GUATEMALA: recinte arqueològic de CEIBAL

Ens endinsem en la selva més allunyada, creuant un riu-espill amb simetries inimaginables i de bellesa incomparable.

RIU DE LA PASIÓN: Les aigües són espills...

Estem de periple per la Guatemala desconeguda i allunyada, hui no imaginem què ens espera, sabem què anem a la selva i que no podem portar tot l’equipatge, també ens han avisat que el corrent elèctric està limitat, que no hi ha aigua calenta i l’únic mitjà de transport que anem a utilitzar és el kayuco. 

L’odissea comença al moll de Sayaxche on hem arribat des de Flores acompanyats per Israel, un jove molt simpàtic que en lloc de portar-nos pel camí directe es ha desviat per mostrar-nos el seu poble i també altres, com la població de San Francisco o la Libertad. Així podem veure millor l’ activitat del dia a dia dels seus habitants. 

Camí de Flores a Sayatxe, població de La Libertad.

Ens acomiadem d’Israel en arribar a Sayaxche. Des del moll que enfronta el poble agafarem les barques. D’este poble ens quedarà el record d’un bebè de poques setmanes que hem vist com estava dormint dins d’una caixa arrimat a un racó, és una mostra més de la pobresa i misèria que en certs llocs s’hi respira.

Sayatxe

Per anar pel riu de la Pasión tenim dos llanxers perquè els kayucos són més menudets. Anem tres persones en un i tres en altre. Ara entenem perquè no podíem portar molt d’equipatge.

Atentament observem tot el que es mou per l’aigua, els troncs pareixen cocodrils o...són cocodrils que pareixen troncs? No sabem què és perquè el nostre mut llanxer no diu res. Després David, l'altra persona experta que guia l'altra llanxa, conta que al llac si se’n veuen però esta no és l’època. Així respirem tranquils...encara queden dos dies d’anar riu amunt i riu avall.

En ruta pel riu camí del recinte arqueològic.

I riu amunt, durant una hora envoltats només d’aigua i vegetació, arribem al recinte arqueològic de Ceibal, les tres xiques amb el llanxer jove que no solta ni una paraula i els xics que els ha tocat en sort el llanxer experimentat David que ens farà de guia pel recinte.

A Ceibal. Abans de començar la caminada ens mirem com estan de netes les botes i així poder comparar al final.

Ceibal és un lloc encar quasi verge, inexplorat (només el 3% descobert), un poc salvatge...Fem una llarga caminada on no hi ha més que mosquits i mosquits que ens obliguen a tapar-nos cames, braços i quasi cara, a més a més de “ensulfatar-nos” amb repel•lent fins i tot per damunt la roba. I tot sota un calor sufocant i humit que ens fa suar i suar de valent.

David ens guia, a soles ens perdriem.

L’encís de Ceibal no són les ruïnes excavades, és el passeig pujant i baixant pels monticles que són cases soterrades, piràmides i temples encara tot amagat per la selva. I això se sap perfectament perquè s’ha vist en fotografies i radiografies preses pels meteosats.

I a més a més, David ens conta sobre tot el que en ve al pas...sobre la vegetació, sobre els animals...
parem l'atenció en un gran formiguer.

Sempre entre vegetació, caminem per la selva frondosa com si fórem descobridors, això si, seguint les passades de l’expert David apassionat de la seua història antiga, i de l’actual, i que no deixa de parlar en cap moment. De vegades es fa un poc dificultosa la caminada per les pujades o baixades però els arrels descobert per la humitat del terreny, fan de suport facilitant les passades com si foren una escalinata natural.

La natura tapa els vestigis. És un lloc verge, és un lloc màgic.

I el suor rellisca i rellisca per la cara, pel cabell, per l’esquena... per tots els llocs del cos. Mullats de cap a peus, després d’hores caminant, arribem als únics llocs restaurats, un observatori rodó, (diferent als vistos abans) i una piràmide. També hi ha esteles però res a destacar perquè està molt deteriorat. 

Hi ha alguna part on els edificis maies es veuen perfectament.

El millor és sentir-se com Indiana Jones buscant el tresor perdut, això si amb la diferència que nosaltres notem els mosquits rondant i de tant en tant picant i a Harrison Ford per ser pel•lícula i ficció no li picarien mai.

Hi ha una maqueta al costat d'uns edificis i un espantamosquits cremant

I també és reconfortant  la tornada al kayuko, descansant de la pesada caminada i admirant les simetries impressionants que s’hi formen entre l’aigua i la vegetació. 

Tornem amb kayuko, l'unic mitjan de transport que fem servir durant uns dies.

Fins arribar a Sayaxche, hem estat una hora mirant, altra vegada, postals naturals. 

A Sayatxe, dinem en un “comedor” local amb vistes al riu.

Quina diferència amb el món al que estem acostumats!

 I en acabar, de nou amb kayucos, anem al lloc de dormir a 1 hora allunyat del poble i de tot. 

El lodge on dormim és casa de Don Julian, som els únics inquilins.

L’amfitrió del lodge és D. Julian. Som els únics inquilins i estem com en família rebent les atencions i explicacions en exclusiva. Al primer cop d’ull, la posada Caribe, que eixe és el nom, sembla un campament juvenil, però estem a la selva i a poc a poc ens adonem de la diferència: tenim aranyes, panderoles, granotes...com  a companyes de recinte i  també com a ames de les habitacions, proveïdes de les necessàries mosquiteres previsores de les picades.

Don Julian ens dóna un tracte molt familiar, com si estiguerem en sa casa, que de fet ho és.

Als micos aulladors, els escoltem  en tot moment: quan arribem... mentre passegem per una senda amb l’amo D. Julian que amb el seu matxet obri el pas per on es mou... mentre sopem el que ens ha preparat i... mentre intentem dormir per estar descansats i enfrontar amb força l’anunciada caminada del dia següent, que es presenta amb les mateixes característiques que la ja viscuda a Ceibal.

QUADERN DE VIATGE,  GUATEMALA:  estiu 2009 

Per llegir més sobre Guatemala, clicar a l'etiqueta corresponent.