Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 12 d’abril de 2014

Llac ATITLAN de GUATEMALA, I PART: Santa CATERINA POLOPÓ i Sant ANTONIÓ POLOPÓ

Quins colors té l’aigua, quina diversitat de matisos: verds intensos... brillants, clars, foscos, verds blavosos i blaus verdosos, verds que canvien de tonalitat en qüestió de segons. I de fons, estan els volcans, sempre mirant, sempre inquietants.

El llac Atitlan l'any 1998
Dormím a Panajachel, un dels pobles que envolten el llac, el llac més bonic el món, segons diuen alguns...probablement el poblet més turístic de tots els de la zona. I agafem una llanxa. Ja és la segona vegada que vinc...i el llac em continua meravellant. El llac és magnetisme, és poder, és màgia.

El llac Atitlan l'any 2009
SANTA CATARINA PALOPÓ és el primer poblet que visitem. Menudet i acollidor, el passegem en un tres i no res. Pugem la costera, observen la gent i les cases, escodrinyem el que podem i se’n tornem. 

Caminem entre els carrers i entre la gent de Santa Caterina Palopó.

Ha estat el primer tast per saber com són els pobles del llac, el recorde perfectament de la vegada anterior. El temps no l’ha canviat, estan els mateixos carrers de terra, costeruts, està la mateixa església gran amb figures religioses de fusta vestides amb roba cridanera.

Criden l'atenció de l'esglesia les imatges religioses.

També continuen, com si el temps no haguera passat, les cases aparentment pobres, en uns carrers que en tot moment estan plens de xiquets. No sé què em passa, tal volta és per deformació professional, però veig xiquets i xiquetes per tot arreu. I és que, despres de preguntar ens assabentem, que al país fan dos torns a les escoles, uns xiquets van en horari de matí i altres de vesprada. És la raó que explica perquè durant totes les hores del dia en veiem jugant o treballant.

Hi ha xiquets per tot arreu...

I a més a més, és curiós observar com per esta zona la xicalla va, la majoria, ben repentinada amb un fixador que dona als cabells mil formes diferents. Alguns més discrets porten ratlla ben definida i recta al costat i cap grenya fora de lloc, altres més atrevits van amb crestes o pentinats tipus el Pitingo espanyol que tan en boga està. I em pregunte si també el coneixen estos joves i l’estan imitant amb eixos psicodèlics pentinats.

Tampoc falten dones venent i teixint amb teler de cintura herència dels maies. Veig que han passat onze anys i res ha canviat.

Els teixits de Guatemala són preciosos, per la confecció manual, per disseny, pels colors..

En acabar de donar la volta al poble baixem a l’embarcador per seguir trajecte, hi tenim la llanxa, el nostre mitja de transport.

A l'embarcador la barca ens espera.

Després pugem a la llanxa  i en uns minuts parem a SANT ANTONI POLOPÓ.

El volcà presideix estos pobles, baixem a Sant antoni de Palopó situat a la falda de la muntanya. 

A Sant Antoni de Palopó les venedores ens aborden. Hi ha poc turisme i poca venda i als que hi estem ens ho volen vendre tot. Estes dones tenen un do natural per al comerç, saben guanyar-se la clientela perquè de manera natural demostren una amabilitat que delata honradesa, malgrat el regateig necessari que s’ha de fer. 

El mercat local de la població

Després d’un venda per insistència, agraïda la guatemalenca posà un empeny especial en vestir-me com ella, amb la roba tradicional del seu poble. No em dóna peu a negar-me, en un tres i no res ja tinc col•locada la vestimenta. Ha estat ràpida de moviments i en segons m’ha enrotllat el corte, (la falda) i el huipil, (la camisa), m’ha posat una espècie de barret de tela al cap. De sobte m’he vist vestida de cap a peus com si fos una local. Disfressada millor dit, perquè no hem d’oblidar que com tot ho ha fet sobtadament no m’ha donat ni temps per llevar-me la motxilla que duia penjada.

Sense quasi adonar-me'n em posen la seua vestimenta... és un recurs per a vendre. Crec que som els únics turistes que hi ha en eixe moment al poble. 

Tot ha passat davant de la blanca església que com en la majoria dels pobles és senzilla i acollidora.

L'esglesia és menuda i senzilla, m'agrada, convida al recolliment.

Després deixem la venedora i donem una volta pel poble. El passeig ens allunya de la via principal i ens porta a endinsar-nos per carrers poc transitats, començant per un camí costera avall. Inesperadament descobrim una realitat poc vista, poc mostrada en postals de turisme, són els entramats i estrets passadissos, entre cases, que podem anomenar carrers perquè fan eixa funció i que ells utilitzen per moure’s entre els veïns.

Visitar un lloc es trobar també els racons més amagats.

Fent zig zag i orientant les passades cap al moll on ens espera la barca, no deixem d’observar cada detall de cada casa, no deixem de mirar més enllà de les portes entreobertes i dins dels corrals que eixen al nostre pas al llarg de camí. Durant este laberíntic deambular ha eixit algú que altre local al nostre pas i lluny d’ofendre’s per haver descobert el seu terreny, segurament poc transitat per estranys, amb un amable "buenos dias" ens ha saludat.

I deambulant trobem racons i quasi envaïm la intimitat dels locals.

Sempre educats, sempre amb un somriure, eixe és l’esperit guatemalenc. Esta ha estat sense cap dubte l’experiència del dia: el contacte directe amb la vida, observar de primera mà el que és quotidianitat.

Guatemala és un país que m'agrada, per com és i per la gent. 
Estes fotos pertanyen al primer viatge, qui sap si hi haurà un tercer?

Entre poble i poble, sempre en barca per al trasllat, no deixem mai d’admirar la bellesa i els colors de les aigües del llac, no deixem d’observar atentament els volcans que sortosament dormits ens envolten.

Som uns privilegiats, no per poder viatjar, sinò per tenir el cuquet de voler fer-ho i gaudir de cada moment visitant altres països, coneixent altres mentalitats...

És un goig passejar pel llac, "el llac més bonic del món".

I de San Antonio, anem a Santiago d’Atitlan…que queda reservat per a altre capitol separat. 

QUADERN DE VIATGE 1998 i any 2009


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada