Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 4 de gener del 2025

VALLADOLID I PART: PLAÇA DE SANT PABLO i VOLTANTS.

Estos dies he estat visitant Valladolid, l’he vista amb sol i amb pluja...de dia  i de nit...i,  inesperadament, m’ha encisat...


Hui visite Valladolid, una ciutat de Castella Lleó important en la història d’Espanya, una ciutat que m’agrada. Si, amb molta història i també literatura. Té la tercera universitat més antiga d’Espanya, fou testimoni del matrimoni dels reis Catòlics i del naixement de Felip II, també fou testimoni de la mort de Cristóbal Colon. I parlant d’autors, de literatura  i de cultura...per la ciutat també podem veure petjades de Miguel Delibes, Zorilla... i de Cervantes, que visqué en la ciutat mentre escrivia el Quixot.

Comence mostrant unes vistes panoràmiques dels afores, a l’altra banda del riu Pisuerga,  on hi ha organismes oficials com les Corts de Castella Lleó o el centre de cultura Miguel Delibes, que era val·lisoletà. El centre cultural és un referent nacional i internacional de l’activitat artística i musical de la comunitat.


Per arribar al centre històric cal travessar algun pont: està el pont major, el pont de ponent, el pont d’Isabel la catòlica, el pont d’Adolfo Suarez, el pont colgant, el pont de Juan d’Àustria o el pont d’hispanoamericà dissenyat per  Calatrava.


Travessar un o altre pont sempre mostra estampes precioses, segons l’hora del dia o el núvols canvia.


De lluny veiem la platja de la Moreras, que em recorda la de Zamora. Esta, la de Valladolid banyada pel riu Pisuerga,  és d’arena fina amb serveis per prendre el sol en tovalla o hamaca, prendre alguna cosa i fins i tot fer exercici amb algunes maquines de gimnàs.


Deixant enrere “La Rosaleda” i el parc de les Moreres ens endinsem en el centre. Curiosament el primer que veig és la biblioteca publica, i em resulta curós perquè allà on vaig les trobe. És de caràcter autonòmic i està ubicada en el palau del comtes de Benavente en la plaça de la Trinidad.

Tenim un hotel molt cèntric, al costat de la plaça de San Pablo, en el cor  de la ciutat. O tal volta caldria  dir un dels cors, perquè Valladolid té molts punts centrals importants que m’han encisat. Cert que és  un avantatge estar en un hotel cèntric. En un pas ho tenim tot. I és un goig que el primer monument que veiem siga l’església de San Pablo, que vorem moltes vegades al llarg dels sis dies que estem en Valladolid, perquè  és un del més bonics de la ciutat. El veiem plovent, amb sol, amb núvols al cel, en boira...amb la plaça plena de gent o totalment buida.


Val la pena parar-se a mirar detalls. D’estil gòtic isabelí l’església se la coneix com el retaule en pedra, perquè certament ho sembla. Originàriament  al segle XIII la façana comptava solament amb el cos inferior fins la rosassa i frontó superior. Al segle XVI  la façana s’amplià i s’elevà a instàncies del duc de Lerma que va incloure el seu escut moltes vegades en el nou cos afegit, per exemple al costat de la rosassa, tanmateix l’emblema que més destaca és el dels reis catòlics subjectat per lleons en la part més alta.


És un dels temples més antics de Valladolid. Hi estan sepultats els monarques Juan II i Maria de Portugal i fou batejat Felipe II, del que hi ha una estàtua al jardí de la plaça. Una de totes les vegades que passe per davant l’església està oberta, entre però està d’obres i hi ha andamis i elements tapats.


És una plaça amb molta vida. L’església és l’únic que es conserva de l’antic convent dels dominics, destruït durant la guerra de la independència, del convent queda un arc de pedra conegut com la porta dels carros.


En el terreny on estava el convent s’edificà a principis del segle XX l’institut  Jose Zorrilla.


Al costat de l’església està  el palau de Pimentel, residència ocasional de l’emperador  Carlos i d’Isabel de Portugal. Destaca per la finestra plateresca situada al torreó, al primer pis. .Pero també capta l’atenció la finestra encadenada, que té darrere una bonica història. 

Resulta que en este palau nasqué Felip II en 1527 i el costum era que els recent nascuts s’havien de batejar en la parròquia  més propera a la porta d’entrada, que en este cas l’entrada principal donava a altre carrer que no era la plaça de san Pablo i era l’església més propera era la de san Martin. Tanmateix com el rei volia el bateig del fill en l’església de san Pablo,  va habilitar provisionalment una eixida per la finestra que donava directament a l’església de san Pablo, que tenia més prestigi.  Va construir un passadís molt engalanat  i una vegada celebrat el bateig es desmuntà tota la parafernàlia, la finestra fou clausurada i assegurada amb un cadenat.


Els emperadors també residiren al palau reial que mira l’església de San Pablo, es on nasqué Felipe, es casà Carlos II i residiren personalitats com Teresa de Jesús, Napoleó o Alfonso XII

Altre palau, que no està molt allunyat és el de Vivero testimoni de casament dels Reis Catolics quan tenien 18 i 17 anys.


