RESSENYA LITERÀRIA: LO QUE MUEVE EL MUNDO

LO QUE MUEVE AL MUNDO

Kirmen Uribe

“Lo que mueve el mundo” no ens descriu cap país en concret però si que mostra una realitat que no hem d’oblidar per a que no torne a passar. Es una història que entrellaça la duresa de les víctimes de guerra.

La novel·la de Kirmen Uribe ens transporta a temps de guerra, la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial i té a la ciutat belga de Gant com escenari principal. Que bonica és la ciutat de Gant, capital de Flandes, cultural, universitària...molt a prop de Bruixes i Brussel·les... totes tres són ciutats incomparables i precioses, hui en dia focus de milers de turistes que admiren la bellesa. El llibre també anomena sovint, la ciutat alemanya de Lubek prop  d’Hamburg, ciutat patrimoni de la humanitat, que he visitat recentment.

Kirmen Uribe ens conta una història real, amb ingredients inventats, daltbaix com la majoria d’autors fan, ( fem) i compta amb un protagonista principal però altres al voltant també rellevants.

Uribe fa un homenatge als herois anònims que en tots els temps han hagut i sempre hi haurà en tots els conflictes bèl·lics, és un tribut a aquells noms que no s’escriuen al llistat dels condecorats amb medalles però des de la seua posició de no visible en la que hi havia molts més, va contribuir amb una activitat perillosa i clandestina a intentar un món millor. Alguns d’estos herois tingueren sort i van poder contar-ho en primera persona, altres acabaren malament i el que se sap és per la història o pels relats familiars, per records o cartes que es guarden. És el que passa en esta novel·la.

“Lo que mueve el mundo” ens situa només començar, en l’any 1937, després del bombardeig de  Guernica, en el port de Bilbao, on un vaixell carregats amb xiquets i xiquetes bascos estan a punt d’abandonar el país per exiliar-se cap a una vida lliure de bombes.  Una de les xiquetes exiliades que puja al vaixell és Karmentxu,  té huit anys, i va a Gant a casa d’un escriptor anomenat Robert Mussche. A  Robert li canvia la vida amb l’arribada de Karmentxu. Robert es sensibilitza amb la causa espanyola formant part de la resistència durant la guerra civil d’Espanya. El lligam amb Karmentxu és molt fort, la considera com una filla i està present en els seus pensaments al llarg de tota la seua vida, malgrat que la xiqueta va retornar al poc de temps, a Espanya.   

Es una història amb histories amargues però alhora dolces. No només és un bon relat sinó que està escrit amb un estil càlid emprant una prosa poètica que atrapa al lector que gaudeix de la bona escriptura. Kirmen escriu amb uns frases plenes de sensibilitat, mostrant la dura realitat barrejada amb tendresa. I un exemple és quan Robert lluitant en la resistència durant la segona guerra mundial, és empresonat en un camp de concentració alemany on viu una i mil penúries.

M’agrada l’estil emprat amb una xicoteta esmena. En el fil narratiu Kirmen relata en tercera persona i en passat, però sense previ avis, només canviant de paràgraf la tercera persona continua però canvia de passat a present per relatar una escena concreta. La primera persona sempre fa que els lectors sentim més el que li passa al protagonista o la protagonista, que ens posem al seu lloc, que sentim el que en eixe moment sent. Però si la veu és del narrador, li lleva credibilitat. Tota la fiabilitat que desprèn la resta del relat es perd en estos moments en els que el narrador ho sap tot el fa i el que sent del personatge.

Llevat d’esta part, la novel·la, a sovint, emociona, bé mostrant la duresa de la guerra, el patiment, l’amistat, la resignació o l’amor.

Altre aspecte que valore de l’autor és la capacitat de condensar tot el que ha volgut dir en una novel·la curta de poc més de 200 pàgines. És un encert. Ho dic moltes vegades. Molta gent jutja les novel·les segons nombre de pàgines i estan totalment equivocats, així lligen els llibres quan més grossos millor.  I eixa mateixa gent, no se n’adona que de vegades és més complicat escriure una novel·la curta que llarga, perquè saber sintetitzar és molt important i de vegades complicat. Des d’aci, doncs, reivindique que les novel·les “breus”, que no arriben a 300 fulles,  no siguen considerades de “segon fila”.