RACÓ VIATGER de Mariló: JAEN-I PART: LA CATEDRAL

dissabte, 18 de febrer del 2023

JAEN-I PART: LA CATEDRAL

En Jaen, és imprescindible anar a la catedral, és una joia que va camí de ser Patrimoni de la Humanitat,de fet... catedrals mexicanes o peruanes s’edificaren seguint el seu model.

Jaen és la tercera ciutat del triangle d’art del renaixement andalús, les altres dos ciutats emblemàtiques són Ubeda i Baeza, que ja hem vist. I de Jaen, el que destaca en este aspecte, és la seua majestuosa catedral. Només per ella, val la pena anar a la capital. Jo, ara, no vaig a parlar d’art, només descriuré alguns elements, perquè és molt el que la catedral té i si tinguera que escriure sobre tot...quedaria un text massa llarg... per això ja estan els experts.

La catedral està a la plaça de Santa Maria, la façana imposa amb les dos torres bessones i una balustrada en la que hi ha nou escultures d’apòstols, sants i evangelistes. El fet que es construira tan gran catedral en una ciutat menuda té una raó i és que durant segles fou lloc de peregrinació. Hi havia molts visitants que hi anaven per veure la relíquia que arribà a la ciutat a meitat del segel XIV: la reliquia del Santo Rostro.

Mire i remire la gran façana i hi ha alguna cosa que la fa diferent, única. Després d’observar-la atentament pense que són els balcons. Hi ha tants! Hi ha balcons per tot.

I la raó de tant de balcó és per la valuosa relíquia anomenada, la del Sant Rostre, que és la cara que quedà impregnada en la tela que la Veronica li donà a Jesús camí del Calvari. La tela estava doblada i a l’estirar-la van veure que el rostre estava en les dos parts. Una de les parts està custodiada en Alacant i l’altra en esta catedral. Antigament cada divendres sant i 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció de la Mare de Deu, es mostrava la relíquia pels balcons, un a un, per l’interior i per l’exterior per a que els fidels la vegueren, així també es beneïa la gent i als camps. Actualment segueix la tradició de mostrar la relíquia i la benedicció.

El primer edifici de la catedral cristiana fou construït al segle XIII sobre les ruines d’una antiga mesquita, però no deuria ser molt consistent doncs, al segle XVI hagué de ser enderrocat per construir-ne altre. Per aconseguir diners el papa Clement VIII va concedir nombroses indulgècies a qui fera aportacions econòmiques per a l’edificació de la nova catedral. Alhora aprovà la constitució d’una confraria sota l’advocació del Sant Rostre, composada per 20.000 homes i 20.000 dones. Amb els fons recollits s’iniciaren les obres cap al 1551 seguint els plànols del gran arquitecte Andres de Vandelvira, que fou un revolucionari en la seua època.

A la façana també hi ha moltes finestres! Quantes! M’agrada la singularitat.

Entrem i comprovem que és una meravella. Vandelvira, tan conegut per la zona, incorporà la gran novetat d’eliminar la girola gòtica creant una planta tipus saló. És una de les moltes intervencions artístiques pròpies de l’arquitecte, però el gran mèrit de la catedral fou que al llarg dels segles que durà la construcció, els arquitectes que seguiren les obres, van seguir els plànols originals de Vandelvira, encara que després s’incoporaren elements barrocs. I tot el que projectà Vandelvira es va fer. Durant un temps les obres es paralitzaren per les crisis econòmiques però al 1634 s’aconseguiren de nou fons i es reprengueren les obres. Així que començà en 1540, els continuadors feren segons les seues directrius i sembla tot fet a la mateix època encara que es tardaren 184 anys.

També, només entrar veiem que els balcons de dins estan connectats per un corredor central que envolta el centre i així s’hi veu la catedral des d’una perspectiva diferent. Però eixa part la deixem per al final, quan pugem a les galeries altes.

El segell de Vandelvira es veu per tot arreu però en la sagristia i la sala capitular connectades per un armari que amaga un passadís secret són les grans novetats destacables de l’arquitecte en Jaen.

Primer entrem a la sagristia, on Vandelvira va deixar plasmat el seu saber i art. Està considerada obra mestra de l’arquitecte on predominen els arcs i les columnes corínties. S’enllestí dos anys desprès de la seua mort, en 1577. El retaule reliquiari de la capçalera és d’Alonso de Mena de 1640.

A través d’una antesala quadrada, comunicada amb una capella i la sagristia accedim a la Sala Capitular, a través d’un arc de mig punt amb columnes coronades amb capitells dòrics. Però abans parem l’atenció en la Custodia Processional, que és uns reproducció de l’antiga de 1533 creada per Vandalino, un dels millor orfebres d’Espanya. L’antiga Custodia es va perdre i per a fer l’actual tardà vint anys, intentant que fora la reproducció més fidel.

Després entrem a la Sala Capitular de planta rectangular, amb pilastres jòniques i arcs de mig punt, presidida per un quadre de Pedro Manchuca, en la que la Veronica sosté el Sant Rostre.

El Cor també és part important en la catedral, té un estil més carregat, més ampul·lós, que la resta de l’edifici. Les línies més simples de la resta del catedral ací desapareixen. Hi ha parts originals del segle XVI i altres afegides del segle XVIII però quasi no es nota la diferència. Hi ha 69 cadires altes més un banc corregut reservat per a l’ajuntament. La part baixa està decorada amb vides de sants i l’alta narra escenes del Nou Testament.

Dalt del Cor està l’orgue construït entre 1770 i 1780. Originàriament era barroc però en 1926 es remodelà per fer-lo a l’estil romàntic, 10 anys desprès fou desmantellat per la guerra civil. I és just en esta època que va succeir una curiosa història. L’any 1937, sis avions de la legió Condor bombardejaren per sorpresa Jaen i la catedral fou un del pocs monuments que quedà en peu- Hi ha dos raons. Els alemanys no posaren com objectiu la catedral perquè dins estaven els presos nacionals però a més a més, els tubs més grans de l’orgue simularen ser bateries antiaèries. Fou una estratagema encertada. Sis anys després del bombardeig l’orgue es tornà a reconstruir.

Però sense cap, dubte la part més venerada de la catedral és la Capella Major, on està guardada la relíquia del Sant Rostre sota una caixa forta de màxima seguretat amb set claus. La capella també custodia a Verge de la Antigua que està datada a finals del segle XIV i rememora la que fou lliurada per Fernando III al reconquistar la ciutat en 1246 i fou destruïda un segle després a mans musulmanes.

De la relíquia, no se sap clarament com arribà a Jaen. Els peregrins acudien per venerar-la. Durant la guerra civil es va perdre però, sortosa i miraculosament, es trobà a la dècada de 1940 en Paris. Cada divendres s’exposa per a que qui vulga besar la imatge.

El bisbe Alonso Suárez de la Fuente del Sauce, el mecenes de la catedral que va encarregar a Vandelvira les obres, va elegir la Capella Major per a ser enterrat. Tothom no podia hi ser enterrat però ell era importat. Tanmateix el desig tardà en complir-se. Va morir en 1635 i tardà 481 anys en aconseguir-ho. I mentrestant...en un caixó al costat de l’altar, momificat.

Té una explicació. Amb motiu de la demolició i condicionament de la Capella de la que anava a ser la nova catedral, el cos fou traslladat a la sagristia i quan s’enllestiren les obres el cabildo es negà a que hi fora soterrat al·legant que el lloc dels bisbes era el Cor. La família no estava d’acord amb la decisió del cabildo i començaren els plets contra l’església. Anys rere any...segle rere segle... I mentrestant el cos del bisbe momificat, es va guardar en un arcó al costat esquerre de la Capella.

Finalment en 2001 els hereus aconseguiren donar sepultura a l’avantpassat. La comtessa de Benalua, descendent del bisbe estava present. Actualment s’hi veu la làpida situada en la capella però mig fora mig dins, per la discussió, si devia o no hi estar. És un fet que no deixa de ser exòtic i extravagant i poc elegant, com des del bisbat actual ho qualifiquen. A la làpida figura la data de l’enterro 13 de maig de 2001 i una inscripció que diu “yace por fin inhumado”.

Poques vegades es va obrir la caixonera, l’ultima va ser en la visita de Carmen Polo de Franco, l’any 1968, diu la gent que es va impressionar molt al veure la mòmia i li va caure el missal damunt del cos. També diuen que ningú es va atrevir a arreplegar-lo. Això diuen. I es cert que quan obriren l’arcó el cos tenia un llibre damunt, però era un exemplar de las Odas d’Horacio i no un missal. Així que tal volta allò de la dona de Franco... tal volta és més llegenda urbana que realitat.

Al panteó, on s'hi baixa des de l’antesagristia, optem per no anar. Decidim altra cosa. Al costat hi ha altra escala per pujar a les galeries altes. Tenim curiositat. Eixos balcons que hem vist des de dins... deuen tindre unes vistes espectaculars de l’interior de la catedral. Cap allà que pugem... Les galeries altes estan situades sobre les capelles i és un espai ideat per Vandelvira per acollir dependències que serviren per a diverses finalitats, una entre altres, és l’arxiu històric diocesà. Cada sala té un nom: els tres arquitectes de la catedral i el d’un monjo caputxí que s’allotjà en la sala que du el seu nom.

I quan ja estem dalt, veiem les balconades... primer les de l’exterior, on podem observar les teulades de les cases baixes i els camps a l’horitzó.