RESSENYA LITERÀRIA: MAUS de Art Spiegeman

 

MAUS

Art Spiegeman

El mercat literari no para, s’editen llibres per a totes les edats, per a tots els gustos... Cada any ixen novetats literàries, algunes millors que altres, que envaeixen el mercat i que ens arriben a les llibreries o biblioteques. I aleshores comença el màrqueting, que és més potent en qui més diners posa. La publicitat enganxa i de vegades enganya. Els usuaris o lectors encuriosits les demanen i com no donen a l’abast per llegir tot, sovint es deixen molts llibres per llegir que realment valen la pena. Per això cal recordar alguns títols de tant en tant.

La novel·la gràfica “Maus” és un exemple, és un llibre de fa anys, que vull destacar. En este cas el seu valor perenne és que és “memòria”: experiències de vida que no s’han d’oblidar. Per sort s’està reeditant constantment però les reedicions no tenen publicitat com les novetats i passen desapercebudes.

El llibre fou molt famós en els seu dia. El que començà en 1972 sent unes entrevistes que un fill feia a un pare, que contava en primera persona la persecució dels jueus durant la Segona Guerra Mundial, acabà sent uns còmics publicats per entregues en una revista avantguardista del gènere anomenada Raw, al front de la qual estava el mateix autor junt a la seua dona. El llibre es va enllestir en 1991 i fou un gran èxit. En 1992 guanyà el premi Pullizer en EEUU, convertint-se en el primer del gènere que ho guanyava. A este premi en seguiren molts més. I cert, tots ben merescuts perquè pense que és un llibre singular i necessari, i més en els temps que corren.

Recorde fa temps vaig llegir altra novel·la gràfica amb similars característiques que m’impactà i que també catalogaria com singular i necessària: Persepolis. Aleshores vaig escriure poc, era la cinquena ressenya que feia. Ara ja vaig per la 222...que no és poc i pare l'atenció en me´s detalls. 

“Maus” és un llibre de memòries per partida doble. Primer perquè mostra la terrible experiència viscuda pel pare de l’autor del llibre, un jueu polonès anomenat Vladec  Spiegeman. I segon, perquè Art Spiegeman, l’autor del llibre i fill de Vladec, explica el que sent  mentre escriu i dibuixa aquelles terribles vivències. La relació entre el pare i fill es molt complicada, ambdós no s’entenen. A més a més, l’absència de l’esposa- mare, que patia depressió i es va suïcidar també és un aspecte important que els marca als dos. El fill, que aleshores tenia 20 anys, fins i tot va plasmar el suïcidi matern en un història gràfica que està inclosa en el llibre. El pare per altra banda s’ha tornat a casar però la nova relació marital no va molt bé.

Conseqüentment, la història es desenvolupa en dos temps. Per una banda és l’any 1978 en Nova York on el fill entrevista i enregistra el relat del pare, i per altra banda amb flash-back  apareix l’escenari de pre-guerra i guerra des de 1930 fins al 1945, quan de jove el pare vivia a Polònia, quan coneix a Anja, la primera esposa també supervivent i mare de l’autor, quan obri una fàbrica... l’etapa de soldat... Però la part més dura comença amb el traslladat al guetto on ha de viure amagant-se, fins que acaba empresonat junt a Anja en Auschwitz. Al camp d’extermini viu un suplici lluitant contínuament contra les dificultats, contra la fam, contra el maltractament... i buscant recursos per a sobreviure.

A més del contingut, biografia vital d’unes experiències aterradores junt a sentiments personals dels protagonistes, també té el valor per ser original en la forma. L’autor empra tècniques post modernistes i altres recursos convencionals per a expressar el que vol. La tècnica més destacable i cridanera és presentar les persones com animals, com en els faules, i les diferència segons grups: els jueus són rates, els alemanys són gats, els polonesos no jueus són porcs, el francesos granotes, els suecs cérvols, els americans gossos i els britànics peixos. Així l’autor simbolitza la pèrdua de la identitat que patien els que acabaven en mans dels alemanys.

Art Spiegelman no ha volgut mostrar una realitat edulcorada, desvirtuada i subjectiva. No té miraments a expressar fidelment, sense floritures, la realitat que escolta i sent, la seua i la del pare. Sense camuflatge es mostra ell mateix i els problemes que intenta resoldre amb l’ajuda del psiquiatra i de la mateixa manera dibuixa i escriu el que pensa sobre el pare. No ens mostra un heroi, ens mostra una persona malhumorada i obstinada amb idees clares que no dona opció a altres que no siguen les pròpies. Encara que al capdavall el lector sap que Vladec és com és per les circumstàncies i que és molt valent per haver superat tot l’horror i a més poder contar-ho.

I tot està dibuixat i narrat en format còmic. Llegir mirant les il·lustracions resulta de vegades angoixant. La part actual, en part, alleugera la lectura de la  part més cruel que relata el passat. Però només un poc, perquè el relat del fill, també és ombriu i trist, és negatiu i la relació pare i fill és conflictiva. El llenguatge del pare en la versió original és en anglès incorrecte propi d’un estranger i així s’ha mantingut en la traducció, fidel a la parla del protagonista: confonent temps verbals, especialment el ser i estar, generes gramaticals, preposicions…

Els dibuixos i lletres en  blanc i negre contribueix-hi a donar èmfasi en la història fosca que relata. Així que, tot impacta: el contingut i la forma. És difícil de llegir i digerir sense perdre el nus en la gola, i és inevitable no entristir-se i enfurismar-se amb el relat de les monstruositats patides sota la idea del racisme i l’ús del poder i la força. No puc ni imaginar com seria viure amb por...amb por continua a ser el següent.

Però així i tot s’ha de llegir. Perquè s’ha de reflexionar sobre el tema i s’ha de mostrar la capacitat irracional a la que pot arribar la humanitat, s’ha de saber on poden arribar les idees radicalitzades que fomenten l’odi, com pot abocar la bogeria racista en un genocidi indiscriminat i sistemàtic. Per a que la memòria no es perda…per aprendre, és lectura imprescindible, per a adults i joves.

Després de guerra Vladec visqué com a refugiat i tampoc fou fàcil. I una vegada en casa va intentar oblidar el passat tirant o cremant tot el que podia recordar-lo. En la vellesa el fill pregunta i fa l’esforç de recordar-ho. Ja és un home vell i la solitud l’embarga. Al capdavall Vladek Spiegelman va morir en 1982 per insuficiència coronaria abans que el llibre s’enllestira. En les últimes gravacions recorda la família mitjançant unes fotos recuperades, hi ha una del protagonista de jove.

El llibre acaba mostrant quan mor el protagonista. Però prèviament  hi ha unes pàgines que m’han agradat. Pense que, dins de la foscor viscuda durant tant de temps, el llibre acaba en un punt de llum, que en certa manera assossega l’anima encongida del lector: quan Vladek Spiegelman troba a la dona, Anja. Va a buscar-la, es retroben i s’abracen. Crec que és un moment de felicitat que transcendeix les pàgines.