RESSENYA LITERÀRIA: Viaje al blanco

Viaje al blanco

Jordi Canal-soler

Des que vaig saber de la publicació de “Viaje al blanco” tenia ganes de llegir-lo. Conec al seu autor Jordi Canal-Soler, però no en persona, per ara només és un amic virtual de les xarxes, algunes vegades hem intercanviat paraules. I és que ens uneix l’esperit viatger. És clar, jo em quede sovint en “l’esperit”i amb les ganes, i ell passa directament als fets.

No vaig a parlar dels seus altres viatges, tots tan interessants com aquest que hui ressenye. No cal perquè els té publicats al seu bloc viatger i a nombroses revistes especialitzades, i és que Jordi no para... també té entrevistes enregistrades a la radio i  a la tele. 

En “Viaje al blanco”, Jordi conta el viatge al Pol Nord fet l’any 2009, foren 9 dies en una expedició que va recórrer 111 quilòmetres. Jordi ho conta en primera persona i com si fos una retransmissió en directe. Amb ell viatgen dos companys més, poc experimentats, com ell, en aquest tipus de viatge, Eusebio i Santiago. També va el guia Ramón Larramendi, l’expert que ja ha anat cinc vegades al Pol Nord i sap per on va i què fer en tot moment. El trajecte està controlat detall a detall, així i tot sempre hi ha imprevistos. Cada dia es connecten amb la base central russa a Barneo i amb Victor Boyarsky, que és qui controla que vaja tot bé.  

“Viaje al blanco” és un títol adequat, perquè blanc és el gel i també el cel que els acompanya en tot moment. Les nits són blanques durant tot el trajecte. És un detall al qual el cos, com al fred i a altres coses més, s’ha d’acostumar, així com al fet que van trepitjant sobre una superfície que contínuament es mou, un detall que als profans ni ens ve al cap i que fa que avancen o retrocedeixen per les nits quan estan descansat a les tendes i fins i tot, fa que necessiten un GPS per localitzar el punt exacte on és el Pol Nord quan estan només a 15 metres. 

Jordi a més a més de viatger és un bon escriptor que sap transmetre i ho fa amb realisme i humor fins i tot front a l’adversitat. El llibre està escrit amb detall, perquè Jordi mai oblida la seua llibreta per anotar apunts de viatge. La llibreta és necessària per a deixar constància del moment, dels sentiments... escriure-ho és un impuls immediat que s’ha de satisfer. A més a més estes notes fan recordar amb més fidelitat el que sentiren en el moment. També es nota que és fotògraf per eixa ànsia de plasmar-ho tot en fotografia, que ni el fred li ho impedeix!.

La meua lectura de “Viaje al blanco”, ha coincidit amb dies de fred, escoltava l’aire que bufava fora de casa i alhora llegia que Jordi patia 30, 40 i més graus sota zero i eixa manera d’escriure tan directa i personal em transmetia la gelor que ell sentia en aquell moment, un fred que fins i tot, a la suor la convertia en escarxa.

Que el text siga directe i detallat,  és el que ressalte: les descripcions minucioses que ens descobreixen aspectes com els diferents tipus de gel que troba, (hi ha més vell, més jove, amb esquerdes) o … quan expressa els sentiments d’ impotència, d’inseguretat, d’alegria, de frustració, d’angoixa...M’agraden les explicacions sobre què mengen o la roba que porten. Sabem que ha comprat del supermercat abans de la marxa, algunes són llandes que no sap ni que contenen. Aquesta anècdota em trau un somriure i em transporta anys enrere quan en Noruega em passà el mateix. Per a menjar-hi  tiràvem mà de supermercat i com la informació estava en idioma local, sovint compràvem i no sabíem si era peix o carn. De Jordi ho sabem tot (quasi tot): què menja sopes de sobre però també tallarines i macarrons, així com xoriç i formatge. Sabem que menja galetes i llepolies (que es congelen). I respecte a les peces de roba, Jordi ens diu quin tipus de roba porta i especifica quan va posant-se i llevant-se peces. Ho veig molt instructiu i ens dóna a entendre la magnitud del fred que pateixen. A més a més Jordi també fa altres referències sobre el fred que esgarrifen nomes pensar-hi: com les teles del trineu s’apeguen pel fred... com se li congela la barba i les peces que es posa a la cara se li apeguen també...i la pitjor...com nota indicis de congelació algunes vegades.

I a més a més el text l’acompanya amb històries d’altres expedicions pioneres, amb anècdotes, amb reflexions i fins i tot ens conta un somni.

L’últim tram és angoixant per l’esgotament físic acumulat i pel fort vent que és el major enemic de l’explorador àrtic, però ho aconsegueixen i així Jordi ha complit el seu somni, ja deixarà de somniar i ha comprovat que se sent en aquells paratges tan inhòspits i gelats. A partir d'aquell moment que trepitjà el Pol Nord, els seus somnis ja no han sigut imaginatius sinó amb referents propis.

Aquest llibre és és un relat de superació personal, una perfecta guia de viatge, un manual d’actuació. Si jo haguera de fer aquest trajecte, que no és el cas, me l’emportaria darrere per seguir pas a pas i veure què fa, podria fins i tot menjar el mateix, podria posar-me la mateixa roba. I és que fins i tot explica el sistema d’orientació que s’ha d’emprar. És com un vademècum descriptiu que vindrà molt bé per al proper valent que s’atreveisca a anar-hi. Si és que es pot fer el trajecte... i és que Jordi acaba contant, amb pesar, com està afectant el canvi climàtic de manera desastrosa, així possiblement en uns anys al Pol Nord s’arribarà en vaixell i no a peu.

*Gràcies a l’editorial UOC per facilitar-me el llibre.