LISBOA: HOSPITAL DE BONECAS (NINES)

Un hospital inusual on les parets estan impregnades de nostàlgia... on s’hi respira passat... on s’hi veu un treball fet amb meticulositat.

Praça Figueira nº7, Lisboa: un hospital inusual.

Que bonica és Lisboa! Tenim l’hotel molt a prop de la praça Figueira que situada al cor de la ciutat és una acollidora i menuda plaça que manté plenament el sabor antic en cada façana. Cada dia la trepitgem, cada dia passem per davant les botigues que s’hi conserven intactes de generació en generació. Hi ha una mercat tancat, el mercat da Figueira, on sovint entrem a comprar fruita fresca, també hi ha una pastisseria centenària.

Però d’entre tot, i quasi passant desapercebuda, hi ha una botiga fundada l’any 1830 és una botiga situada al nº7, amb personalitat, amb encant. Nosaltres, que anem sense presses perquè tenim molts dies per davant, cada vegada que passem per la porta parem front l’escaparata sense poder-ho evitar.

La façana crida l'atenció per la quantitat de ninos que exposa.

I és que és una botiga on hi ha nines, i tal volta ens fa retrocedir al temps de la infantesa i a més a més ens fa treure la xiqueta que portem dins i que mai se’n va malgrat passar el anys. I no hi ha dues o tres, a l’escaparata hi ha moltes nines, hi ha grans i menudes, modernes i antigues, també s’hi veuen altres joguines. Parem més l’atenció i ens adonem que no és una botiga qualsevol, esta és a més a més un hospital, hospital de bonecas diu el rètol que encapçala tenda. M’intriga. Veig que a més a més hi ha un museu. La intriga augmenta.

És un hospital on no curen humans.

Fins que un dia entrem.

Una vegada dins no parem de mirar, hi ha tants ninos de tot tipus, la majoria de llauna o de porcellana! Tot són joguines que segurament farien les delícies dels nostres avantpassats. Hem decidit visitar el museu que hi ha instal·lat a la primera planta d’esta menuda i estreta botiga. S’hi respira l’atmosfera del passat com si s’hagués quedat impregnada a les vitrines i a les parets, s’hi respira nostàlgia que és la que hauran sentit els clients que arriben a este hospital amb la seua nina heretada feta malbé i que volen restaurar per conservar-la.

Només entrar es perd la vista amb tanta joguina antiga...

Ens atén una diligent i amable xica de nom Marta que és  la que en este moment està de dependenta darrere del mostrador. Estem en temps de vacances i dels quatre treballadors que té este negoci tan peculiar en queden dos. Així que, com Marta ha de pujar a fer-nos de guia i mostrar-nos el museu, per tenir cura de la tenda, dóna avis a l’ama del negoci que viu també a l’edifici, per a que s’hi quede darrere del mostrador mentrestant dura la visita.

Cavallets, cotxets, ninos, peluixos...hi ha de tot!

I pugem per la fosca escala. Entrem per la porta i de sobte ens trobem amb el primer impacte visual: és una prestatgeria tota plena de nines i ninos, tots embolicats en bosses transparents. Marta ens conta que són els que ja estan restaurats i a punt de lliurar als amos. Fent símil hospitalari, són els que ja estan “curats” i a punt de donar l’alta. Estan col·locats per ordre d’antiguitat i així parem l’atenció en les nines dels fons, perquè és on estan les centenàries, les que tenen cara de porcellana i vestimenta amb brodats, les heretades de les iaies que no es volen deixar perdre perquè són tresors sentimentals, a més de ser valuoses per l’antiguitat. 

A la part alta hi ha ninos amb disfresses, Marta ens conta que són les vestimentes pròpies de cada regió. Este hospital també s’hi dedica a la confecció de disfresses i vestimentes especials. A més a més, segons ens conta, a reparar art sacre.

Secció del que ja està restaurat, "curat".

Just enfront, al mateix estret corredor de l’entrada, altra prestatgeria acomoda els ninos peluixos i altres joguines “en llista de espera”. Està clar que és un hospital com la resta, amb la diferència que els pacients que hi venen no són humans sinò de porcellana, plàstic o tela.

Secció on estan les joguines en llista d'espera.

Quin plaer escoltar la veu melodiosa de Marta que per fer-se entendre ens parla espai i amb veu clara. I és que amb passió, ens conta tot el que sap sobre les joies que estem veient. L’hospital va començar a principi del segle XIX sent una botiga on l’ama, D. Carlota, seia al carrer a fer les nines. Estava a prop del mercat, on cada dia mares i xiquets anaven a fer la compra diària. Els ninos i joguines són com imants per als xiquets, així que D. Carlota tenia sovint xicalla al seu voltant, demostrant una paciència infinita fent el treball i  també mostrant-lo als menuts, alguns dels quals li portava els seus ninos trencats per a que els arreglara. A poc a poc D. Carlota es va fer famosa entre la xicalla. El record de D. Carlota va passar de generació en generació perquè era molta alegria la que proporcionava.

