RESSENYA LITERÀRIA i de cine: LA SOSPECHA DE SOFIA

LA SOSPECHA DE SOFIA

Autora novel.la: Paloma Sánchez-Garnica

Director pel.licula: Imanol Uribe

**** Ressenya escrita en 2021 i actualizada en 2025 després de veure la pel.licula.

Fa temps vaig llegir la novel·la “LA SOSPECHA DE SOFIA”, la vaig ressenyar i la vaig publicar en este espai. Hui acabe de veure la pel·lícula i refaig el text per adaptar-lo explicant a més a més què pense sobre la pel·lícula. He de dir de bestreta, que aposte pel cine espanyol però en este cas no he eixit del cine com esperava. Tal volta tenia les expectatives massa altes.

 

La novel·la “La sospecha de Sofia” no és un llibre de viatges, però motiva a viatjar. En enllestir-lo, vaig sentir necessitat de ressenyar-lo al blog de viatges per moltes raons. En primer lloc perquè l’autora demostra ser una fan de Nino Bravo i l’anomena en diverses ocasions i este motiu sentimental, per a mi,  ja és prou. Nino i jo varem nàixer al mateix poble. Però també dic que, alhora que m’agrada el fet que sovint aparega escrit el nom de Nino Bravo, he d’especificar que en una ocasió l’autora ho fa explicant un detall erroni. Només comença la novel·la diu que la cançó “Libre” del cantant aieloner, fa referència a un soldat que va escapar del Berlin de la República democràtica i esta informació és una errada. Pense que l’autora ha fet cas d’un bulo que s’escampà fa anys i que la viuda de Nino Bravo m’assegurà que no és cert. Ella mateixa em va fer arribar un retall de premsa i un video explicant que la cançó “Libre” fa referència a la llibertat en general, sense cap tema en general.

 

El llibre et transporta a Berlin, que en 2019 vaig visitar i llegir sobre la ciutat me l’ha recordada. El Berlin del llibre és el d’abans de la caiguda del mur, el que patia la vigilància de la policia stasi, el que patia opressió i falta de drets, els dels somnis truncats i les pors, el de la pobresa, el dels desitjos d’escapar. I en la novel·la es veu molt bé. M’agradà reconèixer  al text carrers berlinesos i entendre les referències històriques sobre tota la vida dins del Mur, que era com una presó. També m’agradaren les referències a Madrid i a la ciutat de Paris, que em portaren bons i divertits records de la ciutat francesa.  Així és, el llibre et fa viatjar sense maleta.

 

Però la pel·lícula no. La pel·lícula d’Uribe m’ha decebut un poc perquè just esta part, la dels escenaris, és la que fluixeja. Els escenaris no estan encertats, a mi no em transporten al lloc. Quasi no es veu diferència quan s’està en Paris, en Espanya o en Alemanya. He llegit que és una pel·lícula feta amb pocs recursos i segurament és la raó per la qual esta part s’ha vist afectada. Amb tota seguretat que si Uribe haguera tingut més pressupost la meua opinió canviaria.

 

Tan la novel·la com la pel·lícula, segueixen una trama ben organitzada i mostren pinzellades de la dictadura franquista i l’Alemanya comunista. Tot comença amb una carta que rep el protagonista masculí. Li diuen que els pares que té no són els vertaders i si vol saber més ha d’anar a Paris. I la sorpresa més gran  és assabentar-se que té un germà idèntic. Així  comença la tràgica història emmarcada en el turbulent maig del 68 francès, la dictadura franquista espanyola i en el Berlín oriental de la RDA.

           

Llegint el personatge de Sofia en la novel·la, veig que representa dos prototips de dones: primer és l’ama de casa que es deixa la carrera professional per estar en casa tenint cura del marit i dels fills i per altra està la que demostra ser una eficient científica. M’agrada  eixa fortalesa i intel·ligència que realment en temps de la dictadura  estava reprimida. El seu somni científic acabà en casar-se com tocava en la seua època franquista. Era habitual que la mare censurara els estudis, com fa la seua, però el que és exemplar, és l’actitud del pare animant-la a estudiar. La seua manera de comportar-se amb  el marit és per a analitzar-la detingudament, però no ho faig per no desvetllar res. 

 

En la pel·lícula la protagonista femenina, Sofia, interpretat per una actriu que de sobra ha demostrat mestria en altres pel·lícules, Aura Garrido, es veu poc i ni el seu personatge ni la interpretació destaca. També pense que el doble personatge del protagonista masculí el gran actor Àlex González, no transmet les emocions que caldria.

 

En el llibre el que més em va enganxar va ser llegir sobre Alemanya i les històries humanes de desesperació per escapar de la part soviètica. En la pel·lícula no es veu res sobre este aspecte. És un llibre entretingut encara que és llarg, està ben entrellaçat, i només per això s’ha de destacar el treball de l’autora. Hi ha repeticions però no sobra res perquè fa recordar les situacions i així no es perd el fil. S’ha de valorar que l’autora sap mantindre molt bé la intriga del lector fins el final, equilibrant el desenvolupament de les trames sobre les dues  famílies contraposades que, de sobte, té el protagonista: la madrilenya i la berlinesa. En la pel·lícula, en canvi, es veu de manera superficial la doble vida del protagonista.

 

Entre el llibre i la pel·lícula, esta vegada sense dubte, per a mi, és millor el llibre. Entenc que la pel·lícula s’ha de fer un guió extraient el que és més important del llibre però he vist algunes situacions poc creïbles i buits que crec que falten per seguir el fil de manera lineal. Però, així i tot,  us anime a que llegiu el llibre i que aneu al cine a veure la pel·lícula i que opineu vosaltres sobre què falta i què sobra. Hem de tenir criteri propi, el que escrivim la resta sempre seran opinions subjectives.

 

Com a conclusió,  entre espies, amors i desamors, dic que tan la pel·lícula com la novel·la convida a fer reflexió sobre com el destí de tothom queda marcat segons el lloc de naixement i sobre la imposició dels governs, siga comunisme o dictadura. Tambè convida a dubtar de tot, perquè darrere d’una aparença determinada es pot amagar un altre món.