RESSENYA LITERÀRIA: EL VIENTO CONOCE MI NOMBRE

 

EL VIENTO CONOCE MI NOMBRE

Isabel Allende

 

 

Hui ressenye un llibre d’Isabel Allende: “El viento conoce mi nombre”. Generalment m’agrada esta autora que sol tractar temes interessants i també m’agrada com ho conta. En este blog viatger ja tinc ressenyats alguns dels seus llibres perquè d’una manera o altra ens transporten a altres realitats: “El amante japones”, “Largo petalo de mar”, són un exemple.

 

En esta ocasió Allende, de nou, escriu sobre temes que coneix molt. Escriu d’Amèrica i dels problemes arrelats que tenen alguns països, de la problemàtica de l’emigració i les terribles conseqüència que comporta, però també tracta un tema, crec que inusual en ella: el de l’holocaust.

 

És un relat especialment commovedor perquè parteix de tràgiques històries en les que el menuts són protagonistes. Quan comencem a llegir trobem dos històries. Es tracta d’un xiquet i una xiqueta, que es veuen obligats a separar-se de les famílies i a soles mamprenen un viatge seguint el camí de la vida. Canvien de família, de costums…però les arrels perduren. Els xiquets creixen però mai obliden d’on venen. Semblen dos històries independents, semblem totalment diferents, però la intuïció lectora sap que en algun moment les històries acabaran entrellaçant-se. 

 

La primera història que relata és la d’un xiquet jueu, Samuel, i arranca en 1938, en la nit dels vidres trencats, quan la seua família ho perd tot. La mare desesperada accepta que el fill puge en un tren cap a Anglaterra, en el que viatgen altres xiquets per a fugir de la guerra. Samuel es un prodigi amb el violí del que no se separa. Esta història m’ha mantés el cor en un puny. Realment emotiu el patiment de Samuel i com a través de la música eix endavant en la vida. 

 

La segona història explica la història d’Anita que també es va veure obligada a pujar en altre tren per fugir del perill, en este cas de El Salvador, el seu país d’origen. A la xiqueta la separen de la mare quan va creuar clandestinament la frontera i trau força refugiant-se en el seu mon imaginari. Una treballadora social i un advocat volen ajudar la xiqueta, buscant la mare.

 

En general els conjunt m’ha agradat. Especialment trobe valor perquè fa penar en una realitat que es viu dia a dia. Relata fets que s’han de saber si volem viure en una societat justa: la barbàrie política contra els jueus o la política migratòria sense lògica ni sentiments que el govern de Trump va dictar separant els xiquets dels pares.

 

El tema dels refugiats, Isabel se’l coneix, per això transmet tan bé. Ella va ser una immigrant, va nàixer en Perú en 1942, va passar la infantesa en Xile i va viure en diversos llocs. En 1973, per ser neboda de Salvador Allende, haver de fugir de Xile amb el marit i els fills i s’instal·là en Veneçuela i a partir de 1987 viu com immigrant en Califòrnia. Isabel es defineix com “eterna estrangera”.

 

Els llibres d’Allende són de fàcil lectura, escriptura clara i fluida, malgrat que va saltant entre el passat i el present, malgrat que porta diverses històries alhora i hi ha molts personatges. Hi ha alguns detalls que pense que estan escrits per “agradar al lector” o per a “suavitzar la situació”. Per exemple veig unes casualitats poc convincents que Allende introdueix per arrodonir el final i també he vist que en alguna part el ritme commovedor decau.  Parle per exemple, d’una situació amorosa emmarcada en l’actualitat que trobe totalment predictible. És normal que haja algunes parts que decauen, que no mantenen la línia emotiva d’altres perquè és  una novel·la llarga, de quasi 350 pàgines. També és cert que cadascú tenim uns interessos temàtics i és una apreciació subjectiva que tal volta altre lector no la té.

 

El que ningú pot discutir és que Isabel Allende té la facultat d’enganxar al lector sense complicar i alhora tractant temes interessants que es necessari saber: el desarrelament, la comprensió, l’estima els sacrificis dels pares pels fills, la capacitat del xiquets de sobreviure a la violència sense deixar de somniar... i tot amb un toc d’esperança.

 

Val la pena llegir “El viento conoce mi nombre”, és una novel·la trista i dura, no ho negue, però alhora és tendra i comovedora.