Tal volta no és l’únic hospital al món, però al menys de Portugal si que ho és. 

Després passem a les sales on es fan les reparacions, el quiròfan seguint amb la terminologia mèdica.

Lloc on s'hi treballa.

En esta dependència hi ha calaixos que guarden de tot, ulls, braços, perruques...tot ben classificat i a la vista per veure-ho al primer colp d’ull i agafar-ho quan s’hi necessita per a la restauració.

Calaixos amb peces de repost.

Hi ha pintures i pinzells per a retocar els desperfectes, hi ha fils i agulles per a cosir les teles...Damunt la taula hi ha ninos a meitat reparar i vegem com una treballadora, que en un hospital seria el cirurgià, restaura un peluix de tela. Observem què fa, ens explica el procés, i ho conta amb calma de la mateixa manera que treballa. I admirem la minuciositat com ho fa i l’amor que li posa. Eixa és la premissa d’esta botiga-hospital-museu: estimar molt el material que li arriba i tractar-lo amb delicadesa. M’agrada molt este gran treball artesanal que es mereix tot el respecte i admiració.

Vegem el proces de treball.

Després passem al que és ja el museu i malgrat ja estar acostumades a veure nines amuntegades, no deixem de bocabadar-nos amb el que trobem a la primera sala, i després a la segona i a la tercera.

Iniciem la visita al museu.

Mai havia vist tantes joguines concentrades, ni quan vaig visitar a Ibi una fàbrica o el museu dedicat al joguet. I disposat en vitrines, taules armaris, llits i parets hi ha de tot: cavallets, trens, avions i cotxets, carros,  titelles, casetes de nines amb totes les dependències i mobiliari corresponent, peluixos diferents, nines grans i xicotetes, i de totes les races...tot el que utilitzaven antigament els menuts de la casa per a passar el temps.

Tenen tant que no ho comptabilitzen...

També hi ha altres objectes exposats que no són pròpiament joguines però no desentonen perquè formen part del passat. Són més bé objectes d’us d’adult, i així veig una maquina d’escriure o una maquina de fotografiar, veig una gramola, maletes, maquines de cosir i fotos centenàries familiars i escolars.

Hi ha joguines de porcellana, de llauna, de plàstic i també de paper...que no es poden banyar perquè es desfarien.

Hi ha una sala diferent, on els ninos no estan col·locats de manera ordenada, més bé estan amuntegats, són els que no tenen solució i s’hi guarden per si les seues peces poden servir per reparar altre, és,  seguint el símil de l’hospital, la sala on es guarden els òrgans.

Marta contesta totes les nostres preguntes, que no en són poques, i en una de les respostes deixa escapar la imaginació. Li pregunte si no té por de veure tanta nina junta i ella contesta que no, que imagina que a les nits totes les joguines baixen de les prestatgeries i cobren vida, fan festa i s’ho passen d’allò més bé ballant i xerrant. Imagina les nines més antigues contant coses sobre la seua època a les nines més modernes i estes alhora contant aspectes actuals i del present a les nines del passat.

Este museu deu ser un goig per a col.leccionistes...no sé si els xiquets actals sabran valorar-lo.

M’agrada este conte i el que ens ha explicat esta xica que és conscient que treballa en un lloc únic, un lloc on es curen les nines i joguines que arriben fets malbè, on fan cirurgia canviant peces per altres. Ella mateixa ens mostra tots el retalls de premsa on apareix la publicitat sobre este museu i ens conta l’experiència front a les càmeres.

Marta, la jove que ens ha explicat tot, m'ha donat permís per a publicar la seua fotografia, és sabedora també que les seues paraules apareixerien a este bloc. Gràcies per tota la informació.

Quan acabem la visita baixem a la botiga i ens rep l’ama del negoci- hospital màgic, negoci encetat l’any 1830. I cert que al primer cop d’ull com està sense moure’s darrere del mostrador al costat de la prestatgeria on hi ha altres nines, em sembla una nina més.

Per acomiadar-nos li donem les gràcies a Marta per la seua predisposició i paciència explicant-nos i també ens dirigim a la mestressa a la que li diem que ens ha agradat molt el seu museu i que lluite per conservar-lo molts anys més, perquè xiquets i col·leccionistes li ho agrairan de debò. Eixim per la porta i veig en la cara de la propietària  un somriure de satisfacció.

QUADERN DE VIATGE, LISBOA, estiu 2014

Si vols llegir més sobre Lisboa en l'etiqueta corresponent.