Estos són exemples dels nombrosos palaus que existiren en Valladolid, diuen els historiadors que hi havia uns 400. Actualment alguns molt propers a l’església de San Pablo són seu de museus. Concretament el museu nacional de la escultura policromada està situat en el palau del marques de Villena, la capella del col·legi de san Gregorio i el palau del comte de Gondomar i és el més important museu de Valladolid i un dels millors d’Espanya.


Que bonica l’espectacular façana del col·legi de san Gregorio!. Quina decoració més refinada!. Passe per davant sovint, un dia plou, altre fa sol i altra està coberta d’andamis. Dins hi ha meravelles com el betlem napolità, el retaule major i la sillería de san Benito el real, la Verge de la Pietat, l’enterro de Crist, l’escultura de la Magdalena penitent i els passos processionals. Al col·legi de san Gregorio  estudiaren molts destacats intel·lectuals del renaixement espanyol.


Per esta zona, en l’única casa que hi havia aleshores al carrer  Fray Luis de Granada que abans era conegut com el carrer de la Ceniza, està la casa de Zorrilla, immortal autor de Don Juan Tenorio, els qual els pares volien que es dedicara a l’advocacia i s’apartara de l’escriptura. Els pares de vegades no saben valorar tot el que tenen el casa.


En realitat tot en Valladolid està a un tir de pedra, és fàcil anar d’un lloc a altre. Seguim pels voltants de san Pablo i parem davant la plaça de Fabio Nelli, seu del museu arqueòlogic. És un edifici de dos plantes de final del segle XVI, renaixentista d’estil classicista, el més important de la ciutat. Fabio Nelli va ser un important banquer val·lisoletà d’ascendència d’una família de financers italiana. Un germà va ser canonge de la col·legiata de Valladolid. Les filles entroncaren amb la noblesa.


De la mateixa plaça eix el carrer san Ignacio i veiem a una banda un palau i una enfront una església.


Parem l’atenció primer en el palau, és del  marques de Valverde, residència palaciega de la segona meitat del segle XVI. D’estil italianitzant o florentí amb modificacions al segle XVIII, enllestides a 1763,  com bé diu la data gravada a la façana. A la portada estan els escuts dels marquesos. Recorda als palaus italians especialment  per la decoració que envolta la porta. El marquesat es reunta a 1678. Eren gent important. En 1854 l’edifici fou seu del liceu de literatra i arts i a finals del segel XIX residència dels carmenlites descalços del proper convent de san Benito, fins que passà a tarsnformar-se en un edifici destinat a baixos comercials i vivendes en lloguer. La casa compta amb una llegenda relacionada amb les infidelitats de la marquesa. Està plasmada en la façana amb la figuara d’un home i una dona. La marquesa fou infidel al marit amb un criat. Començà amb trobades furtives i a poc a poc ja estaven planejant la fugida. Però el marques els pillà i va denunciar l’esposa, i com era delicte, començà un proces judicial que acabà amb la condemna dels amants. Campoamor va recollir la llegenda en la seua obra Drama Universal. Diuen que el marques volgué representar els condemnats en la façana i en la part de dalt està ell burleta amb la llengua fora.


Enfront està l’església de san Miguel i san Julian, exemple d’arquitectura jesuítica. Construïda a final de segle XVI pertanyia a la companyia de Jesús fins que per ordre de Carles II d’Espanya es va expulsar el jesuïtes. Aleshores es convertí en l’actual església. Destaquen les 6 capelles laterals amb frescos decorades i el retaule major i el sepulcre dels comtes de Fuensaldaña  i la sagristia.


Molt a prop i un poc amagada, està la plaça del Viejo coso, antiga plaça de bous, de forma octogonal que fou construïda en 1833  d’arquitectura mesclant pedra, fusta i ferro, esta envoltada de vivendes de dos pisos amb balconada continuada. Actualment és un parc per als veins, un remans de pau dins del bullici que pot suposar una ciutat.


Anem a la plaça de santa Brigida. Hi està l’arxiu general  de Castella i Lleo obert en 2002 i ubicat en el palau del llicenciat Butron. Tambè hi és el que queda del convent de les Brigides i l’església de façana en rajola rematada en fronton i dos torres laterals. El conjunt palacieg i conventual que té l’origen en la unió de les casones del marques de Villena i del lliceciat Butron adquiereix la configuració actual al segle XVI. Al segle XVII fou ocupat per les monges de Nuestra Senyora de la Brigida i es construi l’esglesia, el conjunt s'abandonà en 1978. L’esglèsia fou dessacralitzada i actualment està sense us.


En no res estem de nou en la plaça de san Pablo i ens  enfilem pel carrer Angustias. Hi està el palau de justícia. Un amic advocat em diu que quina casualitat que el carrer on tanta gent va a ser jutjada porte un nom tan significatiu i alhora preocupant: carrer Angustias. Perquè angoixa és el que senten els sentenciats quan esperen la sentencia final. Uns metros més avant del palau del justícia està l’església de Nuestra señora de las Angustias que es propietat d’una de les confraries més antigues de la setmana santa de Valladolid.


Enfront està el teatre Calderón d’estil classicista edificat sobre l’antic palau de l’almirall, inaugurat en 1864 i considerat un dels millors d’Espanya.

Que fàcil és moure’s per la ciutat, en no res estem en santa Maria la Antigua i la catedral...continuarà…

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada