Les façanes roges de la plaça Major de Valladolid, li donen uniformitat i un encís especial que a mi m’agrada.
La plaça major de Valladolid és rectangular, la primera d’Espanya, amb
porxos típics castellans. Esta totalment porticada a excepció de l’edifici del
Consistori, i les porxades descansen sobre columnes o pilars quadrats de
granit. Tradicionalment les cases tenien tres pisos per damunt de la porxada
amb balconada. Antigament, abans de l’Edat mitjana,
fou un mercat desplaçat de la plaça de l’església de Santa Maria la Antigua.
En 1561 hagué un greu incendi que arrasà la dècima part de la ciutat, i afectà
la plaça però no tardà en executar-s’hi
un nou projecte de reforma i restauració. Quan la plaça es reconstruí a
principis del segle XVI va suposar una posada en pràctica de concepcions
urbanístics moderns que van influenciar per a les places de Madrid o Salamanca.
Com és una plaça important, presideix la plaça el comte Ansurez, el repoblador
de la ciutat.
Des de començament del segle XVI començà a anomenar-se plaça Major i els distints gremis anaren instal·lant-se al voltant. L’edifici més important que hi havia aleshores era el convent de san Francesc, on va morir Cristobal Colon en 1506. A partir de 1499 per manament dels reis catòlics la casa del municipi era la que presidia la plaça.
L’actual edifici de l’ajuntament, ou construït a principi de segle XXl’anterior va sobreviure fins a l’any 1879 i datava del segle XVI. Tot just enfront, en el mateix lloc on estava el convent de sant Francesc, enderrocat entre 1835 i 1850, està el teatre Zorrilla, inaugurat en 1884.
És una plaça roja i per associació mental pense en la de Moscou. Només pel color. En Valladolid es pintaren les façanes majoritàriament roges perquè en el seu origen les parets eren de rajola però al segle XIX les taparen amb ciment que es mantingué fins a 1996. La decisió d’unificar color va ser molt discutida, es volgué recuperar el color similar a la rajola roja i malgrat les opinions contaries, a mi m’agrada. Però no és un color roig qualsevol, la tonalitat emprada és la mateixa que llueix la bandera val·lisoletana.
Al llarg del dies d’estada en Valladolid l’oratge varia...Veure la plaça
plovent té els seus avantatges perquè té un color especial. Sembla diferent. I
a més està buida... sol ser una plaça molt animada..
També la imatge nocturna plovisquejant és preciosa.
És plaça oberta en la que els carrers desemboquen sense impediment. La reforma feta per Felip II contemplava carrer rectilinis i moltes menudes placetes al voltant que acollien els gremis separats. Era una novetat aleshores. Si seguim la vorera on està el teatre Zorilla cap a l’esquerra, està la plaça de la Font Daurada traçada ja al segle XIII, quan es projectà la plaça Major. L’espai servia de mercat de fet se la denominava “La gallineria vieja” perquè hi venien aus de corral. Fa homenatge als antics gremis i té una font de bronze que data del segle XVII. Mirant sota les porxades veig un detall que està en moltes cases d’este tipus: una espècie de finestra en la part alta, des d’on els amos de la casa veien qui tocava la porta i si convenia els obrien o no, fins i tot des de la finestreta oculta si era enemic podrien tirar un poal d’aigua.
Vaig mapa en mà i no em puc perdre. Passege pels carrers i placetes que envolten la gran plaça. Veig un carreró curiós i m’enfile. És el carrer Sierpes, probablement en l’actualitat el més curt de Valladolid, abans era més llarg. I és curiós perquè trepitge un mosaic que és una serp. El cap mira al carrer Canovas del Castillo i la cua cap al carrer Regalado.
En un perpendicular al carrer Regalado he vist unes galeries comercials peculiars. És pasaje Gutierrez, construït al segle XIX, 1886, i que actualment té obertes botigues i cafeteries. Sembla que estem en el París modernista. Presideix el lloc l’estàtua de Mercurio, el déu del comerç.
De nou em situe en la plaça Major i m’enfile per un carrer lateral seguint la vorera de l’ajuntament per eixir al carrer Cebaderia, on es comerciava amb civada i cereals. .
Arribem al mercat de Val, construït amb ferro entre els anys 1878 i 1882, inspirat e el mercat parisenc de les Halles. Hi s’hi pot comprar productes tipics vallisoletans i es pot prendre menjar de tapes. Jo arribe tard. Han tancat i estan de neteja.
I al costat està el monestir i l’església de San Benito. Destaca per l’església que sembla una fortalesa. Tenia dos torres que s’enderrocaren per mal estat.
De nou em situe en la plaça Major i ara vaig per carrer Santiago, el carrer comercial on està l’església de Santiago construïda del segle XV sobre una ermita del segle XII.
El carrer acaba en la plaça Zorilla on a més d’estar el monument dedicat a l’escriptor, destaca una preciosa font aixi com l’edifici de l’Acadèmia de cavalleria, inaugurat en 1924 d’estil historicista i que acull un museu.
Continue el passeig per la vorera de Recoletos que connecta la palça Zorrilla amb la plaça de colon. Al subsòl està la necròpolis de l’antic call, veig alguna inscripció hebrea. Al carrer hi ha molts edificis modernistes. El primer edifici que no passa desapercebut que es veu imponent ja des de la plaça és l’edifici Mantilla. És una representació de la riquesa de la burgesia del segle XIX i principies del XX i tingué el primer ascensor de la ciutat i fou pioner emprant l’electricitat i sistemes de ventilacio en edificis residencials. Es va edificar sobre un antic hospital que atengué a pobres i malalts durant mes de tres segles.
També destaca l’edifici groc, Resines, i prop, en el numero 11, un que fa cantonera i té una torre, és la Casa del Principe, anomenat aixi perquè fou residencia de l’Infant Alfonso de Borbon, Nebot d’Alfonso XIII. En el numero 12 d’este carrer nasqué Miguel Delibes.
Pare en la plaça de Colon on està el monument commemoratiu del descobriment d’Amèrica. De la plaça ix el passeig Filipinos on està l’església de san Juan letran amb una bonica façana barroca i l’antic convent dels agustins que acull el museu d’art oriental.
I ja acabe la visita a la ciutat, és dels llocs més acollidors de Valladolid. No és cap plaça ni carrer, no és cap edifici...és un parc: Campo Grande, que està paral·lel a la vorera Recoletos. És el pulmó verd de la ciutat, amb arbres centenaris, una menuda cascada, un llac ple d’ànecs i cignes...un lloc idoni per passejar, per descansar, per llegir, per conversar...un espai de tranquil·litat on observar els animals que van lliures...hi ha molts esquirols i especialment paons reials...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada