LARGO PÉTALO DE MAR
d'Isabel Allende
“Largo Petalo de mar” és una novel·la en la qual el viatge està present en tot moment.
És un viatge explicant part de la història del segle XX en el qual, per una
banda mostra l'època espanyola de guerra i postguerra, i després la xilena
des del anys 40 fins al 90 passant pel colp d’estat de Pinochet. Isabel Allende
ens guia en esta didàctica històrica servint-se d’uns personatges reals i de
ficció i endinsant-nos en una trama convidant-nos a fer els viatges que porten
als protagonistes d’uns llocs a altres.
Isabel Allende relata primer una realitat dolorosa espanyola protagonitzada per dos personatges de ficció catalans. És un viatge
cap a l’exili, primer fugint cap a França a peu pels Pirineus i després el
viatge en un vaixell Winnipeg que anà des de França a Sud-america. El vaixell
va existir realment. Eixiren de Bordeus i la destinació era Valparaiso, que
aleshores era un paradís de pau i llibertat. Va ser el poeta Pablo Neruda, cònsol
de Xile a Espanya, qui va fletar el vaixell l’any 1939 finançat amb diners
recaptats de diversos organismes i entitats. El vaixell s’emportà més de dos
mil exiliats republicans que fugien de Franco. El mateix Neruda va fer la
selecció dels candidats a pujar al vaixell en Paris. Estos fets són reals. L’autora
va escriure el seu relat amb fidelitat perquè va conèixer a dos persones espanyoles
que feren el viatge en el vaixell i li contaren les seues experiències. Esta part és la
que més m’ha agradat.
El títol és peculiar. Són versos de Pablo Neruda descrivint Xile que només
llegir la portada del llibre em captaren l‘atenció. El títol és poesia i em va
fer pensar que a l’interior Isabel Allende hauria escrit més “poeticament”, com sovint escriu Allende. Si
que hi ha algunes frases que tenen un ritme i una sonoritat plenes de bellesa,
però n’esperava més. Però no importa, l' autora escriu bé i està dotada de facilitat
narrativa. La novel·la es entretinguda, és llig fàcilment i tracta una trama interessant.
Neruda està molt present, apareix en alguns moments i cites de la seua obra encapçalen els
capítols. I a més a més saber de l’autor, fa ganes de llegir o rellegir la seua
obra i conèixer la seua vida en Illa negra, on va morir. M’ha fet ganes de
conèixer este llogaret que segurament estarà impregnat de la seua màgia poètica.
El llibre comença molt bé, el relat atrapa, els personatges i la relació
entre ells convida a saber més. És un
relat pausat que va mostrant el pas del temps. L’atenció no es
perd, en part també perquè conta la història d’Espanya, que encara que se sap
de sobra m’ha resultat propera. Però cap a l’últim terç del llibre, els anys
passen massa ràpid, para massa en la política xilena i no detalla en les
vides dels personatges. I ho he tirat en falta. Eixe canvi i falta t’equilibri
en ritme no m’agrada, li lleva uniformitat al contingut. A més a més pense que és predicible. Però són apreciacions infimes que no han de tirar enrere llegir esta autora i esta història que en conjunt és bonica.
El protagonista masculí és Victor Dalmau que és una bona persona,
conformista, submís, que al final
accepta com li venen les coses i es codeja amb personatges rellevants
políticament. Però els femenins estan millor representats. Destaquen dos amb una
força brutal.
Està en primer lloc Juana
Nancucheo, que m’agrada, és una mestissa d’origen crioll i indígena que, segons
diu té edat difícil de determinar i que està present des de l’inici. És
l’encarregada de l’organització domèstica en la família protagonista xilena, però en realitat controla més i és un
fort pilar.
I està Roser Bruguera, la catalana que es cria
entre un ramat d’ovelles i arriba a unes quotes de cultura insospitades gràcies
a les seus dots musicals. M’agrada Roser perquè és una dona valenta, encara que tanta sapiència i domini de la situació en
tot moment no em resulte molt creïble. Tambè he trobat falta de sensibilitat en Roser, com si ser valenta i forta fora incompatible amb mostrar uns
sentiments. En realitat les històries d’amor i passió no em resulten atraients perquè són relacions fredes. I que em perdonen els fans d'Allende per tanta critica subjectiva, és que de vegades reconec, analitze massa cada frase.
També hi ha altres personatges
femenins amb pes, com Ofelia, que encara que se n’ix de la norma trencant la
norma social, al capdavall, perquè és el que toca, acaba sent el personatge típic que es deixa
arrossegar per l’entorn classista de l’època. Tanmateix la infermera Elisabet si
que m’agrada perquè em sembla conseqüent en tot el que diu i fa. I al capdavall
és un personatge important perquè uneix el relat des de l’inici al final.
“Largo petalo de mar” tracta temes dels quals sempre és bo conèixer perspectives diferents. M'agrada que s'aborde el tema dels estrangers i la integració, el llibre deixa
veure com amb bona voluntat els forasters poden formar part activament de la
nova societat on van. També tracta el tema dels arrels, que no sempre són els
del lloc de naixement i el de l’amor en la maduresa, el que senten els
protagonistes després de molts anys de matrimoni de conveniència.
En resum només per llegir bona literatura l’aconselle, malgrat totes les critiques esmentades. De vegades el plaer
en la lectura d’un llibre no és el que diu sinò en com ho diu. I Allende sempre diu molt bé totes les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada