Astorga està en un encreuament de camins: de vies romanes, del camí de Santiago i de la Via de la Plata...però és molt més, en no res ho descobrim.
Parlar d’Astorga és parlar de Gaudí, d’una gran catedral, de ruines romanes o del cami de Santiago, també Astorga és la maragatería, de la que al blog ja he fet referència explicant un poc sobre Castrillo de los Polvazares, que conserva l’arquitectura pròpia dels maragatos. I com no? Astorga és simbol de xocolates i mantecats. També és el bressol de la cecina. I amb tot... que em dieu? És o no una ciutat que té molt més que vestigis romans?
En un passeig per Astorga ho trobem tot. I comence visitant una fàbrica, l’única que queda en l’actualitat que fan els dos productes quasi de manera artesanal. És una empresa familiar. Fa poc uns dels xocolates guanyà un premi, la premsa i la televisió es va fer ressó de la noticia i els autobusos feien cua per entrar hi i comprar-los. És una benedicció i un respir per a l’economia, la crisi pel coronavirus els ha afectat molt.
Tot seguit entrem a la ciutat des del parc del Melgar. De la mateixa manera que comence acabaré, doncs, el primer que veiem és part de la muralla romana i el final del passeig serà també davant de vestigis romans.
La muralla romana visible en l’actualitat es construí a finals del segle III dC en uns època caracteritzada per una fortificació general de la península ibèrica degut a la inestabilitat dels últims anys de l’imperi romà. Hi havia moltes incursions barbares que arribaven des del centre d’Europa. La muralla té un total de 2’2 km, dels quals només veiem una xicoteta part. Degut al caràcter especialment de fortificació els murs són molt grossos entre 4 i 5 metres i també les torres són molt més altes del que es construïren en espoques anteriors. Al parc Melgar, queden vestigis de la Porta Romana.
En esta primera panoràmica inicial tenim el Palau Episcopal de Gaudí al fons. Que bonic! El palau neogòtic del geni català, és una de les tres edificacions que va fer fora de Catalunya. Altra edificació feta després de l’auge del modernisme, és la Casa Botines deLleó. I l’altra que vaig visitar fa anys en Cantabrià, és la casa deComillas “El Capricho”. En tot, l’arquitecte català sempre demostrà amb creixents que era un home avançat al seu temps i amb molta creativitat.
S’estima que l’antic palau episcopal fou edificat al segle XII gràcies a la donació d’uns terrenys per part de Donya Urraca. L’edifici es va incendiar l’any 1886 i s’havia de fer de nou. Com la ciutat no tenia arquitecte diocesà, el bisbe Joan Baptista Grau, que era català va decidir encarregar la construcció al seu amic i paisà Gaudi. L’amista venia de temps passats quan el bisbe havia sigut vicari general a l’arquebisbat de Tarragona. Quan Gaudí va rebre l’encàrrec estava enfeinat amb el parc Güell i la sagrada Família, però igualment el va acceptar amb la condició de portar-se la quadrilla de treballadors catalans que coneixien la seua forma de treballar. Així que estos seguiren les seues ordres i ell va seguir la construcció amb unes poques visites. En 1889 es posà la primera pedra. Fou concebut com un castell exterior i una església interior, i emprant granit del Bierzo per no desentonar amb l’entorn. Les obres continuaren però en morir el bisbe es paralitzaren per desavinences de Gaudí amb el cabildo. Així que es quedà per fer el pis superior i la coberta. I el palau fou enllestit l’any 1913 per altre arquitecte amb un estil més convencional. Al jardí des de l’any 1963, es poden veure les tres figures d’àngels, que en un principi havien d’estar en la coberta de l’edifici segons dissenys de Gaudi.
L’edifici fou catalogat com bé d’interès cultural l’any 1969. Des de 1963 és el Museu dels camins dedicat al camí de Santiago on es custodien peces diverses arqueològiques, artístiques, religioses...procedents de la diòcesis d’Astorga de totes les èpoques.
Hi ha molta cua per entrar i ho deixe córrer. Sé que l’interior de l’edifici és bonic, imagine que les vidrieres li donaran un encís ple de color a les dependències. Hui Astorga està de gom a gom per ser dia especialment festiu.
És un edifici espectacular, el mirem per on el mirem...no em canse de fotografiar-lo.
Tot just al costat està la catedral de Santa Maria, que com la de Lleó té tanta fama.
 |
| Procedència de la foto: MªAmparo Sanz Mora |
L’actual temple té el seu origen en un temple romànic consagrat al segle XV. I casualment, justament hui, 16 d’agost de 2021 la catedral d’Astorga celebra 550 anys ( en 1471) de la primera pedra amb una solemne Eucaristía i una ofrena floral. Hui s’exalta el principal temple de la diòcesis, seu del prelat i el seu cabildo i epicentre de l’activitat d’una església Apostòlica que ha tingut molta importància històrica des dels inicis dels cristianisme. És un referent d’una de les diòcesis més antigues d’Espanya.
I nosaltres que volíem colar-nos dins l’església com si fórem uns feligresos i així visitar-la per dins! En un principi ens pensem que es tracta d’algun casament privat...però no, la catedral hui està reservada per a autoritats. Assisteixen als actes els bisbes de les diòcesis mes properes, el cabildo de la catedral i alguns sacerdots de la diòcesi, també representants de l’ajuntament i autoritats autonòmiques i representants de les associacions de la ciutat. La banda de música anima la festa.
No tenim més remei que conformar-nos en mirar-la per fora. I es veritablement una joia de gran bellesa. Construïda sobre altre edifici romànic, està ricament decorada, iniciada al final del segle XV, la sorprenent façana es ja de començament del segle XVIII quan la catedral estava en l’etapa final de la construcció. Criden l’atenció els detalls renaixentistes i barrocs, especialment el retaule en pedra.
I també des de l’exterior poden veure l’estàtua del traginer maragat Pedro Mota, a la part alta. Porta la vestimenta típica, donat que Astorga es la capital de la comarca de la maragatería. És una còpia. Hi és des de 1987. L’original està al museu provincial de Zamora i es de 1642. Segons conta la llegenda durant la guerra de la independència les tropes de Napoleó dispararen contra l’estàtua pensant que era un vigia i veient que no s’immutava, els francesos li agafaren por, pensant que era un soldat molt valerós que no fugia front a l’atac.
Una vegada vista fem una última mirada als voltant, l’esglèsia de san Esteban està tot just al costat, i ens dirigim al carrer que ens durà a la plaça major.
Quanta gent! Hi ha turistes i peregrins. Es nota la diferència. Els peregrins van amb xancles i se’ls nota la ratlla del sol que es forma pel calcetí, la cama es bronzeja i el peu tapat no. I quanta botiga d’embotits, de mantecats, de xocolates! Hi ha molts locals de menjars o tapes. Pràcticament totes les cases del carrer tenen venda al públic,
Seguim carrer avall. Passem per uns murals que destaquen. Un mostra una recreació napoleònica. A principi del segle XX començaren a celebrar-se jornades napoleoniques per tal de donar a conèixer els esdeveniments de dos segles abans. En 2008 feia 200 anys. L’últim va ser l’any 2018, és una cita que generalment es fa durant el pont del Pilar.
L’altre és el mural dels mantegats d’Astorga, centrat en les dones que manualment confeccionen els motlles on es posen. Ja ens ho havien contat a la fàbrica que hem visitat, que s’estimen molt la dona que des de fa molts anys, els prepara exclusivament per a ells en quantitats de vertigen. És tota una experta i els fa molt ràpidament.
Seguim carrer avall. No molt lluny deixem a un costat la Casa Granell que amb la torre em recorda l’arquitectura de Gaudi però no ho és. És un edifici modernista d’Antonio Palacios.
Arribem a la plaça del General Santóclides, i de nou hi ha una referència a la guerra de la independència en el monument que commemora als caiguts en la batalla contra els francesos. És una font amb un lleó apressant un àguila.
 |
| Procedència de la foto: MªAmparo Sanz Mora |
Quasi arribant a la plaça major trobem una mini processó solemne, és el trasllat del pendon de clavijo, estendard símbol d’Astorga per ser testimoni de la seua història, que va custodiat per dos integrants de la guàrdia zuiza de camí a la catedral abans de la celebració eucarística. Una vegada a la catedral les autoritats religioses eixiran a les portes a rebre’l en un acte acompanyat de música tradicional i persones amb les vestimentes lleoneses.
Al fons ja es veu la Plaça Major, assentada sobre l’antic foto romà. Entrem hi pel carrer Juan Lorenzo Segura. És una plaça quadrada oberta típica espanyola amb antics porxos .
Hi està l’ajuntament que començà a construir-se l’any 1683 i acabaren les obres l’ant 1704. En1994 es va reformar conservant l afaçana oroginal tipica del barroc lleonés A espadanya central, entre les dos torres, estan els maragatos, famosa parella, Colasa i Juan Zancuda, dos figures mecàniques, encarregats des de 1748 de donar les hores. amb la seua maça donant colps a la campana cada hora. Curiosament són de grandària natural encara que des de baix no es note que siguen tan grans. Hi ha una dita popular per la zona que diu: “Els maragtos donen les hores però no els quarts” parlant d’alguna avarícia d’algunes persones.
la visita d'Astorga necessita més hores. Hi ha tant a visitar! Ho sé llegint un fullet turistic on estan tots els monuments i les rutes que s’ha de fer. Una vegada més em quede amb ganes d’estar més temps. Darrere de la plaça mateix, trobem més vestigis romans, que s’han de veure amb deteniment. No s’ha d’oblidar la importància romana. Astorga fou fundada per un emperador mitic: Octavio Augusto que li va donar el nom de Asturica Augusta. Les petjades romanes perduren.
 |
| Procedència de la foto: MªAmparo Sanz Mora |
També amb més temps es pot visitar el museu romà, el museu del xocolate, la casa del poeta Panero...el museu del temps...i algunes esglésies i convents...Astorga té molt a veure.
QUADERN DE VIATGE, LEON i Provincia, estiu 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada