, per fora, és imponent. Des de la plaça destaca la rosassa.
Es va construir al segle XII, amb idea defensiva com ho demostren els grossos murs i torrasses. Amb els anys anà evolucionat i actualment se la pot considerar una de les més boniques d’Espanya, i exemple d’arquitectura cistercenca.
Entrem i realment quede bocabadada. Quant d’art, quanta bellesa i elegància! Encara sent sincera, la primera sensació és que és fosca. Però la mirada s’acostuma. És de planta de creu llatina amb tres naus separades per grossos pilars, la majoria de doble columna i sobre base octogonal. Al sòl hi ha làpides sepulcrals. Amb respecte i silenci caminem per les naus, intentant no perdre detall. Passem pel retaule major renaixentista del presbiteri, per davant de les capelles com la de la Anunciacion fundada en 1515...
Observem el cor, obra mestra feta en fusta de nouera entre finals del segle XV i principis del XVI i el trascor barroc de marbre on destaquen les columnes salomòniques negres, obra del segle XVII. Hi està l’altar de la Virgen Santa Maria la Mayor, patrona de la ciutat. I pare l’atenció en el sepulcre del bisbe guerrer Bernardo, tan protagonista en la història de la reconquesta de Sigüenza.
Però és la Capilla del doncel la que destaca entre tot. Té una portada del començament del segle XVI amb decoració renaixentista manada fer pel bisbe de Canaries Fernado Arce, germà del donzell. L’interior de la capella és obra dels segles XIV i XV. Hi estan enterrats alguns membres de la família noble Vazquez de Arce, també el bisbe de Canàries. En general la capella mereix atenció sense presses. Està molt decorada amb elements que van del XIV al XVI predominant el plateresc i renaixentista. Al costat del famós xic, estan els iaios, Martín Vázquez de Sosa i Sancha Vázquez. Enmig del panteó està el gran mausoleu dels pares, Fernando de Arce i Catalina de Sosa,
En un lateral està el jove Don Martin Vazquez de Arce que va morir en la guerra de Granada quan tenia 25 anys. Es mostra reclinat sobre el seu sepulcre. Està considerada una de les escultures més belles d’Espanya. Ho és, bonica i elegant, delicada també, i transmet serenitat. I tal volta en part és tan famosa perquè l’estaua d’alabastre blanc que vist com un guerrer, no transmet tristesa. És una obra d’art, i realista: si parem l’atenció en les venes semblen blaves, i la postura no gitat, sinò mig recolzat amb les cames creuades com si estiguera viu i poguera, de sobte alçar-se. Podria parar en més detalls...però em quedaré curta, millor veure el donzell i situ, en la catedral. I sabeu què: no se sap qui va ser l’autor d’esta meravella.
A més de la capella del donzell també cal destacar un magnífic Altar: el de Santa Librada i el mausoleu de Don Fadrique que és qui manà fer l’Altar de Santa Librada. És una meravella plateresca del segle XVI feta per artistes experts. Està plena d ‘ornamentació, de detalls. Al retaule estan les 8 germanes de santa Librada. Us conte la llegenda. Ja sabeu com m’agraden les històries. Diuen que les nou germanes van nàixer el mateix dia i la mare, pensant que este extraordinari fet poguera fer malpensar que era una dona adultera, les tirà al riu. La partera va tindre compassió i les va salvar deixant-les al càrrec de famílies cristianes que les educaren en la fe. Les batejaren amb els noms de Quiteria, Liberata (Librada), Victoria, Marina, Germana, Eumelia (Eufemia), Marciana, Genibera i Basilia i les nou germanes foren santes verges. Van preferir morir a renunciar a la fe en la que les famílies adoptives les educaren.
Entrem a la Sacristia de las Cabezas, considerada una de les obres més importants del renaixement espanyol, dissenyada per Alonso Covarrubias. Cal mirar el sostre format per cassetons amb més de 300 caps grans i expressius i més de 3000 més menuts que son cares sobre medallons, roses, angelots… és un conjunt icnogràfic i ornamental únic en Espanya.
Completem la vista en el claustre gotic de planta quadrada al voltant del qual hi ha diverses capelles. Hi estan els fanals que eixen en una de les festivitats més importants, la de la Procesión de los Faroles de Sigüenza, en agost . Hi ha un pati enjardinat amb un pou renaixentista.
Amb l’entrada a la catedral podem entrar al museu diocesà d’art antic, molt a prop, situat en el palau de Lujan que és d’estil neoclàssica. A més d’art sacre des del segle XII al XX hi ha restos arqueològics i maquetes de la catedral. Però de tot destaca la Inmaculada Niña de Zurbaran i una escultura de Salzillo, també una arcada mudèjar recuperada d’una casa.
Ens queda poc de temps en Siguenza, perquè tornem a dormir a Guadalajara i optem per anar pel barri de san roc creat a finals del segle XVIII, ja fora de nucli medieval, i veure la catedral per darrere. Donem una volta per la palça del Obispo D Bernardo...
I tot seguit baixem pel carrer Medina, veiem el carrer perpendicular del Seminario, caminem pel carrer San Roque, passem pel palacio barroc de los infantes i per l’ermita de San roc de principis del segle XIX.
Veiem un camí de terra paral·lel al carrer Cañadilla des d’on es veu uns bonica perspectiva de la catedral per darrere. Paren, gaudim del paisatge i ens enfilem cap amunt...
Acabem en la porta del Toril, la que dona a la plaça Major.
Ara si, ja deixem Sigüenza. Hi ha carrers on sembla que el temps s’ha parat, i no s'hi veu ni cap cotxe, ni cap persona...
Tanmateix hi ha altres amb més activitat. L’ermita del Humilladero, antiga capella que acollia peregrins i caminats, al parc de la Alameda, està al costat d ‘una avinguda en un encreuament molt transitat. A nosaltres l’ermita no ens acull, sinó, més bé al contrari, ens acomiada.
Fins a la propera Sigüenza, sense dubte mereixes una visita més pausada.
QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada